És estiu i l’illa vessa (XII): un concert de vorera

Encara hi ha espais que, a l’illa, a l’estiu, esdevenen oasi. Vull dir que és possible de viure-hi activitats en petit comitè que permeten de relaxar-se. Hom hi pot gaudir d’activitats culturals sense estrès, sense massificacions. Permeten la desconnexió, tan necessària. El que ho fa, que açò sigui possible, té a veure amb el lloc. No diré quin és el que protagonitza aquestes ratlles —o sí, maleïdes homofonies—, un llogaret de costa que no està excessivament de moda. No voldria, de cap de les maneres, contribuir a popularitzar-lo. Malgrat que hi ha hores en què trobar-hi un lloc per aparcar esdevé una odissea, que hi surti el sol —molt de matí per als bioritmes turístics— en tost de fer-hi la posta, ajuda a mantenir-lo al marge del brogit de l’estiu.

Llegiu més

Views: 49

És estiu i l’illa vessa (XI): confrontacions

Hi pensàvem anar. Sabíem quan i on es feia; només es tractava de trobar la data adequada per a fer la visita, perquè passaven els dies i encara no l’havíem fermada. Per açò, trobar-me l’autor, el matí de Sant Joan, davant la porta del picadero de cas Baró, mentre alguns cavalls hi entraven per fer els bots corresponents, va esdevenir un senyal indefugible: amb el targetó que em va donar, quedava segellat el compromís: hi aniríem més prest que tard. Així, aprofitant un capvespre de la primera setmana de juliol, ens hem atracat a Ciutadella per, entre altres coses, visitar l’exposició Confrontacions, de Carles Moll, a la sala del Roser. Romandrà oberta fins al dia 13. Per una vegada, no hem hagut de córrer ni, pitjor, hem arribat a misses dites.

Llegiu més

Views: 79

Llàgrimes en la pluja (de terra)

Si vivim, coses veurem. Segons explica Josep Pons Lluch al seu Refranyer menorquí (Quaderns de folklore, 1993), aquesta expressió, que pot presentar algunes lleugeres variants, «significa que el qui viu molt té ocasió de veure moltes coses estranyes». És el que li va passar al replicant Roy Batty, el qual, cap al final del llargmetratge Blade Runner (1982), va començar el seu monòleg «Tears in rain» («Llàgrimes en la pluja») amb uns mots que han esdevingut coneguts i reproduïts enllà del film a què pertanyen: «He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida…»

Llegiu més

Views: 83

Lectures santjoaneres

Acostum a posar en pràctica el meu esperit santjoaner —espuri, evidentment: som maonès fins al moll emblanquinat dels ossos, màcula que no podré netejar mai— també de la mà de la lectura d’obres que s’hi relacionen. Des de l’anàlisi històrica, social i antropològica fins a la ficció literària, cada any solc dedicar les setmanes prèvies al solstici d’estiu a abordar tota classe de textos en què la festa gran de Ciutadella és tractada directament o indirecta. La llista és llarga. Ja ho deia Joan Francesc López Casasnovas: «cada any les festes dels pobles, Sant Joan en especial, generen un cabal inesgotable de literatura.»

Llegiu més

Views: 104

Preokupats per l’habitatge digne

Inesperadament, quan el mes de maig donava pas al juny, els diaris illencs, però també la premsa d’ultramar, ens van donar a conèixer el cas de l’anomenada —amb un mal gust evident per part de qui va tenir l’ocurrència de batejar-la així— «okupa Beyoncé». Durant una setmana, en vam conèixer les aventures i desventures, gràcies, per exemple, a l’espai que li dedicà un mite del periodisme ibèric com és Ana Rosa Quintana, l’aprenenta maldestra i cañí d’Oprah Winfrey.

