Panellets primaverals

panellets-paso-a-paso-8

 

Al llarg de la setmana passada, al món han succeït moltes coses, algunes de les quals, segurament, condicionaran la història futura de la humanitat. No ho dic de broma. A nivell internacional, un atac informàtic massiu ens ha mostrat un nou camp de batalla per a guerres que ja s’estan donant en el nostre present immediat (a més de constatar el que ja sabem: que via mòbil i internet ens tenen totalment controlats). A més, Donald Trump segueix l’escalada de despropòsits, amb un primer viatge internacional a l’Aràbia Saudita que, com tothom sap, és el gran garant de la democràcia a l’orient mitjà, a fer negocis relacionats amb l’armament, després d’haver cessat el cap de l’FBI per tafaner (l’home li cercava les pessigolles russes, l’altra gran abanderada de la llibertat i els drets de les persones del món mundial). Les altres aturades del viatge també han estat molt significatives: Israel i el Papa Francesc. Tot açò després d’haver aconseguit posar una altra vegada a l’agenda política nord-americana el mot impeachment. Aquest home està fent carrera!

Segueix llegint

Share Button
verge del toro

Verge del Toro

Publicat el passat dissabte dia 20 de maig al Diari Menorca

Des del trasllat de l’hospital al nou Mateu Orfila n’hem vist de tots els colors. Des del principi es parlava de la reconversió sense saber exactament quina forma donar-li. El famós pla d’usos de 2009 semblava dibuixar una realitat un tant etèria que li costava posar-se en marxa. Tant semblava així que vam veure com en una campanya electoral al cap de dos anys una candidatura popular posava, amb fotografia i pancarta inclosa, davant l’antic hospital reclamant l’ús sociosanitari. Aquest abrandament sensacional, tanmateix, va demostrar ben poc recorregut. El resultat d’aquesta promesa al llarg de quatre anys el vam veure tots: el retorn (mal fet) de l’edifici a l’Estat. Amb un nou canvi institucional (tant a l’Ajuntament com a les institucions autonòmiques) la cosa ha semblat donar un gir. En tot cas, malfiar-se un punt sempre ens fa prudents. Bona part de la societat ha reclamat el manteniment de l’ús sociosanitari, igual que, sembla, els grups polítics dels governs de les institucions. I també, sigui dit de passada, el gruix social que els va donar suport, atès que ben prou es va parlar de l’aprofitament dels edificis en desús, d’una política de cara al manteniment i la priorització dels serveis a les persones, de pensar en clau de model de ciutat, etc.

Així, durant aquests dos anys no s’ha deixat de parlar de l’edifici de Verge del Toro, cosa que em sembla prou positiva. Em sembla ben interessant que es debati sobre tot i també sobre fets reals. Em referesc als informes. Perquè qui més qui menys, a l’hora de prendre segons quines decisions (per exemple, mai arribarem a saber què pretenia, de ver, el PP amb l’edifici) ho ha fet parlant de l’estat de l’edifici, o parlant de si es té cabuda o no, o de si pot acollir els serveis, sense saber-ho del cert. I que vagin sortint informes que van deixant clar que l’edifici està en condicions, o que hi hagi voluntat de seguir estudiant la viabilitat real del projecte, no deixa de ser un triomf d’una societat com la menorquina que necessita constantment haver de demostrar i lluitar per les seves necessitats.

He de dir que la darrera decisió del Govern balear, que mescla el Verge del Toro, però no se sap si ho deixa prou clar (també parla d’un altre edifici nou per cobrir les necessitats sociosanitàries) em té em té un tant desconcertat. Més que res perquè sembla voler allargar un tema que patina un poc als responsables autonòmics. No dubt, tanmateix, que les reclamacions per l’edifici i que continuïn apareixent informes que avalin la possibilitat de tenir, si no tots, almanco bona part de serveis socials i sanitaris al Verge del Toro, hauran de ser escoltades per força.

