Xalandria

Començam amb una obvietat: la darrera biografia de Josep Pla és una obra monumental: pels continguts, per l’extensió… La feina que ha fet Xavier Pla, en aquest sentit, és encomiable. De la monografia, se’n poden fer lectures des de perspectives molt diverses. Entre d’altres, m’interessa particularment resseguir l’esforç que l’escriptor empordanès esmerça al llarg de la seva vida a construir-se un personatge. Ho fa, evidentment, gràcies a la literatura. A part de centrar el primer capítol d’Un cor furtiu (Destino, 2024) a aquest aspecte, magistralment redactat a partir de la imatge de qui gaudeix posant-se una roba que no és seva, Xavier Pla ja havia tractat aquests aspectes a la seva tesi doctoral, que es va publicar amb el títol Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema, 1997). El títol, en aquest sentit, és inequívoc.

Llegiu més

Views: 26

Acab de trobar, a una de les llibretes destinades a apuntar-hi tota mena de coses, al vol, unes notes preses, segons consta, el passat quinze d’agost. Es veu que, a la correguda, després de veure o escoltar a algun informatiu els efectes devastadors de la tempesta que, en aquells moments, acabava d’afectar les Pitiüses i Mallorca, vaig escriure una sèrie d’impressions al respecte. El que va passar un dia després a Menorca, sobretot as Mercadal i a Alaior, va fer que les paraules restessin abandonades al paper. Esperant de ser represes, si calia. No seria la primera vegada —no serà la darrera— en què aquesta mena d’apunts no acabassin almon.

Llegiu més

Views: 57

En començar l’any, el natural, la gent acostuma a formular bons propòsits de cara als mesos venidors. Així, es plantegen tota mena de reptes —relacionats moltes vegades amb la dictadura de la imatge: emmagrir, fer esport, menjar saludable…—, aprofitant la frontera mental que el pas de desembre a gener suposa. Tot i que en el meu cas són els cursos acadèmics els que marquen el pas del temps, també vaig caure en la trampa i, en haver acabat de menjar els dotze grans de raïm reglamentaris, vaig formular, amb tot el convenciment del món, el ferm determini d’aprendre, d’una vegada per totes, a saber dir que no.

Llegiu més

Views: 65

Dissabte. Deixarem de banda que, en una accepció que ha passat molt malament el pas del temps, però amb la qual, avui en dia i per desgràcia, encara hi ha molta gent que hi està d’acord —només cal veure què voten—, pot ser el nom que es dona a un «conjunt d’operacions de neteja de la casa, que les dones solen fer en dissabte, però que també fan en altres dies de la setmana». El diccionari Alcover-Moll ens diu que aquest mot també es pot referir, d’una banda, al sisè dia de la setmana —al segle XVIII, a la Menorca britànica, potser era el setè?— i, de l’altra, a la vigília d’una festa. Açò explica que, paradoxalment, la jornada que precedeix un dia assenyalat no necessàriament hagi de caure en dissabte tot i que se’n digui així. El de Sant Joan darrer va ser en diumenge, per citar-ne un exemple de fa poc. Enguany, però, açò no passarà a les maoneses festes de Gràcia: tot coincideix el mateix dia. Avui és un dissabte vertader.

Llegiu més

Views: 88

Quan dúiem l’àvia Nena dins el cotxe, solia romandre en silenci. Un lleu moviment labial, però, feia pensar que, dona com era de fortes conviccions religioses, estava resant. Potser per a garantir-nos un bon trajecte. En arribar a la nostra destinació, però, aquella dona, llesta de pensament tot i que, per circumstàncies de la vida, tot just sabia llegir i escriure, deia, per exemple: «quaranta-tres». O «vint-i-sis». O la xifra que fos. Amb tota la concentració del món, s’havia dedicat a comptar els vehicles amb els quals ens havíem creuat per la carretera. Era un costum que tenia, sorprenent als nostres ulls fins que ens hi vam acostumar i, al final, érem nosaltres qui li demanaven pel resultat del recompte. Me n’he recordat avui, de na Nena, mentre travessava l’illa en cotxe. En venien tants, per l’altre carril, que no crec que l’àvia els hagués pogut comptar tots. S’hauria perdut.

Llegiu més

Views: 56

Ens trobam en plena canícula. Aquest mot —provinent del llatí canicŭla i que el Diccionari català-valencià-balear tradueix com a cusseta— dona nom a un estel de la constel·lació del Ca Major, conegut també com a Sírius. A més, fa referència al període de l’any en què sol fer més calor, que és quan aquest estel surt i es pon amb el sol. S’aixequen i es colguen a la vegada. El diccionari d’Alcover i Moll, redactat quan el canvi climàtic encara no s’havia fet evident com ara, ja qualificava la calda que hi feia d’exagerada. La cultura popular, per la seva banda, ha aprofitat l’animal, que dona nom a l’astre i al període d’estiu més calent de l’any, per remarcar-ne les condicions climàtiques, que fan grinyolar els cans o, com recull a Menorca l’espigolador de paraules Francesc Riudavets, els fan anar per ses voreres.

Llegiu més

Views: 52

Cada any, un dia d’entre setmana de mitjan agost, a casa, ens aixecàvem tots a primeríssima hora del matí. Encara era fosc. L’objectiu d’aquest esforç, titànic, era contemplar, des d’Alcalfar, la sortida del sol damunt la mar. Durant les vacances, el despertador de casa també en feia i, per açò mateix, solia romandre mut, excepte aquell dia puntual en què sonava massa prest. Acostumats a anar al llit tard i, sobretot, a aixecar-nos a la quina hora, la maniobra costava. Però valia la pena. Es parla molt de les postes de sol. Massa. Les sortides no els tenen res a envejar.

Llegiu més

Views: 67

Potser enguany li ha costat un poc més, però ha acabat arribant. Per variar, les previsions l’han anunciada a bombo i plateret. A l’illa, tothom roman pendent de les aplicacions meteorològiques i sap quines seran les màximes i les mínimes, quina temperatura de xafogor tindrem o quin vent farà —detall important a l’hora de decidir si s’ha d’anar a nedar al nord o al sud. Aquest és un aspecte que sorprèn els visitants: creuen que cada menorquí és, a la pràctica, un meteoròleg in pectore. Deuen suposar que els espais televisius dedicats al temps són els més vistos a les llars illenques. Per variar, no és ben bé així —quan era estudiant, també es pensaven que aquí tothom sabia sonar la guitarra —, però una part de veritat hi ha en aquestes apreciacions. Viure en poc més de set-cents quilòmetres quadrats condiciona com els humans es relacionen amb l’entorn. Hi ha hagut temps, per tant, de preparar-s’hi. Però, tot i açò, els efectes de l’onada de calor, en ser inevitables, s’han fet sentir en tota la seva plenitud. A l’illa, a les altes temperatures, cal afegir-hi una humitat més que generosa. La xafogor d’aquests dies fa de molt mal estar.

Llegiu més

Views: 56

La protagonista del xalandrot d’aquesta setmana és una finestra convencional de caseta de vorera. Res de sofisticació: no es tracta d’un exemplar oscil·lobatent, fet d’alumini o de PVC, és a dir, modern, sinó d’una baluerna de llenya que reposa damunt d’unes frontisses donades, amb rovell als mecanismes metàl·lics que serveixen per obrir i tancar-la i, fins i tot, amb corc: alguns muntets de serradís que reposen sospitosament damunt l’ampit testimonien el panxó d’aquests petits animalons devoradors de fusta. Una mà de pintura —i un tractament contra el molest insecte coleòpter— no li faria cap mal.

Llegiu més

Views: 76