Article publicat al Diario Menorca 5 maig 2012

L’existència de Menorca està cada vegada més qüestionada. No fa gaire un partit extraparlamentari va proposar l’abolició dels consells insulars com a mesura d’estalvi. El partit governant no té cap intenció d’abolir-los formalment, tanmateix la seva acció de govern els està ofegant econòmicament, tot fent-los políticament irrellevants. Una visió profundament anti-menorquina s’ha apoderat del debat polític, que situa tots els mals damunt les nostres esquenes (i la nostra cultura). La idea és sempre la mateixa: salvar al centre – Espanya – a base d’escanyar la perifèria.

Quan llegesc segons quines propostes no em puc estar de recordar un dels projectes més tronats que ha donat el segle vint. Es diu Atlantropa i va ser presentat per un arquitecte megalòman alemany – Herman Sörgel – l’any 1927. La peça central del projecte era la construcció d’una gran presa a l’estret de Gibraltar. La presa, que tindria 35km de llarg, desconnectaria l’oceà atlàntic i la Mediterrània. Això comportaria una reducció del nivell de mar de fins a 200 metres, es guanyarien fins a 600.000 Km2 de terres fèrtils al mar. A la Mediterrània l’evaporació d’aigual de la mar és molt superior a l’aportació que fan els rius que hi desemboquen. El projecte també preveia la construcció d’una segona presa entre Tunísia i Sicília i una sèrie de llacs artificials al centre de l’Àfrica per irrigar el desert del Sàhara.

Atlantropa es va plantejar com una solució a la crisi general que en aquells moments vivia Europa. Un situació de crisi, per cert, molt similar a l’actual. La construcció de grans preses solucionaria la crisi energètica amb la producció d’enormes quantitats d’energia neta. La reclamació de terres al mar facilitaria l’autosuficiència alimentària i el creixement de la industria. El projecte es va plantejar com una oportunitat per a la pau i la prosperitat. Sörgel, que era un convençut del poder polític de la tecnologia, creia que un projecte d’aquesta magnitud centraria els esforços d’Europa en la cooperació entre els pobles. Es tractava de promoure oportunitats de creixement i colonització sense conquesta.

Atlantropa era un projecte fonamentalment geopolític que plantejava la fusió en un sol continent d’Àfrica i Europa. Aquesta fusió s’aconseguiria amb la construcció de dues connexions als estrets de Gibraltar i Sicília. Sörgel veia en creació d’Alantropa la única solució per competir amb les economies emergents d’Amèrica i Àsia. És una visió terriblement Euro cèntrica que redueix Àfrica a un simple apèndix d’Europa. La idea de fons és que Europa és un continent ple de gent però sense espai; mentre que Àfrica és un continent amb molt d’espai però sense gent. Es tractava de fer d’Àfrica un territori útil per Europa, o el que és el mateix de crear un nou espai vital per Europa.

Una de les conseqüències d’Atlantropa és que Menorca deixaria d’existir. En baixar el nivell del mar, el canal es secaria i es crearia una mega illa que fusionaria Mallorca i Menorca. Eivissa, que es fusionaria amb Formentera, continuaria separada de la resta. Es compliria així el somni autonòmic, quatre illes (ara dues) un país cap frontera. I si fóssim una sola illa, el més lògic seria abolir els consells insulars. Ja no caldria disposar d’un parlament propi, ni de descompte de resident ni d’un port de mercaderies. Ara ja podríem anar a comprar a Ikea els dissabtes i fer una excursió a la serra de Tramuntana els diumenges. La capital continuaria a Palma que veuria però com la Catedral ja no està a primera línia del mar. Maó no només perdria la capitalitat sinó també el seu port. Macarelleta seria poc més d’un barranc a desenes de kilòmetres de la mar.

Atlantropa és un projecte tant ambiciós com tronat que confon realitat i ficció. De fet ha donat lloc a varies novel·les i pel·lícules del gènere fantàstic. El que pretenia Atlantropa – la desaparició de Menorca – avui ho promouen cada vegada amb més força forces polítiques de tota mena, que també confonen realitat i ficció. Ara bé mentre que els projectes faraònics cauen pel seu propi pes – Atlantropa va morir amb el seu creador l’any 1952 – els projectes polítics que promouen la desaparició política i cultural de Menorca aguanten el pas del temps amb salut de ferro.

