Ho apunta Jesús Tuson a l’encara actual i necessari Una imatge no val més que mil paraules: «les llengües són artilugis molt flexibles i que, donat el cas, contenen els mecanismes necessaris per a la creació lèxica, si així ho demana una nova situació». Aquesta és una capacitat que tenen totes les llengües. Totes. Perquè no n’hi ha cap que, en aquest sentit, sigui diferent: no n’hi ha de capaces i d’incapaces, no n’hi ha de millors i de pitjors, com encara pensen molts de supremacistes lingüístics. Aquesta capacitat, idò, permet que qualsevol idioma es pugui referir a les noves realitats amb què es troba la humanitat, que són moltes. El canvi climàtic, per exemple. És el que ha succeït amb el japonès i un mot de nova creació, que transcric adaptat al nostre alfabet, kokusho-bi.
Aquest neologisme, proposat per l’agència meteorològica nipona i escollida després d’una votació popular, fa referència a un «dia de calor cruel». Aquesta en seria la traducció. La crueltat la trobam en aquelles jornades en què el termòmetre arriba o supera els 40 graus centígrads, una situació que és tota una novetat al país del sol naixent, en què assolir aquests valors tòrrids era, fins no fa gaire, un fenomen desconegut. Ja disposaven, açò sí, d’una sèrie de termes per referir-se, en funció de la temperatura, als dies de calor intensa, de ple estiu o, senzillament, d’estiu.
Es tracta d’un sistema semblant al que empram per aquestes latituds a l’hora de referir-nos a les nits en què el termòmetre no dona treva: les tropicals van ser una novetat que s’ha vist superada, recentment, per les tòrrides, en què el mercuri supera els vint-i-cinc graus i no hi ha qui dormi. Potser, prest, si la cosa avança com indiquen les previsions i arribam a matinades en què serà bo de fer assolir la trentena, haurem de cercar un nou terme amb què designar una realitat que serà, no cal dir-ho, insuportable. Nits infernals?
Desconec, en el cas de la llengua catalana, qui s’hauria d’encarregar de fer la proposta terminològica. Potser naixerà de manera espontània, de la mà d’algun mitjà de comunicació —aquesta és una de les funcions que, en casos de llengües normalitzades, tenen els mèdia—, que la farà coneguda i emprada per la gent. També es pot donar el cas que sigui un gabinet terminològic l’encarregat de tirar-la endavant. En el nostre cas, el TERMCAT, l’Observatori de Neologia de la UPF, la Secció Filològica de l’IEC i el portal ésAdir, organitzen, des de fa un temps —dotze edicions fins ara—, la campanya La paraula de l’any, amb què es demostra la vitalitat de la llengua catalana a l’hora de posar-se al dia respecte del món que ens envolta i la necessitat vocabulari amb què dir-lo. Una votació pública proclama, d’entre una tria de neologismes —una desena—, la forma guanyadora, que l’IEC es compromet a estudiar per veure si pot acabar incorporada al diccionari normatiu. En la darrera edició, per cert, l’escollit ha estat el mot vespreig, que s’ha imposat, en aquest ordre, a IA, neurodivergent, salut mental, gazià i gaziana, matxa, queer, crisi climàtica, influenciador i influenciadora i dejuni intermitent.
Si ens fixam en la llista, veiem que les propostes són el resultat d’una part significativa dels mecanismes de què disposa la llengua a l’hora de crear paraules noves, que poden ser morfològics —basats en la derivació, composició, composició culta o parasíntesi—, semàntics i sintàctics —habilitació i sintagmació, sobretot— i, potser els més usuals darrerament, els manlleus i calcs, les sigles i els acrònims. Segur que els lectors d’aquest text relacionen cada paraula amb el tipus de procés a partir del qual s’ha obtingut. Hi ha acrònims, sintagmació, manlleus, derivació…
Per cert, ja que en parlam, un exemple recent d’habilitació podria ser el nou significat que, al diccionari normatiu, ha adquirit el mot pomada. A més d’una «mescla de greix i d’altres ingredients emprada com a cosmètic o com a medicament», també és el nom que es dona a una «beguda tradicional de Menorca consistent en una mescla de ginebra i llimonada». Aquesta darrera accepció és vàlida a tota la catalanofonia? No! Una població del ponent menorquí resisteix, ara i sempre, la denominació invasora. De pomada, a l’aldea irreductible, només en venen a les farmàcies.
