Xalandria

Ho apunta Jesús Tuson a l’encara actual i necessari Una imatge no val més que mil paraules: «les llengües són artilugis molt flexibles i que, donat el cas, contenen els mecanismes necessaris per a la creació lèxica, si així ho demana una nova situació». Aquesta és una capacitat que tenen totes les llengües. Totes. Perquè no n’hi ha cap que, en aquest sentit, sigui diferent: no n’hi ha de capaces i d’incapaces, no n’hi ha de millors i de pitjors, com encara pensen molts de supremacistes lingüístics. Aquesta capacitat, idò, permet que qualsevol idioma es pugui referir a les noves realitats amb què es troba la humanitat, que són moltes. El canvi climàtic, per exemple. És el que ha succeït amb el japonès i un mot de nova creació, que transcric adaptat al nostre alfabet, kokusho-bi.

Llegiu més

Views: 40

Michel de Montaigne ens exposa, a l’assaig titulat «Els caníbals», la manera en què el poble amerindi tupinambà entenia els éssers humans. No sé si es tracta d’un fet real o d’una creença que, al segle XVI, es tenia d’aquesta gent. Sigui com sigui, Miquel de la Muntanya —per anomenar-lo a la manera de Joan Fuster—, la fa servir per parlar de la necessitat d’igualtat i de justícia socials. Ho fa a partir de la idea que la humanitat s’ha d’entendre de manera col·lectiva i no pas a partir d’individus aïllats i que, per açò mateix, hi ha una connexió o pertinença recíproca dins del gènere humà. Bé, comptat i debatut, aquests indígenes d’origen tupí, que habitaven un territori que actualment forma part del Brasil, creien que els individus eren meitats unides els uns amb els altres. Anaven lligats, entrellaçats: cadascú formava un tot amb la part d’un altre. En principi, de manera equilibrada. Per açò, els xocava profundament veure que, a Europa, hi havia gent que vivia en l’abundància mentre que les seves meitats es morien de fam. El desequilibri era evident.

Llegiu més

Views: 68

Al Pirineu lleidatà, a la zona compresa entre Tavascan, Certascan, el Pla de Boet i els estanys de Sotllo i Baborte, les muntanyes suen aigua. Literalment. És gairebé impossible caminar i no escoltar-ne córrer, no veure-la caure cingles avall, trepitjar-ne en travessar els rierols. En vessa per tot. Sembla que les pedres es moren de calor, perquè la temperatura allà a dalt, en aquesta època de l’any, sobretot a partir de migdia, és sufocant. La fresqueta del vespre i el fred de la matinada van pel camí de convertir-se en records d’èpoques passades, de quan ningú no parlava del canvi climàtic, de quan en desconeixíem les greus conseqüències que ara tot just començam a patir. La terra, enguany, està assaciada d’aigua. Ha nevat força a l’hivern i a la primavera, excepcionalment. Som a la primera setmana de juliol i encara hi ha prou neu a les muntanyes pirinenques. Anar del refugi de Pinet fins a dalt de tot de la Pica d’Estats sense tenir-ho en compte pot ser un passar pena constant.

Llegiu més

Views: 83

Aquesta setmana ha estat notícia l’excomunió de quatre bisbes ordenats per la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X. Són els lefebvrians, en referència al fundador d’aquest moviment, Marcel Lefebvre. L’entitat, creada el 1970, es caracteritza per l’oposició a les reformes impulsades pel Concili Vaticà Segon als anys seixanta del segle passat. Són, per a entendre’ns, un dels sectors més ultraconservadors que hi ha dins l’Església catòlica: no accepten ni l’ecumenisme, ni la llibertat religiosa. El que em resulta més sorprenent de tot plegat és que encara cuegi un afer que va succeir fa més de mig segle. I no només pel que fa a aquesta gent. Ni que sigui, actualment, de manera indirecta, Menorca no n’ha estat al marge.

