llengua – Xalandria

D’imposició en imposició…, i tira milles!

Lengua-Materna1

X és una persona que, posem per cas, viu a Maó. Mena una vida que podríem qualificar de normal. Tot, en aquesta persona, és força convencional, com per exemple la feina: és auxiliar administrativa a una empresa d’assegurances. Malgrat que hauria de ser un detall sense importància, X és catalanoparlant. Com el color de la pell, com les creences religioses, com l’orientació sexual, com les idees polítiques: té el que té. X, açò sí, d’acord amb l’esperit que deriva del concepte de drets humans, creu en la igualtat de les persones i que, per tant, no se’n pot discriminar cap ni una pels motius citats abans (ni per uns altres, que ara no recorda, però que queden recollits al segon article la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’ONU). La igualtat en què creu X es basa en el respecte de la diversitat. També en l’àmbit de les llengües.

Continua llegint «D’imposició en imposició…, i tira milles!»

Impactes: 0

Es pensament únic: deim no!

Publicat al diari Menorca dia 19 d’octubre de 2018

Hi ha molta gent que s’escandalitza amb sa imposició catalanista de sa nostra terra, ja que tothom sap que es menorquí és una llengu milenària que ja xerraven es nostros primers pobladors, que la cantaven mentres construïen es talaiots i ses taules, bevien vi i iniciaven es ritus matrimonials amb celebracions orgiàstiques: «Venga, madona, eixanca i no li temis!», expliquen es nostros grans historiadors i lingüistes més saberuts. Però de ver aquesta no és s’única ni tampoc sa més important de ses suposades veritats acadèmiques que mos volen imposar es de sa nova dictadura de mestres, polítics i universitaris.

Molt més greu és que hi ha pseudoveritats que intenten atontar sa gent. Sa dictadura des pensament únic mira de fer-mós entrar en «veritat» allò que és opinió malintencionada o, simplement, conspiració. Sa NASA, ets Illuminati i tota aquesta elit vol imposar unes idees a tot el món, una conspiració que fa segles que dura, com és es de sa redondès de sa terra. Ses imatges d’una terra redona no són més que muntatges que mos tenen a tots enredats per amagar sa idea macabra de s’assimilació an es pensament únic. Però si escarbam per aquí veurem que cada vegada són més es que es desperten i no volen formar part d’aquests muntatges. Perquè no mos enganem: sa terra és plana. Si no, com s’aguantaria sense caure sa gent que viu a s’altra banda?

Així, gent com Oliver Ibáñez, que aglutina grups de desenes de milers de persones a facebook i seguidors des seu canal de youtube, ja coneixen i donen a conèixer totes aquestes falsedats de sa terra redona i mos il·luminen amb arguments de pes en favor de sa terra plana. Es terraplanistes, encara que a molts els vengui de nou, és un grup nombrós a nivell mundial, compost per científics, que intenten, a pesar de ses pressions de s’elit, d’ets Illuminati i de tota sa dictadura des pensament únic, difondre ses seves idees. Eratòstenes va ser es primer matemàtic que, en es segle III a.C., calcula ses mides de s’esfera de sa terra, i damunt aquests càlculs s’ha muntat tota s’ortodòxia posterior, que encara mos ensenyen a ses escoles que adoctrinen, preses per es sirvents des poderosos i camisetes verdes. Però Leo Ferrari, científic terraplanista de gran reconeixement i no manipulat pes poder, desmunta sa teoria. Recoman que hi investigueu. Com també es pensament d’en Guillermo Wood, o es diari de s’almirall Richard E. Byrd, que en es seu famós diari relata lo que va veure més enllà de l’Antàrtida.

Impactes: 0

Pot la llengua catalana tornar a ser normal?

llengua catalana

Estem avesats a sentir parlar de la normalització lingüística. És un concepte que forma part de la nostra realitat, la qual cosa, per ella mateixa, és prou significativa. No crec que els habitants de Portugal o de Bèlgica la tenguin present, aquesta idea. Normalitzar, com el seu nom indica, implica que prèviament hi ha hagut alguna cosa anormal, una situació que, per tant, es vol solucionar. En el nostre cas, parlam de la llengua catalana: la seva situació no és òptima. I què vol dir ésser normal? Bàsicament, que una llengua cohesioni la seva comunitat lingüística. Per a fer-ho, cal que sigui present en el conjunt d’àmbits potencials en què pot ser emprada, que sigui parlada per tothom i amb freqüència i que, finalment, les normes d’ús (que són les pautes de comportament de la gent) li siguin favorables. Si no es donen aquestes condicions, deu ser perquè existeix un conflicte amb una altra llengua, que li pren àmbits i parlants, en el context d’un procés de substitució i, així, de la llengua que hi surt perdent, en diem minoritzada. El català n’és un exemple.

Continua llegint «Pot la llengua catalana tornar a ser normal?»

Impactes: 3

Do you speak English?

