Pintades

Pòrtic

Fa uns dies els mitjans de comunicació de Menorca es van fer ressò de l’aparició d’un seguit de pintades a Ciutadella en favor de la participació de les dones en les festes de Sant Joan. Entre aquestes s’hi podia llegir «Les dones volen participar a l’hora de qualcar», «Exigim igualtat tot l’any, també els dies de Sant Joan», «La por al patriarcat no les deixa participar», «De petita m’han ensenyat que res m’és vetat però la por al patriarcat no les deixa participar». Al costat, el símbol de Venus –associat en molts casos a la lluita dels feminismes– amb la creu de Sant Joan al centre. Pocs dies després, Nina Marquès –madona de s’Ullastrar– reivindicava poder sortir a la festa. Amb tot, la regidora d’Igualtat de la ciutat de ponent, Carla Gener –a qui dóna la impressió que s’ha deixat molt sola–, ha manifestat interès per incentivar el debat.

Davant aquest fet, l’extrema dreta no s’ha fet pregar i ha contrarestat amb tot un seguit d’arguments que m’abstindré de comentar; tots menys un, que es veurà més endavant. Entrar a debatre amb ells és, en general, que els discursos públics acabin girant constantment sobre allò que diuen, encara que siguin autèntiques animalades i, en conseqüència, perdre –encara més– la iniciativa. Vegeu sinó el que passa a Madrid aquests dies.

Dit això, les dones mereixen participar a la qualcada de Sant Joan perquè sí. Perquè són persones. I no hi hauria d’haver més discussió ni ningú que, des d’un paternalisme masclista, els en restringís el dret. Perquè els homes el que hauríem de fer quan es parla de gènere és tancar la boca, escoltar, aprendre i mirar de fer les coses bastant millor del que les feim. Si qualcú a dia d’avui encara li manquen arguments per reclamar la igualtat efectiva entre dones i homes –en definitiva, allò que reclamen els feminismes– té a l’abast un munt d’autores que des de mil perspectives el podran nodrir.

Tanmateix, el que crec més preocupant és, però, que aquells partits que fan bandera de la seva suposada consciència feminista el Dia de la Dona Treballadora o el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones es posin de perfil i callin amb aquest tema. Més quan, en alguns casos, en els seus estatuts s’hi inclou explícitament l’ideari feminista. I, encara més preocupant, persones –en general homes– de fora dels partits i que en altres circumstàncies hom podria etiquetar d’esquerres i progressistes comprin bona part dels arguments de l’extrema dreta en el cas de Sant Joan. Malauradament, no és un fenomen exclusiu de Sant Joan i és el que alguns han anomenat dissonància axiològica o conflicte de valors. I que, des de l’antropologia, s’ha estudiat profundament en festes més o menys properes.

Declaració de Patrimoni Cultural Immaterial

L’argument que ha sorgit aquests dies –tot i que no és nou– és utilitzar alguna de les figures de protecció que existeixen sobre el patrimoni cultural immaterial, antigament també anomenat cultura popular, per fossilitzar la discriminació. A veure, doncs, si això és possible. Perquè crec que, com és habitual, aquells que es proclamen defensors de la legalitat no s’han dignat mai a llegir-se la llei.

El primer element de protecció és la «Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial» aprovada per la UNESCO l’any 2003 la qual dicta a l’article 2 que «es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que sigui compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb els imperatius de respecte mutu entre comunitats, grups i individus, i de desenvolupament sostenible». Jo no hi entenc gaire de dret –i menys de dret internacional– però aquests instruments dels que parla podríem convenir que són la «Declaració universal dels drets humans», aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948, el «Conveni europeu dels drets humans» aprovat pel Consell d’Europa el 1950 i la «Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea» aprovada el 2000. En els articles 1, 2 i 7; 1 i 14, i 20 i 23, respectivament, es fa esment explícit de diferents maneres a la igualtat davant la llei i a la no discriminació per raó de gènere. Fet que també recull la Constitució espanyola en el seu article 14. Afegir que la voluntat d’assolir el reconeixement de Patrimoni Cultural Immaterial per Sant Joan ja es va intentar l’any 2003 i es va desestimar en un episodi històric de les festes que encara resta per analitzar i contar adequadament. Convid a qui vulgui a consultar l’expedient que es conserva sobre la candidatura a l’arxiu del Consell Insular de Menorca. Tot i que no es parla del tema de la igualtat, té força substància en altres línies.

