La nostra intimitat és pública

20561137_illustration-01

Fa uns mesos va sortir publicada en premsa una notícia que, tot i no ocupar-hi grans titulars, era simptomàtica d’una sèrie de coses que, darrerament, ocupen una part de les meves cabòries. Resulta que Spotify i altres empreses dedicades a la difusió de música a la xarxa internàutica, havien arribat a un acord amb la indústria musical mitjançant el qual les segones renunciarien a una part dels drets d’autor que les primeres haurien d’abonar-los a canvi de l’accés a les dades dels clients que havien contractat aquest serveis. En alguna ocasió, havíem comentat que les discogràfiques s’estaven adaptant, a poc a poc i en bones, a les noves maneres d’escoltar música. I, pel que es veu, el negoci no cal anar-lo a cercar, com fins ara, en els drets dels autors, és a dir, en el benefici dels intèrprets, sinó en els usos dels consumidors. Conèixer-ne els hàbits serà la clau per a poder fer caixa. A la música, idò, que la bombin! Acabarà essent un ham, una excusa més, gràcies a la qual ho sabran tot de nosaltres.

Continua llegint

Share Button

Maridatges

portada_els-catalans-als-camps-nazis_montserrat-roig_201705121026

Hi ha llibres que demanen una determinada música que els faci de banda sonora. Ara que estic acabant de llegir una obra fonamental de la nostra literatura, que encalçava des de fa anys i que, amb motiu de la reedició que se n’ha fet fa poc, finalment he pogut abordar, aquest tipus de connexions s’han tornat a fer evidents. L’obra a què em referesc és Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, una lectura immensa, un monument que no té, per cert, res a envejar amb el que, per exemple, ha anat escrivint la meva apreciada Svetlana Aleksiévitx (de qui he parlat elogiosament en altres ocasions), que també cerca testimoniar, a partir de la veu dels protagonistes, els moments estel·lars de la infàmia humana. Idò bé, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest volum esfereïdor, he sentit un desig irrefrenable de tornar a escoltar les Leçons de ténèbres del compositor francès de l’època barroca François Couperin. Dos llenguatges artístics diferents, però ben connectats, perquè en ambdós casos les emocions que desprenen són força semblants, han establert un maridatge potent (en el sentit gastronòmic del mot: una relació harmònica entre els dos termes). Moltes vegades els llibres ens menen a la música i a l’inrevés.

Continua llegint

Share Button

I si el poema no s’entén?

Lady_Reading_Poetry_by_Ishibashi_Kazunori_(Shimane_Art_Museum)

No és la primera vegada que passa, però d’un temps ençà m’he trobat amb diverses persones que em comenten que estan intentant llegir un llibre de poemes, cosa que no han fet mai o en comptades ocasions, i que en passen un fum per escatir què hi diuen els versos. El problema, afirmen, és que no entenen allò que llegeixen. La llista de dificultats és prou llarga: bé perquè és molt críptic o, potser, perquè toca enfrontar-se a un vocabulari recercat o, també, perquè la sintaxi no segueix l’ordre lògic, la qual cosa dificulta la lectura lineal dels textos, en serien alguns exemples. En aquests casos, la meva resposta intenta canviar la naturalesa del problema. La formul, a més, incloent-hi una pregunta: «però, és que cal entendre’l, el poema?»

Continua llegint

Share Button

L’adoctrinador

aulas_two

Bon dia a tothom. El meu nom és, posem per cas, Ics (permeteu-me que, amb motiu del testimoni que vaig a explicar, mantengui l’anonimat). Ho diré ras i curt: som un adoctrinador. Sí: ho heu sentit bé. Adoctrinador! Tot i les pors que m’assoten, he decidit de fer una passa endavant per explicar-vos el meu cas, perquè us faceu una idea aproximada del drama que estic vivint, un infern del qual, crec, amb aquesta primera passa, podré acabar sortint. Així, el meu cas podrà, esper, donar veu i, sobretot, esperança, a molta altra gent que, com jo, es dedica a la docència (en escoles o instituts) i que, a la feina, no fa altra cosa que adoctrinar els seus alumnes. Aquesta és la creu que duc damunt les espatlles, el viacrucis en què s’ha convertit la meva existència.

