Joan Carles – Xalandria

Els jacobins de sempre

Publicat a la secció «En veu alta» del PSM el 22 de setembre, amb alguns retocs de darrera hora

Ha tornat a passar un nou 11-S, que ens tenia acostumats a grans mostres de suport popular i voluntats de llibertats polítiques, amb grans recorreguts que donaven la volta al món i amb un espai polític, l’independentista, que es veia amo i senyor de les seves aspiracions en l’àmbit internacional, il·lusos en les fotografies dels grans diaris mundials de capçalera. Semblava que la independència era a tocar, sense que l’Estat no pogués fer altra cosa que mirar-s’ho sense saber prou què fer: parlar de la Constitució i el món obert sense fronteres o bé enviar la força bruta. Van acabar fent les dues coses i d’una forma no gaire elegant.

Amb tot, el 2017 va donar un gir del qual ningú no s’ha sargit. Continua llegint «Els jacobins de sempre»

Impactes: 1

Reinventar-nos per ser un (nou) país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977)

El passat dijous dia 21 d’abril en Nel Martí presentava el seu llibre a Maó, concretament a la llibreria Sa Catòlica, i vaig tenir l’honor que em convidés a fer la presentació, juntament amb na Conxa Juanola, cosa que vaig fer amb gran plaer. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca és una fita no gens estudiada ni dignificada, i en Nel Martí fa una tasca esplèndida d’estudi i recull de tot el que va significar. En recoman a tothom la lectura. I us deix aquí la presentació que vaig fer del llibre:

Primer de tot, volia agrair a en Nel Martí la convidada a aquest acte i haver-me pogut donar l’oportunitat de dir-hi unes paraules, després d’haver tractat amb cura aquest text fruit d’una ingent tasca d’investigació més que necessària. Poder-m’hi atracar de la manera que ho he fet, des de la revisió lingüística, m’ha permès palpar-ho amb deteniment i descobrir-hi un tresor, la lectura del qual recoman aferrissadament per descobrir-hi la trascendència de molts dels esdeveniments contats. Continua llegint «Reinventar-nos per ser un (nou) país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977)»

Impactes: 0

Es pensament únic: deim no!

Publicat al diari Menorca dia 19 d’octubre de 2018

Hi ha molta gent que s’escandalitza amb sa imposició catalanista de sa nostra terra, ja que tothom sap que es menorquí és una llengu milenària que ja xerraven es nostros primers pobladors, que la cantaven mentres construïen es talaiots i ses taules, bevien vi i iniciaven es ritus matrimonials amb celebracions orgiàstiques: «Venga, madona, eixanca i no li temis!», expliquen es nostros grans historiadors i lingüistes més saberuts. Però de ver aquesta no és s’única ni tampoc sa més important de ses suposades veritats acadèmiques que mos volen imposar es de sa nova dictadura de mestres, polítics i universitaris.

Molt més greu és que hi ha pseudoveritats que intenten atontar sa gent. Sa dictadura des pensament únic mira de fer-mós entrar en «veritat» allò que és opinió malintencionada o, simplement, conspiració. Sa NASA, ets Illuminati i tota aquesta elit vol imposar unes idees a tot el món, una conspiració que fa segles que dura, com és es de sa redondès de sa terra. Ses imatges d’una terra redona no són més que muntatges que mos tenen a tots enredats per amagar sa idea macabra de s’assimilació an es pensament únic. Però si escarbam per aquí veurem que cada vegada són més es que es desperten i no volen formar part d’aquests muntatges. Perquè no mos enganem: sa terra és plana. Si no, com s’aguantaria sense caure sa gent que viu a s’altra banda?

Així, gent com Oliver Ibáñez, que aglutina grups de desenes de milers de persones a facebook i seguidors des seu canal de youtube, ja coneixen i donen a conèixer totes aquestes falsedats de sa terra redona i mos il·luminen amb arguments de pes en favor de sa terra plana. Es terraplanistes, encara que a molts els vengui de nou, és un grup nombrós a nivell mundial, compost per científics, que intenten, a pesar de ses pressions de s’elit, d’ets Illuminati i de tota sa dictadura des pensament únic, difondre ses seves idees. Eratòstenes va ser es primer matemàtic que, en es segle III a.C., calcula ses mides de s’esfera de sa terra, i damunt aquests càlculs s’ha muntat tota s’ortodòxia posterior, que encara mos ensenyen a ses escoles que adoctrinen, preses per es sirvents des poderosos i camisetes verdes. Però Leo Ferrari, científic terraplanista de gran reconeixement i no manipulat pes poder, desmunta sa teoria. Recoman que hi investigueu. Com també es pensament d’en Guillermo Wood, o es diari de s’almirall Richard E. Byrd, que en es seu famós diari relata lo que va veure més enllà de l’Antàrtida.

