Xalandria

Dissabte passat, coincidint amb les primeres clarors del dia, paraigua en mà —plovisquejava, la qual cosa va convertir en bucòlica la incursió a peu—, cercava l’enllaç entre el camí de Martinell i la pujada de Santa Àgueda. Una barrera tancada va impedir de trobar-lo. No em va saber greu perquè en cap moment no vaig tenir la sensació d’haver perdut el temps. Va ser una passejada per un paisatge en què, a més de les llums tènues que sortien de les cases dels llocs, em van acompanyar un raig de paraules que anava repetint com una lletania: Salairó, Ruma, Sant Jordi, So n’Ermità, Santa Elisabet, Binidelfà, Serra, Sant Joan de Serra, Binial·làs… Tots aquests topònims em són familiars. I ho són en un sentit literal de la paraula.

Llegiu més

Views: 42

Llegesc al diari que Cees Nooteboom és mort. Aquest escriptor, d’origen neerlandès —escrivia en aquesta llengua, entre d’altres—, tenia 92 anys en el moment del traspàs. Era conegut i reconegut a Europa. El seu nom, fins i tot, havia sonat en algunes travesses de cara al Premi Nobel de Literatura. La seva connexió amb Menorca era evident: tenia casa a Sant Lluís. Hi passava una part important de l’any. És aquí, a l’illa, d’acord amb el que he pogut llegir per les xarxes, on ha finat.

Llegiu més

Views: 84

No feia ni deu minuts que m’havia aixecat. El cafè que m’estava prenent, per tant, encara no havia fet el seu efecte deixondidor mentre, a la ràdio, explicaven que el nou papa, Lleó XIV, havia tocat el trombó en una banda de jazz de Chicago durant els anys 70 i 80 del segle passat, quan l’actual pontífex es feia dir Bobby Prev. Es veu que va arribar a ser mínimament conegut a l’escena local gràcies al seu to suau i a les improvisacions, es veu que commovedores. Com es pot suposar, però, la carrera sacerdotal —en què ha arribat fins a dalt de tot— va fer que acabés canviant l’instrument musical per la tiara, tot i que, segons fonts properes, a l’apartament en què resideix, al Vaticà, té un trombó a l’abast per si de cas l’ataca la nostàlgia.

Llegiu més

Views: 79

Estic llegint La colmena, de Camilo José Cela, en un volum pertanyent a la icònica col·lecció «Letras Hispánicas» de l’editorial Càtedra, orientada al món acadèmic, però també al públic en general. Té, per tant, la coberta negra, una tipografia que prioritza la quantitat a la qualitat i, sobretot, un bon estudi introductori —més d’una vegada, tot i que no n’ha estat el cas en aquesta ocasió, he gaudit més amb aquests paratextos que no pas amb l’obra literària de què parlen: manies de filòleg— i força notes a peu de pàgina que ajuden a fer-ne una lectura aprofundida i contextualitzada. L’inefable Cela fa servir molt de vocabulari col·loquial de l’època a l’hora de reflectir el registre amb què es desenvolupaven, al Madrid de la postguerra del segle passat, les converses de cafè que protagonitzen la novel·la. La versemblança hi obliga. Els anys passen i les llengües canvien, però. Per açò, que t’expliquin què volen dir segons quines paraules esdevé una necessitat per a un lector convencional, com és el meu cas. Així i tot, l’edició és de 1988 i m’ha sorprès trobar-me una nota en què s’explica el significat del mot deshaucio. Es veu que, fa quatre dècades, aquesta devia ser una paraula gairebé desconeguda i calia explicar-la a qui s’endinsés en les pàgines de l’obra.

Llegiu més

Views: 108

Enguany, finalment, aniré a Roma. En acabar els exàmens de la selectivitat, amb la majoria dels alumnes de segon de batxillerat, acompanyat per tres professors més, partirem cap a la capital italiana amb motiu del viatge de final d’estudis. En concretar-se la destinació, ja fa uns mesos, vaig dir que sí tot d’una a la proposta de fer part del grup. La idea de visitar la Capella Sixtina va decantar la balança gairebé a l’instant. És ver que la visita inclourà altres indrets imprescindibles de la ciutat, però la contemplació in situ dels frescos de Miquel Àngel i, per extensió, d’un dels indrets més espectaculars del Vaticà, d’un quant temps ençà s’ha convertit —i no sabria dir per què— en una necessitat. Gairebé en una obsessió. Si tot va bé, podré satisfer-la molt prest.

