General Música
Sant Jeroni i la visibilitat

Començaré amb una evidència: no podríem accedir a la major part de les obres de la literatura universal si no fos per la tasca dels traductors. Aquesta obvietat, però, sol passar desapercebuda. Fem-ne la prova: qui ha traduït els darrers cinc llibres que heu llegit d’autors que escriuen originalment en una llengua que no enteneu (i de qui sí recordau els noms)? Els traductors, la feina abnegada dels quals és cabdal per a la normalitat literària, perquè fan que les literatures trenquin les fronteres lingüístiques, no sempre surten a les portades de les obres que s’encarreguen de fer-nos arribar. I encara més invisibles són quan es parla de les obres als mitjans de comunicació. Al nord d’Europa són coses que no passen. Per aquestes latituds, per sort, sempre hi ha alguna honrosa excepció: ho dic mentre m’acompanya l’edició que Arrela ha fet de La terra santa, d’Alda Merini, traduïda per Nora Albert, tal i com consta a la portada. Quan la premsa en parli, donaran visibilitat, també, en tant que autora de l’obra, a qui n’ha fet la versió?

On és el nom del traductor?

On és el nom del traductor?

Llegir més

Setembre, mes plujós?

guillem-d-efak-guillem-d-efak Mentre escolt els dos minuts i busques que duren algunes de les versions del tema «September in the rain», tot homenatjant Guillem d’Efak, de la mà del qual vaig descobrir aquesta meravellosa cançó, em dispòs a enfilar aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que, contràriament als mots de Miquel Martí i Pol, sí que diré. Perquè setembre és, encara i a pesar de tot, el millor dels mesos de l’any. He esperat que en Joel Bagur en parlàs, com ho havia fet en altres ocasions a Xalandria, però en vista de l’èxit, tenc la gosadia de fer-ho jo.

La cançó que he citat, composta per Harry Warren i Al Dubin, va ser publicada el 1937 i, amb el temps ha esdevingut un estàndard de la música popular nord-americana. La història que explica és poc original: arriba el plujós mes de setembre, en què les fulles cauen dels arbres i els dies es van fent més curts, i aquest és l’escenari, un correlat objectiu, d’una història d’amor dolorosa. Molt tòpic, com sempre. Però crec que és en aquesta aparent senzillesa on hi ha el secret de l’èxit de les cançons populars.

Llegir més

General Literatura
El foll Ramon a les aules

(Article publicat al diari Menorca el passat 3 de setembre)

Ramon Llull és un nom fonamental de la nostra llengua i literatura. És, de fet, la figura més universal de la cultura catalana de tots els temps. Per açò, quan el currículum de l’ESO a les Illes Balears marca, entre d’altres objectius, que els alumnes han de «comprendre els textos representatius de la literatura en llengua catalana des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, reconèixer i valorar la seva intencionalitat, la relació amb el context sociocultural i les convencions dels gèneres com a part del patrimoni comú» i, a batxillerat, han de «conèixer les característiques generals dels períodes més representatius de la literatura catalana, com també saber-ne contextualitzar els autors i les obres més destacades», queda clar que, en la concreció de l’aula, Ramon Llull hi ha de ser un nom central.

Els alumnes poden conèixer, així, un autor potent i atractiu alhora. Primer, perquè va viure més de vuitanta anys en una època en què pocs hi arribaven. La imatge que en tenim, la d’un vellet bonhomiós de llarga barba cana, hi ajuda. Aquesta dada, anecdòtica, pren relleu en saber que Llull va dedicar els darrers quaranta anys de la seva vida a escriure prop de tres-cents llibres. Quin altre autor coneixem amb una productivitat semblant? A més, el primer, el Llibre de contemplació en Déu, quatre vegades més llarg que el Quixot, va ser escrit originalment en àrab, i en català i llatí després. La seva obra completa, que s’està publicant, és colossal: un corpus format per desenes de milers de pàgines.

Llegir més

Una manera diferent de viure les festes

M’heu de disculpar per les formes. Sé que us sorprendrà el que diré tot seguit. I que ho faci aquí, ara, d’aquesta manera precipitada. He esperat fins a darrera hora perquè volia tenir-ho tot lligat abans de fer-ho públic. Bé, el cas és que enguany viuré les festes de Maó dalt d’un cavall, formant part de la colcada. Es farà realitat, així, una de les il·lusions de la meva vida. Durant tots aquests anys, en què he passat gran part del temps festiu al bell mig d’una plaça, fent botar els cavalls, he sentit una certa enveja en veure els genets i, sobretot, he tingut una certa curiositat per saber com es vivien els fets des de l’altra banda de la barrera. Crec que ja ha arribat l’hora de saber-ho, de tastar-ho en primera persona. Per tant, enguany, el dissabte de la festa, no me cerqueu a la plaça del Bastió a l’hora del vermut, quan descarreguen l’arena al carrers del centre de Maó. No passeu cap pena davant de meva absència. En aquell moment estaré abillant el cavall, guarnint-lo per a la festa, tot esperant l’hora de posar-me els calçons blancs i la camisa; el frac, el guardapits, el corbatí i el cinturó negres; les sabates, els esperons i les polaines; i la guindola.

