Preokupats per l’habitatge digne

Inesperadament, quan el mes de maig donava pas al juny, els diaris illencs, però també la premsa d’ultramar, ens van donar a conèixer el cas de l’anomenada —amb un mal gust evident per part de qui va tenir l’ocurrència de batejar-la així— «okupa Beyoncé». Durant una setmana, en vam conèixer les aventures i desventures, gràcies, per exemple, a l’espai que li dedicà un mite del periodisme ibèric com és Ana Rosa Quintana, l’aprenenta maldestra i cañí d’Oprah Winfrey.

Llegiu més

Views: 126

Ser la planta i la bèstia i cada cosa

Sempre ve de gust parlar de la poesia de Gumersind Gomila, «un autor original, palpitant i molt desconegut enllà de Menorca i de la Catalunya del Nord», d’acord amb els mots amb què el presenta Estel Aguilar Miró, doctora per la Universitat de València i la de Perpinyà, actualment professora del departament de francès a la universitat de Saragossa. Com ha arribat una filòloga del País Valencià a interessar-se per la literatura nord-catalana, a la qual ha dedicat, fins i tot, la tesi doctoral el 2022 —La poesia nord-catalana entre 1883 i mitjan segle xx. El tractament del paisatge i de la natura— podria ser una pregunta escaient, la resposta de la qual apuntaria, segurament, a la manca de connexió que hi ha entre els nostres països i a com de desconeguda ens pot arribar a ser una part de la cultura a la qual pertanyem. Que és la nostra. Tot allò que impliqui trencar aquestes fronteres —administratives, però no només— és un exercici saludable de normalitat cultural que cal agrair.

Llegiu més

Views: 48

Una cosa és predicar…

Tenia molt clar que, en aquesta ocasió, desenvoluparia la teoria del Govern Balear de Schrödinger, a partir d’aquell experiment mental que, en el marc de la física quàntica, ens mostrava un moix, tancat dins una caixa d’acer, que estava viu i mort alhora. Aquesta situació, paradoxal, m’havia de servir per parlar de les autoritats autonòmiques, encapçalades per Margalida Prohens, ja que considerava que darrerament aquestes estaven, a la vegada, a favor i en contra del turisme de masses i de la protecció del medi ambient. El record casual de les papereres de Cerdanyola del Vallès, ciutat on vaig viure durant quatre cursos acadèmics, em va fer canviar d’opinió. Calia enfocar-ho d’una altra manera per ser més precís.

Llegiu més

Views: 120

Periodisme i opinió

No cal explicar-ne el perquè —seria un poc llarg haver de fer-ho—, però el cas és que estic llegint el llibre Periodisme (Quaderns Crema, 2015), un recull d’articles d’Eugeni Xammar. He de dir que, tot i conèixer-ne el nom, aquest autor m’era força desconegut. Estic intentant corregir aquesta situació des de fa poc temps, exactament des del moment que, aprofitant la pausa de la Setmana Santa, la lectura d’un altre llibre, Retrats paral·lels. Una antologia (Edicions 62, 2019), un recull de perfils biogràfics escrits per Montserrat Roig, en què se li dedicava el capítol «El senyor Eugeni Xammar, un llop sentimental i escèptic», em va empènyer a fer-ho.

Llegiu més

Views: 46

Damià Borràs, l’amic del detectiu Jaume Pons

La narrativa illenca, a finals dels setanta i al llarg de la dècada dels vuitanta del segle xx, va viure un període força interessant, quantitativament i qualitativa, gràcies a l’aportació d’autors com Antoni Moll Camps, Bep Portella o Víctor Martí, entre d’altres, els quals aprofitaren el camí que va encetar Pau Faner per publicar les seves obres. És en aquest context que cal situar, també, els inicis literaris de Damià Borràs, un escriptor polifacètic que ha fet incursions en diversos gèneres. Conegut sobretot pel seu vessant polític, també «ha escrit de tot i poc», com afirma amb la ironia que el caracteritza.

Llegiu més

Views: 58

Temps de figues

Em disculpareu que aprofiti aquest blog, aquesta vegada, per, com deia aquell, «hablar de mi libro». En aquest cas, canviarem «llibre» per «disc». I aquest no és altre que una nova recopilació de cançons aplegades sota el format d’un disc, el nou de Figues d’un altre paner, en el qual amb els companys i companyes estam immersos.