Impactes: 0

Les imposicions: fins a on arriba el cinisme

Publicat al Diari Menorca dia 24 d’agost

El cinisme el trobam en plantejaments que pretenen desestabilitzar dogmes de fe, i açò és bo per a l’evolució del coneixement i la història del pensament. Ara bé, tenint en compte l’origen d’aquest corrent, que es basa en la fugida del plantejament polític de la societat, també és normal que s’apoderi de sectors que són qualsevol cosa menys democràticament compromesos. Així, la fauna de cínics que trobam avui dia aclapara l’actualitat: franquistes que diuen defensar la democràcia i la monarquia elegida per un dictador en nom d’una constitució; gent que demana, en nom dels valors de la ciutadania i la cultura (espanyola, clar), una política immigratòria de mà dura; reis que ploren les morts d’un atemptat terrorista mentre negocien la venda d’armament als països que donen cobertura a aquestes matances; o els que parlen de la imposició d’una llengua que és la que té menys cobertura legal.

Tot i el suc que donen tots aquests temes per se, és en el darrer que em vull centrar. L’altre dia vaig anar a les oficines d’Hisenda per realitzar-hi un tràmit. Em van demanar que els parlés en castellà. Segur que no hi havia cap mala intenció. Però no vaig poder fer servir el meu dret a parlar en la meva llengua (la pròpia del país) a un lloc públic. Tots aquells que parlen de la imposició del català a Menorca, mai s’han trobat amb aquesta situació al revés: que a qualcú se li demani parlar en català i no pugui fer servir, per tant, el seu dret a parlar el castellà. Però situacions com les que vaig viure la setmana passada, m’han succeït a dojo. Si un ajuntament, com el de Maó, aprova un reglament que atorga a la llengua catalana l’estatus de llengua pròpia i, per tant, preferent en les seves comunicacions, sense que ningú sigui discriminat per raons lingüístiques i pugui fer servir sempre la llengua que vulgui, llavors els sectors més reaccionaris diuen que és anticonstitucional, que crea ciutadans de primera i de segona, i tota la cantarella. Però mai s’han alçat una cella per situacions tan comunes com la que, simplement, he exemplificat. Açò és cinisme.

No ens enganem: el que hi ha davall de tot és aquell plantejament, més o menys reconegut, que, efectivament, les dues llengües no són iguals ni mereixen el mateix. Ha costat moltes generacions, vexacions, persecucions i atacs. I açò, per força, queda marcat en el subconscient col·lectiu. Però si la dignitat persisteix, no podem girar l’esquena a aquells mecanismes que la democràcia pot oferir per retornar el respecte a una llengua i a una cultura com la nostra.

Impactes: 0

L’òpera de tres rals: l’espectacle total

Publicat al Diario Menorca el passat 13 de desembre

Ben record l’estrena que el 1994, just quan tenia 17 anys, tingué lloc a Maó de l’Òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i música de Kurt Weill, de la mà de les companyies de La Clota i Groc. I una traducció ben nostrada de Damià Borràs. El meu passat familiar lligat al món del teatre a l’Orfeó m’havia permès gaudir amb molt de gust de l’espectacle dramàtic a bastament, però aquella estrena hi tenia un punt afegit: l’anada al teatre amb els amics de l’institut (trob que la primera vegada, amb aquell pla) era també un procés d’innocència, revolta i descoberta del teatre més social, més incisiu i descarat (més endavant vaig descobrir, per exemple, que va ser censurada mitja hora abans de l’estrena a Barcelona l’any 1963 per un ministre anomenat Manuel Fraga, que avui ben segur seria considerat un defensor aferrissat constitucionalista). Els baixos fons, la corrupció instal·lada en el sistema, el descarament dels personatges que, però, a la vegada se’ns feien simpàtics, teixien aquest món brechtià que em (ens) deixà encisats. I tot acompanyat d’una música brutal, que anava a les entranyes. La conclusió: una obra de teatre immensa, un personatge universal com Mackie el Ganivet, un espectacle total. I una posada en escena (record molt especialment un Kike Gomila esplèndid) impactant. A la vegada, paradoxalment i de forma sarcàstica, explicava moltes coses de la realitat. De l’època que es va estrenar a Barcelona, per exemple, en ple franquisme. Però també de l’època en què es va escriure, l’any 1928 a Alemanya, just abans de l’arribada dels nacionalsocialistes. I, malauradament, realitats que ens envolten avui dia també ens semblen explicades aquí. Brecht no ha deixat de ser vigent mai.

