En Bep Quely

bastocaballoEn Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Ara, que han passat un fotimer d’anys des de llavors, el verb de l’expressió es segueix conjugant en present. Bon senyal. La culpa és, evidentment, del truc, aquest joc de cartes d’aparença senzilla però de pràctica complexa, i de tot el cerimonial que l’envolta. Qui en vulgui ésser un bon jugador, ha de dominar no només el càlcul mental i la combinatòria sinó que ha de ser un molt bon actor, perquè en el truc, més que les cartes amb què jugues, convé controlar les que els rivals es pensen que tens. És a dir, s’ha d’ésser llest com una fura. En el fet de saber-se moure pel terreny que va de la realitat a la figuració hi ha gran part del secret de l’èxit en aquest joc. Un bon jugador, per tant, ha de saber ésser convincent a l’hora d’interpretar el seu paper. I no és fàcil fer-ho bé.

En Bep Quely és el jugador de truc, de tots els que he vist, que més m’ha impressionat. No és el millor, segur, però em va enlluernar en una època en què aquestes coses queden gravades a foc: els anys de l’institut. Hi ha tota una sèrie d’històries mítiques que el tenen merescudament per protagonista, a ell i a la seva saviesa ancestral, com la que ens ocupa. Molts de dies començàvem la partida a l’hora del primer pati i, cama va, cama ve, allargàvem el joc un parell d’hores, fins a enllaçar els dos esbarjos. Si aquest joc hagués estat una matèria acadèmica (i no és cap disbarat, açò que dic: tots els russos aprenen a jugar a escacs a l’escola, obligatòriament), en sé més d’un que hauria tret excel·lents o matrícules. Fins i tot jo hauria arribat a aprovar-la, amb un cinc justet, no només per mèrits propis sinó perquè, en ser un joc d’equip, podies treure profit de l’altre. Qui feia parella amb en Bep Quely solia fer bo. Si eres part del rival, ho tenies més magre. Pel fet de ser un dels millors jugadors de l’institut, i dels més constants, s’havia guanyat el respecte de tothom. Duia galons. Sense anar més lluny, en Joan del bar li tenia reservat un joc de cartes només per a les seves partides. Els altres ens havíem de conformar amb qualsevol cosa si ell no hi era.

A en Sabino i en Dani els solia treure de polleguera. Els enfrontaments eren cosa de veure, tot i que gairebé sempre acabaven igual. S’asseien en una d’aquelles taules tavernàries de peu únic, calçada amb un cartonet doblegat perquè no ballàs, les dues parelles de jugadors i, en Bep, amb parsimònia, iniciava un ritual prou conegut: deixava el paquet de Ducados (perquè en aquella època es podia fumar al bar de l’institut) i un preciós encenedor Zippo, metàl·lic, al cantó dret de la taula de joc i començava a escartejar amb les seves mans tel·lúriques. Tot seguit, a l’esquerra, el component de l’altre parella tallava el munt. Del que quedava, més prim o més gruixat, sense presses, repartia les cartes, seguint sempre el mateix procés: dues a cada jugador, en primer lloc; i la darrera, d’una en una, per acabar. Acariciava aquelles petites peces rectangulars, de les quals vèiem la cara en què duien impressionada propaganda de conyac, en treure-les de la baralla, a poc a poc. En acabar, deixava el munt a la dreta, com marcaven els protocols. Al costat del paquet de tabac i de l’encenedor.