Share Button

La nova casa no té, encara, projecte (ni se l’espera)

Casa_derruida_en_El_MuyoLa nostra literatura, durant la postguerra, especialment als anys quaranta i cinquanta, en va passar un fum per sobreviure. L’intent, per part del franquisme, d’acabar amb la llengua i la cultura catalanes, va fer prop de reeixir. En els primers anys després del conflicte bèl·lic, les manifestacions literàries van ser escasses i es van fer, bàsicament, des de la clandestinitat o des de l’exili. És el cas de de la primera versió d’Antígona, obra teatral de Salvador Espriu (1939), o de Nabí, el magnífic poema de Josep Carner (1941). L’ofec a què era sotmesa la creació literària autòctona va impedir, per exemple, d’actualitzar-se estèticament, per la qual cosa les directrius dels anys vint i trenta es mantingueren fins als anys seixanta. Aquest fet explica la vigència de les propostes postsimbolistes, tot i que aquestes incorporaren, a més dels temes metafísics, referències a la situació civil del moment. Espriu i Carner, en les obres citades, mostren aquesta temàtica. En el cas del poeta de Sinera, aquesta via s’acabà desenvolupant, potser de manera molt més clara al llibre de poemes La pell de brau (1960).

Segueix llegint

Share Button

El pitjor any de la vostra vida acadèmica

IMG_20170512_084846

Tempus fugit. Dies volant. Sembla que tot just era ahir que una nova fornada d’alumnes començaven segon de batxillerat. I han passat nou mesos des de l’inici de curs! Entraven a la sessió d’acollida expectants per saber què es trobarien en el darrer any, si tot anava bé, d’institut. En aquella presa de contacte, en tant que tutor, els vaig felicitar perquè havien escollit un camí difícil, l’acadèmic, la qual cosa implicava renúncies, sacrificis i esforços importants. En aquest sentit, no vaig poder evitar d’advertir-los que es trobaven davant del que seria el pitjor any de la seva vida acadèmica, un curs en què patirien moments de molta pressió, nirvis i desànim. També vaig comentar-los, per compensar-ho, que en arribar a la universitat, el primer any, no ho trobarien tan complicat. Per sort, a més, hi havia un altre fet que els rescabalaria de tots els mals tràngols acumulats: després del pitjor any acadèmic vindria, amb tota seguretat, el millor estiu de la seva vida.

Segueix llegint

Share Button

La banda sonora de la nostra vida

portada.musica.nosaltresVicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.

Segueix llegint

Share Button

No sé si hi cabrem tots

Crowd7Menorca és una illa petita. Record haver sentit fins a l’avorriment, un estiu de fa molts anys, un vídeo promocional en què es remarcava una xifra: set-cents quilòmetres quadrats. Res. Una minúcia. No tant, però, com es pensaven alguns, poquíssims, companys catalunyesos que vaig tenir a la universitat (l’excepció: en general hi vaig conèixer molt bona gent). Acostumats a mirar-se el llombrígol, es pensaven que els menorquins havíem d’anar a Mallorca per poder comprar a un supermercat o per emprar una cabina telefònica. Els més exagerats, fins i tot, parlaven de camps de futbol en què, si el xut era massa fort, la pilota queia a la mar.  Açò darrer sembla fantasia, però ho vaig sentir a dir. Menorca és petita: la gent de fora no entén que se’ns faci molt costa amunt haver d’agafar el cotxe des de Ciutadella per anar a Maó, acostumats com estan a perdre hores infinites en embussos, al tren, al metro, cada dia, per anar a treballar a les grans ciutats. Solen ésser els mateixos que, en fer un temps que viuen a l’illa, pensen que travessar-la és, més o menys, com haver de viatjar fins a la fi del món i els fa una vessa enorme posar-s’hi.

Segueix llegint

Share Button

Existeix la idea d’Europa?

europe-1155038Si recorrem a les evidències, Europa és un dels cinc continents, d’acord amb les convencions, del nostre planeta. Sembla que ningú no es qüestiona aquesta unitat geogràfica (tot i que, per exemple, a la viquipèdia podem llegir que «segons l’historiador anglès Eric Hobsbawm, l’extrem occidental del gran continent eurasiàtic s’ha classificat com a continent, en part, per mitigar l’estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa»). També sembla evident que el nostre continent forma una unitat econòmica i, fins i a un cert punt, política, organitzada al voltant de l’anomenada Unió Europea, per molt que el Regne Unit hagi iniciat el brèxit, que Suïssa vagi a la seva o que Turquia i Rússia no hi acabin de quallar. Finalment, existeix la idea d’una unitat històrica i cultural d’Europa, creada al Renaixement, a partir d’una visió idealitzada de l’antic Imperi Romà, que seria la base del que hom podria anomenar civilització europea. Però quan la unitat, fonamentada en interessos comercials, s’ha volgut revestir de la suposada empremta cultural i històrica, ha fracassat. Recordem que aquell llunyà referèndum sobre la constitució europea, en què es parlava d’uns orígens culturals compartits, va acabar en fum de formatjades.