Menorca encara existeix però podria no existir. N’hi ha prou amb construir una presa a Gibraltar o votar a….

Twitter @pauobrador

El millor del mes és com comença (per tothom) –amb un Primer de maig que demana audàcia, lideratge i encerts als que representen o volen representar els treballadors i les treballadores- i com acaba (personalment) –amb el setè aniversari de n’Andreu, fet que desvetlla, com cap altre, la fugida del temps.

El curs es precipita cap al seu final i els i les estudiants suaran aquest mes de maig per no suar tot l’estiu fent allò que han tingut l’oportunitat de fer durant el curs, i si per causes diverses els resultats finals de juny no són positius, enguany torna a haver-hi convocatòria de recuperacions al setembre, que no he viscut mai com a docent, com a alumne sí i sovint. Per tant, més exàmens i frisseres impossible. A veure com ens en sortim tots plegats. Tot açò, afegint-hi els despropòsits continuats que perpetra el ministre d’educació José Ignacio Wert agredint l’educació sense mostrar, com els psicòpates, cap tipus de penediment. I aquí, la consellera Irene Rigau que demostra que la igualtat entre homes i dones ja ha arribat a la política catalana, ja que ens ha ensenyat que pot ser tan inútil i bocamolla com un conseller d’educació mascle. De res, i a fregir espàrrecs, filar espart i pastar fang tots dos. Per sort, ells passaran i nosaltres continuarem fent classes molts més cursos, i els i les estudiants no se’n recordaran d’ells per coses bones, i sí se’n recordaran d’alguns professors i professores que ignorant –o intentant-ho- les seves, repetesc, agressions han seguit i seguiran endavant. No podem perdre mai!

L’atabalament del final de curs minvarà el temps de lectura però no les ganes de llegir, segurament perquè duc molt de temps triant llibres que un cop llegits hauré estat content d’haver triat: és el cas de La última nit a Twisted River de John Irving, que tot i que m’ha semblat irregular en quant a la intensitat argumental (la primera part és trepidant i excel·lentment narrada), és una de les millors novel·les que servidor ha llegit. I me reafirm en el que ja he dit aquí del nostre home a Sicília, Andrea Camilleri: La concessió del telèfon no té pèrdua i als que arrufau el nas, tasteu-lo un poc i prest l’haureu acabat de llegir. Per aquest mes de maig, tenc programades Alliberament, de Sandor Márai i La vida per rail, de Ramon Erra. Musicalment us recoman Cantigas do maio (on s’inclou el Grándola, vila morena que referenciava l’abril) del gran José Afonso –que els meus pares me van dur d’un viatge lusità- i molt evidentment 18 de maig, a la Villa de Raimon, perquè “qui ha sentit la llibertat,/ té més forces per viure”.

PD: Quant de temps podrà aguantar en Sarkozy a carregar contra el maig del 68 i vincular-lo a l’altre aspirant a presidir la Republique?

Aquest és un bar que molts de voltros, segurament tots, coneixeu. Un bar on la música en essència pren protagonisme, i on l’escalfor de la cova, a Cala Corb, agombola els assistents. Té la particularitat que la gent participa del caliu que s’hi crea, a còpia de cantar cançons, moltes d’elles de la mar i també de la terra.

El bar ha estat tancat un parell de mesos, però es tornarà a obrir la setmana que ve, concretament dia 29 de febrer, que comença una nova etapa, amb dos nous regents: un servidor i la seva germana, n’Annabel. M’agradaria compartir aquesta nova etapa vital i professional amb tots voltros, i per tant esteis convidats a venir. El bar obrirà, fins que faci un poc més de calor, les nits de dijous a dissabte, vigílies de festiu i també els capvespres de diumenge, en horari de fer el cafè i prendre una cosa més tranquil·lament. Aquests diumenges també hi haurà gloses i cançons. I també que sapigueu que si qualcú té qualque iniciativa interessant (poesia, arts escèniques en petit format…), es Cau també hi és per açò.

