Illes i lletres a Eivissa

illes-i-lletres-eivissa-2017

Aquest divendres, 13 d’octubre de 2017, s’ha convertit en una data important per a un servidor de tots vostès, després d’haver participat, a l’eivissenca biblioteca de can Ventosa, en una activitat, organitzada per l’AELC, de títol juganer i clar: «Illes i lletres», juntament amb Iolanda Bonet (Eivissa), Maria Teresa Ferrer (Formentera), Pere Joan Martorell (Mallorca) i Nora Albert (Eivissa), que n’ha estat la presentadora. No és la primera ocasió en què he format part d’un acte literari. Moltes vegades hi he fet de presentador, moderador i, fins i tot, d’historiador de la literatura. En moltes manco, m’hi han convidat com a autor, segurament perquè la meva producció literària, fins al moment, era tan minsa i tan dispersa que en aquests esdeveniments em sentia un impostor al costat de gent que eren escriptors de ver. Ahir, però, hi vaig anar amb un llibre propi de poemes, el primer, a punt de sortir del forn (De l’animal que s’imposa, que publicarà AdiA Edicions la primera setmana de novembre). Per primera vegada vaig sentir-me integrat al costat dels altres participants a la trobada.

«Illes i lletres» es va dividir en dues parts. En una primera, vam dialogar seguint un format semblant al d’una taula rodona al voltant d’una sèrie de qüestions que tenien a veure amb la nostra realitat d’escriptors illencs i, després, vam poder llegir algunes de les nostres creacions per tal de donar-les a conèixer al públic assistent. Tot i que no és la meva intenció, ara mateix, de fer-ne una crònica, sí que m’agradaria compartir amb els lectors d’aquests xalandrums les respostes que vaig preparar per a la primera part de l’acte, bàsicament perquè hi apunt, esquemàticament, algunes idees que poden convidar a la reflexió, i aquesta és sempre la premissa principal des de la qual parteixen els textos que he anat publicant en aquest blog.

En el primer dels aspectes que ens va plantejar Nora Albert, ens demanava què era per a nosaltres la creació literària i com la vivíem. Vaig respondre amb unes paraules molt semblants a les següents: en el meu cas, escriure és una de les maneres prioritàries que tenc de ser en el món i, amb algunes altres, poques, forma part de les meves necessitats bàsiques (com ho és la família, per exemple: no al mateix nivell, però, just a l’escaló següent, al costat de la lectura i la música). Aquesta afirmació, contundent, no deixa de ser relativament nova. Després d’anys d’excuses i d’espicossar per aquí i per allà, vaig prendre la decisió que allò que tant m’agradava, però que tanta vessa me feia a l’hora de dedicar-m’hi, escriure, només es podia aclarir d’una manera satisfactòria: escrivint, posant-m’hi i imposant-me una disciplina per tal d’apropar-me al màxim possible a la màxima llatina nulla dies sine linea (escrita, en aquest cas), sense haver d’esperar l’arribada de la «inspiració», a la pràctica una excusa de mal pagador a l’hora de justificar la manca d’implicació amb l’ofici. Curiosament, després del canvi d’actitud (un dels resultats del qual és la regularitat d’aquests xalandrums), paradoxalment, ja no m’ha calgut obligar-me a res: posar-se a escriure s’ha convertit en una necessitat, en una prioritat vital. La tria m’ha implicat renúncies, açò sí, i sacrificis (per exemple, menys hores de son). I, malgrat tot, com que les altres preferències no han deixat mai de ser-ho, ni vull que ho deixin de ser, crec sincerament que no podia haver fet una millor aposta. El llibre que és a punt de publicar-se, i n’és l’exemple més clar, no hauria existit si no hagués pres aquest camí, com tampoc altres projectes que, malgrat no tenir encara una forma prou definida,  estan en marxa.

