Un bon llibre no deixa mai indiferent el lector. Passa més d’una vegada, però, que entre la immensitat de les novetats literàries és difícil trobar obres d’aquest tipus. Fins i tot, és mal de fer que se’n publiquin: solen fugir dels gustos convencionals i, moltes editorials, des del moment en què prioritzen el benefici assegurat més que no pas el risc, no els donen l’oportunitat que es mereixen. En aquest context cal situar Crui. Els portadors de la torxa, l’opera prima de Joan Buades (Inca, 1963), un escriptor del qual, fins ara, només coneixíem el vessant més acadèmic, el de l’investigador de temes com la globalització i el turisme, entre d’altres, que havia abordat de manera crítica en diverses monografies i que, en certa manera reprèn en aquesta novel·la.
Views: 2
Una de les diferents maneres que tenc d’exercir l’activisme cultural es concreta en la subscripció a algunes revistes d’aquest àmbit. Amb la meva petita aportació econòmica intent garantir la viabilitat de publicacions com Caràcters, Poetari, Reduccions, Els Marges o Serra d’Or. Pel que fa a la capçalera editada per l’Abadia de Montserrat, cada mes dispòs de lectures no superficials sobre àmbits diversos que m’interessen particularment: cinema, música, literatura, arquitectura, política… L’única pega de la subscripció és que, moltes vegades, no m’arriben els exemplars fins la tercera setmana del mes corresponent i l’espera es sol fer llarga. Saber-ne, des de dia primer, els continguts (l’índex apareix publicat a la xarxa) no ajuda a controlar la paciència. Aquest mes de juny, per acabar-ho d’adobar, el temps encara passarà més lentament perquè la revista em fa especial il·lusió. Hi ha unes pàgines específiques dedicades a Menorca, amb una entrevista a Maite Salord, en l’equador de la legislatura i a les portes del canvi en la presidència del Consell lnsular, seguida d’un article de Miquel Pons Povedano sobre Pasqual Calbó. Però el narcisisme és allò que empeny, en aquest cas, la impaciència, perquè, en aquest dossier especial («Menorquinisme, creativitat i patrimoni a Menorca» l’han titulat), apareix un article meu sobre l’estat actual de la creació literària en llengua catalana a l’illa.
La nostra literatura, durant la postguerra, especialment als anys quaranta i cinquanta, en va passar un fum per sobreviure. L’intent, per part del franquisme, d’acabar amb la llengua i la cultura catalanes, va fer prop de reeixir. En els primers anys després del conflicte bèl·lic, les manifestacions literàries van ser escasses i es van fer, bàsicament, des de la clandestinitat o des de l’exili. És el cas de de la primera versió d’Antígona, obra teatral de Salvador Espriu (1939), o de Nabí, el magnífic poema de Josep Carner (1941). L’ofec a què era sotmesa la creació literària autòctona va impedir, per exemple, d’actualitzar-se estèticament, per la qual cosa les directrius dels anys vint i trenta es mantingueren fins als anys seixanta. Aquest fet explica la vigència de les propostes postsimbolistes, tot i que aquestes incorporaren, a més dels temes metafísics, referències a la situació civil del moment. Espriu i Carner, en les obres citades, mostren aquesta temàtica. En el cas del poeta de Sinera, aquesta via s’acabà desenvolupant, potser de manera molt més clara al llibre de poemes La pell de brau (1960).
