El galop poderós del Cavall Verd

Arriba la primavera i, amb ella, una nova edició dels premis Cavall Verd de poesia. Organitzats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, s’hi entreguen, des de 1984, dos guardons: el Rafel Jaume de Traducció Poètica i el Josep M. Llompart de Poesia. Els premis són per a obres publicades durant l’any anterior al de la cerimònia. A més, cada any els Cavall Verd es dediquen a la memòria d’un poeta illenc, al voltant del qual s’organitzen un seguit d’activitats d’homenatge. En ocasions anteriors han estat triats Llorenç Moyà, Marià Villangómez, Gumersind Gomila (l’any en què els premis s’entregaren a Maó), Maria Antònia Salvà o Blai Bonet. Enguany, per cert, estan dedicats a homenatjar el poeta manacorí Guillem d’Efak.

Premis Cavall Verd

Segueix llegint

Share Button

Aleksiévitx

A la vetllada literària en què una sèrie d’homes vam llegir textos escrits per dones, el passat 8 de març a l’Ateneu de Maó, vaig triar, a més de Laia Martínez, fragments escrits per la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. No m’entretindré a explicar-vos el desenvolupament de l’acte, tot i que ja us podeu imaginar que ajuntar cinc mascles alfa, escriptors per a més inri, en un mateix escenari, va ser la manera més eficaç de deixar en evidència la nefasta societat patriarcal que ens envolta. Com que no anàvem gaire bé de temps, vaig ser molt breu a l’hora d’explicar el perquè de la tria (i em vaig allargar a l’hora de llegir els textos seleccionats). Així i tot, amb un únic argument n’hi va haver prou. Kafka afirmà que, «si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres». No hi ha dubte que dues de les grans punyades literàries que he rebut en els darrers mesos han vingut de la mà d’Aleksiévitx i de les seves obres La pregrària de Txernòbil i Temps de segona mà, ambdues publicades per Raig Verd, en traducció al català de Marta Rebón.

Swetlana_Alexijewitsch_2013

Segueix llegint

Share Button

Que no t’enganin: les paraules no tenen ni penis ni vulva

trans-1170x1365 Sí que en tenen, però, els parlants. I, malgrat que les llengües són neutres, hi projectam elements relacionats amb la situació social d’homes i dones, de manera que afloren, en aquests usos, les desigualtats de les segones respecte dels primers. Per a exemplificar-ho, només cal agafar una entrevista a la premsa en què Bel Olid va declarar que «tenim una generació de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes». L’escriptora fa un exercici interessant, perquè estem avesats a escoltar amb normalitat aquesta frase, que no deixa de ser un calc del castellà, però amb el mot polla en tost de figa. En canvi, la referència als genitals femenins fa que l’expressió ens xoqui, perquè fa grinyolar convencions que tenim assumides inconscientment. Hi ha gent que troba vulgars les paraules d’Olid; no és el meu cas. La veritat és que l’escriptora ens posa davant d’un mirall, el reflex del qual ens mostra una part incòmoda de nosaltres mateixos. Potser perquè la llengua expressa com és la societat que l’empra.

Segueix llegint

Share Button

Sempre hi queda la bellesa

Fa quinze dies, en sortir del teatre, es va tornar a activar un corc, una mena de fil d’Ariadna invers que m’introduïa encara més en el laberint mental de les reflexions intranscendents. Encara burxa, l’animalet. El mal té un origen clar: El malentès, d’Albert Camus, que va tornar a posar damunt la taula les velles qüestions de sempre. La història que s’hi explica serveix per a fonamentar la tesi que la vida és absurda, sense sentit, amb l’afegit d’un ‘no’ final antològic que desestima la possibilitat de trobar cap consol davant del drama existencial. La visió de la vida que ens presenta Camus és tan negativa, tan pessimista que, si ens haguessin donat una pistola en sortir del teatre, potser més d’un l’hauria emprada per a suïcidar-se. Per què allargar-ho més si la vida és un desastre? Sort que, per un motiu o un altre, els espectadors vam relativitzar el contingut de l’obra.

el-malentes-albert-camus

Segueix llegint

Share Button

Les paraules nostrades

Potser el que diré per començar fuig un poc del fil conductor que se li suposa al text, però crec adient recordar que al segle XIX va aparèixer un corrent literari anomenat costumisme, el qual creia que, amb l’arribada del progrés tecnològic i amb el canvi cap a una nova societat industrial de base burgesa, un tot de costums tradicionals desapareixerien. Per açò, es proposaren de deixar-ne constància per escrit, per salvar-les de l’oblit i fixar-les en la memòria col·lectiva. Al darrere d’aquesta actitud hi havia el conservadurisme ideològic més ranci, ancorat en les estructures de l’antic règim, que accentuava fins a l’extrem la normal i humana resistència als canvis.

Paraules menorquines

Segueix llegint

Share Button

Racismes lingüístics

Les llengües són consubstancials als éssers humans. No seríem sàpiens si no haguéssim desenvolupat la capacitat del llenguatge verbal. Aquesta idea, tan òbvia, sembla que no ho és fins que no la veiem escrita. Jesús Tuson, l’insigne lingüista, la té ben present al seu assaig Una imatge no val més que mil paraules, una obra que, malgrat els anys que han passat des de la seva publicació, és encara plenament vigent i recomanable. Fa pensar. Hi diu, per exemple, que tal i com passa amb els humans també les llengües són diverses, la qual cosa, a més de ser la cosa més natural del món, no es contradiu amb el fet que, en essència, totes són iguals. Com nosaltres, que ens caracteritzam per la diversitat de colors de pell, d’ulls, de creences, d’orientacions sexuals… Però tots, al cap i a la fi, som humans. Amb les llengües passa el mateix: totes al mateix nivell. Cap de millor (ni pitjor) que una altra. Per tant, així com no tenim cap dubte a dir que és un racista qui creu en la superioritat d’un determinat color de pell (generalment més claret) respecte d’un altre, no n’hauríem de tenir cap a considerar que, qui pensa que una llengua és millor que una altra, també és racista.

