Temps de figues

Em disculpareu que aprofiti aquest blog, aquesta vegada, per, com deia aquell, «hablar de mi libro». En aquest cas, canviarem «llibre» per «disc». I aquest no és altre que una nova recopilació de cançons aplegades sota el format d’un disc, el nou de Figues d’un altre paner, en el qual amb els companys i companyes estam immersos.

Temps de figues s’ha cuit a poc a poc, deixant macerar cada element amb el guarniment que requeria. En algun cas ha estat fruit d’una fogonada, també s’ha de dir. Hi ha alguna cançó que interpretàvem gairebé des dels inicis del grup, el 2020, però que no havien requerit l’atenció que ara sí que ha tingut, en la cura amb la interpretació o la consciència d’estar fent alguna cosa que projecte la cançó. És el cas de «Sa madona», preciós romanç que Biel Majoral ens va descobrir, que interactua amb nosaltres amb diferents canvis harmònics i rítmics, i l’allunya del posat transcendent per dur-lo a terrenys inhòspits com el del funky afandangat.

I és que acostar-se a la tradició ha estat sempre una lluita de pols oposats que tampoc no és fàcil.

Llegiu més

Views: 36

D’imposició en imposició…, i tira milles!

Lengua-Materna1

X és una persona que, posem per cas, viu a Maó. Mena una vida que podríem qualificar de normal. Tot, en aquesta persona, és força convencional, com per exemple la feina: és auxiliar administrativa a una empresa d’assegurances. Malgrat que hauria de ser un detall sense importància, X és catalanoparlant. Com el color de la pell, com les creences religioses, com l’orientació sexual, com les idees polítiques: té el que té. X, açò sí, d’acord amb l’esperit que deriva del concepte de drets humans, creu en la igualtat de les persones i que, per tant, no se’n pot discriminar cap ni una pels motius citats abans (ni per uns altres, que ara no recorda, però que queden recollits al segon article la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’ONU). La igualtat en què creu X es basa en el respecte de la diversitat. També en l’àmbit de les llengües.

Llegiu més

Views: 4

Es pensament únic: deim no!

Publicat al diari Menorca dia 19 d’octubre de 2018 Hi ha molta gent que s’escandalitza amb sa imposició catalanista de sa nostra terra, ja que tothom sap que es menorquí és una llengu milenària que ja xerraven es nostros primers pobladors, que la cantaven mentres construïen es talaiots i ses taules, bevien vi i iniciaven … Llegiu més

Pot la llengua catalana tornar a ser normal?

llengua catalana

Estem avesats a sentir parlar de la normalització lingüística. És un concepte que forma part de la nostra realitat, la qual cosa, per ella mateixa, és prou significativa. No crec que els habitants de Portugal o de Bèlgica la tenguin present, aquesta idea. Normalitzar, com el seu nom indica, implica que prèviament hi ha hagut alguna cosa anormal, una situació que, per tant, es vol solucionar. En el nostre cas, parlam de la llengua catalana: la seva situació no és òptima. I què vol dir ésser normal? Bàsicament, que una llengua cohesioni la seva comunitat lingüística. Per a fer-ho, cal que sigui present en el conjunt d’àmbits potencials en què pot ser emprada, que sigui parlada per tothom i amb freqüència i que, finalment, les normes d’ús (que són les pautes de comportament de la gent) li siguin favorables. Si no es donen aquestes condicions, deu ser perquè existeix un conflicte amb una altra llengua, que li pren àmbits i parlants, en el context d’un procés de substitució i, així, de la llengua que hi surt perdent, en diem minoritzada. El català n’és un exemple.

Llegiu més

Views: 17

Do you speak English?

