Voler glossar el poema “Literatura” de Gabriel Ferrater a hores d’ara resulta irrellevant. Aquest magnífic blog indexa totes les interpretacions de caire acadèmic que s’han donat de cadascun dels poemes, de manera que m’estalviaré repeticions i, qui en vulgui més, ja ho sap. Així i tot, hi ha una qüestió de puntuació en principi irrellevant però que resulta bàsica. Per tant, compartiré els meus desvaris amb qui li pugui interessar. En destac els versos amb negreta. I és que la cosa té un bon parell de collons punts:

Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l’abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l’arabesc
i fer-s’hi encara veure, subjectiu.
De l’urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l’estil.
Lliurat a l’esperança que els espasmes 
de l’aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l’inefable el va temptar.

Llegir més

Moltes nits, després de sopar, m’agrada de llegir El quadern gris Josep Pla o El perfum dels dies de Josep Maria de Sagarra, desmanegat per un cansament que no sé com justificar i contra el qual tampoc no vull revoltar-me amb cap gest expeditiu. Sé el que representa o promet: una manera de fer les paus amb la llengua, de demostrar-me objectivament les diverses maneres de fer-la lliscar sense engrunes ni engranatges. Fer entrar la nit dins l’altra nit, si se’m permet.

Llegir més

No m’havia aturat mai a pensar que serà de mi quan tengui 67 anys fins que ahir en ZP va proposar retardar l’edat obligatòria de jubilació dos anys. És una proposta que per sort no afectarà als meus pares que després de més de 35 anys de treballar dur (i cotitzar a la seguretat social) estan a punt de jubilar-se (creuem els dits que no surti un decret d’última hora que els hi prohibeixi). Tanmateix la proposta sí que m’afectarà a mi (en el cas que algun dia treballi a l’estat Espanyol) i a tots els que formem el col·lectiu de xalandria. Per sort els 67 em queden molt enfora però si algú ha de parlar-ne aquests som nosaltres, els que patirem els desbarats d’en ZP. Llegir més

David Viñas fou professor meu a la universitat, la Historia de la crítica literaria del qual molts vàrem haver de consultar per a aprovar les seves assignatures com per tenir un punt de partença a fi d’aprofundir en segons quins autors o teories. Per tant, no ha d’estranyar que m’hagi interessat força per la seva darrera publicació: El enigma best-seller. Fenómenos estraños en el campo literario, un llibre que estudia el fenomen dels best-sellers des d’una perspectiva que bandeja posicions maniquees i que aposta per una nova anàlisi per tal de considerar la qualitat d’aquesta mena de llibres.

  Llegir més

Vet aquí una vegada que un homo realitzà un càlcul segons el qual, atorgant-li cinquanta anys de vida sense cap dia de malaltia o repòs, cobertes les necessitats bàsiques i a ritme de llibre per dia, un lector sols podria llegir-se 18.262 volums. Allò que l’única manera seriosa de llegir és rellegir, que deia Fuster, oblidem-ho. Encara més: segons el Gremi d’Editors de Catalunya, sols l’any 2007 editaren uns 31.097 títols, dels quals 8.544 eren en català (pàg. 10). O sia, de disposar d’aquestes condicions espartanes ascètiques i si la calculadora no m’enganya, a aquest lector li bastarien dos anys, un mes i una setmana de les publicacions únicament en català i de les editorals agremiades per a arribar al càcul inicial. Curiós: en dos anys i escaig, tota una vida.

Llegir més

D’ençà el 8 de març de 1914, pessoà dia triomfal, l’heteronímia ha esdevingut un recurs literari ja consolidat, un ardit que Francesc Serés (Saidí, 1972) ha escollit per a escriure la seva darrera obra: Contes russos (2009). Després de l’èxit de la trilogia De fems i de marbres (2003) i de La força de la gravetat (2006), Francesc Serés ha assajat diversos gèneres com una mesura de distanciament de l’estil propi, ja sia des de la crònica literària amb La matèria primera (2007), ja sia des de les peces teatrals de Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig. (2008). Per tant, semblaria evident que Contes russos és una baula més dins aquest procés d’experimentació mentre que l’autor enllesteix el retorn a l’escenari rural amb Camps de força, pròxima obra que tractarà de la immigració a les Terres de Ponent. Llegir més

Estimats xalandriers:

Per celebrar l’inici de curs i la recuperació del nivell d’activitat del bloc, voldria proposar-vos un petit joc amb reflexió final. És molt senzill i com que és un joc no competitiu, no hi ha gaunyadores ni perdedors. Es tracta només d’inventar un final obert a la història que tot seguit us plantejaré.

Exercici d’imaginació:

Imaginau per un moment un espai abandonat que fa temps ha perdut la seva funció original, funció diguem-ne relacionada de qualque manera amb qüestions militars.

Seguint amb l’exercici de visualització, podem imaginar per un moment que un grup de ciutadans carregats d’idees, temps i voluntat decideix donar a aquest espai un ús alternatiu a la seva funció històrica i que, decidits a que res ni ningú els aturi i convençuts de la superioritat moral de la seva determinació, començen una voluntariosa feina de recuperació i adeqüació de l’espai.

Podriem dir que entra dins els càlculs lògics d’aquesta histrorieta pensar que -a mesura que el grup du a terme la seva feina- aquesta trascendeix el nucli inicial i recluta noves adhesions (que no sempre representaran postures totalment unànimes amb les dels fundadors inicials però que tenen la seva cabuda en el col.lectiu), al mateix ritme que s’incrementa la difusió pública de la seva feina. Una feina que -val la pena recordar-ho- és essencialment de caràcter altruista.

 Així mateix també és fàcil imaginar com darrera la difusió de les activitats de la comunitat arriben, especialment els caps de setmana, grups de curiosos que volen veure què punyetes fan aquells quatre penjats en un lloc abans abandonat que -tot sigui dit de passada- presenta unes vistes sobre la mar espectaculars.

Finalment, també és ben lògic suposar que entre aquests badocs tard o prest hi figuri un representant dels propietaris legals de l’espai perquè -ai las- l’espai té uns propietaris legals (i no entrarem ara ni aqui a discutir sobre la legitimitat d’aquesta propietat).

Així idò, ja la tenim armada.

Fins aquí l’exercici d’imaginació. El joc comença ara: qui s’atreveix a posar topònim i a imaginar un final pel conflicte que semblaria que és apunt d’entaular-se?

Facin joc, senyores i senyors.

PD: qualsevol semblança amb la realitat és decididament intencionada.

La Societat d’en Ramonet vol cobrar a tothom (perruqueries incloses!) per sentir música. I vol acabar amb la pirateria perquè la pirateria va en contra de la creació artística.
Però, si un ja cobra per la música que va composar va deu anys (o un) per què ha de seguir composant i creant? No va això en contra de la creació artística? No, no. No ho entenc.