5889720469_f0c7911794

Hi ha prejudicis lingüístics que estan força estesos entre la població. Aquestes creences, fruit de la ignorància (o de la malvolença!), es desmunten fàcilment quan ens hi endinsam i les il·luminam amb la llanterna de l’argumentació i el sentit comú. És a dir, hi aplicam el criteri. És el que fa l’enyorat Jesús Tuson en el llibre, encara imprescindible, Una imatge no val més que mil paraules, en què ens presenta quinze d’aquests tòpics que, com s’encarrega de demostrar, no tenen cap fonament o, pitjor, són originat per interessos contraris a la diversitat cultural. Un d’ells, prou conegut, afirma que els idiomes amb més parlants són els més útils. Tuson ens recorda que les llengües estan vinculades als territoris, ja siguin geogràfics o, simbòlicament, d’especialització (els estudis alcorànics empren l’àrab; la informàtica, l’anglès). Per açò, la llengua més útil és la del lloc on viu cadascú, la del dia a dia; i també, per a una minoria, la de l’especialització a què es dedica. Els humans ens relacionam en cercles reduïts de gent, la qual cosa fa que la dimensió idiomàtica sigui local, a més d’implicar que canviar cap a una llengua amb més parlants, en aquest context, no tengui una base lògica (per molt que, en l’altra, la major, “nos entendamos todos”). De fet, si la utilitat depengués del número de parlants, en xifres absolutes, el xinès seria la llengua més útil de totes les que hi ha al nostre planeta. A nivell mundial, és la més parlada, amb diferència. Per evitar, però, de caure en generalitzacions reduccionistes, hauríem d’aprofundir en la qüestió.

Continua llegint «Do you speak English?»

Impactes: 0

La tasca ingent de mestre Pompeu Fabra

Logofabra

Enguany celebram, entre moltes altres efemèrides, el cent cinquantè aniversari del naixement de Pompeu Fabra, l’insigne filòleg. La data ha servit perquè el govern de Catalunya declaràs any Fabra aquest 2018. Pel que sé, no s’ha afegit a la iniciativa el Govern de les Illes Balears, ni cap altra de les institucions nostrades, cosa que no vol dir, però, que no participin de la commemoració amb accions puntuals, perquè la tasca del lingüista també va beneficiar i beneficia de manera cabdal menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, en tant que catalanoparlants. En alguna ocasió anterior, per tal de contrarestar amb criteris acadèmics els disbarats que alguns il·luminats deixen anar públicament, hem parlat dels registres lingüístics i de la varietat estàndard. Si, actualment, la nostra llengua té un model normativitzat és, fonamentalment, gràcies a la tasca empresa, fa més d’un segle, pel mestre Pompeu Fabra (així s’hi refereix, en més d’una ocasió, Gumersind Gomila, que també l’anomena Cavaller de les Armes Esmolades). Els seus treballs culminaren un llarg procés amb què el català es dotà d’un instrument bàsic per als usos lingüístics formals.

Continua llegint «La tasca ingent de mestre Pompeu Fabra»

Impactes: 0

Bilingüisme o vil·lingüisme?

Bilingual_cycle_route_sign_Carhaix

He d’agrair una altra vegada a Úrsula Mascaró que, arran de les seves declaracions paralingüístiques, m’hagi permès d’abordar algunes qüestions filològiques que m’interessen especialment, per deformació professional, amb les quals, a més, he pogut satisfer plenament l’articulitis severa que, segons qualcú ha afirmat públicament, patesc. En aquesta ocasió, el punt de partida del xalandrum és una nova perla, en forma de declaració, que Mascaró ha deixat anar a la premsa just després d’haver-se manifestat, a Palma, en contra del decret que regula els coneixements lingüístics dels treballadors de la sanitat pública illenca. La coneguda dissenyadora ha afirmart que «no aceptamos la imposición del catalán no porque no nos guste, somos bilingües y nos entendemos, pero no queremos comunicarnos en catalán estándar». A més de mesclar, en una mateixa frase, ous amb caragols, resulta que les afirmacions es basen en premisses falses (tant si el «no porque no nos guste» fa referència a la llengua catalana o, potser, a la seva suposada imposició, cosa que no m’acaba de quedar prou clara, però que no deixa de ser cínica en qualsevol de les dues interpretacions).

Continua llegint «Bilingüisme o vil·lingüisme?»