Llegir més

General General
Sobre el producte local

Publicat al Diari Menorca el passat 28 d’agost

Aquest estiu hem tingut un bon panxó de sentir a parlar de gastronomia menorquina de qualitat, de les coses fetes a casa, de la necessitat de crear un bon producte alhora que ben arrelat. I tot amb la intervenció de grans entesos en la matèria, restauradors, estudiosos del sector, conferències amb glamur i personalitats, grans fastuositats i escenaris immillorables per degustar i sentir parlar de les nostres grandeses, també a partir de la senzillesa. Està molt bé. Anys, fa, que n’hauríem d’haver parlat. Jo he de dir que no és que m’hi trobi excessivament identificat amb aquests ambients pomposos, però sí que és ver que he estat molt content d’aquesta revifalla. I completament d’acord amb el discurs.

Ara clar, no és manco cert que n’hi ha que estan amb aquest discurs des de fa molta estona. I ara sembla que hem descobert la panacea. I mentre pensam en un producte nostre de gran qualitat, especialment de cara al visitant (la foto de la caldereta de llagosta servida en un tià en una taula sumptuosa devora la mar), entre tots hem deixat morir el teixit comercial més proper. Aquell que duia la fruita i l’hortalissa de l’hort al taulell. El que feia possible, per no pensar sempre només en producte agrícola, que tot un sector alimentari i de distribució visqués al voltant de tots aquests comerços. Perquè en un moment donat, Maó es va convertir en una població que havia d’anar a comprar en cotxe al polígon industrial a grans superfícies, la majoria de capital forani. Amb distribuïdors seus. I amb producte molt ben col·locat a les prestatgeries però d’una qualitat diguem-ne dubtosa. Però clar, açò era el glamur, una època. Igual que les grans cadenes hoteleres han girat l’esquena molts d’anys al nostre producte, amb la gran quantitat de clientela que hi passa.

Però clar, ara parlar de producte local és moda. Benvinguda sigui. De fet, sóc conscient que estic sent un poc destructiu amb aquestes paraules, i que l’interès és real: per consciència en augment de les bondats del bon producte, de la confiança real en allò que és fet a casa i amb les garanties de no comptar amb un procés artificialitzat, del valor afegit dels productes ecològics, de la petja ecològica negativa de mirar cap enfora sense veure què tenim dins. La revifalla de les botigues ecològiques, de les paredetes dels mercats fixos i ambulants, d’algunes fruiteries obertes recentement, fan que tinguem, per obligació moral, la necessitat de ser positius en la revalorització d’aquell element que no farà sinó cohesionar-nos i creure en nosaltres mateixos.

Homenatge a Antoni Moll Camps

Si hi ha un nom que ha destacat a nivell cultural aquest estiu menorquí és el d’Antoni Moll Camps. No és l’únic, evidentment. Som en una època de l’any prou farcida d’esdeveniments d’aquesta mena (podria citar, pel que fa a aquells en què ha participat d’alguna manera l’IME, el retorn d’Illanvers, l’homenatge a Montserrat Roig o la presentació, a càrrec de Xavier Pla, d’un llibre força interessant, El món d’ahir de Joan Estelrich). Però per a un servidor, emocionalment, Moll Camps ha esdevingut la gran fita d’enguany.

Llegir més

General General
El Camí de Cavalls i no morir d’èxit

No és la meva intenció aprofitar aquesta tribuna pública per fer autobombo i parlar-vos de la meva vida privada. Qui em coneix ja sap de la meva discreció i de les meves reserves davant de la manca de privacitat que corre pel món internàutic. Però el tema que vull abordar m’hi empeny. I és que, de fa uns anys ençà m’he avesat a córrer pel Camí de Cavalls. Ja sé que hi ha una autèntica dèria amb l’anomenat running, la qual cosa diu molt de la societat que ho fomenta: he llegit que, segons una enquesta feta a Barcelona, hi ha el doble de gent a qui li agrada sortir a córrer respecte de la gent que diu practicar el futbol. Jo som un simple corredor per motius pràctics que ara no em ve bé d’explicar. Només diré que ja sortia a fer quilòmetres molt abans que aparegués aquesta febrada. En el meu cas, a més, no es tracta tan sols de fer esport. Per exemple, algunes de les coses que he escrit darrerament a Xalandria s’han pensat a més de cent cinquanta pulsacions, hiperventilant. En vista dels resultats, no sé si ha estat profitós, de fer-ho així. Mentre corr, però, les idees flueixen a les totes (i el problema és recordar-les en acabar la cursa).

Llegir més

Els fils conductors

L’estiu és una època pròdiga per a la lectura. El temps que s’allibera amb les vacances ho permet. El clima hi empeny. Les hores de sol són més bones de passar si hom pot seure a la fresca amb un bon llibre a les mans. De fet, qualsevol moment del dia és ideal per endinsar-se en els universos proposats per les lletres impreses. En paper. I amb un llapis a la mà, perquè subratllar és intrínsec al fet de llegir. Es complementen.

Durant l’hivern he anat acumulant llibres de cara a l’estiu. Una lleixa de la prestatgeria s’ha acabat convertint en una mena de sala d’espera lectora. Però la realitat s’acaba imposant al desig i, d’aquella pila de volums, només alguns han acabat a la biblioteca personal de l’estiu mentre que d’altres, que semblaven prioritaris, s’han quedat condemnats a l’ostracisme. I, enmig, s’hi han anat afegint títols de darrera hora que, de fet, són els que han acabat resultant algunes de les lectures més plaents de la temporada. Però, què condiciona la tria? Què fa que, en acabar un llibre, n’enceti un altre de determinat?

Llegir més