Xalandria

A l’estiu, acostum a lluir, entre d’altres, una samarreta blanca de La incorrecta en què es pot llegir el missatge següent: «Ets més inútil que un traductor automàtic». El missatge és clar, reivindicatiu i, crec, prou actual. No hi ha cap màquina, encara, que faci la feina correctament a l’hora de traslladar textos d’una llengua a una altra. De la inutilitat d’aquests estris hi ha exemples a balquena. D’entre els clàssics, destaca el que ens va oferir aquella consellera autonòmica d’educació, el nom de la qual sortosament ja no recorda ningú, que es referí, en èpoques bauzàniques, a un tal Informe Trepitja, forma amb què una maquineta havia modificat en un text, pensat originalment en castellà, l’acrònim PISA. És la mateixa autoritat, per cert, que en parlar del Museu d’Art Modern de Nova York en deia sa MoMa, la que es pensava que l’Euskadi era un idioma —potser interferida per aquell acudit d’Eugenio en què el protagonista feia una cosa semblant amb el búlgar—, o que TIL i PEC eren sigles intercanviables a pesar que no volguessin dir el mateix, ni d’enfora.

Llegiu més

Visualitzacions: 49

Enguany, a pesar que ja fa un parell de setmanes que a les set —hora solar— és fosc, el mes d’agost no ha setembrejat gens. En tost d’un cel blau tenyit de núvols blancs, amb què s’hauria començat a intuir un canvi de temps i, amb ell, l’arribada de la primavera d’hivern, hem hagut de suportar un ambient carregat, dens i irrespirable, de la mà d’una atmosfera tèrbola. La pols del desert, amb una ploguda tan puntual com intensa, ha deixat la seva empremta en els cotxes, plens de terra encara. Enguany, setembre està agostejant: la calor no afluixa i la humitat esdevé insuportable. Encara hi ha gent, però, que nega el canvi climàtic.

Llegiu més

Visualitzacions: 39

Ho apunta Jesús Tuson a l’encara actual i necessari Una imatge no val més que mil paraules: «les llengües són artilugis molt flexibles i que, donat el cas, contenen els mecanismes necessaris per a la creació lèxica, si així ho demana una nova situació». Aquesta és una capacitat que tenen totes les llengües. Totes. Perquè no n’hi ha cap que, en aquest sentit, sigui diferent: no n’hi ha de capaces i d’incapaces, no n’hi ha de millors i de pitjors, com encara pensen molts de supremacistes lingüístics. Aquesta capacitat, idò, permet que qualsevol idioma es pugui referir a les noves realitats amb què es troba la humanitat, que són moltes. El canvi climàtic, per exemple. És el que ha succeït amb el japonès i un mot de nova creació, que transcric adaptat al nostre alfabet, kokusho-bi.

Llegiu més

Visualitzacions: 69

Michel de Montaigne ens exposa, a l’assaig titulat «Els caníbals», la manera en què el poble amerindi tupinambà entenia els éssers humans. No sé si es tracta d’un fet real o d’una creença que, al segle XVI, es tenia d’aquesta gent. Sigui com sigui, Miquel de la Muntanya —per anomenar-lo a la manera de Joan Fuster—, la fa servir per parlar de la necessitat d’igualtat i de justícia socials. Ho fa a partir de la idea que la humanitat s’ha d’entendre de manera col·lectiva i no pas a partir d’individus aïllats i que, per açò mateix, hi ha una connexió o pertinença recíproca dins del gènere humà. Bé, comptat i debatut, aquests indígenes d’origen tupí, que habitaven un territori que actualment forma part del Brasil, creien que els individus eren meitats unides els uns amb els altres. Anaven lligats, entrellaçats: cadascú formava un tot amb la part d’un altre. En principi, de manera equilibrada. Per açò, els xocava profundament veure que, a Europa, hi havia gent que vivia en l’abundància mentre que les seves meitats es morien de fam. El desequilibri era evident.

Llegiu més

Visualitzacions: 73

Al Pirineu lleidatà, a la zona compresa entre Tavascan, Certascan, el Pla de Boet i els estanys de Sotllo i Baborte, les muntanyes suen aigua. Literalment. És gairebé impossible caminar i no escoltar-ne córrer, no veure-la caure cingles avall, trepitjar-ne en travessar els rierols. En vessa per tot. Sembla que les pedres es moren de calor, perquè la temperatura allà a dalt, en aquesta època de l’any, sobretot a partir de migdia, és sufocant. La fresqueta del vespre i el fred de la matinada van pel camí de convertir-se en records d’èpoques passades, de quan ningú no parlava del canvi climàtic, de quan en desconeixíem les greus conseqüències que ara tot just començam a patir. La terra, enguany, està assaciada d’aigua. Ha nevat força a l’hivern i a la primavera, excepcionalment. Som a la primera setmana de juliol i encara hi ha prou neu a les muntanyes pirinenques. Anar del refugi de Pinet fins a dalt de tot de la Pica d’Estats sense tenir-ho en compte pot ser un passar pena constant.