Continua llegint

Share Button

El preu de la comoditat

central.gesa

Fa uns pocs dies ens hem assabentat d’una notícia més que preocupant (una altra!), que ens toca de ben a prop, especialment als habitants de Maó. En aquesta ciutat s’han superat els límits permesos de contaminació per ozó cent onze vegades durant els set primers mesos de l’any (que, de dies, en tenen dos-cents dotze: és a dir, en surten més de la meitat!). Aquestes dades, circumscrites a un període de temps breu, no amaguen però que estem parlant d’un fenomen que no és gens puntual sinó una tendència regular dels darrers anys. Les causes d’aquesta pol·lució cal cercar-les, sobretot, en l’ús indiscriminat de combustibles fòssils, ja sigui el que deriva de la circulació de vehicles que satura les nostres carreteres com de l’ocasionat per la central elèctrica ubicada al port maonès (la tercera activitat industrial més contaminant de les Illes: emet un vuit per cent de tots els gasos d’efecte hivernacle de l’arxipèlag). Hi ha, finalment, una part de la pol·lució que ens ve de l’exterior, del que embruten els territoris que ens envolten, que arriba a Menorca en forma d’efecte col·lateral.

Continua llegint

Share Button

Submergim-nos en el mar de la imaginació de Pau Faner

Pau Faner (fotografiat per Álvaro Anglada)
Pau Faner (fotografiat per Álvaro Anglada)

Pau Faner és un autor fonamental. Hi ha prou arguments que justifiquen una afirmació tan categòrica com aquesta. Des del punt de vista de la historiografia literària, l’aparició dels Contes menorquins, el 1972, va permetre d’incorporar Menorca a les dinàmiques generals del sistema literari català. Amb una proposta molt personal, Faner s’afegia a les aportacions d’un grup d’autors, que s’havien donat a conèixer durant aquells anys (l’anomenada generació dels setanta), que van dur a terme la renovació cultural i estètica d’una literatura que començava a veure la llum al final del túnel del franquisme. D’altra banda, també cal atribuir al nostre autor el mèrit d’haver esperonat altres escriptors de l’illa que, sota la seva influència, van començar la carrera literària. Noms tan consolidats en el panorama actual de les lletres catalanes com Esperança Camps, Miquel Àngel Maria o Maite Salord, entre d’altres, han manifestat en més d’una ocasió el mestratge que exercí Faner a l’hora de decidir-se a escriure. Però, deixant de banda aquestes aportacions de caràcter històric, cal remarcar que el gran mèrit de la literatura faneriana, allò que el converteix en un autor fonamental de les lletres menorquines és el fet d’haver llegat als lectors una obra d’una qualitat fora dubtes, una aportació que, afortunadament, encara ha de créixer amb l’aparició de nous títols.

Continua llegint

Share Button

Contra la destrucció

brain-2361147_640

Els éssers humans tenim una natura doble. D’una banda, som animals i, com a tals, ens guiam pels instints. De l’altra, la cultura ens fa únics i ens ajuda a domar el nostre costat salvatge. Hi ha força obres literàries que en parlen, d’aquestes dues cares d’una mateixa moneda, de la relació no sempre harmònica que s’hi estableix. Alguns, fins i tot, l’han convertida en tema central de les seves obres. Com diu Jordi Florit, a l’Intermezzo d’una d’elles, «el dualisme natura versus cultura, l’animalitat de l’instint més indòmit enfront la mansuetud racional i humanista, gairebé metafísica, és tan tòpic com verídic». De tots els instints, el més important és el de la supervivència i, lligat a ell, el de perpetuar els nostres gens més enllà dels límits de la pròpia vida. Fins aquí, tot normal. El que no deixa de ser curiós és com, des de la cultura, també assumim aquesta voluntat de transcendir els límits cronològics.