Us hi esper a tots.

Sona bé abril. La primavera ja sol ser, com escrivia a l’entrada marçal, groga (vinagrelles al camp de Menorca) i, per tant, irreversible. Un nom evocador de revolucions, alliberaments i derrotes, és a dir i per exemple, la revolució dels clavells de Portugal (Grandola vila morena, terra da fraternidade…), l’alliberament d’Itàlia a la segona Guerra Mundial (si no l’heu vist encara o fa molt que no la veis, Romà, città aperta és magistralíssima) i, finalment, la derrota a Almansa (que quan el mal en procedeix, a tothom alcança). I a Catalunya, el patró mascle sant Jordi que matava al drac per allitar-se amb la princesa (poca broma el que costava lligar a les llegendes medievals, uf!) i la patrona femella, la verge negra, amb fill esblanqueït, de la muntanya serrada. I quin país Catalunya, que té dos patrons (açò de la paritat s’ho van inventar entre el Ter i el Francolí) i cap dels quals és prou cosa per tal que ni dia 23 ni dia 27 sigui festiu, ni oficial ni oficiós (i encara ens diuen fenicis).
Després d’un hivern ben àrid, cada gota pot valer més que per mil. Cada minut que guanyam de sol allargarà la sort de viure a la riba de la Mediterrània i la costa avall cap a l’estiu ja farà frissar més d’un i una. I com que Pasqua enguany vol caure en abril, deu dies sense haver de fer classes, però quan elles i ells retornin a l’aula caldrà tenir ben presents els efectes que la primavera amb caloreta pot desvetllar en pardalets, abelles i adolescents.
Literàriament he acabat (i me sap greu) amb el Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (amb edició, diguem-ne que poc acurada, de Quaderns Crema). També La gavina d’en Márai que em confirma, tot i que no feia cap falta, que aquest escriptor hongarès es mereix per si sol un prestatge sencer a casa. I vaig començar i acabar, com és habitual quan llegesc el nostre home a Sicília, El camp del terrissaire d’Andrea Camilleri: mel, per no allargar-me. Atrapat per Camilleri insistesc amb La concessió del telèfon (que no té el comissari Montalbano per protagonista però que igualment paga molt la pena, potser perquè Pau Vidal n’és el traductor) i m’endins per segona vegada en un autor que la primera vegada que el vaig llegir vaig percebre que em trobava davant un monstre narrador: començat L’última nit a Twisted River no em costa gens recomanar-vos John Irving. Musicalment, l’Abril 74 de Lluís Llach perquè encara hi ha combat.

El meu article mensual al diario Menorca. Publicat el 21 de Març del 2012

Ja fa uns quants mesos que em propòs sense èxit canviar de tema. Però cada vegada que ho intent m’envestesc contra una realitat tossuda. I és que esteim assistint a l’ofensiva política més important des de la restauració de la democràcia. Tots els consensos bàsics de la societat menorquina s’estan posant en entredit per un govern realment antipàtic. I davant açò no puc callar. La setmana passada li va tocar el torn a la llengua. Bauzà va elegir Alaior per aprovar una norma que desfà de cap a peus la protecció jurídica que fins ara gaudia el Català. És l’atac més important contra la llengua de Menorca des de la restauració de la democràcia. Aquesta setmana li toca el torn al PTI. És hora de dir les coses pel seu nom.

Deshonestedat

Ni Bauzà ni Tedeo van guanyar tot prometent enderrocs. Enlloc es deia que es modificaria la llei de normalització lingüística, que es desfaria de dalt a baix el règim urbanístic de l’illa, que es retallarien els drets social, que es reduiria el transport públic o que es renunciaria a les competències en promoció turística. Van guanyar sense alçar la veu amb un discurs moderat (prefabricat) a mida d’una societat poc amant del soroll com la menorquina. Fins i tot van recórrer a personatges impol·luts, encara que poc hàbils, per a conquerir les dues institucions que més se’ls resistien. Esteim davant un acte de deshonestedat sense precedents.