Però acostant-nos al nostre entorn, la Llei 10/2015, de 26 de maig, per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (estatal) estableix que «Les actuacions dels poders públics sobre els béns del patrimoni cultural immaterial que siguin objecte de salvaguarda […] hauran de respectar […] els principis i valors continguts a la Constitució espanyola i en el Dret de la Unió Europea així com, en general, els drets i deures fonamentals que la primera estableix, en especial la llibertat d’expressió». Però és que al següent apartat sentencia que «El caràcter tradicional de les manifestacions immaterials de la cultura en cap cas empararà el desenvolupament d’accions que constituesquin vulneració del principi d’igualtat de gènere» (art. 3).

Encara més a prop, la Llei 18/2019, de 8 d’abril, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears copia alguns preceptes de la llei estatal. Entre aquests, la idea que sols «serà objecte de salvaguarda el patrimoni cultural immaterial compatible amb els instruments internacionals de drets humans i amb respecte mutu entre les comunitats, els grups i les persones» (art. 2.3), insisteix que els elements que siguin objecte de salvaguarda han de respectar «Els principis i els valors continguts en l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, en la Constitució espanyola i en el dret de la Unió Europea […]» i, en especial, «El principi d’igualtat i no discriminació. El caràcter tradicional de les manifestacions immaterials de la cultura en cap cas  no ha d’emparar el desenvolupament d’accions que constitueixin vulneració del principi d’igualtat de gènere» (art. 8).

Per tant, ni en l’àmbit internacional, ni en l’estatal i, tampoc, en l’autonòmic-insular una festa que de manera tan evident no preveu la participació directa de les dones pot rebre l’empara de salvaguarda de les institucions. Fer-ho podria considerar-se nul de ple dret. Dit d’altres maneres, no seria aparentment possible que, en les actuals circumstàncies les festes de Sant Joan de Ciutadella fossin declarades com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (internacional), Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial (estat) o Béns d’Interès Cultural Immaterial o Béns Catalogats Immaterials (autonòmic/insular) per part dels diferents òrgans que en tenen potestat. Menys encara quan aquesta declaració fos incentivada per consolidar la restricció per raó de gènere de la participació en les festes. Un altre dia ja discutirem de l’oportunitat, utilitat i conseqüències d’aquestes patrimonialitzacions, declaracions i proclamacions perquè també hi ha brou.

Per tancar aquest apartat, només de passada vull citar la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva d’homes i dones (estatal) i la Llei 11/2016, de 28 de juliol, d’igualtat de dones i homes (autonòmica), les quals dicten tot un seguit de mesures per fer efectiu el dret a la igualtat efectiva entre les dones i els homes. De fet, la darrera, disposa explícitament que «Les administracions públiques han de promoure i garantir la igualtat d’oportunitats entres dones i homes en la participació en les festes tradicionals i en la cultura popular, i corregir estereotips sexistes» (art. 32.4). Per no parlar, de nou, que la Constitució espanyola dicta que «Correspon als poders públics promoure les condicions per què la llibertat i la igualtat de l’individu i els grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida […] cultural i social» (art. 9.2).