Segueix llegint

Share Button

Sobre la qualitat humana de la política

Article publicat a Es Diari Menorca dia 20 Abril de 2017

L’afer dels contractes menors ha caigut com un gerro d’aigua freda entre els votants de Més. Hi ha estupefacció i desànim. La gent esperava més, molt més d’una formació diferent que ha fet bandera de la transparència. Tot s’ha ajuntant en una turmenta perfecte: ànim de revenja, mala maror entre Mallorca i Menorca, sensacionalisme periodístic i una gestió pèssima i precipitada. No havien passat ni dos minuts que ja sentíem, sovint dels mateixos que enterraven diners dins pots de cola-cao, la cantarella del “tots són iguals” i “jo ja t’ho deia”. Hi ha hagut un especial interès per identificar els culpables tot desviant les culpes cap a la conselleria menorquina tan incòmode. No hi ha hagut, tanmateix, el mateix interès per entendre el que realment ha passat.

 

L’afer dels contractes menors posa de manifest la tèrbola relació entre l’àmbit personal, professional i polític. Perquè no esteim davant un problema d’enriquiment personal, ni encara manco de finançament il·legal. Ja voldrien els altres partits tenir els comptes nets de Més per Menorca. El treball encomanat s’ha fet hi ha donat molt bon resultats, com demostra els recursos europeus que s’han captat. No esteim davant un problema de corrupció sinó de confusió entre l’àmbit personal i l’àmbit polític. Perquè no hauria estat cap escàndol que aquest informes els hagués fet una consultaria qualsevol amb seu a Londres. La notícia és els que els ha fet en Jaume, el gran estratega del Més per Mallorca.

borgen
Si volen entendre el que ha passat potser que ens tornem a mirar la sèrie danesa “Borgen”

Abans de continuar una advertència. Sóc amic d’en Jaume, encara que fa molts anys que no coincidim. El vaig conèixer fa més de 20 anys a Barcelona. És una de les persones més intel·ligents i feineres que he conegut mai. Doctor en economia, antic representant de la Unió Europea a Malta, en Jaume treballa de consultor sobretot en temes de fons europeus, turisme i medi ambient. La seva feina és fer informes i els fa bé. No em sap greu dir que m’hauria agradat veure en Jaume de candidat. Perquè molt poca gent a les Illes Balears té la capacitat i el carisma que té ell. En Jaume és bo però, no ni de bon tros, és perfecte. Té febleses que en Pere Sampol va descriure molt bé en un article recent.

Segueix llegint

Share Button

Literatura per pensar

Si ara féssim una enquesta informal, a mà alçada, entre la gent que es considera lectora, la gran majoria l’aixecaria en demanar qui té la narrativa com a gènere habitual. Més poques mans comptabilitzaríem en el moment en què abordéssim la poesia o el teatre. Però no s’acaba aquí la tipologia. Potser, en aquesta enquesta, hauríem de recordar als informants que n’hi ha un altre, de gènere, l’assaig. Així, en algun racó, inadvertides, veuríem, solitàries, unes poques mans alçades. Una d’elles seria la meva.

books-1204273_1280

Segueix llegint

Share Button

Incompatibilitats laborals

Un filòleg té, des d’un punt de vista professional, una gamma prou variada de sortides. Vaig especialitzar-me, a la carrera, en la branca de literatura, perquè allò que m’agrada és la historiografia literària. He acabat fent de professor en un institut, la qual cosa és una sort, perquè puc, en gran part, desenvolupar-hi la meva especialitat. A més, en tant que lector de pedra picada, tenc necessitat de recórrer a la crítica literària per tal de posar seny i mesura dins del caos que significa tot el potencial de lectures que tenc a l’abast. Fins i tot, qualque vegada, he fet de crític literari, amb major o menor fortuna. Finalment, de manera molt discreta, també he dedicat una petita part dels meus esforços a la creació literària, especialment a la narrativa, la poesia i l’assaig (si els xalandrums poden ésser qualificats d’aquesta manera). El problema és que aquests tres vessants (historiador, crític i autor) generen algunes incompatibilitats pràctiques amb què ja m’he trobat més d’una vegada i davant de les quals no sé quina decisió prendre.

books-2158773_1280

Segueix llegint

Share Button