Ressaca d’un Sant Joan massificat?

Hem tornat a celebrar Sant Joan després d’un temps d’incertesa que, a alguns, se’ns ha fet massa llarg. L’edició d’enguany, però, ja ha passat. Hem (re)tornat a la celebració i, una vegada més, toca passar-ne la ressaca. No em referesc a la que provoca l’alcohol, sinó a aquella que fa bullir el cervell a base de records de tot allò que s’ha viscut al llarg de la festa de les festes, de la intensitat d’unes hores en què han passat moltes coses. Tantes, que no totes es poden processar en el moment en què ocorren. Caldrà pair-les. Algunes esdevindran moments memorables, és a dir que, amb el temps, s’acabaran fixant dins la memòria mítica de cadascú. No crec que en formi part una que es va produir just abans de començar els dies centrals de la festa: el desembarcament massiu de joves a Son Blanc.

Continua llegint

Share Button

Infiltra’t com puguis!

Els meus referents audiovisuals del “policia infiltrat en una perillosa organització” són ben flacs: la d’en Keanu Reeves, l’altra de n’Scorsese i aquella d’en Leslie Nielsen, si és que suma… Més enllà de l’acció o la trama, el que més m’interessa és el debat moral entre l’honestedat i l’engany. ¿Com te fas company i amic —fins i tot un hollywoodià enamorament— amb qui tanmateix consideres uns delinqüents en potència? ¿Com gestiones l’empatia per conviure amb una experiència social d’aquesta magnitud sense que t’afecti a títol personal?  ¿Es fan cursos de dissociació emocional per no acabar psicològicament cremat en una mena d’Estocolm invers? O pitjor ¿a partir d’ara com podrà qualsevol familiar o amic seu confiar-hi completament sabent-lo capaç d’aquest doble joc? Com podrà el propi infiltrat estar segur de si mateix?

Continua llegint

Share Button

Ara ja sí

Aquell any, en Damià, el fill major de l’amo de Son Vell Nou, on feia de missatge, va ser l’escollit per ser s’homo des be. Li tocaria a ell protagonitzar els actes amb què s’encetaven les ciutadellenques festes de Sant Joan. L’encàrrec li feia tanta il·lusió com respecte. Havia de preparar-se bé perquè la tasca encomanada exigia un gran esforç físic. Un dia sencer fent les visites pertinents amb un be a bescoll, caminant descalç, no eren bromes. Son pare, caixer pagès de migjorn, menava les extenses terres d’aquell lloc, les tanques del qual arribaven fins a la mar després de salvar algun tram costerut que, a mesura que s’avançava cap al sud, menaven als penyals, a la punta de sa Celda o a la de sa Cala. Des d’allà dalt, la vista era deliciosa: la mar immensa i, si el dia no estava entelat, al fons, es veien fins i tot les muntanyes de Mallorca.

Continua llegint

Share Button

Llegir no fa perdre l’escriure

En la nostra paremiologia, hi ha una sèrie de dites que fan referència al fet que algú «per dedicar-se a una cosa, n’abandona una altra més important o convenient», segons explica Josep Pons Lluch en referència a «massa llegir fa perdre s’escriure», una de les dinou variants (amb quaranta-una ocurrències) recollides al portal PPPD. Si agafam l’enunciat en sentit literal, però, les coses van d’una altra manera: la lectura és potser la millor manera de millorar l’expressió escrita —i també l’oral— de la gent. La relació hi és directa. A escriure, per cert, se n’aprèn a base de pràctica, de posar-s’hi. No hi ha cap altra recepta.

Continua llegint

Share Button

Acubat

El mes de juny sol arribar acompanyat de dies en què es mesclen la calor que anuncia l’estiu i els cels tapats —de plom, en dirien els poetes flacs—, és a dir, carregats de pols del desert africà. No acaba de ploure i, quan ho fa, no arriba a banyar, perquè el que cau gairebé no és aigua. El més habitual és que un tel de terra ho acabi embrutint tot. És una època en què sembla que el temps, també el cronològic, esdevé tangible. Ho fa pensar que l’aire esdevé feixuc, irrespirable. Pesa, literalment. La sensació d’ofec ens acompanya, amarada de suor. La gent roman acubada i, així, és molt complicat poder anar fent. Malgrat tot, però, hi ha coses molt més males de dur que la xafogor.

