Córrer per la llengua

per

L’any passat, amb el Correllengua, em van mig enredar. No sabia que el feien, però a través d’un grup de WhatsApp, em van animar a participar en la primera etapa menorquina del recorregut de la flama, l’itinerari de la qual abastava només l’arxipèlag balear i pitiús. Ho vaig acceptar tot d’una. Es tractava de córrer uns cinc quilòmetres en colla, sortint del pla de la Parròquia de Maó. Hi havia banda de música, un gegant, la colla de voluntaris que ens havien d’acompanyar des del cotxe, i quatre corredors. Un cinquè, se suposava que era de camí. Havia perdut l’autobús, però venia en bicicleta des de Sant Lluís en un bot.

Llegiu més

Views: 30

De la menorquinitat de Sant Jordi

per

Amb motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi de l’any passat, l’ajuntament va convidar-me a fer de guia d’una ruta literària pel Maó il·lustrat. Des que vam començar a fer-la amb els alumnes de l’institut, fa gairebé dues dècades, l’he repetida unes quantes vegades. Resseguint les antigues murades de la ciutat medieval que, com la Tebes grega, també tenia set portes, després de deixar enrere la plaça del Bastió i el carrer de la Comèdia, l’itinerari ens menà fins a la Quintana Gran, situada extramurs. S’havia urbanitzat, el segle XVIII: «els Britànics van projectar el carrer de les Moreres i, en paral·lel, dos de laterals, els de Sant Jordi i el de Sant Albert», com podem llegir a La ciutat des del carrer (Ajuntament de Maó / Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears / Sa Nostra, 2005). El segon, ample i lluminós —al contrari que els d’intramurs, d’origen medieval, estrets i foscos—, que va des del Teatre Principal fins a l’antiga església anglicana, avui dedicada a Sant Josep, és potser un dels que més m’agraden de la ciutat. El trob ampli i senzill alhora. Qüestió de gustos.

Llegiu més

Views: 65

Ferits de lletra

per

És una obvietat: per Sant Jordi, els llibres surten al carrer. Disposats en paradetes, la gent els té fàcilment a l’abast, també aquella que no està avesada a transitar per les llibreries i les biblioteques. És allò de Mahoma i la muntanya. Potser no hi ha la varietat habitual —l’oferta s’ha de limitar, per força, a una selecció, aquella que es pot encabir en un espai relativament petit—, però l’exercici que ens proposa segueix essent força interessant. Ens recorda, entre altres aspectes, que la lectura es basa en un suport físic, fet sobretot amb paper i tinta. Un llibre també és, per tant, un objecte que es pot tocar, ensumar, escoltar… A més, en fullejar-lo, abans de decidir si el compram o no, la vista pot jugar-hi un paper important. La disposició de les pàgines, la mida de les lletres, els marges, l’interlineat, poden incidir directament en el gaudi de l’experiència lectora. En segons quines condicions, per molt bo que en sigui el contingut, aquesta pot convertir-se en una tortura.

Llegiu més

Views: 81

El dinosaure encara hi és

per

No conec ningú que no conegui «El dinosaurio», el microconte d’Augusto Monterroso. Bé, per si de cas: Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. Açò és tot. Açò és tant. Poques vegades un nombre tan limitat de paraules permet fer una quantitat tan ingent d’interpretacions com les que emanen d’aquesta petita peça magistral. No hi entrarem, en l’anàlisi del text. Només volia dir que l’he recordat en pensar en el darrer canvi d’hora —a les dues van ser les tres— que, de manera inexorable, ens ha menat cap a l’horari d’estiu.

Llegiu més

Views: 81

De l’ús dels Chromebooks™ a les aules

per

Darrerament, la premsa illenca s’ha fet ressò dels canvis que alguns instituts de l’illa incorporaran a partir del curs que ve pel que fa a l’ús dels Chromebooks™ a les aules. Aquestes mesures són fruit d’un malestar social lògic i d’un debat en el si dels claustres amb què es vol donar resposta a una realitat força complexa, en què les coses, per tant, no són blanques o negres. La presència abassegadora de les pantalles fora dels centres fa pensar en la necessitat que el sistema educatiu hi intervengui, en consonància amb el que ja ha fet amb l’ús dels mòbils.

