El periodista Marc Amorós explica que les fake news —en català n’hauríem de dir notícies enganyoses o falses— són informacions errònies, creades d’una manera intencionada per enganyar la gent i propagar-se fins a esdevenir virals. Darrere d’una aparença d’informació real, amaguen un objectiu econòmic —guanyar doblers— o ideològic —incidir o influir en el pensament de la gent. És evident que, a l’hora d’escampar-se, les xarxes socials, però també la manca de verificació de les fonts, hi tenen un paper destacat. A més, recorda que en tota societat polaritzada, la difusió d’informació falsa circula cada cop més. Amorós conclou que la quantitat d’informació falsa que circula al nostre voltant busca crear una desconfiança respecte dels mitjans de comunicació tradicionals: quan ja no sabem si el que llegim o la informació que consumim és certa o no, correm el risc d’anar a buscar només aquella que confirma la nostra opinió.
Davant d’una situació com aquesta, sembla evident que els periodistes haurien de ser més curosos que mai a l’hora de verificar les informacions que ofereixen. Exemplifiquem-ho. Imaginem un mitjà de comunicació tradicional: un diari en paper. D’àmbit insular. En aquest supòsit, el mitjà considera que la conferència que un astrònom de renom acaba de fer a Alaior és una informació rellevant i que cal reportar-la en forma de notícia, és a dir, de manera rigorosa i objectiva. Per açò, publica un text de mitja pàgina que, de manera impecable, explica com Menorca es prepara per a l’excepcional esdeveniment astronòmic del pròxim 12 d’agost: un eclipsi total de sol que, segons els experts, no s’havia pogut observar a Espanya des de fa 170 anys. Per açò, la informació destaca que, segons l’astrònom, gràcies a la qualitat del cel i les condicions favorables per a l’observació, que poden atraure visitants d’arreu, aquest fenomen representa una oportunitat per impulsar l’astroturisme a Menorca. Malgrat que açò darrer és una opinió, la notícia que l’explica és totalment neutra: es limita a reportar qui va dir què.
Ara, però, imaginem-nos que, un parell de dies després d’haver aparegut aquesta notícia, el mateix diari dedica mitja pàgina a un text publicat en una pàgina web en què un autoanomenat cosmòleg holístic explica que l’eclipsi de sol reforça la idea que la Terra és plana. Posant llum a una veritat que un contuberni cientificopoliticomasònic ens amaga, d’acord amb uns foscos interessos, l’autoproclamada eminència en el tema explica que el nostre planeta és una mena de disc amb el pol nord al centre i el continent antàrtic convertit en una paret de gel darrere de la qual s’aixeca una cúpula celeste que no és altra cosa que una estructura en què el Sol i la Lluna tenen la mateixa mida, ja que estan a la mateixa distància de la superfície del nostre planeta, cosa que s’evidenciarà el pròxim 12 d’agost.
Posar a un mateix nivell les dues notícies ens sobtaria, no? Se suposa que el bon periodisme reforçaria la primera informació, basada en evidències científiques, i descartaria la segona, per manca absoluta de fonaments. De fet, mentre que la primera notícia és real i, per tant, va aparèixer publicada en un mitjà de comunicació illenc, la segona és només una hipòtesi que m’he hagut d’inventar perquè quedés clar què volia dir. Evidentment, cap diari insular no ha publicat una notícia com aquesta.