Protocols

Amb tot hi ha dos elements que són necessaris encara per acabar la constel·lació d’idees respecte al debat. El primer d’ells és que les festes de Sant Joan no disposen de cap document legal que bandegi la participació de les dones de les festes. De fet, a diferència de les festes majors d’estiu de la resta de pobles de Menorca, no hi ha uns protocols festius –entesos com un recull prescriptiu i sistematitzat del ritual festiu– aprovats per la corporació municipal i revisats i actualitzats periòdicament. El que més s’hi podria assimilar són els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella que va recollir l’estudiós de la festa Josep Pons Lluch «Bep Padet» l’any 1977. Aquests protocols, els quals podríem considerar com a descriptius i no prescriptius, és veritat que no preveuen la presència de les dones a la qualcada. Però qualsevol podrà observar, mitjançant una lectura minuciosa, que la festa que s’hi relata ha patit força canvis: la possibilitat de fer el primer toc del Dissabte de Sant Joan a les 15 h, la desfilada de la banda cap al Caragol des Born, entre altres. No sols això, sinó que el mateix Pons Lluch assevera en el «Pòrtic»: «Quant a l’esdevenidor, deixam unes pàgines en blanc, per poder-hi anotar les reformes o canvis que per evolució puguin sorgir en el pervenir (o el que hagi pogut oblidar-se), quedant, emperò, resguardat al mateix temps el que pugui menysprear-se, ni manco anul·lar-se el seu passat com tampoc el seu present». En altres paraules, la festa ha de poder canviar.

De fet, Pons Lluch ja descriu certs canvis en les seves festes contemporànies respecte d’altres de pretèrites; elements festius que s’han deixat de practicar, com el cas de celebració d’un ball durant la beguda a casa del caixer senyor; a més de canvis que qualsevol –sense necessitat de ser graduat en Història– té a l’abast consultar amb la nombrosa bibliografia que s’ha publicat entorn d’aquestes festes. O canvis dels anys més recents que hom ha vist o es poden intuir fàcilment: aquelles modificacions o omissions produïdes producte de la massificació, aquells que ha comportat la retransmissió televisiva de la festa, la dedicació per part dels pagesos a altres tasques no sols de la segar, etc.

El paper de l’Ajuntament

L’altre element és saber qui és l’organitzador últim de les festes. Dit d’altra manera, quin paper hi juga l’Ajuntament de Ciutadella en l’organització. Si bé la seva participació al cerimonial és gairebé testimonial, el seu rol agent en la festa és innegable. Ja va ser un fet que l’Ajuntament encarregà d’estudiar a una comissió d’experts –formada per cinc homes, com no– que l’any 1988 va emetre un informe que posteriorment va ser aprovat, amb modificacions, pel ple i publicat al llibre Funcions de l’Ajuntament de Ciutadella en les Festes de Sant Joan. El text, encara vigent, però no aplicat, proposava alguns canvis mínims en l’elecció de les juntes de caixers –molt allunyats fins i tot d’allò que es feia fins a la Guerra Civil– i que va desencadenar greus amenaces i intimidacions contra alguns dels regidors de llavors. Entre els canvis i modificacions que va patir l’informe inicial i l’aprovat per ple –el qual, de nou, convid a llegir– hi havia precisament l’explicitació de la discriminació de les dones per alguns càrrecs.

Per una banda, s’encarrega de nomenar la Junta de Caixers –encara que sigui la confirmació d’allò que en els darrers decennis ha dictat l’autoproclamada Junta de Nobles o Junta de Caixers Senyors. Desconec absolutament el funcionament general del procediment administratiu i, en concret, l’expedient que s’aplica en aquest cas Sant Joan. De fet, les actes de les sessions plenàries del 9 de juliol ciutadellenc en el qual es proclamen les juntes de caixers de cada bienni no apareixen al portal municipal. Però al cap i a la fi, és un acte simbòlic d’atorgament de funcions. Tanmateix, qui executa l’acte administratiu d’apuntar els participants a la qualcada (encara que sigui a mers efectes de les assegurances) sí que és un funcionari municipal i està realitzant un acte administratiu. De la mateixa manera, la Corporació Municipal té un paper simbòlic i ritual en pla de superioritat: és el primer que rep la visita de la comitiva del Dia del Be i presideix els Jocs del Pla (i quan se’l convida, qui està espaialment més amunt és l’Ajuntament).

