L’adoctrinador

aulas_two

Bon dia a tothom. El meu nom és, posem per cas, Ics (permeteu-me que, amb motiu del testimoni que vaig a explicar, mantengui l’anonimat). Ho diré ras i curt: som un adoctrinador. Sí: ho heu sentit bé. Adoctrinador! Tot i les pors que m’assoten, he decidit de fer una passa endavant per explicar-vos el meu cas, perquè us faceu una idea aproximada del drama que estic vivint, un infern del qual, crec, amb aquesta primera passa, podré acabar sortint. Així, el meu cas podrà, esper, donar veu i, sobretot, esperança, a molta altra gent que, com jo, es dedica a la docència (en escoles o instituts) i que, a la feina, no fa altra cosa que adoctrinar els seus alumnes. Aquesta és la creu que duc damunt les espatlles, el viacrucis en què s’ha convertit la meva existència.

Continua llegint

Share Button

El preu de la comoditat

central.gesa

Fa uns pocs dies ens hem assabentat d’una notícia més que preocupant (una altra!), que ens toca de ben a prop, especialment als habitants de Maó. En aquesta ciutat s’han superat els límits permesos de contaminació per ozó cent onze vegades durant els set primers mesos de l’any (que, de dies, en tenen dos-cents dotze: és a dir, en surten més de la meitat!). Aquestes dades, circumscrites a un període de temps breu, no amaguen però que estem parlant d’un fenomen que no és gens puntual sinó una tendència regular dels darrers anys. Les causes d’aquesta pol·lució cal cercar-les, sobretot, en l’ús indiscriminat de combustibles fòssils, ja sigui el que deriva de la circulació de vehicles que satura les nostres carreteres com de l’ocasionat per la central elèctrica ubicada al port maonès (la tercera activitat industrial més contaminant de les Illes: emet un vuit per cent de tots els gasos d’efecte hivernacle de l’arxipèlag). Hi ha, finalment, una part de la pol·lució que ens ve de l’exterior, del que embruten els territoris que ens envolten, que arriba a Menorca en forma d’efecte col·lateral.

Continua llegint

Share Button

Submergim-nos en el mar de la imaginació de Pau Faner

Pau Faner (fotografiat per Álvaro Anglada)
Pau Faner (fotografiat per Álvaro Anglada)

Pau Faner és un autor fonamental. Hi ha prou arguments que justifiquen una afirmació tan categòrica com aquesta. Des del punt de vista de la historiografia literària, l’aparició dels Contes menorquins, el 1972, va permetre d’incorporar Menorca a les dinàmiques generals del sistema literari català. Amb una proposta molt personal, Faner s’afegia a les aportacions d’un grup d’autors, que s’havien donat a conèixer durant aquells anys (l’anomenada generació dels setanta), que van dur a terme la renovació cultural i estètica d’una literatura que començava a veure la llum al final del túnel del franquisme. D’altra banda, també cal atribuir al nostre autor el mèrit d’haver esperonat altres escriptors de l’illa que, sota la seva influència, van començar la carrera literària. Noms tan consolidats en el panorama actual de les lletres catalanes com Esperança Camps, Miquel Àngel Maria o Maite Salord, entre d’altres, han manifestat en més d’una ocasió el mestratge que exercí Faner a l’hora de decidir-se a escriure. Però, deixant de banda aquestes aportacions de caràcter històric, cal remarcar que el gran mèrit de la literatura faneriana, allò que el converteix en un autor fonamental de les lletres menorquines és el fet d’haver llegat als lectors una obra d’una qualitat fora dubtes, una aportació que, afortunadament, encara ha de créixer amb l’aparició de nous títols.

Continua llegint

Share Button

Contra la destrucció

brain-2361147_640

Els éssers humans tenim una natura doble. D’una banda, som animals i, com a tals, ens guiam pels instints. De l’altra, la cultura ens fa únics i ens ajuda a domar el nostre costat salvatge. Hi ha força obres literàries que en parlen, d’aquestes dues cares d’una mateixa moneda, de la relació no sempre harmònica que s’hi estableix. Alguns, fins i tot, l’han convertida en tema central de les seves obres. Com diu Jordi Florit, a l’Intermezzo d’una d’elles, «el dualisme natura versus cultura, l’animalitat de l’instint més indòmit enfront la mansuetud racional i humanista, gairebé metafísica, és tan tòpic com verídic». De tots els instints, el més important és el de la supervivència i, lligat a ell, el de perpetuar els nostres gens més enllà dels límits de la pròpia vida. Fins aquí, tot normal. El que no deixa de ser curiós és com, des de la cultura, també assumim aquesta voluntat de transcendir els límits cronològics.