Impactes: 1

La dictadura lingüística

403238

No conec n’Úrsula Mascaró. Personalment, vull dir. El poc que sé d’ella no deu diferir gaire d’allò que coneix la majoria de gent d’aquesta illa (i de fora): que és una dissenyadora i empresària menorquina d’èxit, dedicada a la producció de sabates de qualitat. El seu és un cas admirable, perquè ha aconseguit, des d’un indret petit com Menorca, fer-se un lloc en el mercat mundial del calçat, amb la dificultat que aquest fet suposa, a partir d’uns productes que combinen disseny i materials de qualitat. És un model a seguir, a nivell empresarial, en molts sentits. Ara bé, d’altra banda, darrerament, Mascaró ha aparegut als mitjans de comunicació illencs en relació a un tema força allunyat de la seva professió: la llengua. Ha fet una sèrie d’afirmacions al respecte que, en tant que filòleg, crec que són poc afortunades. M’agradaria comentar-les, perquè l’intrusisme professional en el camp de la lingüística va regalat per aquestes latituds (açò no passa en l’àmbit mèdic, no?). I, de la mateixa manera que, per manca de formació, difícilment m’atreviria a parlar d’aspectes tècnics relacionats amb el disseny del calçat, ja que amollaria un disbarat darrere de l’altre, crec, d’acord amb Ludwig Wittgenstein, que «d’allò que no es pot parlar, val més guardar-ne silenci», com li recordava l’altre dia Josep Maria Quintana al bisbe de Menorca (un altre, el prelat, que no és amo dels seus silencis i sí esclau de les seves paraules). En aquesta ocasió, a més de l’aforisme del filòsof austríac, potser fora bo recordar el següent refrany, fruit de la saviesa tel·lúrica popular, tal i com el cita el diccionari Alcover-Moll: «qui és sabater, que faci sabates».

Continua llegint «La dictadura lingüística»

Impactes: 0

Mudats, informals…, però mai bruts

En funció del context, ens vestim d’una manera o d’una altra. Si hem de ser a casa, ens posam roba còmoda, sabatilles incloses. En canvi, si ens conviden a un casament, ens mudam amb roba de vint-i-un botons. I, a l’hora d’anar a fer esport, ens posam roba cenyida d’espàndex i calçat adequat. En principi, tothom és competent a l’hora de fer la tria i sap què s’ha de posar en funció del context. Amb la llengua, passa exactament el mateix: l’empram d’una manera o d’una altra en funció de la situació comunicativa. Cada vestit lingüístic que ens posam és el que anomenam registre. N’hi ha tants com situacions en què fem servir la llengua, les quals poden ser més o menys formals. Allò que ningú no sol fer és emprar el registre que no toca en una situació determinada: el resultat és xocant, com si ens presentàssim a un casament, a la catedral, vestits amb la roba d’anar a córrer una mitja marató. Denotaria la incompetència de qui ha fet la tria. Aquest paral·lelisme entre la manera de vestir-nos i l’ús que fem de la llengua, el vaig sentir per primera vegada explicat per Francesc Florit Nin, el qual acabava dient que, fos quina fos la roba que duguéssim, informal o d’anar mudat, el que no havíem de fer mai era anar bruts. La correcció, independentment de la situació, era i és obligada: en les vestidures i en l’àmbit lingüístic.

Continua llegint «Mudats, informals…, però mai bruts»

Impactes: 0

Doctora, em fa mal la llengua

Tot i que sembla que el suflé ja s’ha desinflat, hem tornat a viure l’enèsima (i, malauradament, no la darrera) polèmica al voltant de l’ús oficial de la llengua catalana. En aquesta ocasió, el conflicte deriva de la decisió, presa per les autoritats autonòmiques, de demanar als treballadors que vulguin fer feina en el sistema sanitari illenc un certificat de coneixements de la llengua pròpia del país. La competència lingüística en català passa, així, a ser un requisit en tost d’un mèrit, com fins ara. Davant d’aquesta mesura, impulsada no sense controvèrsies internes pel govern, els sectors contraris a la normalització no han estat a temps de fer sentir la seva veu i el seu autoodi visceral a través de les plataformes de sempre i, així, ja s’han publicat fins i tot xifres del número de metges que estan preparant les maletes per abandonar Menorca i anar-se’n a viure i treballar en altres llocs de l’estat en què no hi hagi, diuen, imposicions lingüístiques (els dels diari El Mundo, en açò de fer matemàtiques recreatives, són uns mestres).

doctor-563428_640

Continua llegint «Doctora, em fa mal la llengua»

Impactes: 0

El dia de la marmota

Els lectors d’aquests xalandrums potser recorden una pel·lícula, dirigida per Harold Ramis el 1993, Groundhog day (Atrapat en el temps, en català), en què el protagonista, interpretat per Bill Murray, s’aixecava cada matí al mateix dia que havia viscut en la jornada anterior, víctima d’un bucle temporal del qual no podia fugir. Quan sonava el despertador, tornava a ser allà mateix que vint-i-quatre hores abans. Aquesta sensació metafòrica de repetició, la trobam també en molts aspectes de la nostra realitat quotidiana: semblam, els humans, aquells hàmsters que volten dins una petita sínia i, per molt que caminin, sempre són allà mateix. Sense avançar. No cal recordar, a més, que aquests rosegadors, per seguir amb la imatge, viuen engabiats. No encetarem, però, un debat filosòfic que ens hauria de portar, potser, a parlar del mite de Sísif, sinó que en farem un ús més superficial, a partir d’un parell de preguntes que no respondrem: el temps és cíclic? Estem condemnats a ensopegar dues, i les vegades que calgui, en la mateixa pedra? Observant el món que ens envolta, és fàcil pensar-ho. Hi ha exemples per donar i vendre.

hamster-wheel-1014047_640

Continua llegint «El dia de la marmota»

Impactes: 0