Xalandria

Han passat exactament 247 dies des que, un 12 de setembre llunyà, vam encetar el curs de segon de batxillerat que acomiadam formalment, avui, amb aquesta festa de vint-i-un botons. Vuit mesos i cinc dies de la nostra vida «volaren de pressa», que diria Joan Alcover al poema «La relíquia». Sembla que ens hi vam posar la setmana passada i… C’est fini! Ha estat, aquest, un curs intens, vertiginós. Una autèntica trituradora neuronal, en què hem descobert que la vida és allò que passa entre els exàmens, els deures i els lliuraments de treballs i tasques o que la part social de l’existència, a pesar d’honroses excepcions, s’ha reduït al mínim. Amb tanta pressa, pressió i estrès, ha estat molt mal de fer trobar moments de pausa, estones per a la reflexió, sempre necessària. Per exemple, per demanar-se quin sentit té tot l’esforç esmerçat durant aquest curs (i l’anterior). En cas d’haver-ho fet, el pragmatisme potser haurà respost que, sobretot, per a aprovar i treure la millor nota de cara al futur. O per girar full al més ràpid possible.

Llegiu més

Views: 58

Vaig començar dient, en la posada de llarg de Defensionari, de Llucia Palliser, que la meva intervenció era del tot prescindible. Que no calia. Sé que m’estava tirant pedres a la teulada, però de cada vegada tenc més clar que allò que vol un bon llibre —de poesia en aquest cas—, és ser llegit sense condicionants previs. Entrar-hi i no tenir ni idea d’allò que hom hi trobarà. I deixar-se endur. Les presentacions són un poc com els tràilers de les pel·lícules. N’hi ha que, fins i tot, si el film és dolent, n’acaben fent espòilers o, pitjor, et lleven les ganes de veure’l… No era aquest el cas, vaig dir de bon començament, perquè el llibre de què havia de parlar era bo.

Llegiu més

Views: 118

Avui, la rentadora ha mort. Potser va ser ahir, no ho sé. A l’hora de centrifugar, va començar a mostrar uns símptomes estranys. De fet, li costava posar-s’hi. Evitava allò que, d’acord amb el programa seleccionat, havia de fer: centrifugar a les totes. Qualsevol diria que la màquina era conscient de la magnitud de la tragèdia. Xiulava, fent veure que havia acabat la feina, però la roba romania ben xopa, embassada. Avui s’ha consumat el decés: amb el tambor girant finalment a mil revolucions per minut, l’ossamenta metàl·lica de la rentadora ha començat a emetre uns cruiximents alarmants. Catacrac-catacrec. Feia angúnia escoltar-ne els laments. El desenllaç s’ha consumat en forma d’una forta olor de metall cremat. No hi ha hagut res a fer.

Llegiu més

Views: 67

Que la Menorca medieval musulmana, andalusina, protagonitzi, en poc temps, dues obres literàries escrites per dos autors illencs, no deixa de ser una coincidència fins a un cert punt insòlita. Sembla que hi ha, en la consciència col·lectiva, alguns períodes històrics dels quals els menorquins estem orgullosos —l’època talaiòtica o el segle XVIII—, mentre que n’hi ha d’altres que romanen, fins a un cert punt, deixats de banda. Sembla que no interessen. De fet, no interessen. Els dos textos de què parlarem formen part de les poques excepcions que confirmen la regla.

Llegiu més

Views: 94

Presentar un llibre com Conversam? (Documenta Balear, 2025) és fruit d’una conxorxa —d’un contuberni, com diria més d’un—, en què ha participat molta gent. Tot plegat va néixer en el marc d’una trobada anual de membre de l’IME, fa dos estius, la primera en què l’entrada d’un nou equip de govern insular acompanyada d’alguna corporació municipal amb idees de bomber feien presagiar un període de turbulències i amenaces per a la nostra llengua. Després d’una conversa informal, en haver acabat els actes protocol·laris, en què una sèrie de persones vam compartir la nostra preocupació al respecte, va néixer la idea quixotesca d’ajuntar, en forma de llibre, tots els xalandrots que havia redactat fins al moment en què tractava aspectes relacionats amb la llengua —sociolingüístics, sobretot. La iniciativa va ser exclusivament meva i, en aquell moment, no la vaig compartir amb ningú dels presents. Pensava, modestament, que d’aquesta manera podria contribuir a desfer tota una sèrie d’arguments, perversos fins i tot, respecte de la llengua pròpia de l’illa, la catalana, preveient que els despropòsits serien difosos des de les diferents institucions públiques, no només menorquines. No anava gaire equivocat.