Per l’altre, també hi entra l’econòmic. El pressupost de l’Ajuntament de Ciutadella de l’any 2020 dedicat a les festes era de 285.000 € sumant diverses partides. A tall d’exemple, l’Ajuntament de Maó –amb una població similar– el mateix any en va pressupostar 210.000 € per totes les festes de l’any (Nadal, Carnaval…); la ciutat de Ponent n’acumula 399.000 €. Dit d’altra manera, la corporació ciutadellenca dedica més pressupost a les festes de Sant Joan que tot el que dedica en festes la corporació de Maó. Val a dir, però, que aquests nombres són pressupostats, és a dir, no mostren la despesa executada –real– en cas que el 2020 no s’haguessin hagut de suspendre bona part de les celebracions a causa de la pandèmia. Així mateix, que una part del finançament de les festes també es pugui trobar en altres programes del pressupost. Tot plegat, amb la ingent tasca logística, de seguretat i difusió que proveeix l’Ajuntament.

Per tant, la participació efectiva de l’Ajuntament és innegable en les festes. Així doncs, si alguna administració –l’Ajuntament i totes aquelles altres que hi col·laboren com el Consell Insular, el Govern de les Illes Balears o el Govern central– gasta diners en quelcom discriminatori no es tracta de malversació? Si alguna autoritat o funcionari realitza una acció manifestament discriminatòria –i excloure explícitament les dones ho és– no estaria prevaricant? El fet que la prohibició no sigui explícita en cap document oficial juga, malauradament, a favor dels defensors de la discriminació.

Conclusió

En les circumstàncies actuals és legalment impossible prohibir la participació de les dones en les festes de Sant Joan i que cap administració, autoritat o funcionari públic pugui consentir-ho. Però sí que és un sostre de vidre com una casa. Un concepte que, segons els estudis de gènere, «fa referència a la barrera invisible que representen les limitacions amb què es troben les dones per a ascendir en la seva carrera professional fins als càrrecs de més responsabilitat». Per tant, es tracta d’un debat polític i social que s’hauria de poder encarar de cara i les pintades són expressió de la necessitat d’aquest debat, soterrat i proscrit que tants –massa– volen evitar.

PS. Dit tot això, no me’n puc estar de manifestar que la participació en la dona a la qualcada de les festes de Sant Joan no és més que la punta de l’iceberg per aquells que aspiram a unes festes de Menorca progressista i abanderada de la igualtat. Pensem –estenent-nos a totes les festes– en quantes dones dirigeixen bandes de música, quina proporció de dones hi ha enmig de la plaça en un jaleo o caragol, quantes dones hi ha que agafin carotes, quantes n’hi ha dalt els escenaris a les revetlles, quant de temps hem tardat a muntar punts liles, qui s’encarrega de fer el menjar, quan es tenen fills qui s’encarrega de cuidar-los majoritàriament, etc. Però no sols això, sinó també altres reptes com fer unes festes que incloguin i interpel·lin a altres col·lectius minoritzats de la societat: LGTBIQ+ (amb TOTES i cadascuna de les sigles ben presents), els nous menorquins, etc.

Impactes: 0

I què farem aquest estiu sense festes?

«I què farem aquest estiu sense festes?» «Ca! Cosa farem.»

Són innombrables les vegades, d’ençà del 17 d’abril quan es va anunciar la cancel·lació de les festes de Sant Joan, que he sentit amb poques variacions aquesta conversa la qual ha tornat més freqüent a mesura que la situació sanitària millorava. I és que cada any quan comença el bon temps tenim tot l’estiu planificat. Els al·lots acaben escola, els estudiants tornen i els que tenen més sort, «tapinets i cap es xalet!» Però el que ens marca més l’esdevenir del temps estival són les festes de poble: de juny a setembre sabem que primer vindrà Sant Joan, tres setmanes per fer coses, Sant Martí i ja fa baixada. No t’entems i ja duus altra vegada màniga llarga.