I després d’aquell impacte, més de 20 anys més tard, tornem-hi. L’Òpera de tres rals tornarà als escenaris de Maó, aquesta vegada de la mà de l’Orfeó Maonès. I l’encís de la primera vegada s’ha resolt en la participació activa, aquesta vegada, que se’m presenta com un plaer immens. La mobilització de tanta gent, actors, músics, companyia de ball i tantes hores de feina veuran la seva recompensa aquest cap de setmana al teatre de l’Orfeó. Trob que és la gran oportunitat d’assaborir en la seva essència un clàssic universal com aquest amb l’originalitat amb què està presentat. Com diu la mateixa obra: “Senyores i senyors, aquest vespre veuran vostès una òpera per a captaires; aquesta obra va ser concebuda amb tanta opulència com sols la imaginació d’un captaire podria fer”. Espectadors, idò, prenguin seient, que compença l’espectacle.

Impactes: 0

La cooficialitat, la discriminació? Tornem-hi

Publicat al Diario Menorca el passat 4 d’agost

Aquest és el sentit de les polítiques lingüístiques: fer conviure en el nostre territori dues llengües oficials, de les qual una n’és pròpia. Aquest última, a més, la catalana, té un seguit de desavantatges (socials, polítics, històrics, legislatius…), que ara no cal reproduir, que la fan necessitada d’unes polítiques de promoció i d’aproximació a la igualtat plena. Açò la ciència de la sociolingüística ho explica molt bé. Sí, he dit la ciència. Reconeguda internacionalment. Atenent que ja sabem que la qüestió lingüística és de les més controvertides socialment, les institucions, moltes en mans de l’esquerra, en major o menor mesura, han mirat de passar-hi de puntes, atenent que la societat era necessitada d’altres fixacions en la gestió pública.

Qui no ha baratat gens, però, el discurs han estat els mateixos de sempre. Continua llegint «La cooficialitat, la discriminació? Tornem-hi»

Impactes: 0

Verge del Toro

Publicat el passat dissabte dia 20 de maig al Diari Menorca

Des del trasllat de l’hospital al nou Mateu Orfila n’hem vist de tots els colors. Des del principi es parlava de la reconversió sense saber exactament quina forma donar-li. El famós pla d’usos de 2009 semblava dibuixar una realitat un tant etèria que li costava posar-se en marxa. Tant semblava així que vam veure com en una campanya electoral al cap de dos anys una candidatura popular posava, amb fotografia i pancarta inclosa, davant l’antic hospital reclamant l’ús sociosanitari. Aquest abrandament sensacional, tanmateix, va demostrar ben poc recorregut. El resultat d’aquesta promesa al llarg de quatre anys el vam veure tots: el retorn (mal fet) de l’edifici a l’Estat. Amb un nou canvi institucional (tant a l’Ajuntament com a les institucions autonòmiques) la cosa ha semblat donar un gir. En tot cas, malfiar-se un punt sempre ens fa prudents. Bona part de la societat ha reclamat el manteniment de l’ús sociosanitari, igual que, sembla, els grups polítics dels governs de les institucions. I també, sigui dit de passada, el gruix social que els va donar suport, atès que ben prou es va parlar de l’aprofitament dels edificis en desús, d’una política de cara al manteniment i la priorització dels serveis a les persones, de pensar en clau de model de ciutat, etc.