Covardia

Certament no se’ls pot acusar de manca d’ambició però sí de covardia. Fan les coses d’amagatotis amb reformes que venen com a menors. L’ús que han fet de llei de la funció pública per consumar un atac sense precedents al consens lingüístic és el millor exemple. El mateix passa amb el PTI. Parlen d’ajustament i mesures d’urgència quan el que realment volen és donar via lliure a l’especulació. Ens diuen que la situació era pitjor de la que esperaven i que no tenen més remei que aplicar reformes impopulars. Tanmateix la majoria de les reformes que promouen no tenen res a veure amb la crisi. Sense cap mena d’escrúpols usen la por i el desconcert general per justificar una ofensiva per terra mar i aire contra tot allò que no els hi agrada.

Confrontació

Es diu sovint que la política moderna funciona a cop d’enquesta. Però a Menorca cap sociòleg ha detectat mai un estat d’opinió majoritari a favor de rompre els consensos lingüístics i territorials bàsics de la nostra illa. És cert que de tant en tant surten articles que em fan pujar la sang, que acusen al menorquinisme cultural i polític de tots els mals. Ara bé aquesta no ha estat mai l’opinió majoritària dels menorquins. La majoria de nosaltres som gent de bona voluntat, orgullosa del que som, poc amant del conflicte que valora el consens. No es pot dir el mateix d’aquest govern. Les seves actuacions no responen a demandes socials sinó que busquen explícitament la confrontació. Amb la prepotència que els caracteritza no fan altra cosa que atacar la convivència, sembrar la llavor del malestar i perseguir la diferència.

Sucursalisme

Van guanyar les eleccions amb la campanya més amable de la història. Tanmateix les Illes s’han convertit en aquesta legislatura en l’epicentre del nacionalisme espanyol més ferotge. I això és així perquè algú a Madrid ha decidit que aquest era el flanc feble per on es podia atacar. Aquest govern ha estat votat pel poble però els seus dirigents han estat elegits per Madrid per executar un pla dissenyat per altri. No ens enganyem aquí qui pensa la jugada no és en Gornés ni en Tedeo, és la FAES, sempre lluny del carrer nou. Per dir-ho a cop de piulada, el Mundo acusa, la FAES dissenya el full de ruta i en Tedeo, en Gornés i companyia l’executen com a bons estudiants que són. I els menorquins aquí no hi pintam res.

Ràbia

Em perdonaran els meus lectors que avui no digui res de Newcastle ni de la meva visita recent a Nova York, ni de la novel·la que tant m’ha agradat. Però és que no em puc aguantar. Tenim un govern que han renunciat a ser un govern i que no defensa els interessos dels seus electors. No els importa ni la terra que estimam, ni la llengua que parlam ni el benestar dels menorquins. Han renunciat fins i tot a defensar els interessos tuístics de Menorca. Sembren la llavor de discòrdia i cultiven l’enfrontament. Són senzillament una corretja de transmissió untada d’argent. Actuen com si fossin simples comercials d’una companyia de mòbils. El seu objectiu és vendre un producte que els menorquins no volem. A ningú li hauria d’estranyar que de tant en tant surtin personatges tan poc honorables com Jaume Matas, elegits per Madrid, adorats per pedrojota i untats pel diner fàcil.

