Hi ha un tipus de lector que desperta especialment la meva curiositat, el d’esqueles. Que n’hi ha. Més dels que ens pensam. Des de fa anys. I no només es tracta d’un hàbit atribuïble a la gent gran. Sempre, però, el trobam associat a la premsa tradicional, és a dir, en paper. Diria que no hi ha cap font bibliogràfica que avali el que dic, tot i que l’observació del fenomen donaria perquè algun acadèmic ociós, del ram dels estudis culturals preferentment, s’hi dediqués. Al meu voltant, sobretot a la feina, he constatat que més d’un individu comença la lectura del diari pel final, a la recerca dels òbits. En trobar-los, els llegeix amb atenció i, supòs, amb respecte. En fan una anàlisi aprofundida. N’hi ha que —són els casos extrems—, en tenir-ho aclarit, ja no miren res més. Ni els esports, ni la política, ni tan sols la predicció meteorològica. En tenen prou a donar compte dels morts.
Som davant d’una manera de procedir que no deixa de ser misteriosa. M’agradaria saber què hi cerca, exactament, en aquesta mena de lectura, la gent que s’hi dedica. Crec que es tracta d’una curiositat lògica, ja que som un lector apassionat, tot i que de literatura, bàsicament. Pel que fa a les esqueles, malgrat desconèixer-ho, n’intuesc el potencial. És evident que, amb la informació objectiva que hi apareix no queda justificat l’interès que tanta gent demostra per aquesta mena de textos.
Les esqueles estan fortament codificades. Els elements que hi apareixen sempre ho fan allà mateix. Tenen unes zones clarament assignades. Presidint-les, òbviament, sempre hi trobam el nom de la persona que, com diuen els valencians, ha falta. Potser que es tracta de gent coneguda. Sobretot en llocs petits. A vegades —i aquest és un costum que va camí de perdre’s perquè ja no es fa servir—, per facilitar la ubicació del mort, davall del nom apareix o bé el sobrenom o bé, de manera més puntual, el malnom. En la gent del camp, és freqüent la presència del lloc gràcies al qual eren coneguts pagesos i pageses, amos, madones i missatge. En d’altres casos, també hi pot constar l’ofici. Hi podem trobar, finalment, altres informacions de parentiu. Per exemple, que el difunt era vidu o vidua de qualcú, cosa que, al meu entendre, a pesar que ajuda a situar-lo, resta una part del protagonisme al finat.
A més de la gent propera, qualsevol filòleg agraeix aquesta informació. Hi ha una riquesa lèxica sorprenent en aquest àmbit. Els especialistes en onomàstica poden obtenir-ne força informació d’interès: noms més freqüents, per èpoques, usos dels hipocorístics, mecanismes lèxics de formació dels sobrenoms… En canvi, per als especialistes en els noms de lloc, una esquela pot ser una autèntica desgràcia. Hi ha decessos que suposen la pèrdua d’un informant i, amb ell, la desaparició d’una part important de la microtoponímia d’un indret. A Menorca, quantes dades es deuen haver perdut en els darrers anys per no haver arribat a temps de recollir-les?
El filòleg, servidor ho és, també es fixa en la llengua en què estan redactades les esqueles. En un context de minorització lingüística, qualsevol indicador és benvingut a l’hora de definir l’estatus en què es troben les llengües del territori, sobretot la que es situa en situació d’inferioritat. Dona joc. Encara més si es poden incorporar variables geogràfiques o socials a l’equació. D’un temps ençà, fins i tot poden servir per testimoniar l’arrelament de determinats prejudicis lingüístics entre la població. El diferencialisme, per exemple. Pocs àmbits d’ús més formals que el text d’una esquela hi deu haver. El registre que s’hi adequa és el que és. En aquest sentit, que en alguna ocasió, sortosament puntual avui en dia, alguna n’hagi aparegut emprant formes col·loquials —la presència de l’article salat ho delata—, en aquest sentit, no deixa de ser preocupant.
L’interès per les esqueles, però, no és només filològic. Els sociòlegs, els historiadors i els antropòlegs també hi poden obtenir informació d’interès. La mida de les esqueles —les més grosses poden ocupar mitja pàgina del diari— o la quantitat que tenen com a protagonista la mateixa persona poden ser reveladors d’una determinada situació social. A vegades, però, n’hi ha prou amb una preposició unint els dos cognoms per a constatar-ho. Els llinatges també aporten informació útil, amb què un genealogista pot fer una festa. En el bon sentit de la paraula, és evident. Per exemple, acabant de reconstruir les branques de qualque arbre genealògic esponerós. La llista de familiars abnegats que consten a les esqueles també permeten d’establir tota mena de parentius, de completar llistes de sagues, etc.