Així, durant aquests dos anys no s’ha deixat de parlar de l’edifici de Verge del Toro, cosa que em sembla prou positiva. Em sembla ben interessant que es debati sobre tot i també sobre fets reals. Em referesc als informes. Perquè qui més qui menys, a l’hora de prendre segons quines decisions (per exemple, mai arribarem a saber què pretenia, de ver, el PP amb l’edifici) ho ha fet parlant de l’estat de l’edifici, o parlant de si es té cabuda o no, o de si pot acollir els serveis, sense saber-ho del cert. I que vagin sortint informes que van deixant clar que l’edifici està en condicions, o que hi hagi voluntat de seguir estudiant la viabilitat real del projecte, no deixa de ser un triomf d’una societat com la menorquina que necessita constantment haver de demostrar i lluitar per les seves necessitats.

He de dir que la darrera decisió del Govern balear, que mescla el Verge del Toro, però no se sap si ho deixa prou clar (també parla d’un altre edifici nou per cobrir les necessitats sociosanitàries) em té em té un tant desconcertat. Més que res perquè sembla voler allargar un tema que patina un poc als responsables autonòmics. No dubt, tanmateix, que les reclamacions per l’edifici i que continuïn apareixent informes que avalin la possibilitat de tenir, si no tots, almanco bona part de serveis socials i sanitaris al Verge del Toro, hauran de ser escoltades per força.

Impactes: 0

La involució

Publicat al Diario Menorca en l’edició de dia 23 de gener de 2017

Podríem dir, a grans trets, que és el contrari que l’evolució. El terme s’aplica, bàsicament, a tendències polítiques o socials que recuperen plantejaments caducats o reclamen un estat de coses anterior. L’estancament de les polítiques europees ha duit descontent a bona part de la població del continent, que no es veu representada per la classe política. La manca de solució de molts problemes relacionats amb el dia a dia de la gent mesclat amb la qüestió de la immigració i el tema dels refugiats, ha duit bona part de la població a agafar-se a tendències a l’alça marcades per la xenofòbia i la intolerència, que es veuen reforçades i amb possibilitats reals d’obtenir poder en unes eleccions. La creació d’una Europa basada en els valors democràtics, en la pau i en la convivència fa aigua per totes bandes. No parlem del cas Trump.

A Espanya es parla de la crisi del règim del 78. L’estat de coses aparegudes amb la transició i la constitucionalitat, amb tots els seus clarobscurs, també fa aigua. Hi ha qui propugna una sortida cap endavant, sigui en forma d’un trencament de radicalitat democràtica amb l’estat (el cas català) o bé un refer les estructures del poder establert. Però la involució és també present, i davant les crisis, un retorn a les velles estructures és també atractiu per a molta gent. I la recuperació de vells símbols que podem considerar clarament regressius fan actes de presència. Les jures de bandera populars en són una petita mostra.

Estem parlant de la posada al descobert d’actituds i fets que no haurien gosat sortir fa almanco una dècada. Però ja sí. He vist repartit a les portes de Maó pamflets que propugnen la suposada superioritat moral i racial europea. Pot sortir algun il·luminat que, fent gala de la pròpia ignorància i pretenent fer creure que els que van errats són tots els altres, posa en falsedat la unitat de la nostra llengua. Açò no són elements institucionals, però sí que poden contaminar. Dins el PP existeix un sector (l’altre dia va venir Bauzà, a fer campanya) que propugna seguir endavant amb les línies més dures, sense pors, i a trencar consensos assolits anys enrere. El discurs del batle des Castell sobre la jura de bandera fa un poc de por.

A l’altra banda, moltes institucions són governades per forces que provenen del poble, que cada dia, a còpia de feina, intenten fer millor la vida dels ciutadans. Que aixequen les estores i obren portes i finestres per fer les institucions més netes i modernes. Amb els seus encerts i desencerts, però amb la convicció d’un nou model que s’escolpeix dia a dia, a poc a poc però sense aturall.

