The Cure en tres moments

Cintes de casset
En una data que es fa difícil de precisar, potser durant el mes de desembre de 1987, un al·lot que tot just ha començat a escoltar música, amb onze anys i un primer radiocasset que li han regalat els pares, grava cançons que sonen per les poques emissores de ràdio que en aquell moment s’escolten a l’illa. En cintes de seixanta o de noranta minuts, es superposen fins al desgast tot tipus de cançons, escapçades en el moment en què les veus radiofòniques apareixen. No hi ha, evidentment, cap criteri clar que les ordeni.

Aquest projecte de persona mostra tal interès per la música que els reis li duen, aquell hivern, un casset doble recopilatori intitulat Qué locura en el qual apareixen les (suposadament) millors cançons de l’any. D’entre les que li criden l’atenció, n’hi ha una de molt dinàmica d’un grup anomenat The Cure: «Why can’t I be you» que, curiosament tanca el segon volum, és la darrera de totes. Uns anys abans, ses majestats ja li han regalat el miscel·lani Monstruo Total i repetiran la jugada, en el futur, amb obres com Boom 3 i Epic 12, amb què el fillet anirà ampliant eclècticament el seu bagatge musical.

Keep Reading

Share Button

Elogi de les bones llibreries

Fa relativament pocs anys que els demiürgs havien pronosticat la fi immediata del llibre en paper. Semblava que no hi havia marxa enrere i que el procés era imparable. L’evolució lògica de les coses ens menava al món digital i, després d’una llarga gestació, no exempta de dificultats, es va posar en circulació un estri que ho havia de canviar tot, el lector de llibres electrònics. Sembla, però, que la predicció no ha acabat de quallar i el paper segueix essent el format preferit dels lectors de llibres. Amazon, per exemple, el gegant del comerç en xarxa, ha deixat de promocionar el seu lector Kindle, les vendes del qual no han acomplert les expectatives. És un símptoma que els vaticinis no anaven en la bona direcció. Per ara.

Keep Reading

Share Button

Les (in)competències lingüístiques

Sembla que l’aprenentatge de llengües és imprescindible per a poder-se moure per aquests mons de Déu amb garanties. I si la llengua apresa és l’anglès, encara més. Aquestes són idees que formen part de l’imaginari de gran part dels ciutadans europeus, segons es deprèn de les dades obtingudes a l’Eurobaròmetre 386 de 2012 (les més recents de què disposam), en què un 98% dels enquestats manifesta que aprendre llengües és bo per als seus fills. Aquesta és la teoria, perquè a la pràctica només un 54% dels enquestats manifesta ésser capaç de mantenir una conversa en una altra llengua (un 25% ho pot fer en dues llengües més; un 10% en tres llengües més).

Si miram les dades en detall, per estats, veiem que a Luxemburg, a Letònia, als Països Baixos, a Malta, a Eslovènia, a Lituània i a Suècia, més d’un noranta per cent de les persones enquestades manifesten ser competents en una llengua diferent de la pròpia. Aquesta segona llengua no necessàriament és l’anglès: el rus, per exemple, és ben present en aquells estats que antany formaren part de l’òrbita soviètica. Espanya, com no podia ésser d’una altra manera, es troba molt per davall de la mitjana continental. Només un 46% dels ciutadans de l’estat manifesten que poden desenvolupar una conversa amb una llengua diferent de la pròpia. Dit d’una altra manera, més de la meitat dels espanyols són monolingües. L’informe FUNDAS de 2008 redueix aquesta xifra al 49,7%. La xifra segueix essent molt alta. Per territoris, a Castella la Manxa i a Andalusia, el percentatge de persones que no coneixen cap segona llengua és superior al seixanta per cent.

