Els clàssics i les bandes de tribut

Mentre gaudia dels primers compassos del concert de The Cure del passat 26 de novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona, assegut còmodament en un seient (perquè l’edat ho aconsella) i en la millor companyia possible, me demanava si tot plegat no responia a un atac de nostàlgia. Perquè en aquella gira no es presentava cap nou àlbum; més tost era a l’inrevés: el grup de Robert Smith es va dedicar a enfilar un darrere l’altre els grans èxits de la seva dilatada carrera. Tres hores van esmerçar a fer-ho. El gruix del repertori es centrava majoritàriament en temes dels anys vuitanta, el públic assistent que podia controlar amb la vista era, en general, més veterà que un servidor i, segurament, molts dels presents havien conegut The Cure quan eren joves.

entraconcert-1

Llegiu més

Views: 2

The Cure en tres moments

Cintes de casset
En una data que es fa difícil de precisar, potser durant el mes de desembre de 1987, un al·lot que tot just ha començat a escoltar música, amb onze anys i un primer radiocasset que li han regalat els pares, grava cançons que sonen per les poques emissores de ràdio que en aquell moment s’escolten a l’illa. En cintes de seixanta o de noranta minuts, es superposen fins al desgast tot tipus de cançons, escapçades en el moment en què les veus radiofòniques apareixen. No hi ha, evidentment, cap criteri clar que les ordeni.

Aquest projecte de persona mostra tal interès per la música que els reis li duen, aquell hivern, un casset doble recopilatori intitulat Qué locura en el qual apareixen les (suposadament) millors cançons de l’any. D’entre les que li criden l’atenció, n’hi ha una de molt dinàmica d’un grup anomenat The Cure: «Why can’t I be you» que, curiosament tanca el segon volum, és la darrera de totes. Uns anys abans, ses majestats ja li han regalat el miscel·lani Monstruo Total i repetiran la jugada, en el futur, amb obres com Boom 3 i Epic 12, amb què el fillet anirà ampliant eclècticament el seu bagatge musical.

Llegiu més

Views: 0