Xalandria

Les Manoles —sobrenom amb què a casa anomenàvem les dues germanes fadrines Carreras Galante— eren unes dones tan peculiars com carismàtiques. Pertanyien al món d’ahir, és a dir, a un Maó que ja no existeix. Ni millor ni pitjor, però força diferent de l’actual. No les vaig tractar gaire, només de manera esporàdica al final de la seva vida, sobretot la de n’Antònia, que va sobreviure uns quants anys la seva germana Manola, l’única que realment tenia el nom amb què les coneixíem. El record que en tenc és, sobretot, gastronòmic: excel·lien en la rebosteria. El dia que podíem tastar alguna coca feta seva fèiem festa grossa.

Llegiu més

Views: 41

La geògrafa Assumpta Lleonart i Orri ens recorda que, en ludolingüística, es parla dels topònims inesperats per referir-se a aquells noms de lloc l’origen dels quals remet a algun indret llunyà. És a dir, que hom no espera «trobar-se’ls pel seu probable contingut geogràfic i metafòric; sovint, traspuant un cert exotisme». Que, anant cap a Alaior —o havent-hi passat, si transitam en direcció a Maó—, ens trobem amb un trencant que ens mena a l’Argentina encaixaria amb açò que vull dir. Tan fàcil és canviar de continent? A Menorca hi ha, també, els llocs d’Egipte i de Mallawi, que ens remeten a un passat no tan llunyà en què algunes persones van fer fortuna a ultramar: els indianos. Hi podríem afegir, a l’inventari, els carrers maonesos de la urbanització de Malbúger de què he parlat abans —amb més perles que no he citat: Sàhara, Madagascar, Selva Negra, Galápagos, del Hierro… I, a la mateixa ciutat, les avingudes de Fort de l’Eau i de la Florida, amb una connexió evident amb un parell de migracions passades en què foren els menorquins, massivament, els que van haver d’abandonar l’illa a la recerca d’un futur millor, que no sempre van trobar.

Llegiu més

Views: 112

Dissabte passat, coincidint amb les primeres clarors del dia, paraigua en mà —plovisquejava, la qual cosa va convertir en bucòlica la incursió a peu—, cercava l’enllaç entre el camí de Martinell i la pujada de Santa Àgueda. Una barrera tancada va impedir de trobar-lo. No em va saber greu perquè en cap moment no vaig tenir la sensació d’haver perdut el temps. Va ser una passejada per un paisatge en què, a més de les llums tènues que sortien de les cases dels llocs, em van acompanyar un raig de paraules que anava repetint com una lletania: Salairó, Ruma, Sant Jordi, So n’Ermità, Santa Elisabet, Binidelfà, Serra, Sant Joan de Serra, Binial·làs… Tots aquests topònims em són familiars. I ho són en un sentit literal de la paraula.

Llegiu més

Views: 81

Llegesc al diari que Cees Nooteboom és mort. Aquest escriptor, d’origen neerlandès —escrivia en aquesta llengua, entre d’altres—, tenia 92 anys en el moment del traspàs. Era conegut i reconegut a Europa. El seu nom, fins i tot, havia sonat en algunes travesses de cara al Premi Nobel de Literatura. La seva connexió amb Menorca era evident: tenia casa a Sant Lluís. Hi passava una part important de l’any. És aquí, a l’illa, d’acord amb el que he pogut llegir per les xarxes, on ha finat.

Llegiu més

Views: 94

No feia ni deu minuts que m’havia aixecat. El cafè que m’estava prenent, per tant, encara no havia fet el seu efecte deixondidor mentre, a la ràdio, explicaven que el nou papa, Lleó XIV, havia tocat el trombó en una banda de jazz de Chicago durant els anys 70 i 80 del segle passat, quan l’actual pontífex es feia dir Bobby Prev. Es veu que va arribar a ser mínimament conegut a l’escena local gràcies al seu to suau i a les improvisacions, es veu que commovedores. Com es pot suposar, però, la carrera sacerdotal —en què ha arribat fins a dalt de tot— va fer que acabés canviant l’instrument musical per la tiara, tot i que, segons fonts properes, a l’apartament en què resideix, al Vaticà, té un trombó a l’abast per si de cas l’ataca la nostàlgia.

