Què ens diuen els noms dels carrers

Passejar pels carrers de les ciutats ofereix la possibilitat, entre d’altres moltes coses, de poder-les llegir. Les seves geografies són una mena de llibre obert, la lectura del qual pot ajudar-nos a conèixer-les més a fons, així com també a la gent que hi viu. Els noms de les vies públiques, en aquest sentit, ens poden dir —o no dir, un aspecte que a vegades és tant o més important encara que allò que hi ha— moltes coses respecte del que som com a comunicat. En són un mirall.

Continua llegint

Share Button

Còmplices de la mentida

Fa poc més d’una setmana es va fer viral un vídeo en què es veia com Maria Llull, del setmanari Ara Balears, intervenia en la roda de premsa d’un conegut representant de la ultradreta mallorquina per dir-li que estava mentint en declarar que el Govern de les Illes volia imposar sancions als metges que no s’adrecessin en català als pacients que així els ho demanessin. La sortida indigna, a l’alçada de la misèria moral d’aquest vividor dels doblers públics, va ser antològica: després d’un silenci més llarg del que és habitual, que denotava que l’havien descol·locat, va objectar no haver entès les paraules de la periodista perquè les havia expressat en llengua catalana. Excuses de mal pagador. Durant uns dies, les xarxes bulliren i tot van ser missatges en què la gent es felicitava perquè qualcú, finalment, havia exercit com tocava, és a dir amb sentit crític, la seva professió.

Continua llegint

Share Button

Aquest no és un premi de poesia més

Avui, en una cerimònia que es farà al pati del convent maonès de sant Francesc, sabrem qui ha guanyat la primera edició del premi de poesia per a joves Gumersind Gomila, convocat per les regidories de Joventut i Política Lingüística de l’ajuntament de Maó. Tal i com ha manifestat a les xarxes Bartomeu Obrador, a mi també em fa curiositat saber què en sortirà, d’aquest primer veredicte. Com a membre del jurat, tenc una informació privilegiada que no es contradiu, però, amb aquesta afirmació. Més enllà de quina serà l’obra guanyadora, hi ha moltes més coses que n’haurien de sortir, del premi.

Continua llegint

Share Button

En sabrem?

Avui matí, sense avisar, na Pràxedes Sintes Gibeli ha fet acte de presència a Alcalfar. Era la darrera visita que esperava. M’ha trobat a la terrassa de l’apartament, llegint. Tan absort estava amb el llibre, que he fet un bon bot quan m’ha dit «bon dia, Pelegrí! Que puc passar?» La pregunta, evidentment, era retòrica: no esperava resposta. En no-res ja havia arrambat una coca-rossa i, còmodament asseguda a prop meu, mentre contemplava les vistes —una llesca de mar i la punta de la cala, amb la torre— ha iniciat una conversa a la qual, quin remei!, m’he hagut d’afegir.

Continua llegint

Share Button

Tardor ramisiana

Encaram la recta final de l’estiu, que ja setembreja. I començam a conèixer algunes de les propostes culturals previstes per a la tardor. És el cas del Teatre Principal de Maó, que ha publicat, aquesta setmana, la programació per als propers mesos. Comencen fort, perquè dia 9 d’octubre es representarà Arminda, una història d’homes (així l’han batejada), de Joan Ramis. L’encarregada de fer-ho és la companyia La Trup, que segueix així amb la seva lloable iniciativa de fer pujar als escenaris els clàssics ramisians —després d’haver-nos ofert una Lucrècia memorable, fa pocs anys— i altres textos que formen part del repertori dramàtic de la il·lustració menorquina, com per exemple la Ifigenia a Tàurida en la versió catalana que Joana de Vigo i Esquella (1779-1855) va fer de l’original de Claude Guimond de la Touche.

Continua llegint

Share Button

El concert de l’estiu

En poc més d’un any i mig, anar de concerts ha canviat de manera radical. Sobtadament, vam passar de tenir-ho tot —per exemple, gaudir d’un festival de gòspel a Manchester, en què participà la coral menorquina Moments a Cor, al costat d’altres formacions europees, o, uns dies més tard, viure un espectacular i inoblidable concert de Monster Magnet a Barcelona— a gairebé res —és a dir, al trist consol de les actuacions en reproducció en continu (en anglès, streaming) a les xarxes, amb resultats sovint irregulars, sobretot per mancances tècniques a l’hora d’emetre-les des dels menjadors de casa, uns espais poc preparats per a tocar-hi música. No deixaven de ser un succedani, però durant uns mesos aquesta va ser gairebé l’única manera d’accedir a les interpretacions en directe.