En canvi, i ara ja no parlam de supòsits sinó de fets consumats, la setmana passada, en divendres, el diari informava de l’aparició d’un informe de la UIB, «hasta ahora desconocido», que estirava les orelles del Consell Insular per l’ús malintencionat que feia del terme menorquí allà on s’havia d’emprar el nom oficial i acadèmic de la llengua, que no és altre que català, perquè la manera de fer de la institució menorquina, segons conclou l’informe, «causa ambigüitats i pot interpretar-se com un ús diferencialista i contrari a l’Estatut i a la Llei de normalització lingüística, que estableixen que cal promoure el reconeixement de les modalitats insulars “sens perjudici de la unitat de la llengua”». La informació, que ocupava més de mitja pàgina, va merèixer fins i tot que la crida de la notícia aparegués a la portada del rotatiu. Fins aquí, tot bé, excepte el fet que l’informe fos desconegut. El seu origen és públic i notori. Segurament, però, no havia convingut parlar-ne fins ara: ja sabem que els tempos en política no van compassats amb els de l’acadèmia. Malauradament, com podem comprovar amb facilitat, es tracta de dos universos que funcionen de manera gairebé paral·lela.
Dos dies després, en dilluns, el mateix diari publicava una notícia, a la qual donava un tractament —prop de mitja pàgina interior i crida a la portada— gairebé idèntic a la que acabam de comentar, en què s’informava de la nota de premsa emesa per una entitat no acadèmica, sense gairebé cap implantació a Menorca, en què es defensava la política lingüística diferencialista practicada per alguns membres de l’actual equip de govern del Consell Insular, especialment pel conseller de Cultura, Educació i Esports que, de fet, sembla ser-ne l’abanderat. Resumint-ho, la notícia, d’aquesta manera, donava veu a un dels col·lectius —grupuscles— que representen el terraplanisme lingüístic al nostre arxipèlag.
Enmig de tot plegat, és a dir, diumenge, apareixia una columna —no una notícia sinó un article d’opinió—, del director del diari, favorable a la Llei de Normalització Lingüística autonòmica, aprofitant que enguany se’n commemora el quarantè aniversari. A més de defensar-ne la vigència, feia una referència explícita a les famoses modalitats, un terme que, per cert, no té cap utilitat ni validesa en el món acadèmic, per dir que «La qüestió del menorquí també queda resolta a aquesta antiga llei. El punt 5è de l’article segon diu: “Les modalitats insulars de la llengua catalana seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l’idioma”. On no hi hauria d’haver cap problema, sempre hi ha qui ho interpreta de manera sectària, fruit de la ideologia o d’uns objectius polítics». Fins aquí la cita. Els sectaris saben perfectament que aquesta llei estableix, d’acord amb allò que emana de la disposició addicional 2a de l’Estatut d’Autonomia, que la institució oficial consultiva per a tot quan faci referència a la llengua catalana és la Universitat de les Illes Balears. Posar la UIB i sa Fundació al mateix nivell, donar-los el mateix espai, deu ser, per tant, una mostra de sectarisme, en què ideologia o objectius polítics passen per damunt del sentit comú.
Per què una cosa que, n’estic convençut, no es faria en un cas com el de l’eclipsi, passa quan el tema és la llengua pròpia d’aquest territori? Podria ser que l’interès no fos només el d’informar de manera objectiva i rigorosa? De fet, si ho haguessin volgut ser, objectius i rigorosos a l’hora de redactar la segona notícia, per donar-li context, podrien haver dit que l’entitat secessionista va ser presidida, fins que va començar a ocupar el càrrec institucional que ara ocupa, pel conseller menorquí. Segurament no és més que una casualitat, però també podrien haver recordat que es tracta d’un personatge que es va significar, per exemple durant la pandèmia, per donar suport a altres terraplanismes, sobretot als antivacunes.
Com he dit, amb la irrupció abassegadora de les notícies falses o enganyoses, la responsabilitat dels mitjans de comunicació tradicionals a l’hora de vetllar per oferir al públic una informació de qualitat és enorme. Els és, fins i tot, vital. Qualsevol llenegada que els pugui fer perdre la credibilitat pot condemnar-los a restar a l’alçada de qualsevol de les opinions sense fonament que roden a lloure per les xarxes. En aquest camp de batalla, en què els combatents s’arrosseguen en el fang, tenen totes les de perdre.
Views: 7