Però no sols sabem cada setmana a quin poble toca festa –sempre he pensat que, a la reunió que es va decidir aquesta quadratura quasi àuria del nostrat estiu menorquí, els migjorners i llucmaçaners no es devien dur gaire bé–, sabem també què hi farem. Sabem que per Sant Joan anirem a dormir a ca sa tia i que a aquella casa del carrer de Maria Auxiliadora hi sol haver els Sis de Ponent que fan unes bones cantades quan han acabat els Jocs des Pla; que dissabte de Sant Martí la revetlla bona és al Bar Leo amb Sarau; que a Fornells, Ca na Maruja de devora la plaça de s’Algaret deu fer bona caixa durant el jaleo; que per Sant Jaume la Davallada acaba amb una sota a Calesfonts; que as Migjorn Gran val més anar-hi en Jaleo Bus –estructura d’estat!– que de tan petit que és no hi ha qui aparqui; que a Llucmaçanes acabaràs sadoll de fer voltes als quatre carrers que té; que a Alaior si vas molt arreglat, millor no entris as Casino que acabaràs pop; que a Sant Climent ves alerta a no pelar-te els genolls quan botis dins sa Taverna; que a Sant Bartomeu no provis de dir que ets ciutadellenc; que a Sant Lluís Sa Vessa Mos Fot fa una bona bereneta de pa amb sobrassada l’estona de les completes, i que el dissabte de Gràcia «lo polit» és pujar es Cos de casa en casa i el matí anar al Bar Infanta a veure passar els cavalls. Per la seva banda, els bars saben què han d’encomanar –«l’any passat vam fer curt d’açò i llarg d’allò»–, el tècnic de l’ajuntament sap que uns mesos abans ha de començar a muntar el programa i s’àvia sap quants de quilos voldrà fer de panets, rubiols, flaons, agulles de sobrassada i pilotes amb salsa de tomàtic. Tu, per altra banda, saps que hauràs de fer ben net la casa tot i que et demanes, tot flastomant, perquè punyetes fas tant net si, passat-festes, allò semblarà el desert del Sàhara.

Però enguany no sabem si totes aquestes situacions es produiran. De fet, no sabem res. Bé, sí, sabem que per primera vegada des de la Guerra Civil no sortiran cavalls per Sant Joan. Però ara com ara, dijous 18 de juny, ningú sap què es trobarà a Ciutadella quan dia 23 a les 14 h surti al carrer. De la resta de pobles no en rallem: alguns han decidit suspendre els actes cavallerescos i mantenir una festa més «des poble» –avantatges de no haver-ho fiat tot a la qualcada–; altres cerquen maneres de com fer qualque acte simbòlic amb la qualcada a peu, encara que sembli un oxímoron, i d’altres, més vius, guarden silenci i tiren dret, dret, tot esperant que les altres festes els serveixin de conillets d’índies.

La situació general és de desconcert. Com he dit, no sabem res. Tot el ritual ha saltat pels aires. Però fixa’t, benvolgut lector, que cap dels exemples que he posat és dels actes protocol·laris. Cap d’aquells que els experts de la festa (sic), folkloristes i antropòlegs a l’ús s’entesten a descriure, destacar, difondre i salvaguardar (sic) i dels quals els puristes de la festa se’n fan creus que molta gent del poble no conegui. Allò que hem après –ep, i construït, creat, modificat i adaptat!– al llarg dels anys enguany no es produirà… o en serà una simple caricatura. I a tots ens està costant molt d’assumir-ho. Perquè, al cap i a la fi, unes festes (de poble) són diversió en excés d’una comunitat (imaginada). És subvertir temporalment l’ordre social i simbòlic que impera durant la resta de l’any. Durant uns dies quasi tot està permès. Caminam entre carrers bruts plens de fems, de brossa i de merda de cavall. Menjam en excés. Bevem en excés, principalment fora de l’espai íntim, a la vista de tothom. Ens abraçam suats amb persones que la resta de l’any poc més que els hi aixequem les celles. Per exemple, pensem com aquesta ditxosa masculinitat heteronormativa que ens impedeix als homes acostar-nos a menys d’un metre d’un altre home la resta de l’any es trenca en les explosions testosteròniques que són les places dels jaleos. Ens besam, palpam i, fins i tot els que tenen més sort, tenim relacions sexuals per damunt de les nostres possibilitats que diria aquell en espais i situacions que la resta de l’any serien impensables. Etcètera. En definitiva, som –o més ben dit, actuam– i ens relacionam –socialitzam– d’una manera que la resta de l’any no faríem. De fet, de ben joves, les festes del nostre poble ens ofereix l’espai on començam a ser (també a triar què no ser) i on també ho aprenem. A ser en tant que persones que interactuem i socialitzam amb altres i que ens permeten identificar-nos des d’aquesta interacció social, física i corporal amb diferents idees i valors: edat, gènere, identitat sexual, procedència, jerarquia social, classe i un llarguíssim etcètera. A experimentar els límits socials i familiars. Evidentment que les festes no són els únics espais on aquests es donen, però el nivell de significació i la quantitat de gent és igualable. Les festes són una vàlvula d’escapament molt potent, que té molt de carnavalesc i on el carrer esdevé un espai de caos en certa manera ordenat. Un espai físic i temporal de llicències que ens donam, encara que alguns sempre remuguin i que és cert que també tenen límits. Que hi hagi cavalls o no –i no em mal interpreti benvolgut lector, que jo som fabioler– és secundari.