Continua llegint

Share Button

Concerneix l’individu

Diria que va ser en Cice qui, un dia, va explicar a les xarxes —no record a quina— què li havia passat mentre treballava a un restaurant menorquí. A l’hora de treure el fems, bàsicament plàstic i cartró, sense separar, el volum generat en aquell local durant la jornada era tal que, en un dia, tiraven la mateixa quantitat de residus que els que ell, a ca seva, trigava un any a produir. Deixant de banda que, a més, ell s’encarregava curosament de fer-ne la recollida selectiva, la desproporció era enorme.

Continua llegint

Share Button

Espigolar

En la darrera celebració de Sant Jordi, l’Institut Menorquí d’Estudis va organitzar una trobada —conversa i vermut inclosos— amb Francesc Riudavets i Patrícia Romero, autors del segon volum de la sèrie Espigolant, un recull de lèxic menorquí que no apareix al Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll. Aquesta és una feina oberta perquè, com els mateixos autors van comentar, hi ha encara molta informació per extreure, moltes paraules per recollir, per exemple a la part de llevant de l’illa. Dedicar-s’hi de manera altruista té molt de mèrit, però alhora fa que el temps del treball de camp sigui limitat. A poc a poc i en bones, idò.

Continua llegint

Share Button

Pau Faner i l’any 1972

No veníem del no-res, però déu n’hi do. La repressió franquista —intensificada en el cas de Menorca pel fet d’haver romàs fidel a la legitimitat republicana fins al final de la guerra—, pot ajudar a explicar, en part, la migrada producció literària de les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta a l’illa. Migrada, però no inexistent, cal matisar. Malgrat que parlar d’un grup de postguerra a Menorca, tal i com proposa Pere Rosselló Bover, sigui massa agosarat (sobretot si s’hi inclou Gumersind Gomila, que pertany a una dinàmica literària diferent, la rossellonesa), cal fer constar que obres com Serenor d’Antoni Moll Camps (1946), el Rellotge de caixa, de Ferran Martí i Camps (1967) o la producció teatral de Frederic Erdozaín —enllà de la conegudíssima L’amo en Xec de s’Ullastrar (1961), com podrem comprovar prest, quan se’n publiqui l’obra inèdita—, i la poètica de Joan Timoner Petrus o Gumersind Riera, per citar-ne alguns noms significatius, matisen els mots de Francesc de Borja Moll amb què afirmava que l’illa estava «endarrerida literàriament» en aquella època. Ara bé, la publicació dels Contes menorquins, de Pau Faner (1972), suposà un punt d’inflexió en l’evolució de la nostra història literària. Hi ha un abans i un després de l’aparició d’aquest llibre.

Continua llegint

Share Button

Quan la ficció esdevé real

Tal i com es pot llegir a les quatre darreres pàgines del quaranta-sisè volum de la insòlita The Anglo-American Cyclopaedia (editada a Nova York el 1917), existí una doctrina herètica que considerava abominables els miralls i la còpula, ja que ambdós multiplicaven el número d’homes. No deixa de ser curiosa l’equiparació que s’estableix entre dos elements en principi tan dispars com aquests, la procreació i els reflexos. Es tracta, per cert, d’una informació que es localitza a l’entrada dedicada a Uqbar, una desconeguda regió de l’Àsia Menor en què, entre d’altres trets interessants, tota la literatura que s’hi va conrear pertanyia al gènere fantàstic.

Continua llegint

Share Button

Rostres sense màscares

En començar el curs actual, els vaig comentar als alumnes que, segurament, l’acabaríem veient-nos les cares, sense màscares. En dir-los-ho, no m’ho creia ni jo, però calia començar un altre any difícil i incert amb missatges esperançadors. I vet aquí que, el clourem amb els rostres descoberts. Fa tot just una setmana que la majoria dels alumnes, dels professors i del personal no docent de l’institut van i venen pel centre sense aquesta peça que, des de fa un parell d’anys, s’havia convertit en part indissoluble de l’abillament escolar.

Continua llegint

Share Button