Avui m’ha cridat l’atenció un article més aviat avorrit sobre el nou projecte de llei d’aeroports que prepara el govern. Els aeroports són la darrera joia de la corona que té l’estat. En un moment tan delicat com l’actual els canvis en la gestió (i la seva privatització) són inevitables. Ni sóc economista ni sóc cap expert en gestió aeroportuària. Tanmateix sempre s’ha dit que el sistema de gestió aeroportuari d’AENA és força disfuncional. El principal problema és que no hi ha una relació directe entre cost i beneficis. Els criteris de rendibilitat que s’apliquen a qualsevol activitat econòmica no sempre existeixen en el cas dels aeroports. Això és clar té molt a veure amb la seva gestió centralitzada, única a Europa. L’aeroport no és gestiona des del territori amb criteris de rendibilitat sinó des de la 15ena planta d’un edifici transparent de Madrid amb deliris de grandesa

Sempre he pensat l’ampliació de l’aeroport va ser una mala notícia pel turisme. La prioritat de Menorca no és tenir un aeroport gran i brillant sinó tenir un aeroport barat i ben connectat que faciliti l’arribada de turistes. El tamany de la infraestructura no ha estat mai el problema del turisme a Menorca. El cost del bitllet i la manca de vols en canvi sí. De fet ningú mai va reclamar la seva ampliació, ni tan sols el PP. Les demandes ciutadanes s’han centrat gairebé sempre en el preu dels bitllets. L’ampliació de Menorca va ser crec un error no només ambiental sinó sobretot econòmic. No ha resolt el problema aeri de Menorca, sinó més aviat el contrari.
Llegir més

Aquest és el títol d’un dels festivals més importants de música folk actualment, i l’únic d’aquestes característiques a Amèrica Llatina. Se celebra a la ciutat de Mèxic durant els mesos d’abril i maig de cada any, i enguany ha celebrat la sisena edició. Sota el subtítol de “Culturas en resistencia”, aquest festival pretén erigir-se en la veu de la universalitat en la música, la solidaritat, la llibertat i la unió de cultures, que de totes les bandes del món es troben en una ciutat habitada per multituds i que és la imatge i figura de la diversitat.

Enguany, amb tota una aposta per entendre aquest intercanvi cultural com un valor afegit i de trobada davant la marginalitat social, fent front a una reestructuració del festival provocada per la crisi econòmica mundial, el festival s’ha traslladat en zones socialment marginades. Teatres com el Vicente Guerrero, sala en desús per part del govern de l’Estat i recuperat per a la consecució d’aquest festival han estat escenaris comuns d’aquest encontre, que ha assolit la gran fita d’editar-se tot i les penúries provocades per una situació econòmica insostenible.
La tenacitat dels organitzadors, i especialment del director, han suplert les mancances lògiques d’aquesta situació, duent endavant el que consideren l’essència del festival: les manifestacions culturals com a signe de les cultures en resistència, l’art com a sublimació de la solidaritat. El festival, una vegada més, ha estat visitat per riuades de gent.
S’Albaida ha tingut el plaer de ser part integrant i participant de tota aquesta moguda. Les cançons menorquines creades pel nostre conjunt han vibrat per entre les fileres de públic d’aquests espais. Ha estat un plaer explicar què signifiquen les cançons; per què cantam en aquest idioma; què volia dir Àngel Ruiz i Pablo quan parlava de la Pàtria, i que no era la de les pistoles; per què és tant important l’amor en la cançó, sense el qual no hi ha art ni música. Els aplaudiments entusiasmats del públic vibraven en el fons dels nostres cors, i ens hem sentit privilegiats de compartir tot açò. La recepció que hem tingut de la nostra música ens ha emocionat. Hem fet el que creim, la música com a manifestació d’un sentir popular i a la vegada creença en l’altre, simbiosi del cant amb el cor, amb els peus i amb les ales.

[Aquesta vegada, els censurats han estat la fotògrafa Ita Pons i el poeta Biel Pons. I ho han estat al suplement "Culturàlia", per més inri.]

