Ismael Pelegrí i Pons

Crec que puc dir, sense por d’equivocar-me, que la conseqüència més evident, pel que fa a l’àmbit illenc, del pacte de legislatura que va subscriure la dreta amb la ultradreta, ambdues espanyolistes i espanyolíssimes —és allò de tanto monta, monta tanto— és la sensació d’estar veient un culebrot farcit d’episodis esperpèntics. Com s’enyora, en aquest sentit, la presència en premsa d’un columnista satíric com va ser Gabriel Galmés, que en podria parlar des de l’humor, tan necessari en temps foscos com els que estem vivint, però alhora des de l’anàlisi més rigorosa, aprofundida i punyent.

Llegiu més

Visualitzacions: 5

Aquesta setmana, amb els grups de segon de batxillerat, hem comentat a classe un poema adequat a les dates en què ens trobam i que, alhora, s’adiu perfectament a la situació d’aprenentatge en què treballam la literatura modernista. Tocava conèixer-ne algunes estètiques i hem aprofitat per fer un tast del simbolisme decadentista a partir d’un text titulat «L’Eterna enamorada», d’Adrià Gual. La composició, de 1895, potser no passarà a la història per la seva qualitat literària, però sí que és un text força significatiu del moment en què va aparèixer.

Llegiu més

Visualitzacions: 10

Me l’he hagut de pensar molt, el títol d’aquesta ressenya discogràfica. Molt. Però crec que al final és el que expressa millor allò que volia dir, en poques paraules, assumint alhora el risc de caure en aquest vici del periodisme digital dels nostres dies anomenat pescaclics —els anglesos en diuen clickbait—, que tant odii. Som conscient que incloure l’adjectiu decebedor en un lloc tan destacat pot despertar la morbositat del lector potencial que, encuriosit, voldrà saber per quin motiu escoltar aquest treball discogràfic podria ser una experiència negativa. L’interrogant ho condiciona, però atenció a l’espòiler: no ho serà, de cap de les maneres, un mal disc. Caldrà llegir la crítica fins al final, per a entendre-ho, perquè moltes vegades les coses no són allò que, en un principi, poden semblar.

Llegiu més

Visualitzacions: 16

És impossible establir quantes paraules té una llengua. En tractar-se de sistemes oberts, constantment en van entrant i sortint. Aquest és un fenomen natural (tot i que també pot passar que sigui degut a causes extralingüístiques). Una part d’aquest cabal lèxic —no tot, perquè es tracta d’una maniobra impossible— pot aparèixer als diccionaris. Al de l’Institut d’Estudis Catalans, el normatiu, hi ha aproximadament unes 70.000 entrades; als deu volums del Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll, una obra d’abast major, no normativa, trobam 160.000 articles. D’entre la gran quantitat de paraules que hi podem localitzar, avui ens centrarem en una que apareix a ambdues obres: català.

Llegiu més

Visualitzacions: 14

Un altre any, hem arribat a dia 12 d’octubre. Ho dic com si es tractés d’una fita i és ben bé així. Fa un mes que vam començar el curs acadèmic i, tot s’ha de dir, aquesta és una aturada més que agraïda després d’un inici massa intens. Massa. Encara és més benvinguda si hi afegim el fet que hi ha centres educatius que han aprofitat l’avinentesa per a afegir-hi una jornada no lectiva més, de la qual cosa n’ha resultat un pont de cinc dies. És el meu cas. La quantitat de coses que es poden fer en un espai de temps com aquest és enorme: corregir i preparar situacions d’aprenentatge, per exemple. Però, també, estar amb els teus, llegir, escriure, escoltar música, passejar, anar a presentacions de llibres, sopar a fora…

Llegiu més

Visualitzacions: 6

(Versió lleugerament modificada del text publicat al suplement «Xoc» del diari Menorca el passat 4 d’octubre)

Gumersind Gomila i Guasteví va néixer a la ciutat alegre i blanca de Maó el 27 d’agost de 1905. Des de petit s’interessà per la pintura¹, en part per la influència de la seva germana Antònia. Participà en un parell d’exposicions col·lectives a l’Ateneu de Maó (el 1924 —amb sa germana— i el 1926), entitat en la qual va ser professor de dibuix. Poc després, la mort del pare va fer que la família, escalonadament, es traslladés a Perpinyà, on tenien parents establerts. A partir de 1928, a la capital del Rosselló, on treballava al despatx d’un delineant, Gomila eixamplà els seus interessos culturals: entrà en contacte amb el catalanisme del moviment Nostra Terra i amb l’occitanisme felibrenc; alhora, es donà a conèixer com a poeta, amb diversos guardons en certàmens jocfloralescos locals.