Continua llegint

Share Button

Doctora, em fa mal la llengua

    Tot i que sembla que el suflé ja s’ha desinflat, hem tornat a viure l’enèsima (i, malauradament, no la darrera) polèmica al voltant de l’ús oficial de la llengua catalana. En aquesta ocasió, el conflicte deriva de la decisió, presa per les autoritats autonòmiques, de demanar als treballadors que vulguin fer feina en el sistema sanitari illenc un certificat de coneixements de la llengua pròpia del país. La competència lingüística en català passa, així, a ser un requisit en tost d’un mèrit, com fins ara. Davant d’aquesta mesura, impulsada no sense controvèrsies internes pel govern, els sectors contraris a la normalització no han estat a temps de fer sentir la seva veu i el seu autoodi visceral a través de les plataformes de sempre i, així, ja s’han publicat fins i tot xifres del número de metges que estan preparant les maletes per abandonar Menorca i anar-se’n a viure i treballar en altres llocs de l’estat en què no hi hagi, diuen, imposicions lingüístiques (els dels diari El Mundo, en açò de fer matemàtiques recreatives, són uns mestres).

doctor-563428_640

Continua llegint

Share Button

Illes i lletres a Eivissa

illes-i-lletres-eivissa-2017

Aquest divendres, 13 d’octubre de 2017, s’ha convertit en una data important per a un servidor de tots vostès, després d’haver participat, a l’eivissenca biblioteca de can Ventosa, en una activitat, organitzada per l’AELC, de títol juganer i clar: «Illes i lletres», juntament amb Iolanda Bonet (Eivissa), Maria Teresa Ferrer (Formentera), Pere Joan Martorell (Mallorca) i Nora Albert (Eivissa), que n’ha estat la presentadora. No és la primera ocasió en què he format part d’un acte literari. Moltes vegades hi he fet de presentador, moderador i, fins i tot, d’historiador de la literatura. En moltes manco, m’hi han convidat com a autor, segurament perquè la meva producció literària, fins al moment, era tan minsa i tan dispersa que en aquests esdeveniments em sentia un impostor al costat de gent que eren escriptors de ver. Ahir, però, hi vaig anar amb un llibre propi de poemes, el primer, a punt de sortir del forn (De l’animal que s’imposa, que publicarà AdiA Edicions la primera setmana de novembre). Per primera vegada vaig sentir-me integrat al costat dels altres participants a la trobada.

Continua llegint

Share Button

És l’hora de l’esperpent (literari)

32552585850_652eaeed34_b

Un dels escriptors més singulars i interessants alhora de la literatura espanyola va ser i és Ramon María del Valle Inclán. Aquest personatge, que tenia un caràcter molt fort (amb què es va guanyar més d’una discussió i una mà amputada!), va ser l’inventor d’un subgènere teatral, l’esperpent, des del qual, a partir de la combinació del grotesc i de la més fina de les ironies, es va dedicar a fer un retrat corrosiu i totalment crític de l’Espanya del començament del segle XX, aquella que acabava de perdre les colònies de Cuba i Filipines i que, com a única reacció, s’havia refugiat en la grandiloqüència d’una retòrica  buida i en els discursos en record de les glòries passades (les d’aquell imperi, que alguns encara enyoren, en què mai no es ponia el sol). El títol més conegut de la seva producció és Luces de Bohemia, però jo us recomanaria la trilogia que s’amaga rere Martes de Carnaval, perquè és allí on la punxa amb què l’autor escomet la realitat és més esmolada i, la cultura militar espanyola, tan nefasta històricament, esdevé el centre de la crítica de l’autor (començant pel títol, amb la referència al déu de la guerra, Mart, en plural, convertit en una simple disfressa còmica).

Continua llegint

Share Button