Per això ens resulta inimaginable un estiu sense festes. Perquè és en elles on a través d’aquesta interacció social, física i corporal –ara anul·lada pels experts sanitaris– ens hem format i ens formem cada any com a mercadalencs, ferreriencs, fornellers, menorquins, joves, rebels, reaccionaris, adults, heterosexuals, bisexuals, etc. I on exercim aquesta llicència –limitada, taxada i prescrita, no fotem– per deixar-nos anar, per subvertir i/o amplificar tot allò que som o hem de ser la resta de l’any. Perquè sense les festes i els seus rituals sabem (un poc menys) qui som i com hem d’actuar en aquesta vida. Amb tot no vull dir que aquestes identitats siguin ni estanques, ni úniques, ni immutables al llarg dels anys, però sí que triem o ens trien quin paper jugam en aquest teatre social que són les festes.

Si pensam en un any en el qual ens hem passat prop de 2 mesos d’estricte confinament amb una socialització atrofiada i amb l’eufòrica sensació que tenen molts quan a Menorca el coronavirus ha passat de refiló, més necessitat tenim encara de fer festa, d’identificar-nos i socialitzar. Serà interessant veure què passa. Molt bon estiu!

Impactes: 0

Unes festes de Gràcia diferents

15986img4

Potser és un poc prest per dir-ho, però la veritat és que no volia esperar al darrer moment per fer-ho: les coses, val més saber-les amb temps i pair-les com toca. També, no ens enganem, us ho dic ja perquè encara no me n’acab de fer a la idea. Enguany, per primera vegada en ma vida, no seré a Maó durant les festes de Gràcia: me les perdré. Serà molt dur. De ver. Que ningú no s’estranyi, idò, si no m’hi veu. Allò que fins ara no havien aconseguit ni les convocatòries de setembre dels exàmens universitaris, ni les feines de temporada, ni els deures inexcusables, ni les lesions musculars, ni les malalties víriques o bacterianes, ni qualsevol altre tipus d’imprevist, enguany succeirà per decisió personal, plenament conscient i meditada. Açò hi ha: del sis al nou de setembre seré molt lluny de la meva ciutat. Fora de l’illa, fins i tot.