Llegiu més

Visualitzacions: 17

Hem pogut llegir aquests darrers dies, en premsa, diverses opinions de gent que qüestiona l’ús que es fa de les pantalles a les aules. És un tema candent. També s’han fet sentir, ara que ha començat el curs, en algunes reunions de presentació dels tutors a les famílies, al torn obert de paraula. Plantegen als centres que es reconsideri l’ús que s’està fent dels dispositius mòbils en l’àmbit docent i, per arrodonir la demanda, afirmen que Suècia vol prohibir-los i tornar als llibres de text per tal d’evitar que els alumnes esdevenguin «analfabets funcionals».

Llegiu més

Visualitzacions: 28

Ha estat la gran notícia de la setmana. Del mes. De l’any! La Notícia, en majúscules. Dilluns, a mitjan matí, va arribar la bona nova des de la ciutat saudita de Riad. Se’n van fer ressò els mitjans de comunicació de dins i de fora de l’illa. En van parlar, fins i tot, des del ministeri de cultura, tot felicitant-se per la fita assolida. Els menorquins, pel carrer, mostraven cara d’orgull. Era el tema de conversa indefugible. La cosa s’ho valia. Poc avesat com estic a parlar de l’actualitat més immediata, en aquesta ocasió no he pogut evitar de referir-m’hi: la Menorca Talaiòtica ha estat declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per part de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, un organisme que tothom coneix per l’acrònim, la UNESCO. Al·leluia!

Llegiu més

Visualitzacions: 14

Una de les feines que em va tenir entretingut en començar l’estiu va consistir en la preparació d’una ponència —o comunicació: encara no ho tenc clar!— sobre els articles que Joan Francesc López Casasnovas va publicar al diari Última Hora de Mallorca i que, un dia més tard, apareixien reproduïts a la premsa menorquina, concretament a la secció «De rebot». L’anàlisi, que vaig presentar a la jornada d’estudi i d’homenatge que l’IME va dedicar a l’humanot ciutadellenc, abastava uns quatre-cents textos, aquells que va publicar també el diari Menorca —abans, fins que es fusionaren ambdues capçaleres periodístiques, havien aparegut a l’edició menorquina del diari mallorquí—, entre 2014 i juliol de 2022, pocs dies abans de traspassar. Llegir —rellegir en més d’una ocasió— aquells textos va ser un exercici molt gratificant, sobretot en comprovar-ne la vigència i la potència literària que traspuaven. La veu d’en Joan era única, tant pel que fa als continguts com a la forma en què els presentava. En el context del diari, va deixar un buit molt gros, irreemplaçable. L’enyoram. Molt.

Llegiu més

Visualitzacions: 25

Avui —independentment del dia en què llegeixis aquest text— fes comptes que és dissabte nou de setembre. Per tant, a Maó se celebra la segona festa de Gràcia. O de la Mare de Déu de Gràcia, si és que fas part d’aquells que no entenen la tendència a l’economia del llenguatge. Tot i que encara hi ha una sèrie d’activitats programades per aquest capvespre i vespre, els dies centrals de la celebració maonesa ja han passat. Més d’un els ha viscut amb intensitat i, per açò, aprofitarà per fer la vessa, per dormir fins a la quina hora. Llegir un text publicat en un blog serà la darrera de les seves prioritats. Hi haurà qui, a més, a conseqüència dels excessos perpetrats el dissabte i el dia de Gràcia, aprofitarà la jornada per conviure amb la ressaca.

Llegiu més

Visualitzacions: 6