Els lectors que són més de nombres, d’entre els quals aquells que s’interessen en l’economia, també poden treure profit de la lectura d’aquesta mena de textos. Fent, per exemple, un exercici tan senzill com interessant: calcular els ingressos que un diari pot arribar a obtenir en ocasions com aquestes, en què les esqueles emplenen fins i tot pàgines senceres del rotatiu. Perquè es paguen. Testimoniar la mort és, paradoxalment, necessari per mantenir viu un mitjà de comunicació. És, fins a un cert punt, un negoci com qualsevol altre, tot i que, en aquest cas, mantenir les formes és important. En morir l’àvia, el representant de la companyia asseguradora, arribat poc després que na Nena expirés, amb una seriositat exquisida, potser un pèl freda, ens va informar que amb la pòlissa que havia anat pagant durant anys hi entrava la publicació d’una esquela al diari. D’una mida normal i corrent. La vam redactar en un context estrany, luctuós, amb l’àvia gairebé de cos present, entre els familiars que érem allà. Com si la burocràcia no entengués de dols ni d’altres emocions.
Potser he apuntat fins ara unes lectures fins a un cert punt tècniques o especialitzades de les esqueles. Minoritàries, per tant. No donen resposta, per tant, a la curiositat de què parlava al començament d’aquest text: per què, la gent, té el costum de llegir les esqueles dels diaris? Deuen cercar-hi aspectes més terrenals. L’àvia, a qui m’acab de referir, que just sabia llegir i escriure, practicava aquest costum, amb el qual segurament constatava la seva supervivència respecte dels companys de generació. De cada vegada en quedaven menys. En aquesta cursa que és la vida, molts arriben a meta abans que nosaltres. Per sort, molts hi arribaran després.
Sense que hi hagi cap gen competitiu al darrere, saber que encara hi som pot, fins i tot, incidir en la nostra estima. Fins al punt de fer-nos sentir feliços. Almenys així ho apunta Josep Pla: «La desaparició dels altres reforça el propi egoisme. Ens tornem presentistes. Descobrim les coses concretes, i això fa que aquest sigui el període de la vida humana menys ensopit. Al moment en què tot el que us rodeja us parla de la fugacitat de tot, apareix el gust saborós, concret, de la vida.» No sé si hi acab d’estar d’acord, amb els mots de l’escriptor empordanès. Pens, sobretot, en aquells casos en què la «desaparició dels altres» és massa primerenca. I, per tant, injusta. D’altra banda, quan els anys de la persona morta s’acosten o superen els tres dígits, em sorprèn la naturalitat amb què molta gent accepta que ja «havia viscut prou». Sigui com sigui, en tots els casos, es tracta de constatar que la mort forma part indefugible de la nostra vida quotidiana.
Hi ha d’altres informacions de les esqueles que poden tenir interès. Que sigui commemorativa de l’aniversari de qualcú o d’un fet històric, a vegades polèmic. Que hi aparegui o no la creu. En aquest sentit, és bo de fer intentar percebre’n tendències i assajar de relacionar-les amb una possible laïcització de la societat. També poden ser significatius els paratextos, que apareixen de manera força puntual: versos, poemes sencers, aforismes… No sé si parlar, però, en aquest cas, d’un interès literari al darrere.
Finalment, s’ha de dir que es poden llegir les esqueles com a testimonis subtils dels canvis socials. Ha deixat de ser insòlit trobar-hi, d’un temps ençà, a la llista de familiars del finat, el nom de la cuidadora que se n’ha fet càrrec en els darrers anys de vida. Encara no he vist, potser no m’hi he fixat, el nom d’alguna mascota en aquests tipus de textos. Potser és que encara no ha passat. Tenc, però, la sensació que no trigarem gaire a veure-ho.
Crec que li estic donant massa voltes a l’assumpte. Potser la gent, a les esqueles, només hi cerca una informació pràctica amb què organitzar-se l’agenda. Res més: dia i lloc del tanatori, si es fa o no funeral o alguna altra cerimònia de comiat… No ho sé. Jo, per si de cas, he començat també a llegir les esqueles del diari, a encetar-lo per la darrera pàgina, fullejant-lo ràpidament fins a trobar-les. Encara no sé què hi cerc. Potser sí: alguna d’insòlita, que n’hi ha, tot i que no em conec cap exemple en la realitat menorquina. L’humor negre també pot tenir-hi el seu espai, en una esquela. El cas del barceloní Manuel Brañas n’és un exemple clar. Redactada, tal com van acordar, pel fill, amb la intenció de reflectir l’humor del difunt i, per què no dir-ho, per desmitificar la mort, es va publicar, en castellà, a La Vanguardia el 9 de març de 2024. Hi trobam frases com aquesta: «Tenia per costum llegir les necrològiques —un esport com qualsevol altre—, fins avui, que apareix la meva» o «reconec que a vegades m’ha agradat tocar-vos els collons, però he estat bona gent».
Podria ser-ho, la meva, una esquela insòlita. Irònica. Divertida. No fris, evidentment, de dur-la a la pràctica, tot i que tal vegada no seria mala idea començar-hi a pensar. Mai no saps quan seràs tu el protagonista d’una esquela —només una, i de mida convencional: no crec que la cosa doni per més— i, per si de cas, convindria deixar-ho tot fermat.
Visualitzacions: 29