Llegiu més

Views: 79

Estic llegint La colmena, de Camilo José Cela, en un volum pertanyent a la icònica col·lecció «Letras Hispánicas» de l’editorial Càtedra, orientada al món acadèmic, però també al públic en general. Té, per tant, la coberta negra, una tipografia que prioritza la quantitat a la qualitat i, sobretot, un bon estudi introductori —més d’una vegada, tot i que no n’ha estat el cas en aquesta ocasió, he gaudit més amb aquests paratextos que no pas amb l’obra literària de què parlen: manies de filòleg— i força notes a peu de pàgina que ajuden a fer-ne una lectura aprofundida i contextualitzada. L’inefable Cela fa servir molt de vocabulari col·loquial de l’època a l’hora de reflectir el registre amb què es desenvolupaven, al Madrid de la postguerra del segle passat, les converses de cafè que protagonitzen la novel·la. La versemblança hi obliga. Els anys passen i les llengües canvien, però. Per açò, que t’expliquin què volen dir segons quines paraules esdevé una necessitat per a un lector convencional, com és el meu cas. Així i tot, l’edició és de 1988 i m’ha sorprès trobar-me una nota en què s’explica el significat del mot deshaucio. Es veu que, fa quatre dècades, aquesta devia ser una paraula gairebé desconeguda i calia explicar-la a qui s’endinsés en les pàgines de l’obra.

Llegiu més

Views: 111

Enguany, finalment, aniré a Roma. En acabar els exàmens de la selectivitat, amb la majoria dels alumnes de segon de batxillerat, acompanyat per tres professors més, partirem cap a la capital italiana amb motiu del viatge de final d’estudis. En concretar-se la destinació, ja fa uns mesos, vaig dir que sí tot d’una a la proposta de fer part del grup. La idea de visitar la Capella Sixtina va decantar la balança gairebé a l’instant. És ver que la visita inclourà altres indrets imprescindibles de la ciutat, però la contemplació in situ dels frescos de Miquel Àngel i, per extensió, d’un dels indrets més espectaculars del Vaticà, d’un quant temps ençà s’ha convertit —i no sabria dir per què— en una necessitat. Gairebé en una obsessió. Si tot va bé, podré satisfer-la molt prest.

Llegiu més

Views: 77

Han passat exactament 247 dies des que, un 12 de setembre llunyà, vam encetar el curs de segon de batxillerat que acomiadam formalment, avui, amb aquesta festa de vint-i-un botons. Vuit mesos i cinc dies de la nostra vida «volaren de pressa», que diria Joan Alcover al poema «La relíquia». Sembla que ens hi vam posar la setmana passada i… C’est fini! Ha estat, aquest, un curs intens, vertiginós. Una autèntica trituradora neuronal, en què hem descobert que la vida és allò que passa entre els exàmens, els deures i els lliuraments de treballs i tasques o que la part social de l’existència, a pesar d’honroses excepcions, s’ha reduït al mínim. Amb tanta pressa, pressió i estrès, ha estat molt mal de fer trobar moments de pausa, estones per a la reflexió, sempre necessària. Per exemple, per demanar-se quin sentit té tot l’esforç esmerçat durant aquest curs (i l’anterior). En cas d’haver-ho fet, el pragmatisme potser haurà respost que, sobretot, per a aprovar i treure la millor nota de cara al futur. O per girar full al més ràpid possible.

Llegiu més

Views: 204

Vaig començar dient, en la posada de llarg de Defensionari, de Llucia Palliser, que la meva intervenció era del tot prescindible. Que no calia. Sé que m’estava tirant pedres a la teulada, però de cada vegada tenc més clar que allò que vol un bon llibre —de poesia en aquest cas—, és ser llegit sense condicionants previs. Entrar-hi i no tenir ni idea d’allò que hom hi trobarà. I deixar-se endur. Les presentacions són un poc com els tràilers de les pel·lícules. N’hi ha que, fins i tot, si el film és dolent, n’acaben fent espòilers o, pitjor, et lleven les ganes de veure’l… No era aquest el cas, vaig dir de bon començament, perquè el llibre de què havia de parlar era bo.

Llegiu més

Views: 154