Llegiu més

Views: 87

No me’n record del meu primer dia d’escola. El nom oficial del centre, Colegio Primo de Rivera, encara no havia passat pel sedàs de la Transició. Tothom, però, el coneixia pel nom popular, que va acabar recuperant quan jo ja no hi era: sa Graduada. Així es deia quan hi van estudiar els meus fills. No sé qui m’hi devia acompanyar, a l’estrena, si ma mare, l’avi Joan o qui sé jo. Ho intent i no em ve res al pensament que es pugui relacionar amb aquell dia. No és una qüestió d’edat, perquè tenc records anteriors a aquella data. De l’escoleta, al carrer de Sant Josep, per exemple. Ben vius. Hi ha moments que, en principi, ens haurien de quedar gravats a la memòria. En canvi, he oblidat qualsevol referència a aquella jornada d’estrena escolar, com també del dia en què vaig començar l’institut, l’arribada a la universitat, l’estrena en la docència a l’escola d’adults d’Alaior o, tot retornant-hi, ara com a professor, al Ramis.

Llegiu més

Views: 61

Primer missatge: «Què passa, bro? Acabem d’arribar a l’illa. El vaixell s’ha mogut una mica, però ni ho he notat. Sort de la Biodramina™. Les altres pastis són per més tard. Ara bé, el burro d’en Marc sí que ha potat, però no m’estranya: és el que més Amaretto ha begut durant el viatge. De Barcelona fins aquí s’ha fet llarg, però ho compensen les ganes que tinc de celebrar que ja he acabat el puto batxillerat i que he aprovat la puta sele. Estic prime i vaig com una moto. En verdad, com tota la penya que hi ha per aquí.»

Llegiu més

Views: 129

La intel·ligència artificial s’ha convertit en una mena d’omnipresència. Tothom en parla. Massa, segurament. Es tracta, per cert, de dos mots que, junts, conformen una aporia sorprenent: segons el DIEC, són el «conjunt de tècniques i reflexions teòriques sobre la construcció de sistemes intel·ligents». Però els empram per referir-nos a un conjunt d’eines que, a la pràctica, es dediquen bàsicament a la recerca i al processament de dades. Sigui com sigui, per molt que intentem evitar-la, la IA ens surt de camí, en forma de nou botó a l’aplicació de missatgeria o esdevenint el resultat que apareix en primer lloc al cercador d’Internet, sense que ningú ens ho hagi demanat. Tanta promoció no deixa de ser sospitosa. Pot semblar artificial.

Llegiu més

Views: 47

Una de les herències rebudes de la il·lustració és la importància que donam als drets individuals. Són a la base de teories polítiques, com el liberalisme, o econòmiques, com el capitalisme, que també són filles del segle de les llums. Un dels reptes que, en conseqüència, també emanen d’aquella època és el de la recerca de l’equilibri entre la llibertat de l’individu, d’una banda, i el de la comunitat a què pertany, de l’altra, perquè els humans hem viscut sempre en col·lectivitat. Encara ho fem. Aquesta és una tasca a què s’han dedicat preferentment les lleis. El resultat ofereix moltes possibilitats. Tot depèn d’on es posa la línia fronterera: per exemple, hi ha estats —i, darrere, models de societat—, en què es prioritza el grup per damunt de la persona. I, a l’inrevés. No cal que en citi exemples.

Llegiu més

Views: 68

En una de les moltes converses que mantenen els protagonistes de La muntanya màgica, de Thomas Mann, Hans Castorp defensa que la música fa més agradable el pas del temps, que entreté. I prou. En canvi, el seu interlocutor, Joachim Settembrini, el cosí al qual visita a un sanatori per a tuberculosos, afirma que la música, per començar, té una doble naturalesa. D’una banda, hi ha la que desvetlla. Aquesta és la bona. Per acomplir el seu objectiu, afegeix, cal que tengui lletra. És evident que hi ha, al darrere d’aquest raonament, la idea que l’art ha de ser ètic. D’altra banda, però, Settembrini recorda que hi ha un tipus de música que adorm les persones, com si es tractés d’un opiaci. Aquesta, diu, és perillosa.

Llegiu més

Views: 65

A pesar que en més d’una ocasió les commemoracions institucionals són l’excusa perfecta perquè alguns representants de la cosa pública es pengin medalles, justifiquin que fan coses, surtin a les fotos o col·loquin els amics —en comissariats, per exemple —, no deixen de ser necessàries: darrere hi ha la tasca abnegada dels especialistes, gràcies a la qual es manté viva la memòria col·lectiva. En un temps en què tot sembla anar-li a la contra, convé més que mai commemorar. Pel que fa a la nostra literatura, enguany l’atenció se centra, sobretot, en autors com Blai Bonet, Josep Maria Llompart o Joan Alcover.

Llegiu més

Views: 56