Llegiu més

Visualitzacions: 87

Aquesta setmana ha estat notícia l’excomunió de quatre bisbes ordenats per la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X. Són els lefebvrians, en referència al fundador d’aquest moviment, Marcel Lefebvre. L’entitat, creada el 1970, es caracteritza per l’oposició a les reformes impulsades pel Concili Vaticà Segon als anys seixanta del segle passat. Són, per a entendre’ns, un dels sectors més ultraconservadors que hi ha dins l’Església catòlica: no accepten ni l’ecumenisme, ni la llibertat religiosa. El que em resulta més sorprenent de tot plegat és que encara cuegi un afer que va succeir fa més de mig segle. I no només pel que fa a aquesta gent. Ni que sigui, actualment, de manera indirecta, Menorca no n’ha estat al marge.

Llegiu més

Visualitzacions: 102

No me’n record del meu primer dia d’escola. El nom oficial del centre, Colegio Primo de Rivera, encara no havia passat pel sedàs de la Transició. Tothom, però, el coneixia pel nom popular, que va acabar recuperant quan jo ja no hi era: sa Graduada. Així es deia quan hi van estudiar els meus fills. No sé qui m’hi devia acompanyar, a l’estrena, si ma mare, l’avi Joan o qui sé jo. Ho intent i no em ve res al pensament que es pugui relacionar amb aquell dia. No és una qüestió d’edat, perquè tenc records anteriors a aquella data. De l’escoleta, al carrer de Sant Josep, per exemple. Ben vius. Hi ha moments que, en principi, ens haurien de quedar gravats a la memòria. En canvi, he oblidat qualsevol referència a aquella jornada d’estrena escolar, com també del dia en què vaig començar l’institut, l’arribada a la universitat, l’estrena en la docència a l’escola d’adults d’Alaior o, tot retornant-hi, ara com a professor, al Ramis.

Llegiu més

Visualitzacions: 69

Primer missatge: «Què passa, bro? Acabem d’arribar a l’illa. El vaixell s’ha mogut una mica, però ni ho he notat. Sort de la Biodramina™. Les altres pastis són per més tard. Ara bé, el burro d’en Marc sí que ha potat, però no m’estranya: és el que més Amaretto ha begut durant el viatge. De Barcelona fins aquí s’ha fet llarg, però ho compensen les ganes que tinc de celebrar que ja he acabat el puto batxillerat i que he aprovat la puta sele. Estic prime i vaig com una moto. En verdad, com tota la penya que hi ha per aquí.»

Llegiu més

Visualitzacions: 130

La intel·ligència artificial s’ha convertit en una mena d’omnipresència. Tothom en parla. Massa, segurament. Es tracta, per cert, de dos mots que, junts, conformen una aporia sorprenent: segons el DIEC, són el «conjunt de tècniques i reflexions teòriques sobre la construcció de sistemes intel·ligents». Però els empram per referir-nos a un conjunt d’eines que, a la pràctica, es dediquen bàsicament a la recerca i al processament de dades. Sigui com sigui, per molt que intentem evitar-la, la IA ens surt de camí, en forma de nou botó a l’aplicació de missatgeria o esdevenint el resultat que apareix en primer lloc al cercador d’Internet, sense que ningú ens ho hagi demanat. Tanta promoció no deixa de ser sospitosa. Pot semblar artificial.

Llegiu més

Visualitzacions: 48

Una de les herències rebudes de la il·lustració és la importància que donam als drets individuals. Són a la base de teories polítiques, com el liberalisme, o econòmiques, com el capitalisme, que també són filles del segle de les llums. Un dels reptes que, en conseqüència, també emanen d’aquella època és el de la recerca de l’equilibri entre la llibertat de l’individu, d’una banda, i el de la comunitat a què pertany, de l’altra, perquè els humans hem viscut sempre en col·lectivitat. Encara ho fem. Aquesta és una tasca a què s’han dedicat preferentment les lleis. El resultat ofereix moltes possibilitats. Tot depèn d’on es posa la línia fronterera: per exemple, hi ha estats —i, darrere, models de societat—, en què es prioritza el grup per damunt de la persona. I, a l’inrevés. No cal que en citi exemples.

Llegiu més

Visualitzacions: 68