Traginada

20190118_195934

[Nota: aprofitant la celebració de sant Antoni i, per tant, de la Diada del Poble de Menorca, tenia preparat un text en què reflexionava sobre identitats col·lectives i illa. Dijous, però, en acabar el concert d’homenatge a Traginada, a l’entrada del teatre Principal de Maó, Josele Abelairas (a qui acabava de felicitar per haver guanyat el premi Glosador Vivó de glosa escrita d’enguany), em va convidar a parlar de l’esdeveniment de què havíem estat testimonis. Bé, tot s’ha de dir: «convidar» és un eufemisme: en certa manera, m’hi va obligar (ni que fos moralment). Però, com que hi havia prou motius per a fer-ho, vaig acceptar gustosament l’encàrrec, tot i que no sense abans recordar-li que aquestes coses volen temps. Que ja sortiria, el xalandrot, ves a saber quan. Però no sé què ha passat. Potser m’ha agafat un rampell de la rauxa espontània dels glosadors… La qüestió és que el text m’ha sortit a raig, la qual cosa m’obliga a deixar la identitat col·lectiva per la setmana que ve —perquè, ben mirat, tampoc no ve d’un dia parlar-ne— i dedicar-me, ara i aquí, a parlar de Traginada].

Durant els anys de l’anomenada transició, és a dir, al final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, Menorca va viure un període de gran efervescència cultural. Després de quatre dècades de dictadura franquista —i, per tant, de repressió en tots els àmbits, també en el cultural i lingüístic—, autors i grups com Mussols, La Clota, Cop i Queda, CPEP, Maria Àngels Gornés, Jordi Vivet, Pere Gomila, Francesc Calvet, Pere Xerxa, entre d’altres, es van encarregar de retornar la cultura al poble. És en aquest context que cal situar l’aportació de Traginada. L’any passat en va fer quaranta de la publicació del primer treball d’aquest grup musical, Menorca (Pu-put!, 1978), amb què s’iniciava una breu trajectòria discogràfica que es completaria amb els àlbums Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). Per aquest motiu, aprofitant l’efemèride, el concert institucional de la Diada del Poble de Menorca d’enguany, celebrat aquest passat 17 de gener, ha servit per a retre’ls un més que merescut homenatge, en una vetllada que només es pot qualificar d’una manera: magnífica. Va ser un èxit absolut.

Continua llegint

Share Button

El drama dels nostres clàssics teatrals

D’entre les diverses mancances que té la nostra cultura, m’interessa citar el fet que poca gent la concep en la seva totalitat: açò té tenir una pàtria petita en què una gran majoria de la seva població no la somia completa, que diria Pere Quart. Per exemple, existeix un desconeixement força generalitzat de la cultura catalana del segle XVIII. En aquest sentit, no se’n salva ni Menorca, que en va ser l’epicentre. Ara bé, l’anomalia encara és major a la resta del territori. Hi ha diversos factors que ho expliquen, d’entre els quals potser caldria tenir en compte que l’illa es situa a la perifèria de la perifèria de la nostra cultura i que, per acabar-ho d’arrodonir, la visió principatina del propi patrimoni és, en molts sentits, ben catalunyesa, és a dir, regionalista i, per tant, circumscrita a l’àmbit estrictament autonòmic (quan la cultura no hi entén, de fronteres administratives, com passa amb les llengües que les vehiculen). Així, els illencs, quan tenim la sort que ens tenguin en compte, solem fer-hi part com a simples detallets exòtics. La manca de cohesió territorial és evident en aquest sentit i el marc legal no ajuda a superar-la. Si hi afegim els prejudicis des dels quals s’aborda el coneixement de les dinàmiques dels segles XVI, XVII i XVIII, encara ara considerats una etapa de decadència, la cosa no ajuda gens al funcionament normalitzat de la cultura catalana. Pel que fa a la il·lustració menorquina, només cal veure quin espai se li dedica als llibres de text de secundària per comprovar que hi ha molta feina de divulgació encara per fer. Crec que la nostra cultura no es pot permetre el luxe de minimitzar una etapa tan significativa de la seva història.