Llegiu més

Views: 140

Ser la planta i la bèstia i cada cosa

Sempre ve de gust parlar de la poesia de Gumersind Gomila, «un autor original, palpitant i molt desconegut enllà de Menorca i de la Catalunya del Nord», d’acord amb els mots amb què el presenta Estel Aguilar Miró, doctora per la Universitat de València i la de Perpinyà, actualment professora del departament de francès a la universitat de Saragossa. Com ha arribat una filòloga del País Valencià a interessar-se per la literatura nord-catalana, a la qual ha dedicat, fins i tot, la tesi doctoral el 2022 —La poesia nord-catalana entre 1883 i mitjan segle xx. El tractament del paisatge i de la natura— podria ser una pregunta escaient, la resposta de la qual apuntaria, segurament, a la manca de connexió que hi ha entre els nostres països i a com de desconeguda ens pot arribar a ser una part de la cultura a la qual pertanyem. Que és la nostra. Tot allò que impliqui trencar aquestes fronteres —administratives, però no només— és un exercici saludable de normalitat cultural que cal agrair.

Llegiu més

Views: 53

Una cosa és predicar…

Tenia molt clar que, en aquesta ocasió, desenvoluparia la teoria del Govern Balear de Schrödinger, a partir d’aquell experiment mental que, en el marc de la física quàntica, ens mostrava un moix, tancat dins una caixa d’acer, que estava viu i mort alhora. Aquesta situació, paradoxal, m’havia de servir per parlar de les autoritats autonòmiques, encapçalades per Margalida Prohens, ja que considerava que darrerament aquestes estaven, a la vegada, a favor i en contra del turisme de masses i de la protecció del medi ambient. El record casual de les papereres de Cerdanyola del Vallès, ciutat on vaig viure durant quatre cursos acadèmics, em va fer canviar d’opinió. Calia enfocar-ho d’una altra manera per ser més precís.

Llegiu més

Views: 124

Periodisme i opinió

No cal explicar-ne el perquè —seria un poc llarg haver de fer-ho—, però el cas és que estic llegint el llibre Periodisme (Quaderns Crema, 2015), un recull d’articles d’Eugeni Xammar. He de dir que, tot i conèixer-ne el nom, aquest autor m’era força desconegut. Estic intentant corregir aquesta situació des de fa poc temps, exactament des del moment que, aprofitant la pausa de la Setmana Santa, la lectura d’un altre llibre, Retrats paral·lels. Una antologia (Edicions 62, 2019), un recull de perfils biogràfics escrits per Montserrat Roig, en què se li dedicava el capítol «El senyor Eugeni Xammar, un llop sentimental i escèptic», em va empènyer a fer-ho.

Llegiu més

Views: 47

Damià Borràs, l’amic del detectiu Jaume Pons

La narrativa illenca, a finals dels setanta i al llarg de la dècada dels vuitanta del segle xx, va viure un període força interessant, quantitativament i qualitativa, gràcies a l’aportació d’autors com Antoni Moll Camps, Bep Portella o Víctor Martí, entre d’altres, els quals aprofitaren el camí que va encetar Pau Faner per publicar les seves obres. És en aquest context que cal situar, també, els inicis literaris de Damià Borràs, un escriptor polifacètic que ha fet incursions en diversos gèneres. Conegut sobretot pel seu vessant polític, també «ha escrit de tot i poc», com afirma amb la ironia que el caracteritza.

Llegiu més

Views: 61

Porta a porta

D’un temps ençà, és notícia la implantació a l’illa de la recollida dels fems porta a porta. Malgrat les previsions nefastes d’alguns demiürgs tremendistes, que preveien una situació caòtica, i a pesar de l’escepticisme inicial amb què se sol traduir la tan humana resistència al canvi, sembla que el nou sistema funciona. És ver que ens trobam en una fase molt inicial —la que fa quatre: la recollida ha arribat a Sant Climent, es Canutells, Binidalí, Binixíquer i Llucmaçanes, en una primera empenta; a Trebalúger, el Fonduco, sínia d’en Riera, Son Vilar, Sol de l’Est, Santa Anna i Cala de Sant Esteve, en la segona; Malbúger, port i polígon industrial de Maó, en la tercera; nucli urbà i polígon des Castell, en la quarta i darrera fins ara—, les dades semblen indicar que anam per bon camí.

Llegiu més

Views: 61