Llegiu més

Views: 76

Han passat exactament 247 dies des que, un 12 de setembre llunyà, vam encetar el curs de segon de batxillerat que acomiadam formalment, avui, amb aquesta festa de vint-i-un botons. Vuit mesos i cinc dies de la nostra vida «volaren de pressa», que diria Joan Alcover al poema «La relíquia». Sembla que ens hi vam posar la setmana passada i… C’est fini! Ha estat, aquest, un curs intens, vertiginós. Una autèntica trituradora neuronal, en què hem descobert que la vida és allò que passa entre els exàmens, els deures i els lliuraments de treballs i tasques o que la part social de l’existència, a pesar d’honroses excepcions, s’ha reduït al mínim. Amb tanta pressa, pressió i estrès, ha estat molt mal de fer trobar moments de pausa, estones per a la reflexió, sempre necessària. Per exemple, per demanar-se quin sentit té tot l’esforç esmerçat durant aquest curs (i l’anterior). En cas d’haver-ho fet, el pragmatisme potser haurà respost que, sobretot, per a aprovar i treure la millor nota de cara al futur. O per girar full al més ràpid possible.

Llegiu més

Views: 201

Vaig començar dient, en la posada de llarg de Defensionari, de Llucia Palliser, que la meva intervenció era del tot prescindible. Que no calia. Sé que m’estava tirant pedres a la teulada, però de cada vegada tenc més clar que allò que vol un bon llibre —de poesia en aquest cas—, és ser llegit sense condicionants previs. Entrar-hi i no tenir ni idea d’allò que hom hi trobarà. I deixar-se endur. Les presentacions són un poc com els tràilers de les pel·lícules. N’hi ha que, fins i tot, si el film és dolent, n’acaben fent espòilers o, pitjor, et lleven les ganes de veure’l… No era aquest el cas, vaig dir de bon començament, perquè el llibre de què havia de parlar era bo.

Llegiu més

Views: 153

Avui, la rentadora ha mort. Potser va ser ahir, no ho sé. A l’hora de centrifugar, va començar a mostrar uns símptomes estranys. De fet, li costava posar-s’hi. Evitava allò que, d’acord amb el programa seleccionat, havia de fer: centrifugar a les totes. Qualsevol diria que la màquina era conscient de la magnitud de la tragèdia. Xiulava, fent veure que havia acabat la feina, però la roba romania ben xopa, embassada. Avui s’ha consumat el decés: amb el tambor girant finalment a mil revolucions per minut, l’ossamenta metàl·lica de la rentadora ha començat a emetre uns cruiximents alarmants. Catacrac-catacrec. Feia angúnia escoltar-ne els laments. El desenllaç s’ha consumat en forma d’una forta olor de metall cremat. No hi ha hagut res a fer.

Llegiu més

Views: 75

Que la Menorca medieval musulmana, andalusina, protagonitzi, en poc temps, dues obres literàries escrites per dos autors illencs, no deixa de ser una coincidència fins a un cert punt insòlita. Sembla que hi ha, en la consciència col·lectiva, alguns períodes històrics dels quals els menorquins estem orgullosos —l’època talaiòtica o el segle XVIII—, mentre que n’hi ha d’altres que romanen, fins a un cert punt, deixats de banda. Sembla que no interessen. De fet, no interessen. Els dos textos de què parlarem formen part de les poques excepcions que confirmen la regla.

Llegiu més

Views: 124

Presentar un llibre com Conversam? (Documenta Balear, 2025) és fruit d’una conxorxa —d’un contuberni, com diria més d’un—, en què ha participat molta gent. Tot plegat va néixer en el marc d’una trobada anual de membre de l’IME, fa dos estius, la primera en què l’entrada d’un nou equip de govern insular acompanyada d’alguna corporació municipal amb idees de bomber feien presagiar un període de turbulències i amenaces per a la nostra llengua. Després d’una conversa informal, en haver acabat els actes protocol·laris, en què una sèrie de persones vam compartir la nostra preocupació al respecte, va néixer la idea quixotesca d’ajuntar, en forma de llibre, tots els xalandrots que havia redactat fins al moment en què tractava aspectes relacionats amb la llengua —sociolingüístics, sobretot. La iniciativa va ser exclusivament meva i, en aquell moment, no la vaig compartir amb ningú dels presents. Pensava, modestament, que d’aquesta manera podria contribuir a desfer tota una sèrie d’arguments, perversos fins i tot, respecte de la llengua pròpia de l’illa, la catalana, preveient que els despropòsits serien difosos des de les diferents institucions públiques, no només menorquines. No anava gaire equivocat.

Llegiu més

Views: 218