Amb vacances o sense, l’estiu és una època d’estampes específiques. Exclusives de l’època, vull dir. L’any passat, a la sèrie «És estiu i l’illa vessa», publicada en aquest blog, en vam tractar algunes d’entre aquelles que es donen a un indret turistitzat com és Menorca: la posada a prova de la capacitat de l’espai a l’hora d’encabir-hi el màxim nombre possible de visitants, la xafogor, els festivals musicals impersonals —amb algunes, poques, excepcions—, les galeries d’art de temporada, les platges sense un metre quadrat d’arena lliure, l’aeroport amb vols cada cinc minuts en hora punta, la carretera amb sobredosi de trànsit… Ara bé, si hi ha alguna cosa que marca realment que ha arribat l’estiu, aquesta és el Tour de França.
La grande boucle és un element imprescindible del paisatge estiuenc. Per als amants del ciclisme, es tracta de la cursa per etapes —tres setmanes— més important del calendari ciclista internacional. Durant gairebé tot el mes de juliol és el moment en què els millors ciclistes de la serp multicolor han de demostrar que ho són. Són dies d’escapades èpiques, de rodar en el gran grup evitant els ventalls, d’ascensions a ports de muntanya mítics, de descensos vertiginosos a velocitats endimoniades, de persecucions, d’atacs, d’anar a roda, de fer la goma o l’afilador, de caigudes i amuntegaments, d’algunes arribades a l’esprint, sempre perilloses, en què les estratègies d’equip per aconseguir col·locar de la millor manera possible els seus velocistes són un espectacle admirable, però fugaç…
Al final, el mallot groc del guanyador pot acabar marcant una trajectòria caracteritzada pel domini aclaparador de la cursa, durant algunes edicions en alguns casos, fins que, ai las, entra en joc el dopatge, es descobreix la trampa i el campió cau en desgràcia. S’acaben els dies de glòria, arriba l’oprobi i se’n van els patrocinadors. No farem, ara, una llista dels àngels caiguts per culpa de les substàncies prohibides. Seria massa llarga. Només n’apuntarem una excepció anomenada Miguel Indurain, el navarrès.
El Tour també vol dir hores davant de la televisió. És, aquest, un esport que vol temps. Una etapa qualsevol pot durar més de quatre o cinc hores. Un partit de futbol ho té escatat en una i mitja. No se solen retransmetre senceres, tot i que hi ha excepcions amb les anomenades etapes reines, sempre de muntanya. En tant que espectacle televisiu, a més, s’ha de ressenyar la hibridació a què s’ha arribat en les transmissions, ja que es combina l’esport amb aquells programes que es dediquen a mostrar paisatges des de l’aire. En el cas del ciclisme, hi ha un cinquanta per cent de cada. La presència de les imatges des d’un helicòpter hi són imprescindibles, però no només per a fer el seguiment dels esforçats ciclistes.
Tota la ruta està guionitzada. Així, les infografies ens informen de qualsevol monument d’interès que hi hagi al llarg de la ruta. Els comentaristes, fins i tot els estrangers, no poden evitar d’explicar les característiques d’aquest patrimoni. Els espanyols, per exemple, amb el seu francès barroer: que si aquesta església és de tal segle, que si tal pont es va fer per travessar tal riu… Se n’aprèn molt, de geografia i d’història de l’art, mirant el Tour.
El paisatge natural també és un altre element significatiu a l’hora de copsar la pantalla dels televisors. No només als Alps o als Pirineus. El verd domina a Normandia; les vinyes, en apropar-se a Bordeus… Més d’un calcula on voldria anar de viatge —o hi va virtualment, gràcies a la televisió, sense haver-se de moure de casa—, o rememora llocs visitats físicament alguna vegada. No sé si qualcú ha calculat el rendiment econòmic obtingut gràcies a una promoció turística com aquesta, però segur que deu ser ben alt.
Hi ha, però, un altre tipus d’espectador de la prova ciclista de què cal deixar constància: aquell que aprofita el ritme tranquil de la retransmissió per a fer una bona becadeta. No sé si hi ha cap metge que recepti veure el Tour a persones amb insomni, però sol ser una manera infal·lible d’agafar el son. Hi deu ajudar el fet que, en haver dinat, la canícula és més forta que mai i la nyonya ho té més fàcil per a fer acte de presència. Si combinam aquesta circumstància amb les etapes en què no passa res o, directament, amb el fet de posar al mínim el volum del televisor, la sesta que en resulta pot acabar essent antològica.
Hi ha, però, altres vessants de la cursa, col·laterals, que poden resultar interessants. No sé si se n’han fet novel·les —segurament—, tot i que estic segur que més d’una publicació monogràfica sí que en deu haver sortit: alguna història de la competició, biografies de ciclistes destacats… Em consta que alguna pel·lícula al respecte sí que s’ha rodat. No n’he vista cap, per la qual cosa se’m fa impossible de fer-ne una valoració qualitativa. Sí que en conec l’adaptació sui generis al còmic que, de tot plegat, va fer un volum de les aventures d’Astèrix i d’Obèlix, La volta a la Gàl·lia, que cal llegir amb ulls crítics, perquè dona una imatge d’una França eterna que coincidia, ja en època romana, amb l’hexàgon actual.
Ara bé, crec que la descoberta paraciclista més destacable —jo la vaig fer l’any passat— és la sèrie «Pels camins del Tour», escrita per Quim Curbet i publicada alhora a L’esportiu i al seu blog (El món per barret). Cada dia, l’autor aprofita el recorregut de la cursa per parlar d’aspectes relacionats amb els llocs per on passaran els ciclistes, però sense fer gairebé cap referència a les bicicletes. Podem trobar-hi informacions sobre la gastronomia, l’enologia, els escriptors…, a més de descobrir-nos la diversitat cultural francesa, amagada rere del monolingüisme uniformitzador.
Així, s’agraeix que faci servir la toponímia genuïna, aquella que, en funció de la zona, s’expressa en llengües diferents de l’oficial de la república. Ha passat aquests dies amb els topònims occitans i amb els bascos. Per cert, al blog apareixen, també, unes imatges interessantíssimes, sobretot fotografies antigues de la cursa, de quan fer la volta a França era, realment, una gran aventura. Que Curbet sigui, entre d’altres dedicacions, fotògraf, hi deu tenir molt a veure.
Cal parlar, finalment, d’un darrer tipus de seguidor del Tour. És aquell que, a la pràctica, combina totes les tipologies de què hem parlat. Amb una bona organització, es pot fer tot: seguir la part esportiva, contemplar el paisatge, fer la dormideta i llegir el blog de Quim Curbet. Sense estressar-se, que fa massa calor. No sé si, d’aquests, n’hi ha gaires. Jo, almenys, en conec un: és qui ha escrit el text que acabes de llegir, si és que has arribat fins aquí, benvolgut lector.
Visits: 90