Llegiu més

Views: 142

Del futur del nostre passat

per

A 533 días, Cees Nooteboom cita un aforisme —que atribueix, a pesar de no estar-ne del tot segur, a Paul Valéry— segons el qual la memòria és el futur del nostre passat. Aquesta definició basa la seva força en el xoc que produeixen dos conceptes que, en principi, semblen oposats. Si hi pensam, però, veurem que proposen una reflexió plenament adequada en l’actualitat. Diuen que ens trobam en un món, postmodern i postcapitalista, en què vivim en una mena de present constant. No hi ha passat ni present. També hi ha qui diu que, en conseqüència, ens encaminam cap al final de la història. L’afirmació de Valéry, però, hi va a la contra.

Llegiu més

Views: 56

Tres postals de Lanzarote

per

Les Manoles —sobrenom amb què a casa anomenàvem les dues germanes fadrines Carreras Galante— eren unes dones tan peculiars com carismàtiques. Pertanyien al món d’ahir, és a dir, a un Maó que ja no existeix. Ni millor ni pitjor, però força diferent de l’actual. No les vaig tractar gaire, només de manera esporàdica al final de la seva vida, sobretot la de n’Antònia, que va sobreviure uns quants anys la seva germana Manola, l’única que realment tenia el nom amb què les coneixíem. El record que en tenc és, sobretot, gastronòmic: excel·lien en la rebosteria. El dia que podíem tastar alguna coca feta seva fèiem festa grossa.

Llegiu més

Views: 85

De les esperes aeroportuàries

per

Els aeroports tenen una natura sinistra. Per a molts de menorquins han esdevingut els no-llocs per excel·lència. D’acord amb la teorització de Marc Augé, també pertanyen a aquesta mena d’espais de transitorietat, d’anonimat i de consum —propis de la hipermodernitat, un altre concepte formulat per l’antropòleg francès—, els hotels, els centres comercials o les àrees de servei de les autopistes. Són indrets pels quals passes, però on no pots establir cap mena de vincle humà. Un illenc té moltes possibilitats de caure en les seves urpes. De tant en tant, toca volar, no necessàriament per oci. Aquí, que no hi ha trens, els avions s’han convertit en la versió nostrada de Rodalies, és a dir, de la RENFE principatina: els retards, les cancel·lacions, les sobrereserves —la gent més cosmopolita en diu overbooking—, l’obscurantisme informatiu, no són una exclusiva del transport en raïls.

Llegiu més

Views: 72

Del naixement dels topònims (i 2)

per

La geògrafa Assumpta Lleonart i Orri ens recorda que, en ludolingüística, es parla dels topònims inesperats per referir-se a aquells noms de lloc l’origen dels quals remet a algun indret llunyà. És a dir, que hom no espera «trobar-se’ls pel seu probable contingut geogràfic i metafòric; sovint, traspuant un cert exotisme». Que, anant cap a Alaior —o havent-hi passat, si transitam en direcció a Maó—, ens trobem amb un trencant que ens mena a l’Argentina encaixaria amb açò que vull dir. Tan fàcil és canviar de continent? A Menorca hi ha, també, els llocs d’Egipte i de Mallawi, que ens remeten a un passat no tan llunyà en què algunes persones van fer fortuna a ultramar: els indianos. Hi podríem afegir, a l’inventari, els carrers maonesos de la urbanització de Malbúger de què he parlat abans —amb més perles que no he citat: Sàhara, Madagascar, Selva Negra, Galápagos, del Hierro… I, a la mateixa ciutat, les avingudes de Fort de l’Eau i de la Florida, amb una connexió evident amb un parell de migracions passades en què foren els menorquins, massivament, els que van haver d’abandonar l’illa a la recerca d’un futur millor, que no sempre van trobar.

Llegiu més

Views: 124

Del naixement dels topònims (1)

per

Dissabte passat, coincidint amb les primeres clarors del dia, paraigua en mà —plovisquejava, la qual cosa va convertir en bucòlica la incursió a peu—, cercava l’enllaç entre el camí de Martinell i la pujada de Santa Àgueda. Una barrera tancada va impedir de trobar-lo. No em va saber greu perquè en cap moment no vaig tenir la sensació d’haver perdut el temps. Va ser una passejada per un paisatge en què, a més de les llums tènues que sortien de les cases dels llocs, em van acompanyar un raig de paraules que anava repetint com una lletania: Salairó, Ruma, Sant Jordi, So n’Ermità, Santa Elisabet, Binidelfà, Serra, Sant Joan de Serra, Binial·làs… Tots aquests topònims em són familiars. I ho són en un sentit literal de la paraula.

Llegiu més

Views: 85