Continua llegint

Share Button

Reaggetonejant a tot Trap

35146989530_c6007ae959_b

En primer lloc: perdonau-me pel títol. Ja sé que és un joc de paraules fàcil i sense gràcia. El cas, però, és que té relació amb una part dels continguts d’aquest text, la qual cosa m’ha empès a emprar-lo. A més, ha sorgit així, a la primera, davant de la pàgina en blanc del processador de textos. Per aquest motiu, m’he decidit a conservar-lo (perquè passa poques vegades, açò: normalment el títol és la darrera part del procés creatiu, almenys en el meu cas). Som, d’altra banda, perfectament conscient que l’expressió correcta en català és «a tot drap». Per a curar-me en salut, he incorporat una majúscula per tal de remarcar on hi ha el joc de paraules o paronomàsia que complementa el primer mot del títol, format per un verb inventat a partir d’una paraula prou actual i coneguda, amb la intenció final que, per molta malaptesa que hi hagi al darrere, llegit de manera conjunta l’encapçalament deixi ben clar que el xalandrot es centrarà en la música. Ho reforça la idea que l’espurna a partir de la qual neix aquest petit assaig és una entrevista periodística amb motiu de la publicació del llibre Trapologia, escrit a quatre mans per Max Besora i Borja Bagunyà. M’ha semblat lícit, per tant, jugar amb les paraules a l’hora de batejar un text que vol ser, fins a un cert punt, experimental (com ho és el llibre ressenyat): no sé per on em conduirà l’argumentació, perquè provaré de fer-lo sense planificació prèvia. A vam què en surt.

Continua llegint

Share Button

Aniversari

birthday-1008396_960_720

Celebram els aniversaris. No totes les cultures ho fan, açò. Per exemple, hi ha societats de base cristiana que donen molta més importància al dia del sant que no pas a aquell en què es commemora el natalici (no cal anar gaire lluny en l’espai i en el temps per a comprovar-ho). Hi ha casos en què, a partir d’una concepció del temps radicalment oposada a la nostra, no existeix el recompte del pas dels anys. En d’altres, no es parteix de la data del naixement a l’hora de mesurar el temps, sinó dels cicles estacionals: en més d’una ocasió, amb gent provinent d’altres indrets del planeta, consta a la documentació oficial que han nascut el dia primer de gener. És així com hi apareix una data necessària, tot i que imprecisa, en què la paperassa resol com bonament pot una determinada manera de veure el món. Sigui com sigui, el nostre hàbit de remarcar una data de manera cíclica (cosa que també fem amb el canvi d’any, amb la festa del solstici d’estiu i amb moltes altres jornades adiades) no deixa de ser una forma de constatar el pas del temps i, amb ell, de la vida.

Continua llegint

Share Button

2018, un altre any de cinema!

El cinema viu un gran moment. Malauradament no he vist tantes pel·lícules com l’any passat. Aquest any no arriben a les 50. El principal motiu és que em costa mirar pel·lícules a casa. Diria que en tot l’estiu només n’he mirat dues. Un segon motiu és Netflix, que està molt bé per mirar sèries però no és una bona plataforma pel que fa al cinema. Ja veureu que a la llista hi ha unes quantes coses molt pàmfiles. M’estic pensant subscriure´m al visualitzador de cinema del BFI (British Film Institut) que està molt bé. Fa unes seleccions cinematogràfiques realment molt bones. A mi el que m’agrada és anar al Tyneside cinema, si pot ser el diumenge vespre, quan el temps s’atura, o el divendres amb una birra. Per tercer any consecutiu en faré una selecció del millor que he vist. Si en voleu una visió més professional aquí trobareu la tria de les millors 50 pel·lícules del Guardian. Per raons de residència la tria és anglocèntrica. Les nostres pel·lícules, ni les catalanes ni les espanyoles hi arriben.

Començaré parlant de 4 pel·lícules musicals que vaig veure molt seguides. La que tothom té al cap és Bohemian Rapsody, una biografia ensucrada de Freddy Mercury que obvia la seva sexualitat, les seves addicions i els seus excessos. És una pel·lícula entretinguda de veure, però amb un subtext moralitzant totalment fora de lloc per el roquer més excèntric. Aquí teniu la crítica del Guardian que comparteixo 100%  . Em va agradar molt més A Star is Born (Tràiler), una història d’amor impossible entre una estrella musical que neix i una que mor interpretada de manera magistral per Lady Gaga i Bradlematangi maya miay Cooper. És la quarta vegada que es porta aquesta història a les pantalles. Aquesta vegada ho peten . La més interessant de les quatre obres musicals que he vist és Matangi/ Maya /Mia (Tràiler), un documental sobre la vida de l’artista hip hop d’origen Tamil que desconeixia fins aleshores (encara que si resseguim el fil segur que seria possible establir-ne una connexió molt remota que no ve al cas). La pel·lícula és especialment interessant des d’un punt de vista polític i cultural, una finestra a les possibilitats culturals d’un món globalitzat. (Tràiler) . I ja que parlam de pel·lícules musicals mencionaré Queercore: How to Punk a Revolution, (Tràiler) un documental canadenc que vaig anar a veure a l’ Star and Shadow– un centre cultural de caire anarquista que hi ha Newcastle. És un documental underground ben divertit que té l’aspecte d’un magazine  casolà, radical i histriònic dels anys 70. Inclou eslògans tan provocadors com “heterosexuality is the opium of the masses”. Les dues darreres són documents culturals de primer ordre que no crec que arribin mai a l’estat espanyol.