Keep Reading

Share Button

Leonard Cohen: quan la música embelleix la mort

Escric aquestes ratlles trasbalsat per la notícia: Leonard Cohen és mort. Si m’ha punyit el traspàs no és per cap tipus de mitomania, de la qual estic vaccinat. Més enllà de la música, els textos i les facultats tècniques –la veu, en aquest cas– de l’intèrpret, no hi sol haver res que sigui focus de la meva atenció (a no ser que siguin elements que ajudin a entendre millor la seva obra): ni amants, ni vicis, ni costums luxosos, etc. Açò ho deix per a les revistes de paper cuixé i els fòrums d’internet. La mort de Cohen m’ha dolgut més pel com que no pas pel què. Com ja va fer un altre dels grans de la música popular, David Bowie, el canadenc s’ha acomiadat d’aquest món amb un disc profètic i colpidor.

Justament un dia abans de conèixer la notícia luctuosa, havia escoltat per primera vegada el darrer disc de Cohen, You want it darker (primera i única en el moment d’escriure açò). També, aquesta mateixa setmana, n’havia pogut llegir una crítica, a la revista Ruta 66, que malauradament ha esdevingut profètica. Xavier Valiño començava la seva anàlisi del disc citant un fragment d’una de les cançons, la que dóna títol al treball, «I’m ready, my Lord» (Senyor, estic preparat) com a comiat evident de qualcú sabedor que el temps entre els vius és a punt d’acabar. En aquest sentit, Valiño citava també uns mots de la carta que Cohen va enviar a Marianne Ihlen, antiga amant i musa (a ella es referia «So long Marianne», un clàssic del seu repertori) morta no fa gaire víctima d’un càncer: «som vells i els nostres cossos cauen a trossos. Crec que prest et seguiré».

Keep Reading

Share Button

Brèxit

Anècdotes i reflexions sobre el brèxit publicades al Diario Menorca dia 8 de Novembre 2016

Una companya de feina (de mare anglesa i pare àrab) ens explicava una anècdota molt preocupant. L’anècdota té a veure amb la seva filla adolescent (de pare negre) que treballa els caps de setmana a Marks & Spencer. Aquest estiu una dona major a qui despatxava li va demanar quan tenia previst marxar del país ara que havien votat Brèxit. La seva filla, amb cara de pomes agres, li va respondre molt educadament que ella era d’aquí. No és la única anècdota que m’ha arribat. Un amic que treballa a l’oficina de treball m’explicava el cas d’una companya de feina del sud d’Europa que rebia regularment abusos de clients. “Que fa una estrangera com tu treballant aquí quan la meva filla no té feina?” (Disculpa Ken Loach, això també ho hauries d’haver explicat a la teva magnífica pel·lícula I, Daniel Blake que vas rodar just devora la meva facultat).

i160623c-1024x697

No es tracta de casos aïllats. Les denúncies per odi racial s’han multiplicat des de la victòria del Brèxit. Entre el 23 de Juny i l’1 d’agost els casos d’odi racial Londres van augmentar un 57%. L’objectiu principals dels atacs són els ciutadans de l’est d’Europa, i molt especialment els d’origen polonès. Els casos d’odi racial són especialment preocupants a la perifèria “blanca” i “obrera” de Londres, Essex, el feu del UKIP. També han augmentat els atacs de caràcter homòfob. Concretament, han pujat un 147% durant els mesos d’estiu. El Brèxit no és només una qüestió de política internacional. És sobretot un canvi d’hegemonia política interna. El centrisme optimista i vacu de Tony Blair i David Cameron ha deixat pas a un nou ordre polític molt més dur i antipàtic.

Keep Reading

Share Button

Primer l’horari; després, els fusos

Les festes de Sant Joan, a Ciutadella, comencen amb el primer toc de flabiol, a les dues: «noble caixer, donau vos permís per començar es replec?», diu Sebastià Salort en el moment exacte del migdia solar. Hi ha, per tant, un decalatge de dues hores entre allò que diu el sol i el que mostren les pantalles dels rellotges, quan es disposam a celebrar el dia més llarg de l’any. En el zenit de l’estiu, la saviesa popular fa referència a l’escurçament dels dies i «a l’agost, a les set és fosc». En realitat, tots sabem que és fins a les nou que hi ha claredat. Una altra vegada ens trobam amb aquests cent vint minuts de diferència. D’on surt, aquest desfasament, del qual trobam mostres evidents en les tradicions? En algun moment de la nostra història s’ha configurat un fus horari diferent del que regia en temps antics.