Continua llegint «Unes festes de Gràcia diferents»

Impactes: 0

A Formentera ens vam trobar

FB_IMG_1532936322351

Diuen que els menorquins no tenim per costum sortir de l’illa a l’estiu. Per oci, s’entén. Per feina i metges, malauradament, no hi ha més remei que fer-ho algunes vegades. Ens estimam més passar els mesos de major calor a casa i fer les vacances fora de la temporada turística. Diuen. No sé si és ver, açò, o és un més dels apriorismes amb què explicam la realitat illenca. La qüestió és que viatjar, tot just començar el mes d’agost, a Formentera no deixa de ser una experiència extraordinària. I no només perquè, per poder-hi arribar, hagis d’agafar dos avions i un vaixell (per a la tornada sí que hi havia un vol directe). No hi ha un exemple més tangible que la nostra comunitat autònoma és una fal·làcia administrativa constituïda per quatre illes, però sobretot per totes les fronteres concebibles, d’entre les quals són evidents les geogràfiques (la mar separa més que no pas uneix) i, sobretot, les mentals: menorquins i formenterers, per exemple, pertanyem a cosmologies radicalment diferents. I sí: compartim la llengua, de la mateixa manera que ho fem amb els barcelonins (amb els quals, per cert, tenim molta més relació; passa el mateix amb els pitiüsos respecte del País Valencià), però és una evidència prou clara que, per a un menorquí, la menor de les Pitiüses és un indret fins i tot exòtic. El mateix deu pensar un formenterer respecte de la nostra illa.

Continua llegint «A Formentera ens vam trobar»

Impactes: 0

Reincidència

festes.quetglas

L’any passat, com potser sabeu, tenia previst sortir per les festes de Gràcia dalt del cavall, tot formant part de la colcada. Durant els mesos precedents m’havia entrenat a fons per a poder participar-hi amb garanties. Va ser una experiència molt dura i molt polida a la vegada. Malauradament, però, una sèrie d’imprevistos de darrera hora van fer que tot se n’anàs en orris. Quina llàstima que es frustràs el meu pla! He de confessar-vos que el disgust em va durar gairebé fins Nadal. Em va saber greu, sobretot, per la gent que esperava amb tanta il·lusió el moment de veure’m dalt el cavall, però les coses van anar d’aquesta manera i, el passat, ja no el podem canviar. Enguany, me’l prendré amb calma i em dedicaré a observar la festa a peu de carrer. Així i tot, serà inevitable, en veure la filera de caixers i cavallers, pensar què hauria passat si tot hagués sortit tal i com ho tenia previst. No crec, però, que li dediqui gaire temps, a la nostàlgia, perquè prou feina tenc a concretar una idea que me roda pel cervell i que, si tot va bé, farà que les festes de Maó del proper any siguin antològiques.

Continua llegint «Reincidència»

Impactes: 0

En Bep Quely

bastocaballoEn Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Ara, que han passat un fotimer d’anys des de llavors, el verb de l’expressió es segueix conjugant en present. Bon senyal. La culpa és, evidentment, del truc, aquest joc de cartes d’aparença senzilla però de pràctica complexa, i de tot el cerimonial que l’envolta. Qui en vulgui ésser un bon jugador, ha de dominar no només el càlcul mental i la combinatòria sinó que ha de ser un molt bon actor, perquè en el truc, més que les cartes amb què jugues, convé controlar les que els rivals es pensen que tens. És a dir, s’ha d’ésser llest com una fura. En el fet de saber-se moure pel terreny que va de la realitat a la figuració hi ha gran part del secret de l’èxit en aquest joc. Un bon jugador, per tant, ha de saber ésser convincent a l’hora d’interpretar el seu paper. I no és fàcil fer-ho bé.

En Bep Quely és el jugador de truc, de tots els que he vist, que més m’ha impressionat. No és el millor, segur, però em va enlluernar en una època en què aquestes coses queden gravades a foc: els anys de l’institut. Hi ha tota una sèrie d’històries mítiques que el tenen merescudament per protagonista, a ell i a la seva saviesa ancestral, com la que ens ocupa. Molts de dies començàvem la partida a l’hora del primer pati i, cama va, cama ve, allargàvem el joc un parell d’hores, fins a enllaçar els dos esbarjos. Si aquest joc hagués estat una matèria acadèmica (i no és cap disbarat, açò que dic: tots els russos aprenen a jugar a escacs a l’escola, obligatòriament), en sé més d’un que hauria tret excel·lents o matrícules. Fins i tot jo hauria arribat a aprovar-la, amb un cinc justet, no només per mèrits propis sinó perquè, en ser un joc d’equip, podies treure profit de l’altre. Qui feia parella amb en Bep Quely solia fer bo. Si eres part del rival, ho tenies més magre. Pel fet de ser un dels millors jugadors de l’institut, i dels més constants, s’havia guanyat el respecte de tothom. Duia galons. Sense anar més lluny, en Joan del bar li tenia reservat un joc de cartes només per a les seves partides. Els altres ens havíem de conformar amb qualsevol cosa si ell no hi era.

