La independència

Tenir fills i haver-los d’educar planteja alguns reptes apassionants. Per exemple, els que deriven de l’habilitat innata que els menuts de la casa tenen a l’hora de plantejar preguntes que, a més de descol·locar els receptors, obliguen a pensar les coses des de l’arrel, per tal de respondre de manera que les realitats més complexes puguin ésser enteses amb senzillesa. Açò no és gens fàcil, amb l’afegit que no valen les solucions de compromís: davant del seu nivell d’exigència, calen respostes satisfactòries. En algunes ocasions, a més, el que demanen col·lisiona amb les posicions ètiques dels adults, fet que encara ho complica molt més. Perquè quan educam, entre d’altres coses, transmetem una sèrie de valors, els nostres, als quals voldríem que els fillets arribassin per ells mateixos, sense imposicions. Aquesta reflexió neix arran d’una pregunta que es va formular, de manera casual, durant un trajecte en cotxe, a mitjan agost. Per ésser exactes, no existí tal casualitat espontània: es percebia en l’infant que la va formular un cert neguit, una mena de por de demanar respecte d’un tema que intuïa conflictiu: «què és açò de la independència?»

question-2309042_640

Continua llegint

Share Button

Batecs de Gràcia (i X): Escates

Batec10.redimensionada

 

La festa s’acomiada amb l’esclat del llamp i el tro diferit, amb el regal d’una pluja irisada en el ball de colors i focs d’artifici. Cada beslluma és un moment de joia que es fa cendra i s’esfuma, que esdevé, per sempre, record, com les escates d’una sirena que es colguen al fons del port, entre sunya i fangs tòxics, i mai no sabrem quan tornaran a surar. Ens queda el consol d’un any sencer per tornar a descabdellar el fil dels nostres laberints, per tornar a celebrar el final de l’estiu i donar la benvinguda al cicle que recomença.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (IX): Barques

Batec09.redimensionada

 

En el silenci de la festa, quan el brogit esdevé un eco que ressona llunyà en el temps i en l’espai, en la calma del capvespre que veu com minva la llum de setembre, les barques escriuen paraules antigues en l’aigua. La cal·ligrafia tranquil·la fa via damunt la pàgina blava de la rada i, molt a poc a poc i en bones, l’arjau traça mots de tinta blanca mentre compon els versos d’un poema talàssic, que va a la vela. Llibre que contens tantes històries salabroses, per què et llegim tan poc (i malament)?

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (VIII): En Capó

Batec08.redimensionada

Aquesta calor fa grinyolar els cans, però a la plaça fa un estar d’àngels, eh Capó? Ja hi tornam a ser, un any més: fan caramull les gestes mítiques escrites en ratlles de coratge blanc-i-vermell i la constància verd-i-negra que ens empeny a fer botar cavalls, eh Capó? Tantes, que no cal comptar-les. Avui farem un poc llarg, però amb seny (que, de cervell, en venen, eh Capó?), perquè tenim una edat i en som ben conscients. Hi ha rituals que no estan escrits almon, però romanen gravats al revers de la pell. Ja saps, idò, quan i on. Eh Capó?

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

 

Share Button

Batecs de Gràcia (VII): Cumbois

Batec07.redimensionada.

No som al llunyà oest: aquí no hi ha tirs. Cap rostoll no travessa, rodolant, el carrer polsós. No hi ha duels al sol, ni bons, ni lletjos, ni dolents. O sí? La pel·lícula és una altra. Els regalims de suor corren esquena avall. Al bater del sol, hi ha un mirall on es reflecteixen els gestos negres dels genets d’ombra. Els cavalls, ara no: prest. El desenllaç s’acosta i l’espera és tensa. Els esperons ressonen al compàs de les passes mentre les botes deixen petges efímeres a la sorra tenyida de plàstics. Un alè d’aire xiula una tonada de Morricone que es fon amb la melodia del flabiol i convoca tothom a la plaça.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (VI): Galera

Batec06.redimensionada

 

L’instant s’ha perdut i el cercam endebades allà on mai no hi ha estat: en les pantalles tàctils, com si el món es pogués reduir a unes poques polzades. Ens queda pixelat el mosaic irregular de llambordes que el sol escalfa, els còdols que cremen com a brases, un alè d’aire que l’ombra invoca, els gemecs de la llenya que cruix quan el carruatge avança o l’aura que desprenen uns pocs blancs que amb els negres contrasten. Cap aparell no pot fixar la vida, perquè aquesta roman en els detalls intangibles. Només un pocs, com na Gemma, tenen el do d’atracar-s’hi.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (V): Guindoles

Batec05.redimensionada

 

Com les serps, ens hem vestit per a la festa amb una pell que es renova cada any. Amb els darrers batecs de l’estiu, deixam de ser per uns dies la rutina alienant; aturam durant unes hores el gest del catúfol a la sínia del temps i ens entregam, en cos i ànima, a la cerimònia que transgredeix els paisatges habituals, a la recerca de llocs on faci bon estar. Ben mudats, per celebrar els jorns que s’adien, ens posam fins i tot un capell, perquè també duen guindola els caixers i caixeres quan fan festa a peu pla.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (IV): Espera

Batec04.redimensionada

Amb les cames creuades, assaborint la dificultat anatòmica de la fusta, fent calades profundes al cigarret de les hores, certifiques que el temps es fa cendra. I si el rellotge de sorra aturàs el lent escolar-se i d’aquest bon estar d’ombra en féssim un moment etern, un jardí esponerós? Quins secrets ens desvetllarien, a cau d’orella, els cantons de marès i les columnes eixorques? Amb quina tonada ens menaria a la festa el metàl·lic flabioler? Quina serenor infinita, d’abans de l’esclat, no ens transmetrien cavall i cavaller?

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (III): Frontisses

Batec03.redimensionada

 

Els caps de cantó són les frontisses dels pobles, el lloc on les bisectrius de les rectes que es tallen dibuixen un tauler d’escacs fet de carrers i illes de cases, on dames de testa blanca es troben amb negres cavalls de gest majestàtic, casella per casella, mesclant els jocs, en la pacífica partida de la vida. Passen els anys i es repeteixen les escenes a les frontisses de la memòria, aquelles que no surten als llibres perquè la festa és al carrer, en cada detall, en tots els moments (re)memorables que es fan bagatge, que esdevenen un pòsit tel·lúric, que donen saó als dies que vindran.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (II): Gegants

Batec02.redimensionada

 

Les paraules són balderes quan la mirada ho diu tot. En el mar d’aigua clara de les pupil·les navega tranquil·la una barca plena d’il·lusions gegantines. No hi ha engany en l’esguard transparent, en els ulls d’un infant que ignora, innocent encara, la gropada del monstre i juga, feliç, en un jardí arredossat. El seu món fa gust de dolsa i coca bamba amb xicolati, volta a la fira dalt d’un cavall alat i dansa al ritme de gralles i tambors. Avança, a becoll de l’experiència, a la conquesta del temps.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button