Keep Reading

Share Button

La transició energètica és un fet

Només des de la ignorància o la malevolia (prou escampada pel món aquesta darrera) es pot negar que la caducitat dels combustibles fòssils sigui una evidència. Davant d’una tal realitat, el camí a seguir ens mena a fer la transició cap a les renovables per tal de produir l’energia a partir dels recursos naturals que, de forma il·limitada, ens ofereixen el sol i el vent. Ens jugam el futur i la salut del planeta. Avui, els avenços tecnològics ens permetrien de prescindir en gran mesura del petroli i dels seus derivats. Però el canvi de paradigma camina a pas de tortuga. Potser hi té a veure el fet que les multinacionals que monoplitzen el sector no volen perdre la posició de domini, per molt que el sol i el vent no siguin de ningú, i no hi tendiran definitivament fins a assegurar-se que segueixen tenint-ne la paella pel mànec.

Keep Reading

Share Button

Xalandria, 10 anys!

El 2016 fa deu anys que aquest blog va inciar el seu camí. Una dècada en què Xalandria ha estat una finestra oberta al món i en què una colla d’amics han pogut intercanviar les seves impressions amb una munió de lectors potencials. Perquè la comunitat xalandriera és força numerosa: un repàs a tots els que hi heu col·laborat (aportant-hi entrades, comentant-les, llegint-les) demostren que el blog és una fita internàutica i que ha deixat el seu pòsit en l’opinió illenca (i més enllà!). Ja sabeu, a més, que aquest espai segueix a la vostra disposició perquè n’aneu fent l’ús que trobeu més convenient.

Per celebrar l’efemèride, el blog ha passat pel quiròfan i s’ha sotmès a una operació de cirurgia estètica. Calia. Els continguts segueixen essent els mateixos, però adaptats als temps que corren, de tal manera que llegir-los serà molt més amigable no només des de l’ordinador sinó també des dels dispositius mòbils. El nou disseny, minimalista, prioritza els continguts per damunt de tot. Només cal acabar de polir-ne alguns petits detalls perquè tot funcioni amb normalitat.

Esperam que ens vulgueu acompanyar en aquesta nova etapa.

Salut i per molts d’anys!

Share Button

El Nobel i la polèmica, un matrimoni ben avingut

No hi ha any, sembla, en què la concessió del premi Nobel de Literatura no estigui envoltada de polèmica. S’escriuen pàgines i pàgines d’opinió, per un motiu o un altre, que fan bona la màxima que diu: «que parlin de tu encara que sigui per deixar-te com un pedaç brut». Quanta promoció gratuïta del guardó s’ha fet aquests dies! De vegades les controvèrsies són banals. En d’altres ocasions, no. Però sempre acaben generant una quantitat ingent de xerrar boig que cal saber evitar si hom no vol acabar infoxicat.

BobDylanNobel-1476359135-640x640

Keep Reading

Share Button

La xarxa també és açò

Com sabeu, fa unes poques setmanes vaig publicar en aquest mateix blog un conte («Una altra manera de viure les festes») en què la protagonista manifestava la voluntat, entre d’altres, de sortir de caixera a Gràcia, a les festes de Maó. Aquest text va significar una mena de boom a Xalandria, que va veure com moltes cares noves hi feien una passejada. A mi, a més, em va servir per tastar el poder de la xarxa, de les xarxes dites socials. I no tot el que hi vaig descobrir em va agradar.

Fins ara, mogut per l’ego que en el fons té qualsevol que escriu, per tal de cercar lectors potencials (més enllà dels quatre o cinc incondicionals) havia emprat només Twitter com a eina de promoció. Cada vegada que hi havia una novetat, feia una piulada amb el títol del text i l’enllaç al blog. Així i tot, ja feia un temps que reflexionava al voltant de la possibilitat d’emprar també Facebook com a plataforma de difusió i d’autobombo.

Keep Reading

Share Button