Incipit

A vegades, una situació totalment quotidiana, nascuda de la inconsciència amb què despatxam les feines més rutinàries, pot esdevenir l’espurna, una mena de motor immòbil del pensament que acaba lligant manats d’idees que, tot i haver nascut per separat i, per tant, sense que aparentment hi hagi d’haver una relació entre elles, coven a l’espera d’algun eix vertebrador que les cohesioni.

Continua llegint

Share Button

Imatges que es llegeixen i paraules que es miren

Poc espai dedica la televisió a la literatura (i poc temps tenc per a mirar-la). Una excepció la trobam al programa Més 324, de Televisió de Catalunya, en què els llibres i els escriptors hi tenen una presència habitual, amb un tractament més que digne. La llàstima —sempre hi ha algun però— és que l’hora d’emissió sigui massa tardana. Dijous, però, fa tot just un parell de dies, Xavier Graset hi entrevistà Pol Guasch, amb motiu de la presentació de Napalm al cor (Anagrama, 2021), el seu darrer llibre, el primer en el camp de la novel·lística. Tot parlant-ne, entre d’altres aspectes, ens vam poder assabentar que, al llibre, a més del text, el lector hi trobarà una sèrie de fotografies, que són una part essencial de l’obra. Va ser Guasch mateix qui va citar un dels referents d’aquesta combinació, W. G. Sebald.

Continua llegint

Share Button

Professó

Amb un primer cop d’ull, Pràxedes Sintes Gibeli comprova que, a pesar del temps —fa un estar d’ases típicament primaveral—, de l’hora que és, les vuit i mitja —van canviar-la dissabte passat i, per tant, encara hi ha un poc de claror—, i d’anar gairebé mitja hora endarrerits, la petita plaça de Sant Francesc està plena a vessar. A les voreres s’hi acumula gent de totes les edats i l’asfalt està ocupat pels membres de la confraria del Via-Crucis, disposats en dues fileres paral·leles, expectants per començar la professó de l’Enterrament, acte central del Divendres Sant maonès. En contemplar, des d’on es troba, el panorama, Pràxedes Sintes Gibeli no pot evitar de demanar-se «què hi faig jo aquí», a més de jurar-se una i altra vegada que, ara sí, d’aquesta aprendrà a dir que no.

Continua llegint

Share Button

Recordau la pedra d’on heu estat tallats

Aquest passat dijous presentàrem l’Homenatge a Josep Salord i Farnés. Textos i estudis (IME, 2020). El llibre, i ja sé que en tenc part de cuixa i que les meves paraules no són objectives, s’ho ben val. Perdonau-me la manca de modèstia, però estic convençut que ens trobam davant d’una obra que marca una fita en la historiografia cultural menorquina, cosa de què ens hem de felicitar. La intenció d’aquests paràgrafs que segueixen (una reelaboració o digest del text que vaig llegir en l’acte de presentació del volum) és aportar les raons que m’empenyen a fer una afirmació tan rotunda com aquesta.

Continua llegint

Share Button

Venen de lluny i tenen la memòria impresa

El vers que encapçala aquestes ratlles prové del poema «Les paraules», de Margarita Ballester, publicat originalment a L’infant i la mort (Columna, 1989). Ralla de la força que duen incorporada els mots. I, d’entre tots, avui voldria centrar-me en aquells que empram per referir-nos als llocs, els topònims. En pensar-hi, a més del vers citat, me’n ve al pensament un altre, en aquest cas de Pere Gomila, que fa referència a aquesta mena de noms, dels quals afirma que «conserven la memòria de la terra». El poema a què pertany, «Topònims», per cert, forma part del volum Geografies del vent (Arrela, 2015).

Continua llegint

Share Button

La solitud o la divisió dual de la realitat

Naixem sols i morim sols, sempre ho he sentit a dir, però només quan un ho fa conscient és quan entreveu la profunditat de la dita. Naixem, vivim i morim rodejats de gent, em direu. Si, però estar rodejat de gent no fa més que despistar-nos de la veritat, de la consciència de solitud. I assumir-ho prest evita molts disgusts i malentesos, quan esperem (erròniament) que la gent que ens envolta tingui actituds i reaccions que després no es produeixen.