Temps de figues s’ha cuit a poc a poc, deixant macerar cada element amb el guarniment que requeria. En algun cas ha estat fruit d’una fogonada, també s’ha de dir. Hi ha alguna cançó que interpretàvem gairebé des dels inicis del grup, el 2020, però que no havien requerit l’atenció que ara sí que ha tingut, en la cura amb la interpretació o la consciència d’estar fent alguna cosa que projecte la cançó. És el cas de «Sa madona», preciós romanç que Biel Majoral ens va descobrir, que interactua amb nosaltres amb diferents canvis harmònics i rítmics, i l’allunya del posat transcendent per dur-lo a terrenys inhòspits com el del funky afandangat.

I és que acostar-se a la tradició ha estat sempre una lluita de pols oposats que tampoc no és fàcil.

Llegiu més

Views: 29

Porta a porta

D’un temps ençà, és notícia la implantació a l’illa de la recollida dels fems porta a porta. Malgrat les previsions nefastes d’alguns demiürgs tremendistes, que preveien una situació caòtica, i a pesar de l’escepticisme inicial amb què se sol traduir la tan humana resistència al canvi, sembla que el nou sistema funciona. És ver que ens trobam en una fase molt inicial —la que fa quatre: la recollida ha arribat a Sant Climent, es Canutells, Binidalí, Binixíquer i Llucmaçanes, en una primera empenta; a Trebalúger, el Fonduco, sínia d’en Riera, Son Vilar, Sol de l’Est, Santa Anna i Cala de Sant Esteve, en la segona; Malbúger, port i polígon industrial de Maó, en la tercera; nucli urbà i polígon des Castell, en la quarta i darrera fins ara—, les dades semblen indicar que anam per bon camí.

Llegiu més

Views: 61

Va fot qui fot

Aquest és un article que té una banda sonora, concretament la cançó «Apocalipsis Now», de Mazoni. Amb un ritme que deu molt als Rolling Stones, la lletra d’aquesta composició, mordaç, ens recorda que «quan el davanter enganya l’àrbitre / i aconsegueix un penal per al seu equip / tothom el considera un heroi.» Aquests mots lliguen, per cert, amb uns versos poncians —de Ponç Pons— o, més ben dit, de Claudi Valeri, que van en la mateixa direcció: «Aquí va fot qui fot i el que impera és la trampa». I és que ens hem avesat —qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra— a prioritzar l’interès individual, al preu que sigui —fent trampes si cal—, per davant del benefici col·lectiu. El primer guanya per golejada. Aquí, qui no corre, vola.

Llegiu més

Views: 123

Maó, capital mundial de l’esperpent?

Es veu que no en tenim prou amb haver de patir la inefable «Es Mahón» de forma recurrent. Aquesta cançoneta, de lletra infame, mostra impecable del provincianisme nostrat —recordem que posa les al·lotes de la població al mateix nivell que les farmàcies i els cafès, o que fa servir l’adjectiu hermosa per referir-se a una cosa tan mala de veure com és l’electricitat—, és considerada un himne oficiós de la ciutat per més d’un. Per açò mateix, en ser cantat coralment al pla de la Parròquia, el dia central de les maoneses festes de Gràcia, alguna veu es trenca per l’emoció que tan magnífica lletra i música desprenen. Idò bé, sembla que aquesta composició podria deixar de representar, en solitari, la bandera dels despropòsits maonesos.

Llegiu més

Views: 369

Una illa que ja no existeix?

Joel Bagur, a l’altra banda de la pantalla, ens va alertar del perill que suposa el «virus de la nostàlgia». Ho va fer durant la presentació, fa un parell de dies, de Menorca desapareguda, un llibre de fotografies antigues de l’illa, de què aquest illenc instal·lat al Berguedà ha estat motor immòbil. Va ser ell que rebé l’encàrrec de l’editorial Efadós, en el marc de la col·lecció «Illes Balears desaparegudes», que va subrogar, per fer més pràctica l’elaboració del projecte, als autors finals de l’obra: Laura Piris, Ester Cladera i Pau Salort. Bagur ha tancat el cercle d’aquest projecte signant el pròleg del llibre.

Llegiu més

Views: 117