Impactes: 0

Ja no volem la Bastilla

Publicat ahir, dia 5 de desembre, al Diario Menorca

Aquestes darreres setmanes hem sentit a parlar molt de les ciutats educadores. I és que, per sort, és un concepte que s’està implantant perquè percebem com a necessari que la societat es fonamenti sobre les bases. I les bases no són altres que els nostres infants: el nostre futur. Assentar uns valors centrats en un creixement com a societat, com a humanitat, ha de ser un repte que ha de començar des de baix: les edats més baixes i les organitzacions socials més petites, que en aquest cas són els pobles i ciutats. I aquesta és una feina de formigueta que a la llarga ha de tenir els seus fruits. Perquè aquestes són les grans revolucions modernes: ja no aspiram a prendre la Bastilla ni a iniciar cops d’estat. Les manifestacions que avui fan més mal són les que transcorren en la més absoluta civilitat, les que s’assenten en la certesa que un món millor és possible, especialment si no queim en els mateixos errors del sistema que pretenem canviar. Si parlam de la violència masclista no ens queda altra que dirigir-nos als més joves per transmetre uns altres valors. I el mateix passa amb tants altres temes, encara que les mecàniques socials són com piconadores, que marquen una via d’alta velocitat mala de trencar, i, parlant de les violències masclistes, veim com uns valors que voldríem erradicats persisteixen i muten de formes.

Els països que estan considerats com els més evolucionats en matèria d’educació ho tenen molt clar: posen els millors a ensenyar. La feina del mestre és la més prestigiada, cosa de la qual estem encara enfora. Ara, està clar que no és només amb mestres, que farem la revolució. És si tots empenyem cap allà mateix. I la ciutat ha d’educar. I s’ha de fer que la política estigui impregnada d’aquest valor. Que es creïn consells municipals d’infància i que els al·lots prenguin els parlaments. Que les decisions que allà apareixen siguin també tingudes en consideració i servesquin, per exemple, perquè se’ls dediqui un dia sencer a fer activitats i que aquestes activitats tenguin fonamentacions amples de mires, un contingut més enllà del lúdic, que també és molt important. Ho deia Tonucci: les ciutats pensades per als nens tindran totes les garanties de ser unes ciutats justes, equitatives, amables.

I algú podrà pensar: tot açò està molt bé, però també s’ha de menjar, i hi ha l’economia, els doblers que ho mou tot. Però… o és que un consum que posi en pràctica uns determinats valors no ens farà millors també econòmicament?

Impactes: 0

Sobre jures de bandera

Article publicat al diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

S’han dit moltes coses sobre la jura de bandera a civils que es farà as Castell. Però el respecte a les institucions que n’han enarborat els defensors no amaga sinó un plantejament que no hauria de formar part de les institucions democràtiques. Hem de saber que allò que faran els que juraran la bandera és respondre amb un acte d’honor patri l’exhortació aquesta:

“¡Españoles! ¿Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al rey y, si fuera preciso, entregar vuestra vida en defensa de España?”

Entregar vuestra vida en defensa de España… Açò amaga massa coses fosques. Per damunt de la democràcia, la justícia, la voluntat dels pobles… hi ha la defensa d’Espanya. I amb la vida. No perdem la perspectiva. Açò és molt greu i, al meu entendre, no tolerable en un estat de dret. I resulta que açò es fa en una plaça pública, amb gran solemnitat, recursos propagandístics i amb un ajuntament que hi posa totes les forces perquè açò surti, a més de col·laborar-hi en personal i en l’organització. Llavors hi ha gent que parla dels nacionalismes amb la boca ampla i resulta que en tenim la mostra més grollera i perillosa en forma de jura de bandera. Parlam de memòria històrica, de lleis, tenim centenars de morts en fosses comunes i la necessitat de tancar ferides d’un passat que continua essent present perquè, com deia el savi, qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. I ens dedicam a fer actes d’exaltació nacional de donar la vida per la pàtria.

La pàtria verdadera no necessita d’exaltacions nacionals, ni exèrcits, ni morts per una bandera. La identitat és una cosa molt personal. Les adscripcions identitàries són complexes i més en un temps com l’actual, i no ho amagarem. I les identitats són també col·lectives, però no fan falta aquests paripés. Més bé hauria fet l’autoritat local d’agafar de referència un dels seus il·lustres, Àngel Ruiz i Pablo, i llegir un preciós poema anomenat, precisament, “Pàtria”, d’on podem extreure els següents versos: “és la meva i la sospir/ la conec la pàtria mia/ de lluny com coneixeria/ la mare que em va nodrir”. Parla de la mar, de penyes brescades, de roquissars, de la llar, de l’alegria del cor, dels noms, de la història, de les llegendes, dels ullastres, de la pagesia… però no de morts per una bandera. Però clar, és una pàtria massa local i massa poc honorable.

Impactes: 0