Els privilegis

Publicat al diari Menorca dia 9 de juliol de 2023

A les classes d’història, quan es parlava de l’Antic Règim i del final d’aquesta etapa apareixia sobretot la idea que s’havien acabat els privilegis per a un sector que en realitat era minoritari dins la societat: la noblesa. L’aristocràcia tenia uns avantatges davant la llei i davant l’Estat que els altres no tenien: no pagaven impostos, les rendes eren per ells sense que haguessin de fer feina, etc.

Vist en la distància, quan ho estudiàvem semblava que era una època rocambolesca, i que no podia ser que això existís, perquè, clar, ara tothom és igual i té els mateixos drets, no podem pensar una altra cosa. Però tot ben enfora de la realitat. Deixant de banda que encara hi ha aristòcrates que cobren pel fet de ser-ho i que d’això viuen (en tenim una família molt coneguda, per exemple, però no només), els privilegis mai han deixat d’existir.

Una característica que posseeix aquella persona privilegiada és la incapacitat per veure que ho és. Dit d’una altra manera: veiem la nostra situació tan evident que sembla que forma part de la naturalesa intrínseca de l’existència, i no com un cúmul de circumstàncies que, sigui per violència, per consecució de fets o pel motiu que sigui, fa que les coses siguin així i no altrament. Que les dones fossin objecte de mercadeig durant una època, que no tinguessin dret a vot, que no tinguessin accés a la feina tot i fer-ne moltes més hores que els homes, que no tinguessin accés a l’educació i tantes altres coses, poques vegades era vist com un privilegi dels homes: senzillament, formava part de la naturalesa de l’organització social. Que els esclaus no tinguessin llibertat i patissin tota mena d’abusos per part dels seus amos, que se n’aprofitaven de la feina, era el més natural del món. I així podríem anar seguint amb tantes altres coses. Una certa consciència liberal (concepte de l’època, que ha anat canviant de significat i que avui té unes connotacions si no contràries, sí molt diferents) va anar cercant la igualtat entre les persones. Eren moviments que eclosionaven en la democràcia, que algú ha anomenat, potser amb encert, el menys imperfecte dels sistemes. Però algú pensa que tants segles de persecució i establiment d’unes normes socials que emparen la desigualtat es trenquen perquè hi hagi una llei que diu que tothom és igual? Evidentment que no: fan falta polítiques que avancin en aquest sentit i que entenguin que una situació estructural, per injusta que sigui, no es desmunta fàcilment si no és mirant de reparar els que han patit els privilegis dels altres. N’hi ha que no ho creuen així i clamen la llibertat per tots els costats, que per a ells vol dir que tot segueixi igual i que els que sempre han fet els que els donava la gana passant per damunt de tot ho puguin seguir fent. Els que creim en la democràcia plantejam la societat com una comunitat de persones que cal cuidar, i que la igualtat entre aquestes persones passa per fer visible que els privilegis, que existeixen, entorpeixen aquesta igualtat, i que és necessari vetlar per als que els han patit.

Una altra de les característiques dels privilegiats és que creen un discurs que els fa passar com els perseguits. Passen de botxins a víctimes. I miren de fer calar aquest discurs a través dels seus altaveus (els mitjans de comunicació poderosos, els pagats pels privilegiats i adinerats). Per exemple, una realitat que és molt incòmoda d’assumir és entendre que el castellà és una llengua privilegiada. No hi ha persones que no el sàpiguen parlar a la nostra terra, i l’establert convencionalment és que la llengua de comunicació entre parlants de les diferents llengües oficials és el castellà. Però remenar en les causes d’aquest fet duria a admetre que el castellà en aquest país s’ha imposat per les armes, i així s’ha anat fent, des del poder, a poc a poc des de fa tres-cents anys a tots els àmbits: a l’escola, a l’església, a la justícia, a les forces de seguretat, a la documentació administrativa, als mitjans de comunicació… Quan un sentiment democratitzador posa eines perquè la llengua catalana sigui un requisit a l’administració perquè els catalanoparlants puguin exercir el dret a ser atesos en la seva llengua (la pròpia del territori, d’altra banda, com diu l’Estatut), tenim un santcrist muntat que parla de la «imposició del català». I venut com a veritat absoluta. També per part dels que veuen vulnerat el seu dret.

En els nous pactes de govern que s’estan sabent aquests dies apareix tot açò. La dreta que ja coneixíem, en general, parteix d’aquesta premissa d’invisibilitzar els privilegis. Així és molt fàcil clamar llibertat. Però és que la dreta ultra magnifica aquest relat, fins al punt que és l’únic que la identifica. De què parlen, sobretot? De la imposició del català, que ara s’acabarà. Un simple passeig per la realitat posa en evidència que el discurs de la imposició no se sustenta. Però és igual, que la realitat no ens espanyi el relat. I també de la llibertat en matèria territorial. És a dir, que els que han gaudit del privilegi d’especular i construir aquesta terra (que no són els treballadors ni els que s’ho passen malament per arribar a final de mes) tot i passant per damunt les lleis puguin fer-ho ara legalment. I les polítiques que poguessin existir de reparar els danys, visibilitzar allò invisible però no inexistent, vetlar pels menystinguts, per les llengües minoritzades, per les minories identitàries i dissidents de gènere, per les persones treballadores en precari, per accedir a un habitatge digne… passen a ser polítiques ideològiques, segons ells. Facem, idò, com deia el general Franco: no ens fiquem en política.

Joan Carles

Views: 93