Vam dir que no ho separava ningú
Ni muntanyes ni tristos déus de grava
Tampoc els trencs que solquen les mans
Home i home i dona i dona i
Aquesta foto no es torna de sèpia

Biel Pons

COM EL FAR WEST NO HI HA RES (http://www.youtube.com/watch?v=P7_FG5wbZZQ)
Diu, que hi ha una tribu d’indis
a l’oest americà
que té alguna retirada
amb el poble català.
No hi ha tribu més ufana
sota la capa del sol
són i seran gent apatxe
tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut per totes bandes
però endevant, que no ha estat res!
per la seva mala estrella
és el pupes del far-west.
Doncs sabem segons la història
que aquesta tribu, pobrets!
quan es rifen garrotades
tenen tots els billets.

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
Com el far-west, no hi ha res!

Invasions de tota mena
ha sofert contínuament
però una de les més sonades
l’ha tingut darrerament:
la del general Frank Cooster
i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes,
més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada
de l’infame general
fou prohibir la seva llengua
i la dansa ritual
i enviar els cassaques blaves
per colonitzar els nadius
i arrencar la cabellera
als elements subversius

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
com el far-west no hi ha res!

Però a la mort del general,
el del “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat
que manen els seus hereus.
I quan la tribu amb eufòria
desenterrant la destral
engegava a fer punyetes
al famós seny ancestral
per poder-ho canviar tot
però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions
per distreure el personal.
Per parar el cop de moment
i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe”
que tenien en conserva

Que lluny és el far-west!
Que bonica és Oklahoma!
Com el far-west no hi ha res!

I per asserenar els ànins
d’aquest poble tan tossut
es firma una tractat de pau
que li diuen l’estatut.
Però com sempre passa al cine
a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids
sempre són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera
perquè diu que som un cas
i quan se’ns dóna un ditet
ens agafem tot el braç.
I de tant que ens recomanen
prudència i moderació
ja no estem desencantats
ara estem cagats de por.
Doncs no volen que fem l’indi
i amenacen cada dia
que si no estam quiets vindrà
el setè de cavalleria.

La setmana passada vam tenir una reunió a la facultat per discutir el que anomenen ‘“external engagement portfolio”. Tenim una nova vicedegana de relacions externes i recursos. Entre les seves prioritats figura la d’ampliar les activitats complementàries de consultoria, de transferència de coneixement i màrqueting. La carpeta de relacions externes és molt important per nosaltres. Més del 50% dels nostres recursos procedeix de les franquícies que tenim al sud-est asiàtic, molt especialment Malàisia, Vietnam i Singapore. És a dir una part molt important del nostre sou procedeix de l’exportació de coneixement. La reunió va generar més debat del que és habitual a la facultat. Cap al final de la reunió un company que treballa sovint amb empreses va dir que el més important és fer el que vol el client. Jo vaig dir que no hi estava d’acord que el més important no és el que volen els altres sinó el que volem nosaltres, l’impotant és tenir una història consistent per contar, bastir un perfil acadèmic potent i competitiu.

Llegir més

Els Alps, els seus cantons, Ginebra (i el seu llac), el bikini d’Ursula Andress, Basilea (i aquella final blaugrana), Calví, el Matterhorn, els Rolex, Heidi, la vaca de Milka, el Llac de Constança, Giacometti, les seves quatre llengües oficials, la seva bandera i la de  la Creu Roja, Guillem Tell, Roger Federer, la neutralitat a la suïssa, el suís de xocalati amb nata, Berna, Zurich i Neuchatel, i el golet de Gelson Fernandes (Praia, Cap Verd, 1986) davant espanyols i mercenaris catalans i bascos a l’estadi Moisès Mabhida a Durban.

Pedalant per sa Colàrsega del port de Maó, vaig aturar i fer la foto. Quantes coses m’agradaria esborrar d’aquest paisatge…

Déu ni do el que està plovent. Ni els més pessimistes es pensaven que el quadre econòmic de l’estat espanyol es podia deteriorar tan deveres com ho ha fet. La situació és tan greu que el Bundesbank i l’FMI han hagut d’intervenir. No és cada dia que Obama i el president de la xina telefonen a un president per demanar-li que faci els deures. Cerc exemples per comparar el que està passant i la crisi argentina de principis del mil·lenni certament n’és un. Tot esperant que el xalandrier exiliat a l’argentina ens il·lumini la cosa amb això del corralito, m’agradaria destacar un de les qüestions claus que aquesta crisi ha posat en evidència. Perquè aquesta és també una crisi per damunt de tot cultural, de la nostra (o la seva) manera de fer les coses.

Llegir més