En baixar de la muntanya ja no hi havia guerra. El pulmó, buit de taques. L’estimada va manipular les analítiques amb el pixum del seu gos i va morir a la plana. La radiografia, un CD que estrenàrem en fer-ho d’amagatotis, mai no me la va regalar. No m’importa gaire. Porto la tonada del piano gemegós dins un Ipod sense electre. Té lògica: un tiet seu n’havia abusat i mai no n’havia gaudit. Me demanà d’ensenyar-li-ho. Massa responsabilitat. Vaig provar de ser suau, tendríssim… Dubto molt haver-ho aconseguit: a vegades pany i clau coincideixen en un únic objecte. Els seus llavis torçaven dolor i plaer, és cert, però d’aquella altra manera en què la malifeta no és transgressora sinó impia, bruta per llardosa. A vegades m’he preguntat si no va morir per culpa meva, però cadascú escull la malaltia amb què lluitar. En mon cas, no era tuberculosi sinó una altra molt més actual, de més líquida, que diria Bauman. Estic millor, gràcies.

Llegir més

La munarquia s’ha acabat. Ahir dia 26 de febrer van destronar a sa princesa. La munarquia s’ha acabat com ho fan totes les monarquies, amb un rerefons d’escàndols i traïcions. La tot poderosa princesa va fugir per la porta de darrera davant la traïció de del seu “valido”, que ho va destapar tot. Es va confirmar el que tots sospitàvem, que Mallorca no té res a envejar a Sicília i Calàbria. El seu poder semblava inexpugnable. Havien intentat destronar-la un parell de vegades però no ho havien aconseguit mai. Tant el PSOE com el PP havien assumit que no es podia governar sense ella. I així ara amb un i ara amb l’altre sa princesa de Mallorca va regnar ininterrompudament durant més de 25 anys. Tal com va passar a Itàlia durant els anys 90, el sistema finalment ha caigut pel seu propi pes. I ara què? M’imagín que passarà el mateix que va passar a Itàlia. Bettino Craxi s’exilia a Tunis, la democràcia Italiana desapareix i Berlusconi – el protegit de Betino Craxi – ocupa l’espai que la DC deixa lliure tot creant en un temps rècord un moviment polític – “forza Itàlia” que guanya les eleccions. Que cadascú posi els noms als personatges.
Llegir més

Al·lots,

La família creix. Al setembre, si  tot va bé, un nou xalandrier, una nova espina, veurà la llum en aquest món. Els pares estam molt contents i il·lusionats de poder comunicar-vos aquesta notícia.

Laura i David

Per nadal em vaig comprar una ràdio wifi que capta la senyal d’internet enlloc de la freqüència modulada. És la primera vegada que em compro una màquina a cegues sense haver-ne vist mai cap. No coneixia ningú que en tingués una i que pogués explicar-me que tal. La vaig descobrir per casualitat mentre mirava un programa de TV3. No record el programa només record que sortia un americà que vivia a Barcelona i que en tenia una. Vaig fer una mica de recerca i després de veure un video de youtube vaig decidir-me per una Tangent Quattro, una marca danesa. La ràdio era cara però vaig trobar una bona oferta a ebay.

Llegir més

No m’havia aturat mai a pensar que serà de mi quan tengui 67 anys fins que ahir en ZP va proposar retardar l’edat obligatòria de jubilació dos anys. És una proposta que per sort no afectarà als meus pares que després de més de 35 anys de treballar dur (i cotitzar a la seguretat social) estan a punt de jubilar-se (creuem els dits que no surti un decret d’última hora que els hi prohibeixi). Tanmateix la proposta sí que m’afectarà a mi (en el cas que algun dia treballi a l’estat Espanyol) i a tots els que formem el col·lectiu de xalandria. Per sort els 67 em queden molt enfora però si algú ha de parlar-ne aquests som nosaltres, els que patirem els desbarats d’en ZP. Llegir més

Estimats xalandriers:

Per celebrar l’inici de curs i la recuperació del nivell d’activitat del bloc, voldria proposar-vos un petit joc amb reflexió final. És molt senzill i com que és un joc no competitiu, no hi ha gaunyadores ni perdedors. Es tracta només d’inventar un final obert a la història que tot seguit us plantejaré.

