Estremida memòria

Moltíssims anys després, davant d’una aluda plena de confits, el maonès Salvador Bondia s’hauria de recordar d’aquell remot capvespre del mes de juny en què son pare l’havia menat a conèixer Sant Joan. D’açò, i de moltíssimes coses més relacionades amb la festa central de Ciutadella, va fer-ne memòria. El sucre de la llepolia, després del crec amb què les dents van esmitjar-la instintivament, impregnà la llengua d’una dolçor que tenia oblidada i inicià un recorregut per diverses parts de l’organisme que va acabar al cervell, on activà una sèrie de connexions neuronals totalment inesperades.

Continua llegint

Share Button

Assajant l’assaig

Fa una setmana, rodava per Palma. Convidat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, vaig poder participar en les segones jornades dedicades a l’assaig. N’estic molt agraït. En aquesta ocasió, es tractava d’abordar el lloc que ocupen en el gènere les biografies, a partir de dues activitats força diferents: una taula rodona («La biografia com a subgènere de l’assaig») —de què vaig formar part, al costat de Xisca Homar, Pilar Arnau i Rosa Planes, que en fou la moderadora— i un diàleg o, més ben dit, un «mà a mà entre autors: l’assaig des de la biografia i la poesia. Amb Margalida Pons i Josep Maria Sala-Valldaura.» Crec que va ser una experiència molt profitosa, tant per als participants en els actes com per al públic assistent.

Continua llegint

Share Button

Sotmesos a la pressió del temps

En arribar el mes de juny, la calor xafogosa s’ajunta amb el final de curs. Par acabar-ho d’adobar, és una època aquesta en què apareixen, de manera sobtada, tota mena d’encàrrecs. De les pàgines de l’agenda, a vessar de terminis i tasques que s’han de fer sí o sí, en sorgeix una sensació angoixosa: no hi haurà manera d’aclarir-ho, per moltes hores que hi dediqui. En aquest context, trobar unes estones —relativament poques, perquè el llibre es llegeix en tres empentes— per llegir La transformació, de Franz Kafka, no deixa de ser una manera profitosa de desconnectar, ni que sigui per uns moments, de l’esclavatge a què ens sotmet la pressió del temps.

Continua llegint

Share Button

I a tu, què t’importa si m’he vaccinat o no?

Ja em disculpareu per la contundència del títol. No és del meu estil, però m’ha estat impossible no cedir al sensacionalisme, a cercar l’impacte en el lector potencial per intentar convèncer-lo que li cal llegir les ratlles que venen tot seguit. L’alternativa era un senzill «Respecte», amb molt menys potencial. Ara bé, no es tracta d’un recurs buit de continguts, el titular, ni d’un simple pescaclics (allò que els anglesos anomenen clickbait). Els mots que encapçalen el text són totalment sincers. M’han sortit de l’ànima, en calent, davant la situació en què ens trobam. Necessitava expressar-ho, de la mateixa manera que em cal argumentar-ne els perquès. N’hem de parlar. I debatre-ho, si escau, perquè tenc la sensació que estic nedant a contracorrent.

Continua llegint

Share Button

Aina Moll i el respecte dels drets lingüístics

El proper mes de juliol farà un any que vam celebrar, organitzada per la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, una jornada d’estudi i d’homenatge dedicada a Aina Moll. Fa molt de temps que en volia parlar perquè, després del que hi vaig poder escoltar, tenia moltes ganes de conèixer millor la persona i, sobretot, l’aportació que aquesta filòloga d’origen ciutadellenc va fer en diversos camps relacionats amb la llengua catalana. És més que possible que la seva figura quedés eclipsada per l’ombra allargada de son pare, l’obra del qual és immensa. Per açò, qualsevol ocasió de remarcar la vàlua d’Aina Moll és més que necessària. Les vicissituds, però, del curs acadèmic, tan atípic i, per variar, tan absorbent com sol ser habitual, havien fet que fins ara no m’hi hagués pogut dedicar.

Continua llegint

Share Button

Moltíssimes gràcies

Ho escric a la correguda. No podia fer-ho d’una altra manera. Ja sé que, a classe, m’he cansat de recomanar-vos les bondats de la planificació prèvia abans d’escriure un text. Però les normes hi són per, alguna vegada, incomplir-les. El que ve tot seguit està escrit a raig, més amb el cor que no amb el cervell. Esper que m’ho sabreu perdonar.

Continua llegint

Share Button

Un sistema fagocitador

Un parell de lectures relativament recents, fetes en els darrers mesos, centrades en temes d’història de la música popular del segle XX —el rock i el rap, respectivament—, coincideixen a assenyalar que, després d’un naixement trencador, la indústria musical, després d’anul·lar-ne la càrrega ideològica combativa inicial, les acaba assimilant per a convertir-les en productes amb què alimentar el mercat. No deixa de ser interessant constatar amb quina facilitat el «sistema» és capaç d’apropiar-se fins i tot d’allò que en neix com a reacció: alguns llibres que expliquen les vergonyes d’Amazon i companyia, per exemple, es poden comprar fàcilment en aquesta plataforma. Acaben servint, justament, per a engreixar la bèstia que volien combatre.