D’altra banda, i també ja que hi som, pel que fa als manlleus, cal dir que, en el cas menorquí, encara hi ha més d’una confusió pel que fa als anglicismes que el català illenc va incorporar al llarg del segle XVIII. Ho apuntaven aquesta setmana les xarxes socials del SAL, acrònim que fa referència al Servei d’Assessorament Lingüístic del Consell Insular de Menorca. Res a veure, per cert, amb la dèria malaltissa i hipertensa de salar-ho tot que, des del punt de vista de la llengua, hi ha en segons quins departaments de la primera institució illenca. Bé, resulta que ni xubec, ni idò, ni bòtil, són mots d’origen britànic. Never of the world! Com no ho és, per cert, la ginebra amb què es fan les pomades, les pellofes i les salivetes, la fórmula de la qual ens va arribar per via neerlandesa.
Hem de reprendre, però, el fil conductor d’aquest article i centrar-nos en la capacitat que les llengües tenen d’adaptar-se a les noves realitats, en aquest cas el canvi climàtic. Abans que ho facin els mitjans de comunicació —poca esperança tenc pel que fa als illencs, sobretot aquells en què l’ús de la llengua pròpia del territori es reserva a situacions banals, poc prestigioses— o els gabinets terminològics, voldria posar damunt la taula un parell o tres de propostes. Si l’ametlla cau de punta i són acceptades, és a dir, si la gent les comença a emprar, haurem contribuït a la modernització del català, que no és poca cosa.
En primer lloc, a pesar que el corrector me’l marca com a erroni i al diccionari temàtic específic del TERMCAT no apareix el terme, tot sembla indicar que ja hi ha qui empra el mot eclipsomania per referir-se a l’expectació generada al voltant del fenomen astronòmic que succeirà el pròxim dia 12 d’agost i que es podrà veure de manera privilegiada, entre altres indrets, a Menorca. No m’agradaria ser titllat d’eclipsoescèptic o, pitjor, d’eclipsofòbic, però estic gairebé convençut que tots els esforços i recursos que s’estan dedicant a treure’n un gran benefici turístic de tot plegat se n’aniran en orris.
Per què ho dic? Perquè, per mor del cel terrós, arenós o saharià —és a dir, enterbolit o enteranyinat per la pols del desert en suspensió— o perquè, a causa de l’elevada temperatura de l’aigua en aquesta època de l’any, és més que probable que cap al fosquet del dia D es formin núvols en forma d’enclusa, maleits o negres —són algunes de les formes que reporta Jordi Manent a Els noms populars dels nivolats, boires i vents de Menorca (IME, 2025)— i que aquests acabin en esclafit o, pitjor, en delobí. De tot plegat en resultarà la impossibilitat d’observar aquest fenomen únic i irrepetible. Perdonau-me, però qualcú ho havia de dir.
Finalment, a la correguda, m’agradaria apuntar, si de cas ja ho desenvoluparem en una altra ocasió, aquestes altres propostes: el macarellisme, l’aigua dessaladonitrificada i els escopidinautes o escupidinautes (hi ha una vocal, aquí, que em genera dubtes, però em quedaria amb la segona, que té semblances amb el substantiu o adjectiu estúpid). En aquest darrer cas —els dos primers crec que s’expliquen sols: una patologia o obsessió territorial dels nostres visitants i una realitat dietètica a què potser ens haurem d’anar acostumant— designaríem els traficants de fems que, al llevant de Menorca, tot fugint del sistema de recollida porta a porta, dipositen les seves deixalles als contenidors del meu barri, que no és el seu, i en què encara no s’ha implantat el nou sistema. La proposta que present, per composició culta, resulta de la unió dels mots grecs skoupídia i nautes (que, capricis del blog, no em deixa escriure en el seu alfabet original), que volen dir brossa i navegant, respectivament. Hi ha moments en què es formen autèntiques professons de gent amb els cotxes carregats de bosses al carrer on visc! L’estupidesa humana no té límits.
La premsa ha parlat, per referir-s’hi, de turisme de fems. Ho trob un greu error. Jo no associaria mai del món un mot que ha esdevingut gairebé sagrat, totèmic —des del moment en què fa referència al mannà del qual se suposa que vivim els illencs—, amb la producció de residus, per la qual cosa es podria confondre amb una expressió sinònima, però de conseqüències fatals: turisme de merda. No fos el cas que ens acabessin acusant de turismofòbics o, pitjor i, pel que es veu, no tan improbable, detenint.
Views: 9