D’exemples n’hi ha molts, fills que fan fora els pares ancians de ca seva per vendre la propietat, pares que maltracten els fills, parelles que desapareixen quan van mal dades, germans barallant-se per les miques d’una herència, famílies que crucifiquen membres per tapar vergonyes … Tothom s’escandalitza davant aquestes situacions. Però deixeu-me puntualitzar, s’escandalitzen quan veuen aquestes situacions a casa d’altri, perquè quan toquen de prop tothom troba la justificació pertinent per actuar segons el seu interès. Molts en dirien hipòcrites, paraula que, curiosament, a l’antiga Grècia es feia servir per referir-se als actors teatrals. Interessats, seria un altre qualificatiu de consens. O egoistes, l’adjectiu més temible de tots. Jo en diria simplement: humans.

Continua llegint

Share Button

Segona dosi

Ras i curt: em van vaccinar. O, més ben dit, m’injectaren la primera dosi del vaccí del coronavirus, tal i com es va fer amb una part molt important del personal docent de l’illa, el passat cap de setmana. Tot va anar molt ràpid. Massa. Perquè, confiat que les coses es farien a poc a poc i en bones, com sol ésser habitual, no vaig tenir temps de pensar què hauria de fer quan m’avisessin i em donessin hora per acudir a l’hospital. Ho van fer d’un dia per un altre. Deixadesa per part meva. En no ser obligatori, abans de decidir si em posava o no el vaccí, el més lògic hauria estat reflexionar, amb calma, què fer. I intentar actuar en conseqüència. Però l’excusa de mal pagador és que el darrer mes ha estat molt intens a la feina (treballs, exàmens, avaluacions) i no m’he pogut dedicar a altres coses, com per exemple decidir si em vaccinava o no. Sigui com sigui, ho vaig fer, tot i que no puc evitar una sensació de penediment davant dels fets ocorreguts.

Continua llegint

Share Button

Antoni Caimari

Sabia, des de fa pocs mesos, que es trobava malament, tot i que no m’imaginava que tant. També, que darrerament hi havia hagut alguna polèmica respecte d’ell i la fundació que havia creat, però Menorca, en aquesta i en tantes altres coses, és molt enfora de Mallorca i moltes notícies no ens arriben. Potser per açò, tot i que no ho crec, n’havia escoltat, darrerament i de manera continuada, la seva Música blanca, en què el piano de coa Bösendorfer Imperial transmet pau, tranquil·litat, innocència… Més ben dit: bellesa. I ara, escric aquestes línies colpit pel seu traspàs, tot just fa una setmana. El 27 de febrer de 2021 moria Antoni Caimari, compositor, intèrpret i ànima d’ACA, a Búger, tot un personatge, en el bon sentit de la paraula, de poblada cabellera i barba blanques, aire de savi despistat i, sobretot, un apassionat de la música, especialment de Beethoven, com prest s’encarregava de fer saber a tothom amb qui establia conversa.

Continua llegint

Share Button

Premis i qualitat literària

Solen ésser recurrents, a les xarxes, els debats entorn dels premis literaris, especialment pel que fa a la literatura catalana. Almenys, és la percepció que en tenc, tot i que, probablement, aquestes polèmiques tenen menys transcendència del que aparenten. Segur que tot plegat és un fenomen aïllat dins de la petita bombolla de contactes que seguesc, una part important de la qual està formada per gent del gremi de la lletra impresa. Sigui com sigui, però, en aquest context sempre és adient recordar els mots de Jesús Tuson que, tot parlant de les llengües, afirmava (al llibre Una imatge no val més que mil paraules) que els humans, davant d’una realitat que és massa complexa i, per tant, inaprehensible, tendim a les simplificacions per poder abordar-la. Aquest mecanisme, mal entès, pot acabar reduint les coses a un maniqueisme còmode però fals. Les xarxes socials són un terreny que hi tendeix, en què les coses semblen esser blanques o negres, en què s’obvia la prolífica escala de grisos que hi ha enmig.

Continua llegint

Share Button

Fiscalitzar el poder

A l’hora de començar a embastar l’argumentació amb què voldria fonamentar els paràgrafs que vindran tot seguit, tenc un record borrós –perquè el temps, ja ho sabem, és implacable– de dues imatges d’infantesa. La primera és una de les vinyetes que formen part d’un volum de les aventures d’Astèrix (Els llorers del Cèsar), en què l’emperador protagonitza una desfilada, dalt d’un carro, acompanyat d’un esclau que té el privilegi d’aguantar-li, amb la mà, la corona (suposadament de llor perquè, com els lectors del llibre saben, la presència dels irreductibles gals per Roma, la capital de l’imperi, fa que les coses no siguin tal i com haurien de ser).

Continua llegint

Share Button