Exercici d’imaginació:

Imaginau per un moment un espai abandonat que fa temps ha perdut la seva funció original, funció diguem-ne relacionada de qualque manera amb qüestions militars.

Seguint amb l’exercici de visualització, podem imaginar per un moment que un grup de ciutadans carregats d’idees, temps i voluntat decideix donar a aquest espai un ús alternatiu a la seva funció històrica i que, decidits a que res ni ningú els aturi i convençuts de la superioritat moral de la seva determinació, començen una voluntariosa feina de recuperació i adeqüació de l’espai.

Podriem dir que entra dins els càlculs lògics d’aquesta histrorieta pensar que -a mesura que el grup du a terme la seva feina- aquesta trascendeix el nucli inicial i recluta noves adhesions (que no sempre representaran postures totalment unànimes amb les dels fundadors inicials però que tenen la seva cabuda en el col.lectiu), al mateix ritme que s’incrementa la difusió pública de la seva feina. Una feina que -val la pena recordar-ho- és essencialment de caràcter altruista.

 Així mateix també és fàcil imaginar com darrera la difusió de les activitats de la comunitat arriben, especialment els caps de setmana, grups de curiosos que volen veure què punyetes fan aquells quatre penjats en un lloc abans abandonat que -tot sigui dit de passada- presenta unes vistes sobre la mar espectaculars.

Finalment, també és ben lògic suposar que entre aquests badocs tard o prest hi figuri un representant dels propietaris legals de l’espai perquè -ai las- l’espai té uns propietaris legals (i no entrarem ara ni aqui a discutir sobre la legitimitat d’aquesta propietat).

Així idò, ja la tenim armada.

Fins aquí l’exercici d’imaginació. El joc comença ara: qui s’atreveix a posar topònim i a imaginar un final pel conflicte que semblaria que és apunt d’entaular-se?

Facin joc, senyores i senyors.

PD: qualsevol semblança amb la realitat és decididament intencionada.

La Societat d’en Ramonet vol cobrar a tothom (perruqueries incloses!) per sentir música. I vol acabar amb la pirateria perquè la pirateria va en contra de la creació artística.
Però, si un ja cobra per la música que va composar va deu anys (o un) per què ha de seguir composant i creant? No va això en contra de la creació artística? No, no. No ho entenc.

El 2009 no només ha caigut una manera d’entendre el capitalisme que se’ns havia venut com l’única possible, sinó també ha començat a caure el que es coneix com Espanya. Ras i curt, el 2009 és el començament de la fi d’Espanya. Al 2009 han caigut els fonaments econòmics que sostenien el miracle espanyol, és a dir, l’especulació urbanística. L’esclat de la bombolla immobiliària deixa l’estat en falderet sense diners per comprar les nostres voluntats i amb 4 milions de parats la majoria dels quals emigrants. EL 2009 ha posat de manifest la gran precarietat del sistema polític de l’estat espanyol. Amb l’estatut de Catalunya unànimanent rebutjat per Espanya desapareix el darrer intent de bastir una espanya plurinacional. Amb la molt probable caiguda del PSOE desapareix l’única força política que pot governar Espanya (no oblidem que el PSOE és l’únic partit que queda primer o segon a totes les autonomies). Comentava en Miquel Maria ja fa anys que el PSOE és molt més perillós i més nacionalista que el PP. Precisament perquè és la força que fa de «pegamento», la caiguda del PSOE i el seu viratge espanyolista té una gran transcendència. Amb el PSOE desapareix als ulls de molta gent una visió alternativa al PP i als «nacionalistes». Al 2009 també ha caigut el grup Prisa, ofegat pels deutes (qui diu que els mitjans de comunicació en castellà són més rentables que en català?). Amb Prisa desapareix el grup mediàtic que ha construït la narrativa política de l’espanya democràtica, una narrativa molt jacobinista. Al 2009 Espanya ha cremat definitivament tot l’espai que quedava entre un projecte sobiranista i un projecte espanyolista de Jiménez Losantos.

Llegir més