5889720469_f0c7911794

Hi ha prejudicis lingüístics que estan força estesos entre la població. Aquestes creences, fruit de la ignorància (o de la malvolença!), es desmunten fàcilment quan ens hi endinsam i les il·luminam amb la llanterna de l’argumentació i el sentit comú. És a dir, hi aplicam el criteri. És el que fa l’enyorat Jesús Tuson en el llibre, encara imprescindible, Una imatge no val més que mil paraules, en què ens presenta quinze d’aquests tòpics que, com s’encarrega de demostrar, no tenen cap fonament o, pitjor, són originat per interessos contraris a la diversitat cultural. Un d’ells, prou conegut, afirma que els idiomes amb més parlants són els més útils. Tuson ens recorda que les llengües estan vinculades als territoris, ja siguin geogràfics o, simbòlicament, d’especialització (els estudis alcorànics empren l’àrab; la informàtica, l’anglès). Per açò, la llengua més útil és la del lloc on viu cadascú, la del dia a dia; i també, per a una minoria, la de l’especialització a què es dedica. Els humans ens relacionam en cercles reduïts de gent, la qual cosa fa que la dimensió idiomàtica sigui local, a més d’implicar que canviar cap a una llengua amb més parlants, en aquest context, no tengui una base lògica (per molt que, en l’altra, la major, “nos entendamos todos”). De fet, si la utilitat depengués del número de parlants, en xifres absolutes, el xinès seria la llengua més útil de totes les que hi ha al nostre planeta. A nivell mundial, és la més parlada, amb diferència. Per evitar, però, de caure en generalitzacions reduccionistes, hauríem d’aprofundir en la qüestió.

Llegiu més

Views: 1

La tasca ingent de mestre Pompeu Fabra

Logofabra

Enguany celebram, entre moltes altres efemèrides, el cent cinquantè aniversari del naixement de Pompeu Fabra, l’insigne filòleg. La data ha servit perquè el govern de Catalunya declaràs any Fabra aquest 2018. Pel que sé, no s’ha afegit a la iniciativa el Govern de les Illes Balears, ni cap altra de les institucions nostrades, cosa que no vol dir, però, que no participin de la commemoració amb accions puntuals, perquè la tasca del lingüista també va beneficiar i beneficia de manera cabdal menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, en tant que catalanoparlants. En alguna ocasió anterior, per tal de contrarestar amb criteris acadèmics els disbarats que alguns il·luminats deixen anar públicament, hem parlat dels registres lingüístics i de la varietat estàndard. Si, actualment, la nostra llengua té un model normativitzat és, fonamentalment, gràcies a la tasca empresa, fa més d’un segle, pel mestre Pompeu Fabra (així s’hi refereix, en més d’una ocasió, Gumersind Gomila, que també l’anomena Cavaller de les Armes Esmolades). Els seus treballs culminaren un llarg procés amb què el català es dotà d’un instrument bàsic per als usos lingüístics formals.

Llegiu més

Views: 10

Bilingüisme o vil·lingüisme?

Bilingual_cycle_route_sign_Carhaix

He d’agrair una altra vegada a Úrsula Mascaró que, arran de les seves declaracions paralingüístiques, m’hagi permès d’abordar algunes qüestions filològiques que m’interessen especialment, per deformació professional, amb les quals, a més, he pogut satisfer plenament l’articulitis severa que, segons qualcú ha afirmat públicament, patesc. En aquesta ocasió, el punt de partida del xalandrum és una nova perla, en forma de declaració, que Mascaró ha deixat anar a la premsa just després d’haver-se manifestat, a Palma, en contra del decret que regula els coneixements lingüístics dels treballadors de la sanitat pública illenca. La coneguda dissenyadora ha afirmart que «no aceptamos la imposición del catalán no porque no nos guste, somos bilingües y nos entendemos, pero no queremos comunicarnos en catalán estándar». A més de mesclar, en una mateixa frase, ous amb caragols, resulta que les afirmacions es basen en premisses falses (tant si el «no porque no nos guste» fa referència a la llengua catalana o, potser, a la seva suposada imposició, cosa que no m’acaba de quedar prou clara, però que no deixa de ser cínica en qualsevol de les dues interpretacions).

