Ismael Pelegrí i Pons

Explicaven, ahir vespre, a un programa de ràdio, que una plaga de conills estava fent estralls al pla de Lleida. La notícia no és nova, però de tant en tant torna a surar, potser perquè els informatius van curts de novetats. En aquesta ocasió, parlaven de les batudes nocturnes amb què es volia reduir la població de lepòrids, ja que les destrosses que provoquen en els camps de conreu són enormes. Les dades de densitat aportades feien feredat, amb superpoblacions degudes a la facilitat amb què l’espècie es pot reproduir —fins a quatre vegades en un any— i les condicions favorables amb què es troba: principalment, menjar a balquena i desaparició dels depredadors naturals. També hi afegien, aquí, els caçadors.

Llegiu més

Views: 33

L’altre dia, a Bilbao, mentre berenàvem de pintxos, a l’hora de prendre’ns la comanda dels cafès qualcú de la colla el va demanar amb llet sense lactosa. El cambrer, després d’haver-ne cercat una estona, va contestar-li que n’havien tingut, però que s’havia acabat. Que només en tenien de normal o d’origen vegetal. Aquests darrers mots van ser motiu, tot seguit, d’algunes bromes lingüístiques a tres bandes. És una de les conseqüències que té viatjar amb altres filòlegs. Finalment, l’encarregada de mesclar-se amb el cafè va ser la llet de civada, la qual, malgrat el nom, no s’obté munyint cap animal. És un liquat vegetal amb el nom adaptat a les necessitats del mercat. Fins aquí, tot ben normal.

Llegiu més

Views: 65

Dissabte passat, a Bilbao, vam berenar al Zuga, un bar del centre històric —un casc antic és una altra cosa: un estri que abans protegia el cap dels soldats. El local està especialitzat en pintxos i apareix recomanat a més d’una guia per a sibarites, cosa que desconeixíem. Vam comprovar fàcilment que la fama era merescuda. L’espai era petit, però acollidor. Per la televisió sonava bona música. El rock frenètic dels italians Giuda, per exemple: un punt més a favor d’aquest indret. No estaven subscrits a la plataforma de pagament i, entre cançó i cançó, botaven els anuncis. Va ser l’únic però que hi podria posar. Al Zuga, hi havia treballat un mercadalenc, fa uns anys. «Muy profesional», en paraules del cambrer que ens va atendre. Va ser ell qui es va adreçar a nosaltres en detectar que parlàvem en català. En dir-li que veníem de Menorca, ens va sorprendre que, a més de no confondre’s d’illa, conegués es Mercadal. És l’únic topònim que va esmentar. Va ser llavors que va dir-nos que havia tingut un company de feina que era d’allà. El món és molt petit.

Llegiu més

Views: 77

Geurea da garaipena. La victòria és nostra. Ho cantaven els bascos Negu Gorriak. La frase connecta amb una altra, ben menorquina, que ha esdevingut divisa per a alguns: no podem perdre mai. Va ser aquí, amb el disc Gure jarrera (Esan Ozenki, 1991), que vaig entrar en contacte amb l’univers creatiu de Fermín Muguruza. I, com sol passar en aquestes ocasions, va començar, en la seva companyia, un viatge cap endavant, coetani, en què les novetats discogràfiques eren assaborides a mesura que anaven apareixent, i alhora cap enrere, perquè abans d’aquesta data hi havia hagut treballs notables als quals, per tot de circumstàncies, no havia dedicat l’atenció que es mereixien: de Kortatu, en els anys en què escoltava amb regularitat rock radical basc —Eskorbuto, Cikatriz, MCD, Barricada—, n’havia escoltat sobretot el disc homònim i no m’havien cridat gaire l’atenció. No era el moment.

Llegiu més

Views: 47

Una alumna ha patit, enguany, una lesió que l’ha obligada a canviar la mà d’escriure. Ha esdevingut una esquerrana circumstancial, per dir-ho d’alguna manera. Era açò o quedar-se desenganxada del curs. Amb poc temps, ha estat capaç d’escriure amb una rapidesa i claredat encomiables. Hi ha esmerçat un esforç ingent, en el procés, però els resultats han estat evidents. Hi ha ajudat, és clar, la pressió a què es troben sotmesos els alumnes de segon de batxillerat. També, es pot haver donat el cas que, pel fet de ser dona, hagi tingut una major habilitat a l’hora de fer aquest canvi, d’acord amb allò que apunten alguns estudis, centrats en l’aprenentatge de la lectoescriptura. Es refereixen a l’ensenyament primari, però és molt probable que aquesta capacitat es mantengui en altres etapes de la vida.