Llegiu més

Views: 212

Diuen que dues notícies juntes, a vegades, s’entenen millor que per separat. Si en tost d’un parell, n’enfilam unes quantes, a més de percebre que la realitat és sempre complexa, el resultat permet encara la possibilitat de lligar fets que, en aparença, no tenen res a veure els uns amb els altres. Aprofitant com a excusa la convocatòria, en diferents ciutats de l’estat, d’una manifestació per reclamar el dret a un habitatge digne, assajarem de juxtaposar, és a dir, de col·locar una al costat de l’altra, una sèrie de notícies recents, acompanyades d’algun paratext que consideram, també, d’interès. Serà el lector —la capacitat intel·lectual del qual no cal subestimar, com sí fan alguns mitjans de comunicació—, si vol, qui s’encarregarà de lligar els caps que consideri adients i qui tregui, si li ve de gust, les conclusions que vulgui.

Llegiu més

Views: 6347

A la biblioteca de l’institut tenim més de vint mil llibres catalogats. És una biblioteca escolar amb alguns exemplars interessants. Crec que som l’única institució de Menorca que té, completa, tota la col·lecció de clàssics grecollatins de la Bernat Metge. També, qui vulgui fer investigació sobre la història de l’educació, trobarà interessants els manuals, de tota casta de matèria, que conservam. Ara bé, l’espai de què disposam és el que és i, enguany, una de les tasques de la comissió que se n’encarrega ha estat la de recol·locar tots els llibres per optimitzar-lo. Estem parlant de molta feina. Ho compensa el fet que la biblioteca ha esdevingut un espai central de la vida acadèmica de l’institut. La maniobra ha inclòs la preparació dels lots destinats a dotar totes les aules del centre amb una remesa d’exemplars amb què facilitar la posada en marxa del Pla Lector de Centre. I, com no podia ser d’altra manera, tot plegat ens ha obligat a tirar material obsolet. Res de semblant, però, a les animalades que proposa Marie Kondo.

Llegiu més

Views: 114

Les festes institucionals solen caracteritzar-se per la manca d’arrelament popular. Per aquest motiu, s’intenta compensar aquesta desconnexió respecte de la gent del carrer amb l’elaboració d’un programa d’actes farcit d’activitats amb què donar aparença de cosa ben feta i important. En conseqüència, com que es prioritza la quantitat per damunt de la qualitat, es produeixen situacions irònicament contradictòries. La presentació de La nacionalitat dels menorquins, d’Antoni Timoner i Petrus, que Joel Bagur i un servidor vam fer el passat 8 de març a la biblioteca pública des Mercadal, en seria un bon exemple.

Llegiu més

Views: 76

La llengua en què es canten les cançons és una font constant de sorpreses. Fa uns dies hem conegut un cas de censura que hi té a veure, tot i que potser no en el sentit que ens imaginam. La representant de Malta havia d’interpretar, al festival d’Eurovisió, una peça cantada en maltès. Fins aquí, cap problema. És digne d’alabar que, malgrat la presència abassegadora de l’anglès, hi hagi qui vulgui participar en el concurs emprant, en part, el maltès —una llengua semítica, poca broma!— en aquest cas. Sobretot, si tenim en compte la poca sensibilitat que mostren, entre d’altres, Espanya i França en aquest sentit. Resulta, però, que a la lletra cantada per Miriana Conte —el tema es titula «Kant singing», expressió repetitiva, ja que les dues paraules, la segona en anglès, volen dir cantant— apareix un joc de paraules bilingüe en què es diu «serving Kant» que es confon, perquè es pronuncien igual, amb l’expressió «serving cunt». En tost de «Trenca els teus murs, vine i balla al meu ritme / Jo ho faig tot el temps, sí, ho faig tot el temps / servint cant», un anglòfon pot ofendre’s en interpretar que està «servint cony».

Llegiu més

Views: 68

Avui és el primer dissabte de Quaresma. Si no plou —tenint en compte la inestabilitat meteorològica típica de l’època, no seria estrany que l’haguessin de suspendre—, a Maó sortirà per primera vegada, des de l’ajuntament, un gegantó amb set peus que representa una àvia, lletja com un pecat, que duu unes graelles i un peça de bacallà a les mans. Acompanyada d’una gernació de fillets i filletes, tot fent una cercavila, anirà a una de les places de la ciutat. Allà, després d’un espectacle d’animació infantil molt concorregut, li trauran el primer peu. N’hi quedaran sis, que anirà perdent els dissabtes successius. Tants com setmanes restaran per arribar al Dijous Sant. En arribar al darrer peu, per tant, donarem per acabats els quaranta dies, encetats el sendemà del Dimecres de Cendra, que precedeixen la celebració de la Setmana Santa cristiana.

Llegiu més

Views: 132