Continua llegint «En Bep Quely»

Impactes: 0

La vida és un caragol santjoaner

Caragol01Els humans som éssers de costums. Ens trobam còmodes en les rutines. Aquesta idea és un tòpic, evidentment, però així i tot, com passa sempre, alguna cosa hi ha de cert, en aquests tipus d’aforismes. Quan som a tocar del solstici d’estiu, per exemple, me pren per llegir llibres de temàtica santjoanera. No sabria explicar d’on me pot venir la dèria, però el cas és que, en els darrers anys, quan els dies s’estiren, el cos recorda que el ritu de pas a l’estiu és a tocar i demana lletra impresa al voltant de la celebració ciutadellenca. Anys enrere, per exemple, Amadeu Corbera, amb el seu Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, va ajudar-me a veure amb uns altres ulls alguns aspectes d’unes tradicions que es presenten com a invariables de l’Edat Mitjana ençà i, des d’un punt de vista totalment oposat, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, em van permetre d’entendre millor el cerimonial que hi ha darrere d’uns actes que, malgrat haver-hi assistit molts d’anys, no deixen de ser inabastables per als no iniciats.

Continua llegint «La vida és un caragol santjoaner»

Impactes: 1

El cant vigorós de la Sibil·la

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli no passa per una bona època. El balanç de l’any que s’escola és catastròfic. Fa set mesos del divorci en què va poder perdre de vista l’inútil d’en Pere. L’egòlatra. El narcisista integral. Però, com a contrapartida, li va tocar en Lluís, un angelet de setze anys que va decidir que es quedava amb sa mare. Tot el marrón per a ella! Perquè el fill és un vessut i un penques que no en vol pelada i que empra ca seva a mode de pensió. Menjar, dormir i roba neta. Està cansada d’anar-li darrere, d’haver-lo consentit tant (culpa de son pare!), farta de reunions amb el tutor de l’institut, on repeteix segon d’ESO una altra vegada, en què ha d’escoltar la cançoneta de sempre: que si en Lluís falta de manera injustificada a classe, que si quan hi és té una actitud disruptiva (parauleta aquesta que li ha quedat gravada), que s’ha ajuntat amb una gent poc recomanable, que el tornam a expulsar un parell de dies perquè aprengui que no pot seguir per aquest camí, etc.

sibilla-eulalia_fantova_68393 Continua llegint «El cant vigorós de la Sibil·la»

Impactes: 0

2017: l’any del centenari de les festes d’Alcalfar

Aquest proper 2017 serà un any important per a Alcalfar i, més concretament, per a les seves festes. Ja hem parlat alguna vegada de la bellesa de la cala il·luminada per centenars de petites flames, que surten d’uns llums fets artesanalment, i dels focs que acompanyen la cerimònia. Aquesta és potser l’activitat més visible d’un programa de festes molt variat que, amb un esforç encomiable, organitza any rere any l’associació de veïns de la cala i que converteix aquell indret, durant el penúltim cap de setmana d’agost (si no ho dic malament), en un dels epicentres de l’estiu menorquí. Una encesa, tot s’ha de dir, que s’ha hagut d’anar adaptant, amb alguna dificultat, a les diferents normatives de seguretat vigents. Hi ha hagut polèmiques, però sembla que al final tot s’ha reconduït cap al bon camí.

cala-alcalfar-fotograf-menorca

Continua llegint «2017: l’any del centenari de les festes d’Alcalfar»

Impactes: 1