L’any passat, amb el Correllengua, em van mig enredar. No sabia que el feien, però a través d’un grup de WhatsApp, em van animar a participar en la primera etapa menorquina del recorregut de la flama, l’itinerari de la qual abastava només l’arxipèlag balear i pitiús. Ho vaig acceptar tot d’una. Es tractava de córrer uns cinc quilòmetres en colla, sortint del pla de la Parròquia de Maó. Hi havia banda de música, un gegant, la colla de voluntaris que ens havien d’acompanyar des del cotxe, i quatre corredors. Un cinquè, se suposava que era de camí. Havia perdut l’autobús, però venia en bicicleta des de Sant Lluís en un bot.
Finalment, partírem cinc corredors. I la Flama. La música de la banda va donar pas a la que sortia dels altaveus del cotxe. Pujant la costa de l’Arraval, em lamentava. La imatge punyent del vaixell de la llengua, que a Menorca s’escora de llevant, com va dir Ángel Mifsud, s’entestava a fer-se present. Com pot ser que siguem tan poca gent? Aquesta sensació agredolça va desaparèixer quan, a prop d’Alcaidús ens vam trobar amb una vintena llarga de corredors alaiorencs, que ens esperaven per prendre el relleu de la cursa. L’alegria va ser tan grossa que vam decidir fer amb ells el segon tram de la ruta. Ens vam sentir molt agombolats. L’entrada a Alaior va ser apoteòsica. Tant, que ens vam animar a arribar corrent fins as Mercadal, pel nostre compte, açò sí. Per una ruta alternativa, vam completar el recorregut amb la intenció de veure arribar la flama, que, malgrat la intervenció de la Guàrdia Civil, va completar un nou tram del recorregut, en aquesta ocasió a peu.
* * *
Passen coses molt curioses. Només cal parar l’orella per percebre-les, subtilment. Per exemple, fa un parell o tres de dies, al passadís de l’institut vaig escoltar, gairebé sense voler, una conversa entre dos docents. Un dels dos, de Maó de gairebé tota la vida, catalanoparlant, feia servir el castellà per interactuar amb qualcú, també d’origen insular: canari en aquest cas, que mantenia el català en la conversa. No la tenia com a llengua primera. De fet, el seu aprenentatge era relativament recent. No va canviar en cap moment, malgrat la caparrotia de l’interlocutor. Es tracta del mateix centre en què un alumne nouvingut, que encara està exempt de l’avaluació de la competència en llengua catalana, la fa servir amb tota normalitat del món, sense girar-la, fins i tot amb els companys que segueixen entestats a parlar-li en castellà. Sembla que l’havia après al seu país d’origen, a Sud-amèrica, abans de venir a viure a Menorca, tot mirant TV3 per internet. El que no coneixia, segurament, era tot el que tenia a veure amb les actituds dels parlants. No li va costar gaire entendre-ho.
* * *
Vaig rebre, no fa gaire, una carta dels serveis administratius de l’Hospital General Mateu Orfila de Maó. Em demanaven unes dades relacionades amb l’assegurança d’un vehicle. Les necessitaven per aclarir un tràmit. El document estava escrit en castellà. L’impuls immediat després d’haver-lo llegit va ser de demanar-los, a l’adreça de correu electrònic que constava al document, que me n’enviessin la versió en català per tal de garantir el meu dret estatutari a no ser discriminat per raó de llengua. Al final, però, no ho vaig fer. Volia treure’m l’assumpte de sobre el més ràpid possible i, en aquest sentit, he d’admetre que vaig claudicar. Com tantes altres vegades. Després de llegir el darrer article de Miquel Àngel Maria a l’Ara Balears («Som pacients de segona»), he comprovat que, en cas d’haver-ho fet, la meva petició no hauria estat satisfeta: «El sistema informàtic actual no permet seleccionar l’idioma de generació de documents, i molts es creen de manera automàtica sense que en puguem disposar en ambdós idiomes». Pel que fa al web del nostre hospital de referència, he estat incapaç d’accedir a la seva versió en català (per molt que hi hagi un botó que ho indiqui). Si algun dels lectors d’aquest blog aconsegueix entrar-hi, li agrairia que m’ho digués.
* * *
Vaig assistir, la setmana passada, a una conferència relacionada amb la salut. Tenim una edat i cal començar a tenir en compte segons quins aspectes per a mantenir el cos en un estat òptim. El cartell de l’acte i la presentació en català van donar pas a una intervenció totalment en castellà. Al meu costat, na Diana, em va comentar que el català havia desaparegut del seu paisatge sonor en els darrers dies, fet que li havia cridat l’atenció. En moltes situacions en què se suposava que la presència de la nostra llengua havia de ser normal, aquesta no ho era gens. En soldemà, n’Ismael Moll Pelegrí, en Pele, ens menava a fer una ruta talaiòtica pels voltants des Migjorn. Mentre fèiem quilòmetres, ens comentava com havia anat la primera jornada d’un taller d’assertivitat lingüística, adreçada a mestres i professors, al qual havia assistit el dia abans, justament a la mateixa hora en què jo assistia a conferència sobre la salut i benestar físic. Les intervencions de Ferran Suay l’havien impactat en sentit positiu, sobretot per les estratègies que proposava. Se’m va fer difícil no relacionar les seves paraules amb el meu dia a dia a un institut en què molts docents han oblidat que són també referents lingüístics per als seus alumnes. Mentre fèiem la sobretaula del dinar amb què vam celebrar l’excursió matinal, en Pele, que és també punkautor, ens va mostrar el cartell d’un concert col·lectiu en què participarà pròximament. Resulta que tots els grups de la part de llevant de l’illa que hi actuen tenen el nom i canten les seves cançons en castellà, mentre que els de ponent demostren que es pot ser antisocial en la llengua pròpia de la Reserva de la Bitlletera. Ell, en Pele, afirmava que els ho havia comentat en alguna ocasió, posant de manifest la incongruència geolingüística, però sembla que no hi havia res a fer.
* * *
Enguany tornen a fer el Correllengua. És agermanat i complet. Vull dir que, a diferència de l’any passat, recorre tots els nostres països, els Països Catalans (concepte que provoca escarrufaments en més d’un garant de les eternes essències pàtries que, a més de declarar-los inexistents, no passen cap pena a emprar terme com Hispanoamèrica). La flama recorrerà l’illa de Menorca coincidint amb el primer de maig. Es tracta d’una celebració de caràcter festiu i popular. El darrer tram arribarà a Maó, on es farà una festa final, concert de Pèl de gall inclòs. Tenc mal a un genoll. Una lesió. El sentit comú diu que cal fer repòs. Ara bé, a la mínima que pugui, pens fer el recorregut del darrer tram menorquí del Correllengua. Estic convençut que aquesta vegada serem molt més de cinc corredors.
Views: 41
Allà serem.