Continua llegint

Share Button

Duc el dimoni dins jo

Açò cantava fa anys en Tomeu Penya, equiparant el dimoni amb aquella branca que li pujava després de veure unes bones anques balancejar-se per la platja.  Be, no us retgireu, no és d’enrevenamentes que us venc a xerrar.  El dimoni que duc dins jo és molt mes perillós que la líbido o l’excés de testosterona, és un ésser terrible i temible, que ha estat capaç de posar de genolls la postmoderna societat del segle XXI, que en poc més d’un any ha acabat amb la mitat dels drets civils que ens havia costat segles assolir, que ha mort centenars de milers de persones, que ha deixat sense feina per molts anys a centenars de milions (es diu ràpid, eh, centenars de milions de llocs de feina destruits, açò és un nombre i vuit zeros a darrera, vuit !!).  Com ja haureu endivinat, es tracta del virus més famós de la història, el que passarà als llibres de text de generacions venideres com la presa de pèl més gran que hi ha hagut mai:  tenc un positiu confirmat de COVID-19

Com sabreu els lectors habituals, soc un fervent defensor de les teories de la conspiració (terme acunyat pel serveis d’intel·ligència per desacreditar els que no creuen).  No soc un negacionista, el COVID-19 és un virus que, indubtablement, existeix, però totes les xifres que l’envolten son tant poc coherents que tot plegat fa una forta olor de merda.  Ja vaig escriure sobre el tema quan va començar el confinament http://www.xalandria.cat/?p=4348 i quan va acabar l’estiu i van tornar les restriccions http://www.xalandria.cat/?p=4772 , i cada dia que passa estic més convençut que tenia raó des del principi. Açò és un virus molt menys letal que la grip al qual se li ha afegit un enorme altaveu mediàtic per a convertir-lo en una font inacabable de por i repressió.  La darrera noticia que vaig sentir sobre el tema als telenoticies deia que ara, a la Índia, la gent queia com a mosques, i que fins i tot els cementiris s’havien vists desbordats, amb més de 1800 morts diaris. Però anem a veure, és que a ningú el van ensenyar a dividir, a l’escola ????  A la Índia hi viuen més de 1350 milions de persones.  Si a Espanya, amb menys de 50 milions, al pitjor moment vam arribar a 1000 morts diaris i no vam col·lapsar , que ens pot fer pensar que un país que te 27 vegades més població (27 vegades !!) pot col·lapsar amb només 1800 ?  Si fent un calcul ràpid a la Índia moren cada dia, de normal, més de 35.000 persones !!

Però tampoc és de xifres que us he vingut a xerrar, per jo és evident que hi ha una manipulació mediàtica molt clara des del principi i que encara continua, la novetat de la que us volia xerrar és de tractaments mèdics, un detall que se m’havia passat per alt fins que he tingut el bitxo dintre.  Resulta que aquest virus té la particularitat de generar poca reacció al cos.  Almenys d’entrada, no genera grans febres, o sigui, que el nostre sistema inmunitari no el perceb com un enemig perillós i no passa de generar unes dècimes de febre, o ni açò.  En canvi, si que té una gran capacitat inflamatòria i una gran dispersió.  Què vol dir açò? idò que inflama pulmons, bronquis, però també òrgans vitals i fins i tot el cervell.  A mesura que avança, pot generar serioses dificultats respiratòries, pèrdua d’olfacte (tema que conec bastant perquè en el Parkindon també passa), moltíssim cansanci i un malestar general molt pronunciat, amb sensació d’ofec.

El tractament recomanat per la OMS és paracetamol, llit i molt de líquid.  Però com que jo, repeteixo, soc un conspiranoic militant en aquest tema, he cercat què diuen altres professionals mèdics no tant adherits al status quo. I el que diuen sembla de calaix:  els processos inflamatoris, de tota la vida, s’han tractat amb medicaments antiinflamatoris (aspirina o ibuprofè).  Aplicar un analgèsic (paracetamol), no fa més que enganyar al cos, tapar el síntoma, i empitjorar molt el procés inflamatori, i provocant seqüel·les que poden arribar a ser permanents. Com que m’ha semblat un raonament molt lògic, he optat pel tractament amb ibuprofè. Resultat? Al 5è dia ja no tenia febre ni malestar general, ni cansanci, al 6è dia només em queda com a símptoma una mica de tos (poca) i en cap moment he perdut l’olfacte o el gust.

Segur que son paranoies meves, però que la OMS recomani un tractament tant ilògic, fins i tot per a un profà de la medicina, no em fa més que sospitar que aquesta era la peça que faltava al puzzle que ha permès parar el món amb un virus més inocu que la grip i un bon altaveu mediàtic.

Resumint, si agafeu el bitxo, considereu prendre ibuprofè, no teniu res a perdre i si molt a guanyar.

Share Button

Ordenar la biblioteca (com i on)

He hagut d’interrompre, per tal d’escriure aquest text, una petita recerca immobiliària per la xarxa. Bé, el que realment he fet és deixar-la per impossible, perquè els preus que es demanen fan impossible la idea d’anar-se’n a viure al camp. Hi ha massa especulació i, tal i com estan les coses, val més treure’m la idea del cap i dedicar-me, per variar, a rallar de llibres i, en concret d’una lectura que, tot i trobar-la decebedora, m’ha fet pensar en moltes coses darrerament. Massa coses.

Continua llegint

Share Button

Anar a l’Aire

A mi, per molt que engendri «lilàs que broten de la terra morta», que mescli «records i anhels» i que somogui «les rels enterques amb ses pluges vernals», no em sembla que l’abril sigui «el més cruel dels mesos», com afirma Elliot. Ben al contrari, juntament amb els primers dies de maig, que avui tot just acabam d’encetar, aquesta és una època que esper amb impaciència pel fet d’estar directament relacionada amb la campanya d’anellament que, en el marc del projecte Picole Isole, es desenvolupa a l’Aire, un illot de trenta-quatre hectàrees, majoritàriament de roca pelada, situades davant de Punta Prima, al sud-est del litoral menorquí. Fins i tot ara, quan fa força temps que no hi particip (boni bé una dècada, comptat i debatut), l’enveja respecte dels que hi són s’ha fet més latent que mai.

Continua llegint

Share Button