Llegiu més

Views: 10

La dictadura lingüística

403238

No conec n’Úrsula Mascaró. Personalment, vull dir. El poc que sé d’ella no deu diferir gaire d’allò que coneix la majoria de gent d’aquesta illa (i de fora): que és una dissenyadora i empresària menorquina d’èxit, dedicada a la producció de sabates de qualitat. El seu és un cas admirable, perquè ha aconseguit, des d’un indret petit com Menorca, fer-se un lloc en el mercat mundial del calçat, amb la dificultat que aquest fet suposa, a partir d’uns productes que combinen disseny i materials de qualitat. És un model a seguir, a nivell empresarial, en molts sentits. Ara bé, d’altra banda, darrerament, Mascaró ha aparegut als mitjans de comunicació illencs en relació a un tema força allunyat de la seva professió: la llengua. Ha fet una sèrie d’afirmacions al respecte que, en tant que filòleg, crec que són poc afortunades. M’agradaria comentar-les, perquè l’intrusisme professional en el camp de la lingüística va regalat per aquestes latituds (açò no passa en l’àmbit mèdic, no?). I, de la mateixa manera que, per manca de formació, difícilment m’atreviria a parlar d’aspectes tècnics relacionats amb el disseny del calçat, ja que amollaria un disbarat darrere de l’altre, crec, d’acord amb Ludwig Wittgenstein, que «d’allò que no es pot parlar, val més guardar-ne silenci», com li recordava l’altre dia Josep Maria Quintana al bisbe de Menorca (un altre, el prelat, que no és amo dels seus silencis i sí esclau de les seves paraules). En aquesta ocasió, a més de l’aforisme del filòsof austríac, potser fora bo recordar el següent refrany, fruit de la saviesa tel·lúrica popular, tal i com el cita el diccionari Alcover-Moll: «qui és sabater, que faci sabates».

Llegiu més

Views: 4

Mudats, informals…, però mai bruts

En funció del context, ens vestim d’una manera o d’una altra. Si hem de ser a casa, ens posam roba còmoda, sabatilles incloses. En canvi, si ens conviden a un casament, ens mudam amb roba de vint-i-un botons. I, a l’hora d’anar a fer esport, ens posam roba cenyida d’espàndex i calçat adequat. En principi, tothom és competent a l’hora de fer la tria i sap què s’ha de posar en funció del context. Amb la llengua, passa exactament el mateix: l’empram d’una manera o d’una altra en funció de la situació comunicativa. Cada vestit lingüístic que ens posam és el que anomenam registre. N’hi ha tants com situacions en què fem servir la llengua, les quals poden ser més o menys formals. Allò que ningú no sol fer és emprar el registre que no toca en una situació determinada: el resultat és xocant, com si ens presentàssim a un casament, a la catedral, vestits amb la roba d’anar a córrer una mitja marató. Denotaria la incompetència de qui ha fet la tria. Aquest paral·lelisme entre la manera de vestir-nos i l’ús que fem de la llengua, el vaig sentir per primera vegada explicat per Francesc Florit Nin, el qual acabava dient que, fos quina fos la roba que duguéssim, informal o d’anar mudat, el que no havíem de fer mai era anar bruts. La correcció, independentment de la situació, era i és obligada: en les vestidures i en l’àmbit lingüístic.

Llegiu més

Views: 11

Doctora, em fa mal la llengua

    Tot i que sembla que el suflé ja s’ha desinflat, hem tornat a viure l’enèsima (i, malauradament, no la darrera) polèmica al voltant de l’ús oficial de la llengua catalana. En aquesta ocasió, el conflicte deriva de la decisió, presa per les autoritats autonòmiques, de demanar als treballadors que vulguin fer feina en el sistema sanitari illenc un certificat de coneixements de la llengua pròpia del país. La competència lingüística en català passa, així, a ser un requisit en tost d’un mèrit, com fins ara. Davant d’aquesta mesura, impulsada no sense controvèrsies internes pel govern, els sectors contraris a la normalització no han estat a temps de fer sentir la seva veu i el seu autoodi visceral a través de les plataformes de sempre i, així, ja s’han publicat fins i tot xifres del número de metges que estan preparant les maletes per abandonar Menorca i anar-se’n a viure i treballar en altres llocs de l’estat en què no hi hagi, diuen, imposicions lingüístiques (els dels diari El Mundo, en açò de fer matemàtiques recreatives, són uns mestres).

doctor-563428_640

Llegiu més

Views: 2