Llegiu més

Views: 63

Podria parlar, per exemple, de les conseqüències letals per al medi ambient, especialment en l’àmbit de l’urbanisme, que el decret de simplificació urbanística perpetrat pel govern autonòmic —amb la connivència de la ultradreta, per molt que facin veure que ara som amics, ara no, ara sí, ara m’has ofès i ja no…— ha començat a fer evidents. De les polítiques regressives en l’àmbit autonòmic que han empès, entre d’altres, el GOB a sortir del Pacte de Sostenibilitat. De la construcció d’habitatges en zones inundables. De les anomalies climàtiques que han convertit la Mediterrània en una bomba de rellotgeria. D’algunes previsions que indiquen que Menorca s’assemblarà al desert d’Atacama en un termini que, per sort, jo no veuré, però que potser els meus fills, que el patiran, sí. O del cas sorprenent de la planta desnitrificadora de Maó, a l’interior de la qual, en tost de reduir-se la contaminació de l’aigua, augmenta la presència de nitrats.

Llegiu més

Views: 50

Un percentatge significatiu dels meus alumnes —segon de Batxillerat—, fa un ús massiu i indiscriminat de la intel·ligència artificial, la IA. Redacten, per exemple, tota mena de textos acadèmics fent servir aquest recurs. Jo, que em considero una persona lectora, amb un mínim de criteri, he de confessar que estic un poc cansat de llegir-los-els, des de petits treballs de recerca fins a preguntes breus d’opinió. Tot sembla estar tallat amb el mateix patró estilístic, fred, escèptic i impersonal.

Llegiu més

Views: 70

Ens ho recorda Catul, el poeta llatí del segle I abans de Crist, amb uns versos que, traduïts per Jordi Parramon, fan així: «Quan es ponen, els sols poden renéixer, / mes la nostra llumeta en apagar-se / una nit dormirem que serà eterna». Som mortals. Per sort, hi afegiria: sabem que la nostra vida té uns límits indefugibles, poca cosa si la comparam a l’eternitat, però Déu n’hi do amb tot allò que pot donar de si. Potser per açò, per la brevetat, ens pot fer la sensació que «Les hores, / envejoses, ens fugen», com afirma un altre dels grans poemes clàssics, Horaci, que podem llegir en català gràcies al menorquí Antoni Moll Camps. A més, s’hi afirma que, si la vida és breu, «duradores gaubances no n’esperis»; també, que cal aprofitar-la: «cull el dia d’avui.»

Llegiu més

Views: 72

L’altre dia, a l’Escola Oficial d’Idiomes, el professor de francès va plantejar-nos una activitat de comprensió de textos orals en què ens va mostrar algunes cançons, originalment compostes i interpretades en llengua francesa, que s’havien fet mundialment famoses a partir de les respectives adaptacions a l’anglès. Vam començar amb el cas més conegut, el de la cançó de desamor «Comme d’habitude», de Claude François i Jacques Revaux, que Paul Anka i Frank Sinatra es van apropiar per convertir-la en la inapel·lable «My way», terminal i vitalista alhora. Qui no la coneix? Seguiren la per mi desconeguda «Le moribond» i «Ne me quitte pas», ambdues de Jacques Brel, esdevingudes, respectivament, «Seasons in the sun», de la mà de Terry Jacks, i «If you go away», una altra vegada de Sinatra. Finalment, comparàrem «La belle vie», de Sacha Distel, amb la versió que en va fer Tonny Bennet, «The good life», ambdues meravelloses. En general, pel camí recorregut entre l’original i la versió, s’havia mantingut la melodia mentre que les lletres havien patit una transformació amb la qual maldaven per adaptar-se millor a la cosmovisió nord-americana de l’època.

Llegiu més

Views: 54

Els mots que donen títol a aquest xalandrot formen una «exclamació irònica per indicar que una cosa ja s’hauria d’haver fet abans.» «Quan ja no té remei.» Així n’expliquen Jaume Alzamora i Joan Pons Moya —respectivament— el significat. Que és irònic va facilitar que, en una juguesca perpetrada al blog ja fa molts d’anys, el 2007, qualcú en proposés la traducció a l’anglès: now it’s time, Peter mine, apel·lant potser a una suposada herència vuitcentista o, pitjor, a la llengua macarrònica que devien fer servir els primers picadors de l’illa en el marc incipient del turisme. Avui, però, la cosa no va de bromes. Vaig començar a escriure aquestes ratlles en calent, rabiós, des de la impotència. Necessitava fer-ho. En reprendre-les, uns dies més tard, amb un poc més de serenor, la conclusió encara és la mateixa: una vegada més, hem fet tard i, molt probablement, no n’hi haurà prou amb plànyer-se davant de la tragèdia per aclarir-ho.

Llegiu més

Views: 61