La segona de les qüestions plantejades per la moderadora feia referència a la tria dels gèneres. Per què? En el meu cas, i torn a canviar de temps verbal, em moc pels territoris de la poesia, la narrativa i l’assaig. I, tot i que m’atreu el teatre, consider que aquest tipus de literatura és massa complex per a les meves (limitades) capacitats. D’altra banda, i per molt tòpic que pugui semblar, crec que són els gèneres els que m’han triat a mi i no a l’inrevés. El primer que em va captar l’atenció va ser la narrativa. Els textos amb què em vaig iniciar en aquest món de la lletra impresa van ser contes, amb els quals volia, senzillament, emular els autors les propostes dels quals m’agradaven (d’entre els nostres, gent com Perucho, Calders, Monzó, Rodoreda i Moncada). Tot i que els resultats, per volum, van ser migrats, sí que en vaig obtenir algun reconeixement (el premi Illa de Menorca de narració curta de 2000, sobretot), la qual cosa, però, no es va traduir en un augment de la dedicació a l’escriptura. Per acabar-ho d’adobar, va ser a partir de llavors que em vaig centrar en la poesia. Per necessitat. Perquè amb el vers vaig trobar una eina d’autoconeixement de gran potencial i ajuda. I, a partir d’aquí, els altres gèneres van acabar esdevenint eines amb què he pogut acarar-me a la complexitat del món que m’envolta. Així, a més de la introspecció que m’ofereix la poesia, la narrativa s’ha convertit en una eina per a entendre un poc millor la realitat exterior que m’envolta i, l’assaig, en un camp obert a la reflexió d’ambdós territoris, el que m’habita i aquell on habit.

230881159_9a77461afd_z

Finalment, la darrera de les qüestions abordades a la taula rodona es formulava a partir d’una sèrie de preguntes relacionades amb la insularitat: com es veuen les relacions literàries interinsulars, com hi influeix el fet de ser illencs i què hi poden representar, en aquest marc, les editorials illenques. Aquí, la primera idea que destacaria és el fet que, els escriptors, des del moment que s’enfronten a una feina totalment personal, gairebé eremítica, són com una mena d’illes solitàries. Fora dels actes públics, fem poca colla, la qual cosa és totalment lògica i, fins i tot, necessària. La lectura i l’escriptura són fenòmens individuals. Si a aquesta evidència hi afegim el context geogràfic de l’arxipèlag, en què s’ha intentat construir una unitat administrativa a partir d’uns territoris que, de per sí, no han tingut gaire connexions, l’aïllament és una realitat inqüestionable. En el cas concret de Menorca, culturalment, ens és molt més propera Barcelona que no pas Palma. No diguem, idò, la distància mental a què es troben les Pitiüses (i física: per arribar-hi, cal agafar dos vols diferents i passar una bona estona a l’aeroport de Palma; en canvi, des de Maó, en mitja hora som a Barcelona). Aquí, però, el problema ve del fet que el nostre àmbit lingüístic, allà on es pot llegir la nostra literatura, està dividit en un format que ens aïlla més que no ens uneix. Per què només les relacions amb la resta de l’arxipèlag i no pas amb la resta dels Països Catalans? Des de la modèstia, jo escric per arribar, en la meva llengua, a qualsevol lector de la Catalanofonia (un espai on viuen més de dotze milions d’habitants), no només a les altres illes de l’arxipèlag, que també. Però mentre les coses es mantenguin com fins ara, encaixats com estam dins d’un invent maquiavèl·lic anomenat estat de les autonomies, poca cosa millorarà en aquest sentit. Ens trobam amb massa fronteres pel mig: és ver que la mar n’és la més evident, però les pitjors són les mentals, les que han aconseguit d’aïllar els diferents territoris (insulars i continentals) que conformen la nostra realitat cultural. D’aquí que, i per acabar aquesta breu reflexió, el paper de les editorials illenques hauria de ser el de fer arribar les seves propostes a qualsevol dels indrets on qualcú pugui llegir en català, més enllà del marc de les Illes. I ho estan fent. La realitat que conec, la de les editorials Arrela i AdiA Edicions, tenen molt clara aquesta visió àmplia del seu mercat (tant pels autors que publiquen com pels territoris on són distribuïts els seus llibres). Per què hi hauríem de renunciar?

En una activitat d’aquest tipus, una taula rodona amb quatre participants, que no només vam haver de respondre les preguntes anteriors i, a partir d’elles, establir un diàleg (perquè hi havia posicions relativament variades), sinó que, a més, a continuació ens va tocar llegir un tast de la nostra creació literària, no es pogué anar gaire lluny en l’anàlisi dels temes proposats, la qual quedà reduïda a una petita presentació i delimitació de les línies mestres dels arguments. Caldria un altre espai per a entrar-hi a fons, tot i que amb el que apunt als paràgrafs anteriors, i sense oferir al lector les aportacions de la resta de membres participants a l’acte, m’agradaria que alguna cosa de profit se’n pogués treure, per poc que fos.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 2