Continua llegint

Share Button

Doctora, em fa mal la llengua

    Tot i que sembla que el suflé ja s’ha desinflat, hem tornat a viure l’enèsima (i, malauradament, no la darrera) polèmica al voltant de l’ús oficial de la llengua catalana. En aquesta ocasió, el conflicte deriva de la decisió, presa per les autoritats autonòmiques, de demanar als treballadors que vulguin fer feina en el sistema sanitari illenc un certificat de coneixements de la llengua pròpia del país. La competència lingüística en català passa, així, a ser un requisit en tost d’un mèrit, com fins ara. Davant d’aquesta mesura, impulsada no sense controvèrsies internes pel govern, els sectors contraris a la normalització no han estat a temps de fer sentir la seva veu i el seu autoodi visceral a través de les plataformes de sempre i, així, ja s’han publicat fins i tot xifres del número de metges que estan preparant les maletes per abandonar Menorca i anar-se’n a viure i treballar en altres llocs de l’estat en què no hi hagi, diuen, imposicions lingüístiques (els dels diari El Mundo, en açò de fer matemàtiques recreatives, són uns mestres).

doctor-563428_640

Continua llegint

Share Button

Illes i lletres a Eivissa

illes-i-lletres-eivissa-2017

Aquest divendres, 13 d’octubre de 2017, s’ha convertit en una data important per a un servidor de tots vostès, després d’haver participat, a l’eivissenca biblioteca de can Ventosa, en una activitat, organitzada per l’AELC, de títol juganer i clar: «Illes i lletres», juntament amb Iolanda Bonet (Eivissa), Maria Teresa Ferrer (Formentera), Pere Joan Martorell (Mallorca) i Nora Albert (Eivissa), que n’ha estat la presentadora. No és la primera ocasió en què he format part d’un acte literari. Moltes vegades hi he fet de presentador, moderador i, fins i tot, d’historiador de la literatura. En moltes manco, m’hi han convidat com a autor, segurament perquè la meva producció literària, fins al moment, era tan minsa i tan dispersa que en aquests esdeveniments em sentia un impostor al costat de gent que eren escriptors de ver. Ahir, però, hi vaig anar amb un llibre propi de poemes, el primer, a punt de sortir del forn (De l’animal que s’imposa, que publicarà AdiA Edicions la primera setmana de novembre). Per primera vegada vaig sentir-me integrat al costat dels altres participants a la trobada.

Continua llegint

Share Button

És l’hora de l’esperpent (literari)

32552585850_652eaeed34_b

Un dels escriptors més singulars i interessants alhora de la literatura espanyola va ser i és Ramon María del Valle Inclán. Aquest personatge, que tenia un caràcter molt fort (amb què es va guanyar més d’una discussió i una mà amputada!), va ser l’inventor d’un subgènere teatral, l’esperpent, des del qual, a partir de la combinació del grotesc i de la més fina de les ironies, es va dedicar a fer un retrat corrosiu i totalment crític de l’Espanya del començament del segle XX, aquella que acabava de perdre les colònies de Cuba i Filipines i que, com a única reacció, s’havia refugiat en la grandiloqüència d’una retòrica  buida i en els discursos en record de les glòries passades (les d’aquell imperi, que alguns encara enyoren, en què mai no es ponia el sol). El títol més conegut de la seva producció és Luces de Bohemia, però jo us recomanaria la trilogia que s’amaga rere Martes de Carnaval, perquè és allí on la punxa amb què l’autor escomet la realitat és més esmolada i, la cultura militar espanyola, tan nefasta històricament, esdevé el centre de la crítica de l’autor (començant pel títol, amb la referència al déu de la guerra, Mart, en plural, convertit en una simple disfressa còmica).

