Discurs per a una cerimònia de graduació

Han passat exactament 247 dies des que, un 12 de setembre llunyà, vam encetar el curs de segon de batxillerat que acomiadam formalment, avui, amb aquesta festa de vint-i-un botons. Vuit mesos i cinc dies de la nostra vida «volaren de pressa», que diria Joan Alcover al poema «La relíquia». Sembla que ens hi vam posar la setmana passada i… C’est fini! Ha estat, aquest, un curs intens, vertiginós. Una autèntica trituradora neuronal, en què hem descobert que la vida és allò que passa entre els exàmens, els deures i els lliuraments de treballs i tasques o que la part social de l’existència, a pesar d’honroses excepcions, s’ha reduït al mínim. Amb tanta pressa, pressió i estrès, ha estat molt mal de fer trobar moments de pausa, estones per a la reflexió, sempre necessària. Per exemple, per demanar-se quin sentit té tot l’esforç esmerçat durant aquest curs (i l’anterior). En cas d’haver-ho fet, el pragmatisme potser haurà respost que, sobretot, per a aprovar i treure la millor nota de cara al futur. O per girar full al més ràpid possible.

Si hi aprofundíssim un poc, potser tindríem temps de veure amb perspectiva el perquè dels dos cursos de batxillerat, a mitjà i llarg termini. Aquí, podria enriquir la reflexió tenir en compte la diferència que Jesús Tuson estableix entre know what i know how, entre aprendre què i aprendre com: acumular memorísticament continguts o saber emprar-los. Si el primer terme de l’equació esdevé un mitjà (i no una finalitat), el segon passa a tenir sentit i ens ajuda a resoldre la incògnita d’allò en què consisteix l’educació. De fet, s’acompleix el que afirmen les nostres sagrades escriptures, és a dir, la LOMLOE, que citaré literalment (és a dir, obrint cometes baixes): «El batxillerat té com a finalitat proporcionar als alumnes formació, maduresa intel·lectual i humana, coneixements, habilitats i actituds que els permetin desenvolupar funcions socials i incorporar-se a la vida activa amb responsabilitat i aptitud. Així mateix, ha de facilitar-los l’adquisició i l’assoliment de les competències indispensables per al seu futur formatiu i professional, i capacitar-los per a l’accés a l’educació superior.» Fins aquí la cita. Tancam cometes.

Fixem-nos-hi: es tracta, també, d’estar preparats per accedir a l’educació superior –amb el permís de la PAU o selectivitat. Acabar el batxillerat, per tant, no és cap final, sinó una fita més en el viatge. És allò de la típica metàfora de la vida, sobretot des que Odisseu, Ulisses, s’ho va prendre amb tota la calma del món a l’hora de tornar a Ítaca. El que importa és el camí, no el fet d’arribar a les aigües tranquil·les de cap port. Per açò, d’acord amb Joan Maragall, cal dur una vida dinàmica, treure-li suc. I no aturar. Anar més enllà i, després del batxillerat, cursar un grau universitari, un cicle formatiu, treballar, prendre’s un any sabàtic… La qüestió és no tenir una actitud acomodatícia. De vida, només en tenim una i cal aprofitar-la. Començant per l’estiu que tenim a tocar. D’aquí a no res, potser a Roma, l’encetarem. Si aquest ha estat el pitjor any acadèmic de la vostra vida —ara no només m’adreç als alumnes, sinó també a les famílies, autèntiques víctimes col·laterals de la batalla—, toca, en compensació, passar un estiu de dalt de tot, inoblidable. D’aquells que, d’aquí a una colla d’anys, es convertiran en una relíquia, en un record inesborrable que retrobarem en tornar al «jardí desolat» de la joventut.

El fragment que he llegit fa un moment de la LOMLOE parla, a més, de formació, o de l’adquisició de la maduresa intel·lectual i humana, que no és altra cosa que saber on són els propis límits i capacitats. Les taules de la llei educativa també citen, no podia ser d’una altra manera, els coneixements, que haureu adquirit a carretades (el know what). Tants, que, fins i tot, se’n podria fer un poema, en versos lliures, que fes així:

Fins aquí el poema, un pèl dalinià, en què coneixements de totes les disciplines, de ciències i de lletres, interactuen, dialoguen els uns amb els altres. Com hauria de ser.

Ara bé, el fragment de la LOMLOE que hem llegit fa un moment parla, també, d’habilitats i actituds que us permetin desenvolupar funcions socials i incorporar-vos a la vida activa amb responsabilitat i aptitud. Aquí, no n’hi ha prou amb les memoritzacions massives —amb empollar, cosa que fan les gallines, com explica Josep Pla—, o amb aplicar mecànicament receptes Thermomix™ o instruccions de mobles d’IKEA™. Ni, molt menys, recórrer a la mal anomenada intel·ligència artificial —artificial, sí que ho és; intel·ligent, de cap de les maneres! Com deia Salvador Espriu (més o menys): a vegades és necessari i forçós que un home empri el ChatGPT™; però mai tot un poble no ha de ser-ne esclau. Recordau sempre açò, gent de Sepharad.

La vida no us ho posarà fàcil. Caldrà ser creatius per afrontar els reptes que us vagi plantejant. Es tractarà de posar en pràctica, per exemple, el que es pot llegir en un manual de matemàtiques de segon de batxillerat (que hauria de referenciar parentèticament, seguint la convenció APA, cosa que no faré perquè aquest és un discurs oral), del qual citaré aquests mots: «un vertader problema és una situació que se’t presenta i saps, més o menys, on vols anar, però no saps com. La principal dificultat consistirà, precisament, a aclarir la situació i trobar algun camí adequat que et dugui a la meta». Caldrà, per a reeixir-hi, tenir paciència i esforçar-se (quin verb més polit i tan infamat alhora: esforçar-se!). És qüestió de pràctica, no de teoria, tot i que sense la segona, la primera no us durà almon.

Potser, també, un dia qualsevol, prendran la dimensió que els pertoca, imperativa i categòrica, mots com aquests: «actua només segons aquella màxima per la qual puguis, al mateix temps, voler que ella esdevengui una llei universal». Recordau que som animals socials, com va dir Aristòtil, i que, per açò mateix, juntes som més poderoses en un món narcisista en què impera la llei del més fort.

Avui, però, no és el moment de pensar-hi, en totes aquestes coses. Volen calma i temps. Ara toca celebrar on som. En començar el curs mostràveu una sèrie de potències que, en gran part, han esdevingut acte; a partir d’ara, se n’albiraran unes altres; potser, deixareu de ser camells per esdevenir lleons, sense perdre de vista, a l’horitzó, el nen de què parlava Nietzsche, com a meta (no sé si us l’han explicada, la faula aquesta). Els tutors i la resta d’equip docent (professors, cap d’estudis, orientadora) us hem acompanyat, escoltat, aconsellat, ajudat, suportat, emprenyat, avaluat i un llarg etcètera de mots acabats en –at (participis tots ells) al llarg d’aquesta travessa que és el batxillerat, que també acaba en –at. Ha estat un plaer poder-hi ser.

Molta sort en el futur i que la vida us doni un camí ben llarg, ple d’aventures i ple de coneixences. Ka vafis…, perdó, que vagi molt bé!

Endavant!

Views: 155