Continua llegint

Share Button

Galeries d’art, encara

M’ha sorprès, i molt, la repercussió inesperada de la reflexió que vaig dedicar, aquí, fa quinze dies, a l’aparició recent de diverses galeries d’art a Menorca, un fenomen que vaig voler relacionar amb d’altres que també es donen en els processos de gentrificació. No només les xarxes se n’han fet ressò, sinó que, fins i tot, en un cas d’intrusisme laboral, me n’han demanat parer per a un petit reportatge a IB3, la radiotelevisió pública de les illes. Jo no som cap especialista en el món de l’art o l’urbanisme. Escric assaig i, per a fer-ho, m’agrada documentar-me. Res més.

Continua llegint

Share Button

Na Fina

Bon vespre, autoritats, membres de l’IME, amics i amigues,

Voldria començar aquest discurs tot agraint que m’hagin convidat a fer-lo. Ho diré a la borbònica manera, però també amb tota la sinceritat del món: adreçar-vos aquests mots m’omple d’orgull i de satisfacció. És l’únic encàrrec, enmig d’unes més que merescudes vacances després d’un curs atípic, al qual no em podia negar, per molt que, després de rebre’n l’encomana, tingués clar que la meva presència, aquí, era totalment innecessària.

Continua llegint

Share Button

Art I Turisme

La setmana passada vaig visitar la magnífica galeria que Hauser & Wirth ha obert a l’Illa del Rei. La visita va superar totes les meves expectatives. La restauració és exemplar, amb aquelles finestres que converteixen el paisatge àrid de l’Illa del Rei amb un quadre més de l’exposició. M’agrada especialment el projecte paisatgístic, amb un jardí mediterrani senzill i adaptat al medi. I si el continent val molt la pena, el contingut també amb les escultures d’Euduardo Chillida, Joan Miró, Louise Bourgeois i Frank West així com els grans quadres abstractes de Mark Bradford. Perquè, el més interessant no és la magnífica restauració de l’edifici – subtil sense tocs operístics – sinó l’ús artístic del patrimoni. No és cada dia que a Menorca es fan projectes d’aquesta envergadura i amb un Impacte tan gran – el projecte va merèixer un ampli reportatge al The Guardian!  Riu-te’n de la fantasmada de l’Hermitage que volen obrir al port de Barcelona. La galeria de l’Illa del Rei és molt més interessant i té un impacte (turístic) més gran. Menorca, una illa que no arriba als 100.000 habitants, ha aconseguit atraure una galeria que ja voldrien Barcelona o Madrid. Des d’aquí tot el reconeixement a la gran feina de Mar Rescalvo- la directora del centre.

Si Espanya fos un país normal, aquesta galeria d’art contemporani no seria una iniciativa privada sinó una delegació del Museu d’art contemporani Reina Sofia de Madrid. Molts museus tenen petites delegacions arreu del territori. Un cas molt interessant és el de la Tate Modern de Londres que té una galeria magnífica a la petita localitat costanera de St Ives a Cornualla. Però ja se sap que a Espanya és un sacrilegi que un museu nacional tengui una delegació fora de la capital. Molt de parlar de turisme, però alhora de la veritat, les inversions turístiques transformadores no surten de la M30. Perquè turisme no és només una qüestió d’IVA i aeroports, és també, i sobretot,  una qüestió de cultura -museus i festivals – i medi ambient – parcs nacionals i la protecció del territori. Malauradament l’únic recurs que té Menorca per fer coses d’impacte és caçar projectes al vol i açò és perillós en la mesura que molts dels projectes que sobrevolen l’illa són una fantasmada. Per sort, Hauser & Wirth n’és l’excepció. Continua llegint

Share Button

Galeries d’art per donar i —sobretot— vendre

En els darrers dies, a les xarxes, m’he trobat força imatges de gent que ha visitat l’exposició que la galeria Hauser & Wirth ha inaugurat a l’illa del Rei, al bell mig del port de Maó. Tots els comentaris que les acompanyen són elogiosos. No crec que sigui exagerat afirmar que hi ha una petita febrada entre els menorquins i els turistes per a anar-hi. He comprovat que, fins i tot, una agència de viatges ofereix, a un preu molt ajustat, una generosa visita guiada (en castellà o en anglès; els catalanoparlants, per variar, que es fotin!) a l’antic hospital marítim rehabilitat i al centre d’art (format per una sèrie de galeries expositives, un recorregut escultòric a l’aire lliure, un jardí i, a més, un restaurant —Cantina— i una botiga). Segurament, tot i que no surt a les lletres grosses de l’oferta, hi ha la possibilitat de veure-hi la basílica paleocristiana, declarada Monument Històric i Arqueològic, les restes de la qual fa molt de temps que són allà (és del segle VI de la nostra era) o algun exemplar —si és que els queden ganes de trescar per la zona, amb tant anar i venir de gent— de la sargantana endèmica que hi habita.

Continua llegint

Share Button