Continua llegint

Share Button

El nostre maig del 68.

Crònic en calent d’un dia que no oblidaré mai

Un podria pensar que per a una persona com jo obertament independentista el dia un d’octubre ha estat un gran dia. La resposta de la gent, certament, ha estat ha estat extraordinària. De gran dignitat i valentia. Tanmateix, feliç i content no hi estic. Més aviat estic enrabiat, preocupat i trist. Tot indica que esteim a les portes de la independència. Que al final tot sortirà bé. Però no m’ha fet gens feliç tot el que ha passat, un estat que treu tota la seva artilleria per reprimir el seu poble.. Ho ha fet perquè L’estat no considera Catalunya com una part d’Espanya sinó com una colònia, una possessió.

Quan votar és delicte
Quan votar és delicte

Començ aquest article a l’aeroport segut a terra carregant per 5ena vegada la bateria del mòbil a l’únic endoll disponible a la sala. Estic emocionalment baldat després d’un dia de molta tensió. L’adrenalina fa masses hores que està a nivells massa alts i no sé com la faré baixar. El que ha passat avui no ho viuré mai més. Han passat coses molt més gruixudes dels que mai ens hauríem imaginat. També han passat coses molt polides. Tot un poble alegre i combatiu defensant pacíficament la democràcia. Catalunya no ha tornat a l’any 34 com deia en Juliana. Tenia molt ben apresa la lliçó de la història. Unida, pacífica i determinada a fer-ho possible. Sense fissures. Espanya, en canvi, sí que hi ha tornat al carreró fosc dels anys 30.

Continua llegint

Share Button

L’Espanya de sempre o l’Estat que mai no ha estat

 Mapa polític d'Espanya (1852
Mapa polític d’Espanya (1852)

No parlaré de Catalunya i del que hi està passant, tot i que no puc amagar que aquest és un tema que, com ja han pogut comprovar els lectors d’aquests xalandrums, m’interessa i em preocupa a parts iguals. Qui estigui interessat a llegir-ne textos que el convidin a la reflexió, tot fugint de la voràgine del dia a dia, de la immediatesa d’uns fets que avancen a un ritme vertiginós i, sobretot, qui cerqui discursos alternatius als de la veu única centralista, ni que sigui per fer l’exercici saludable de contrastar-los, hauria d’endinsar-se en l’obra I si passa, què ens passa, publicada per Arrela (i no, per favor, que ningú no pensi que, amb la propaganda que els faig, en tenc part de cuixa: quan algú fa la feina ben feta, és de justícia reconèixer-ho, i prou). El subtítol d’aquest volum col·lectiu deixa clares les intencions del llibre: «Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya. 33 articles per a la reflexió». Si encara no el teniu, el trobareu a qualsevol llibreria competent. Us ajudaran a veure amb altres ulls l’actualitat més immediata.

Continua llegint

Share Button

Creueristes

cruise-1236642_640

D’entre les moltes lectures de profit que he fet aquest estiu, voldria citar el llibre L’herba sempre és més verda a l’altra banda, de Xavier Coral, publicat per la imprescindible editorial Arrela, en què l’autor recopila una sèrie d’articles periodístics centrats en els molts viatges que ha fet al llarg de la seva vida. El cit perquè, tot just començar, Coral planteja una qüestió que convida a reflexionar-hi: «Una vegada, en una entrevista, em van preguntar: “¿Et consideres turista o viatger?” Si hem de fer cas al Diccionari de la llengua catalana, sóc totes dues coses. Un turista és “una persona que visita un país pel gust de conèixer-lo” i un viatger “una persona que viatja”». És prou interessant la diferència de matís, perquè hom pot viatjar, pels motius que sigui, i no tenir cap interès ni necessitat de conèixer el lloc que visita. Fins i tot, si capgiram l’argument, potser seria adient demanar-nos si totes les persones que anomenam turistes (per exemple, les que visiten la nostra illa a l’estiu, massivament, en viatges organitzats per grans operadors turístics), ho fan amb la intenció de conèixer el país. Segurament, en molts casos seria més escaient parlar de viatgers (i encara gràcies). Dins d’aquesta categoria també hi situaria, sense cap mena de dubte, els creueristes.

Continua llegint

Share Button