Continua llegint

Share Button

La gallina ha dit que no (un conte nadalenc?)

bar_local_counter_coffee_machine-1295228.jpg!d

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, per Whatsapp, m’ha demanat de reunir-nos. Urgentment. És ella qui ha triat el lloc de la trobada, el bar maonès de la penya del Barça. El local és un antre, però ja em va bé que sigui aquí, a prop de casa. Per variar, no tenc gaire temps disponible i voldria fer-ho curt. Seiem a una taula, allunyats dels quatre parroquians —tot mascles— que, a la barra, donen conversa a la cambrera. Demanam una cervesa per hom, de manera gairebé rutinària. No n’ha fet el primer glop i na Pràxedes, que beu a morro, entra directa en el tema:

—Estic cansada del tracte que em dones, Pelegrí. M’empres com un objecte. O pitjor. T’aprofites de mi perquè la gent rigui una estona. A costa meva. No sé: què vols que et digui? No em sembla una situació agradable.

—Açò creus, Pràxedes? Què et far pensar així?

—Tu què trobes? Que no es veu d’una hora enfora, l’abús? Cada any, quan arriba Nadal, tens la mania d’escriure un conte i publicar-lo al blog Xalandria. El pot llegir qui vulgui. No hi ha cap pega: pots fer el que et roti. Que, des de fa un parell d’anys, la protagonista hagi de ser jo, sí que m’importa, i molt. No hi ha vegada en què la narració no acabi per escarnir-me. De fet, aquest n’és l’objectiu principal: ridiculitzar-me. I ja n’estic farta. Per açò t’he demanat que ens veiéssim: vull que les coses canviïn, i molt, en el conte d’enguany.

Continua llegint

Share Button

Opinar en temps de la post-veritat

La vida política a l’estat espanyol no només s’ha accelerat sinó que també s’ha deteriorat i molt. D’exemples esperpèntics en trobam cada dia. Sense anar més lluny aquesta setmana Pablo Casado qualificava a Joaquim Torra de desequilibrat mental, de provocar una guerra civil i tot un derramen de sang. Totes aquestes acusacions són objectivament falsees. La post-veritat no només és un invent de Pablo Casado. El Washington Post  ha calculat que Donald Trump ha fet 2140 declaracions falses durant el seu primer any com a president, que representa una mitjana de 5.9 declaracions falses al dia. A Menorca aquest ambient també es respira. No fa encara una setmana Maite Salord havia de sortir el pas d’un “sorprende y no sorprendre” que la desqualificava de mala manera per un viatge de feina a Madrid.

post'trurth

No hi ha res de casual. La moció de censura ha retornat al defenestrat Aznar, molt ben connectat amb la Alt right americana, al capdavant d’una orquestra tripartida amb objectius molts obscurs . És la seva oportunitat d’or per fer realitat el seu somni joséantonista. La inesperada victòria de Trump ha reactivat tota una sèrie d’estratègies comunicatives basades en la post-veritat que tenen la seva arrel en els anys 30. L’esquerra i l’independentisme es pensaven que dominaven les xarxes, però tal demostra el cas de Cambridge analytica, l’empresa que creà Steve Bannom per explotar les dades socials i que resultà determinant en el referèndum del brèxit, no és així. En un espai molt curt de temps les xarxes socials s’han transformat en gran centrifugadora d’instints bàsics en benefici de la dreta més dura. I al capdavant de tot una crisi econòmica mal resolta que s’ha transformat en la major de les crisis polítiques.

Aquest deteriorament també es nota a nivell local. La premsa ha adoptat de manera entusiasta una estratègia comunicativa crispada importada d’Amèrica. Gairebé totes les notícies rellevants que apareixen a la premsa local tenen el mateix to polèmic, agressiu, pessimista i sovint despectiu cap a la dignitat de les persones. El diari caada vegada s’assembla més a una tertúlia de telecine o pitjor encara de la cadena 13. Només fa falta veure els comentaris anònims que acompanyen les notícies, els quals situen inevitablement a Més i el GOB com la reencarnació mateixa del diable. L’era de la post-veritat s’ha instal·lat al bell mig de l’oasi menorquí. Lluny de ser una relíquia del passat, tal com ens pensàvem, la premsa local és un experiment de comunicació política de primer ordre que busca transformar una illa amb una forta sensibilitat ambiental amb un alumne avantatjat de la FAES. I és que Menorca és un caramel·lo per a la dreta, ja que amb pocs vots es pot  decantar tota una autonomia.   Continua llegint