Twitter @pauobrador

Comença de fa uns anys amb un primer de mes festiu, quan els menorquins i les menorquines no tenim res a celebrar perquè la balearitat imposada és manco projecte que qualsevol altra realitat politicoadministrativa. Els romans el dedicaven al déu de la guerra mentre que avui en dia qualcuns i qualcunes esperen el dia de la dona (fins quan continuarem rallant de violència de gènere en tost de terrorisme masclista), a Irlanda celebraran el seu dia de sant Patrici (dia en què quan érem universitaris i esperançats visitàvem pubs plens de gent contenta amb una pinta de cervesa a la mà), i nosaltres tindrem el gust enorme de tornar anar de noces, aprofitant que encara és vigent la unió matrimonial entre qui s’estima i es vol casar. Març ja no és mes de guerra per nosaltres, però els fronts de batalla estan oberts i l’ofensiva del neoliberalisme britanicofranconordamericagermànic fa excavar noves trinxeres des d’on només es pot resistir, i gràcies. Proactivament, emperò, daré doblers per tal que es pugui fer el documental necessari sobre l’Operació Garzón, que amb el pretext olímpic del 92 va torturar independentistes catalans, essent condemnat l’exjsuperjutge –més estrellat que no estrella- pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg per no haver atès les denúncies de tortura manifesta.
També sol ser mes d’espàrrecs, amb els quals pots fer-te unes truites insuperables i si tens bon pa a l’abast i un gotet de vi negre, ja pot ploure. També la primavera vindrà, tot i que serà a l’abril que se’ns mostrarà més autèntica i més groga. I sense descartar qualque alenada de fred viu encara (març, marçot…), desitjant noves pluges (Catalunya està seca, més enllà de la conya marinera dels embassaments), i en alerta davant el pol•len volant de parcs, jardins i boscos. I amb canvi d’horari també a la vista que allargarà les hores de sol de capvespre.
Televisament rallant, recomanar l’Òpera en texans del canal 33 (dimecres nit). Literàriament insistesc en el gran molt gran Gabriel Galmés i en La gavina de Márai. I de música de fons, La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, molt molt recomanable, de ver us ho dic!

Article publicat al Diario Menorca, 21 de Febrer 2012

La crisi que des de mitjans del 2008 està arrasant Europa com si d’un tsunami es tractés té el seu origen en els desequilibris econòmics i socials que ha provocat la globalització neoliberal. Un model econòmic basat en l’endeutament fàcil i l’especulació urbanístico-financera ha condemnat molt especialment el sud d’Europa a un futur realment incert. Tanmateix qui ha pagat políticament els plats trencats han estat els partits socialdemòcrates. A gairebé tota Europa hi governen avui partits de “dretes” que impulsen reformes socialment regressives. Només Dinamarca té un govern laborista.

Menorca no és cap excepció sinó un cas paradigmàtic del que està passant a Europa. La crisi ha posat de manifest les conseqüències nefastes d’un model econòmic basat en l’especulació urbanística. Tanmateix qui ha pagat els plats trencats han estat els impulsors del PTI que es va redactar precisament per evitar tota aquesta bogeria especulativa. La dreta més dura de totes governa avui Menorca. El seu programa de govern representa un atac sense precedents al benestar social, la identitat cultural i la protecció del territori. Amb l’excusa de la crisi el nou govern ha retornat aquesta illa als anys 60 en tan sols 6 mesos.

Llegir més

Febrer comença autèntic i la seva efa inicial enceta també aquest fred cru. Crec que els romans imperials el dedicaven als morts i que per açò és el més breu dels mesos, fins i tot quan, com enguany, s’allargassa bixest. I demà la Candelera (bona fira a Molins de Rei, encara diferent del reguitzell de fires i mercats medievals que es fan i desfan arreu dels Països Catalans), i després Carnaval,  i començar a comptar el temps enrera fins als temps pasquals, s’àvia Corema peu petit… Un regal fora d’ordre i de costum serà la visita dels Sonadors de son Camaró a Gràcia i Barcelona, m’agradau moltíssim i només he pogut veure un directe, aquest estiu as Claustre del Carme, de Maó. Febrer també du incerteses més o menys fondes com el mal de cap i panxa que pot comportar, a partir d’ara, posar-se a trobar passatges per volar entre Menorca i Barcelona, i viceversa. Per molt poc no vaig comprar els bitllets de setmana santa amb Spanair (me’ls volien vendre sense fer descomptes als fiets) i ara me n’alegr (un poc). Però quan i com vindrem són dues preguntes amb un interrogant en negreta i mida 20. Seguesc llegint Galmés, que com aquell malta que vam dur directament d’Edimburgh, un no vol que s’acabi mai i el va consumint molt poquet a poquet. I de música de fons, Cada elenada que prens dels Sonadors.