Allò que PISA trepitja

A l’estiu, acostum a lluir, entre d’altres, una samarreta blanca de La incorrecta en què es pot llegir el missatge següent: «Ets més inútil que un traductor automàtic». El missatge és clar, reivindicatiu i, crec, prou actual. No hi ha cap màquina, encara, que faci la feina correctament a l’hora de traslladar textos d’una llengua a una altra. De la inutilitat d’aquests estris hi ha exemples a balquena. D’entre els clàssics, destaca el que ens va oferir aquella consellera autonòmica d’educació, el nom de la qual sortosament ja no recorda ningú, que es referí, en èpoques bauzàniques, a un tal Informe Trepitja, forma amb què una maquineta havia modificat en un text, pensat originalment en castellà, l’acrònim PISA. És la mateixa autoritat, per cert, que en parlar del Museu d’Art Modern de Nova York en deia sa MoMa, la que es pensava que l’Euskadi era un idioma —potser interferida per aquell acudit d’Eugenio en què el protagonista feia una cosa semblant amb el búlgar—, o que TIL i PEC eren sigles intercanviables a pesar que no volguessin dir el mateix, ni d’enfora.

Encara se’n parla, de les proves PISA, amb què l’OCDE —l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Sostenibles— avalua de manera regular, cada tres anys, els sistemes educatius de gran part del nostre planeta. Ho fa centrant-se en alumnes de quinze anys, que són examinats en tres àmbits o competències: la lectura, les matemàtiques i les ciències. Fa pocs dies n’hem conegut els darrers resultats, els de 2025. Des d’un punt de vista estatal, autonòmic i illenc, els números són catastròfics. Per a fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia, com recorda Xavier Díez respecte de la comprensió lectora, els nostres «alumnes de 4t d’ESO d’avui tindrien el nivell d’un alumne de segon trimestre d’un de 2n de fa deu anys». Malgrat no tenir cap validesa acadèmica, perquè es basa en una percepció subjectiva, aquesta és la realitat amb què ens trobam a les aules, també a batxillerat.

Amb les dades a la mà, tot són escarafalls. Com si ningú no s’ho esperàs, la publicació de la notícia genera moltes hores de debats inútils entre els tertulians radiofònics i els articulistes, als diaris, tenen tema amb què omplir les seves columnes durant uns dies. Deixant de banda que poques veus qüestionen la metodologia emprada a l’hora de fer les proves, cosa que en comprometria la fiabiliatat, o que caldria demanar-se qui ha ha darrere d’un organisme com l’OCDE, veiem que, ràpidament, tothom es dedica a cercar-ne les causes i, fins i tot, a apuntar-ne les conseqüències: els canvis demogràfics hi influeixen, com també n’és un factor clau l’ús indiscriminat de les pantalles i, d’un temps ençà, l’anomenada intel·ligència artificial generativa, omnipresent i omnipotent no només entre els adolescents: hi ha professors que es queixen que els alumnes empren la IA per a resoldre tasques que ells, docents, han preparat i, per a més inri, corregiran, emprant aquesta eina tecnològica. La situació és molt complexa. Són molts els factors que intervenen a l’hora d’obtenir uns resultats com aquests. Hi ha qui assenyala els canvis constants en el sistema educatiu… Tot plegat ens mena a les previsions apocalíptiques que apunten cap a un futur en què les futures generacions seran analfabetes en moltes coses malgrat tenir més informació que mai a l’abast.

També hi ha qui es dedica a proposar solucions. Màgiques. El més fàcil sol ser mirar què fan els sistemes educatius que ocupen les primeres posicions del rànquing de les proves PISA i convertir-les en referents a imitar, encara que es donin en contextos sociopolítics, geogràfics, climàtics, etc., que res no tenguin a veure amb el nostre. Un temps, l’exemple a seguir va ser Finlàndia. Que darrerament els finesos hagin apostat per tornar a fer servir metodologies tradicionals, és a dir, lectura en paper i escriptura a mà, en tost d’emprar pantalles a les aules, ha fet que ja no se’n parli. Es veu que no convé. Ara mateix, la televisió autonòmica catalana, entre d’altres mitjans, aposta per Estònia. Malgrat no tenir dades —el que ha passat al Principat amb les proves PISA és un esperpent que mereixeria ser guionitzat pels Monty Python i convertit en sèrie televisiva—, l’estat bàltic s’ha convertit en un model a seguir: d’entre els múltiples factors que en caracteritzen el model, els mitjans destaquen que els alumnes estonians llegeixen molt, en paper, i que dediquen moltes hores setmanals a l’aprenentatge de l’estonià, la llengua pròpia del territori: un terç de l’horari. En aquest sentit, l’anglès, en tant que llengua estrangera principal, no entra als centres educatius fins que els infants no tenen deu anys. Abans, per tant, l’ensenyament és monolingüe. L’aposta per la llengua pròpia és tan decidida en aquest racó del món —en què, no fa gaire, el rus era l’idioma del poder—, que els alumnes poder estudiar gratuïtament a la universitat si tenen com a llengua vehicular l’estonià. Paga l’estat.

Trasplantar un sistema educatiu no és fàcil. De fet, no es pot fer. Els factors específics de cada societat demanen concrecions exclusives. Fins i tot, dins d’un mateix estat, les realitats socials poden ser molt diferents. Al Madrid monolingüe, dedicar una tercera part de l’horari a l’estudi de la llengua castellana semblaria fàcil. I chao pescao. En canvi, a les illes, hi ha dues llengües oficials. Com ho fem? Destinam al català, com a pròpia, un terç de les hores lectives? Què en fem, de l’altra, sense aixecar les ires dels descendents ideològics de don Pelayo i companyia? Més enllà de generar debats infructuosos, parlar dels estonians no deixa de ser una cortina de fum amb què no haver de parlar de les pròpies mancances, que són moltes.

Mancances o virtuts, però? Fins a quin punt no hauríem de donar-li la volta al calcetí i afirmar que, any rere any, els resultats obtinguts a les proves PISA pel que fa al nostre sistema educatiu milloren? El fracàs no deixa de ser un èxit. Un exitàs! Així ho apunta Xavier Díez quan relaciona l’escola amb la preparació dels ciutadans que una determinada societat demana. Després de traçar-ne una perspectiva històrica, amb «The Wall» de Pink Floyd com a música de fons, de parlar de com és l’escola a la Xina, a Corea, al Japó i a Europa, s’entén per què, a un lloc com Espanya, tenim una llei educativa com la que tenim: la LOMLOE. Quan el nostre model econòmic i social és el capitalisme neoliberal, aquell en què les classes mitjanes nascudes a recer de les socialdemocràcies no tenen raó de ser, en què les elits, a través de l’educació privada, accediran per una via alternativa i segura als quadres de comandament, en què les feines més sol·licitades, ja actualment, però encara més de cara al futur, no demanen ni demanaran cap mena de formació i, per tant, són i seran precàries per naturalesa, que els alumnes siguin incompetents en acabar el seu període d’estudis no deixa de ser tot un triomf. Planificat.

Visualitzacions: 46