Egg-Racism

Segueix llegint

Share Button

Habemus grammaticam

D’uns mesos ençà la llengua catalana compta amb dues noves eines fonamentals per al seu ús: l’Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana. Ambdues obres han estat elaborades per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la nostra autoritat lingüística. N’hem sentit a parlar a bastament,  sobretot en les setmanes anteriors i posteriors a la seva aparició, en què la premsa es va fer ressò d’algunes de les novetats més cridaneres, d’entre les quals les més esbombades han estat aquelles que afecten l’accentuació diacrítica. Hi ha hagut una certa polèmica en aquest sentit, però a l’hora de la veritat gairebé tots els mitjans de comunicació escrits en català ja utilitzen les noves convencions. Bon senyal. No deixa de sorprendre que, si ha servit d’alguna cosa que se’n parlés, hagi estat per a vendre’n tot l’estoc disponible. Qui vulgui un exemplar de la gramàtica haurà d’esperar que en surti una nova reimpressió. Que una obra d’aquest tipus, de gairebé mil cinc-centes pàgines, s’hagi convertit en un èxit de vendes, és curiós. Però, si vivim, coses veurem.

gramatica_portada

Segueix llegint

Share Button

La vergonya d’Europa

Potser és una percepció meva, però sembla que la crisi dels refugiats ha passat a un segon pla informatiu. Tot i que se n’ha parlat amb motiu de les nevades, que han fet encara pitjors les condicions en què milers de persones s’amunteguen en els mal anomenats camps de refugiats, d’un temps ençà hem tornat a l’oblit de la situació desesperada en què viu tanta gent. La barbàrie no cessa i la mar Mediterrània segueix essent un immens cementeri d’aigües pregones.

CDIf3y6WgAArxCN

Segueix llegint

Share Button

Commemorar

Com cada any, la llista d’aniversaris i commemoracions d’aquest 2017 és prou llarga. Per adonar-se’n, només cal llegir l’article que Joan Josep Isern ha publicat al número de gener d’enguany de Serra d’Or, en què n’enumera un munt (tot i que no hi apareixen els dos de què parlaré més endavant). Ja ho he dit en altres ocasions, però convé recordar-ho: calen, com aigua de maig. Malgrat que potser se n’abusi. Bàsicament perquè, tal i com es dedueix d’allò que en diu el diccionari, commemorar és fer memòria solemnement d’una persona o d’un fet. La solemnitat, és a dir la celebració pública i formal, és allò que li dóna transcendència i fa que la commemoració sigui un fet col·lectiu. De memòria col·lectiva. I d’aquesta, n’anam enrere, malgrat la falta que ens fa.

El grand tour del pintor Calbó Segueix llegint

Share Button

La involució

Publicat al Diario Menorca en l’edició de dia 23 de gener de 2017

Podríem dir, a grans trets, que és el contrari que l’evolució. El terme s’aplica, bàsicament, a tendències polítiques o socials que recuperen plantejaments caducats o reclamen un estat de coses anterior. L’estancament de les polítiques europees ha duit descontent a bona part de la població del continent, que no es veu representada per la classe política. La manca de solució de molts problemes relacionats amb el dia a dia de la gent mesclat amb la qüestió de la immigració i el tema dels refugiats, ha duit bona part de la població a agafar-se a tendències a l’alça marcades per la xenofòbia i la intolerència, que es veuen reforçades i amb possibilitats reals d’obtenir poder en unes eleccions. La creació d’una Europa basada en els valors democràtics, en la pau i en la convivència fa aigua per totes bandes. No parlem del cas Trump.

A Espanya es parla de la crisi del règim del 78. L’estat de coses aparegudes amb la transició i la constitucionalitat, amb tots els seus clarobscurs, també fa aigua. Hi ha qui propugna una sortida cap endavant, sigui en forma d’un trencament de radicalitat democràtica amb l’estat (el cas català) o bé un refer les estructures del poder establert. Però la involució és també present, i davant les crisis, un retorn a les velles estructures és també atractiu per a molta gent. I la recuperació de vells símbols que podem considerar clarament regressius fan actes de presència. Les jures de bandera populars en són una petita mostra.

Estem parlant de la posada al descobert d’actituds i fets que no haurien gosat sortir fa almanco una dècada. Però ja sí. He vist repartit a les portes de Maó pamflets que propugnen la suposada superioritat moral i racial europea. Pot sortir algun il·luminat que, fent gala de la pròpia ignorància i pretenent fer creure que els que van errats són tots els altres, posa en falsedat la unitat de la nostra llengua. Açò no són elements institucionals, però sí que poden contaminar. Dins el PP existeix un sector (l’altre dia va venir Bauzà, a fer campanya) que propugna seguir endavant amb les línies més dures, sense pors, i a trencar consensos assolits anys enrere. El discurs del batle des Castell sobre la jura de bandera fa un poc de por.

A l’altra banda, moltes institucions són governades per forces que provenen del poble, que cada dia, a còpia de feina, intenten fer millor la vida dels ciutadans. Que aixequen les estores i obren portes i finestres per fer les institucions més netes i modernes. Amb els seus encerts i desencerts, però amb la convicció d’un nou model que s’escolpeix dia a dia, a poc a poc però sense aturall.

Share Button