Share Button

A la galmesiana manera

festa-sos-claustre-20141128

Una de les coses que produeix la literatura, almenys en el meu cas, és una enveja sana respecte de la manera com escriuen alguns autors. En aquest sentit, a nivell tècnic, he de dir que n’admir més d’un. Per exemple, no em sabria cap greu tenir la mestria que té Ferran Torrent a l’hora d’escriure diàlegs (només per açò ja m’agrada llegir-lo), o la capacitat de dir tantes coses amb tan poques paraules que manifesta Margarita Ballester en la seva poesia, o el lirisme de la prosa d’autors com Sebastià Perelló, Carles Rebassa o Sònia Moll, per citar-ne els tres primers que m’han passat pel cap. Hi podríem incloure els noms que fan part del cànon, començant per la prosa de Josep Pla i la de Mercè Rodoreda, que marquen diferents (i alhora recomanables) camins a seguir per a qualsevol que es dediqui a l’art de col·locar paraules una rere l’altra. De fet, m’agradaria creure que, en allò que escric, s’hi poden resseguir de manera subtil les influències dels autors que admir, fugint però de la simple imitació. Voldria pensar que m’ajuden a acabar de definir l’estil propi. De totes les escriptures, però, n’hi ha una que em sembla especialment inabastable, per molt que, a primera vista, pugui semblar que és la més senzilla de totes: la del gran Gabriel Galmés, el manacorí a qui el seu poble encara deu una estàtua eqüestre.

Continua llegint

Share Button

L’amor o l’antítesi de la raó

Xalandria és, sens dubte, un magnífic punt de trobada per a la reflexió i el debat. I ho és des de fa ja molts anys. Aquí hem pogut llegir magnífics escrits sobre política, llengua, economia, literatura, cinema i també sobre alguns dels grans temes transcendentals, com la mort o l’amistat. Sorprèn, però, que no s’hagi tractat més que de refiló (almenys fins a on la meva memòria recorda), el tema inspirador per excel·lència, el que sens dubte ha fet córrer més rius de tinta damunt paper i, abans que això d’escriure es posés de moda, el que inspirava amb més freqüència les històries de joglars i trovadors. Ja haureu endevinat que m’estic referint a l’amor, però a l’AMOR en majúscules, a l’amor irracional i conseqüent, a aquell sentiment que no tothom ha tingut la sort (o la desgràcia) de viure però que et marca per sempre.

I és curiós que sigui jo precisament, potser el més científic i quadriculat del ranxo, qui es decideixi a escriure sobre aquest tema. Durant molt de temps em vaig creure l’explicació que defensava que açò de l’amor era un invent cristià per a sustentar la monogàmia, que a l’època romana el Sant Valentí es celebrava amb una bacanal, i que en el fons açò d’enamorar-se no era més que un artifici cultural. Ho veia com un instint animal d’aparellament envoltat de meta-estructura antropològica. I em sentia còmode amb aquesta explicació. Les parelles que havia tingut hi encaixaven perfectament. Hi havia una atracció inicial, és clar, després convivíem en harmonia, ens teníem respecte, de vegades admiració, desig de tant en tant, i avançàvem per la vida amb certa prosperitat i sense perdre el seny. Es podria dir que havíem aconseguit tot el que volíem i érem feliços. Jo fins i tot estava convençut que estimar era exactament açò, aquesta vida assenyada amb una persona amb la qui t’entens adequadament.

Continua llegint

Share Button

Per què els vius estem sempre morts de por?

fear_domination_bully_victim_aggression_abuse_anger_bullying-686677.jpg!d

Sembla que, tot plegat, és més vell que l’anar a peu, però adaptat al context actual. Sigui com sigui, ara i sempre, el fenomen és preocupant i convé parlar-ne. «És molt probable que els morts es demanin sovint per quin motiu els vius estem sempre morts de por», afirma Gumersind Gomila en la frase inicial d’un article («La política de la por»), publicat a la revista Oc el mes de gener de 1952. Tot i que el perpinyanès —nascut «a la ciutat alegre de Maó»— l’aprofita per denunciar l’actitud de certs sectors del moviment occitanista de l’època, hi fa una sèrie de reflexions que, malauradament, són ben actuals. Per exemple, l’article cita com es va fer servir la política de la por, durant els primers anys de la guerra freda, alimentant el fantasma de l’anticomunisme, és a dir, com es va aprofitar el pànic programat per moure les masses segons convenia: «la por […] està motivada per causes artificials inventades per a servir els interessos d’un adversari més fort», afirma Gomila. També hi podem llegir que «fan veure que tenen por per a fer por als altres». Aquesta va ser l’estratègia mitjançant la qual, segueix argumentant el text, es va perseguir qualsevol manifestació cultural transformadora, encaminada a construir un mon millor i, sobretot, diferent. Automàticament, se l’acusava de ser una activitat filocomunista per tal de combatre-la i desarticular-la.

Continua llegint

Share Button