Sembla que els veig ara mateix i m’imagín que enteneu perfectament de què estic parlant. Alguns de vosaltres segur que ho heu contemplat en directe i, a més, sabeu que, des del moment en què s’escarteja, la partida va a les totes. Cal parlar, constantment, perquè el silenci no és benvingut i conjura la mala sort. Les paraules han d’amagar el joc de ver, el subtil. La partida autèntica és la que no es veu. Quan els jugadors recullen les tres cartes que els han tocat, és el moment de fer les senyes a la parella, i calcular, a partir del joc que tenen, com enfocar la partida. Sense que cap contrincant et vegi. A més, sabent què tens, pots especular sobre el que tenen els altres. El comportament pot ajudar-hi, sobretot si són un poc passerells. Els bons actors juguen a cartes. Els bons jugadors de cartes són grans actors. Una altra manera d’intuir per on van els tirs, si es sap jugar bé, és amb els envits de la primera ronda. L’envit, la primera de les apostes, a partir dels lligats (dues cartes que sumen el seu valor), no només serveix per fer punts, sinó que és un bon moment per saber si la parella rival va forta o no, o si ho fa veure. No sé per què us ho explic, si ho sabeu molt millor que jo.

La vida és una aposta i no sempre et toquen bones cartes a la partida. Al truc, sempre pots anar de farol, però has de ser molt viu perquè els altres no et pleguin. En Bep Quely, a la partida de la vida, a la ronda de l’institut, li va tocar una puta mala carta i, malgrat ésser llest com una mala cosa, qui tenia la paella pel mànec era un altre. Havia vingut a parar al nostre centre per repetir el COU, provinent d’Alaior. Hi havia un tros d’home i, amb el seu caràcter obert i bonhomiós, amb denominació d’origen mercadalenca, i aquell posat que ens feia pensar en una versió rural del cantant dels AC/DC, ens va guanyar a tots, tan urbans com érem (o com es podia ser en un lloc tan provincià com Maó). El malnom, com vam descobrir després, no tenia cap tipus de secret: a ca seva duien la representació comercial de les famoses galletes d’inca. A classe, les preguntes benintencionades però que deixaven els docents descol·locats, eren les seves. Les intervencions a les classes d’història de l’art eren antològiques. Però havia enrocat en les matemàtiques i un professor malparit va negar-li un futur amb què feia càbales quan qui més qui menys especulava amb la possibilitat d’anar a estudiar a fora. Gairebé tots els companys vam partir i a ell li va tocar romandre a l’illa.

TRESDesprés de la primera volta, en què amb un poc de sort, podies fer algun punt amb els envits, venia la segona, la més avorrida de totes, aparentment. Ara bé, si l’estratègia estava ben embastada, aquest era el moment de fer creure als altres que el joc propi era xerequet, que les cartes de què es disposava no eren gaire bones, per tal que els altres es començassin a confiar. I, tot, ben regat per les converses d’aparença intranscendent. Sense alcohol, però, perquè oficialment al bar de l’institut no en venien. En Bep, que s’acabava d’encendre una cigarreta amb l’ajuda del Zippo, que feia un clic característic en obrir-lo i una flama vigorosa després de fer girar la rodeta, amb un tres (perquè tres tresos mai perden), podia fer veure que en passava un fum per matar un dos i que no li quedava cap carta més amb garanties. Es tractava de donar peixet i de preparar el desenllaç de la manera més convenient als interessos propis.

Si hagués pogut venir a Barcelona, amb la colla que ens trobàvem de tant en tant per fer soparots a la ciutat comtal, en alguna festa d’estudiants en què apareixia gent que no sabien qui l’havia convidada, ni d’on venia, ni quina carrera estava cursant, com una que vam fer en un vell pis del carrer Tapioles (aquell en què no podíem posar-nos al mig del menjador perquè els companys, estudiants de física, havien calculat que no aguantaria el pes de tanta gent junta), potser hauria xalat en fer la descoberta que a l’Argentina juguen a truco, al mateix joc tot i que amb petites variacions, gràcies a un d’aquests amics de tota la vida d’un únic vespre, procedent de l’altra banda del món. O, a València, si li hagués vingut bé d’assistir als congressos dels Premis Octubre, s’hauria sorprès en veure que a l’institut on es feien les sessions s’hi havia organitzat un concurs de truc, al qual, tot i que especulàrem amb la possibilitat de fer-ho, no ens vam poder inscriure perquè s’havia acabat el termini abans de començar el congrés. Es veu que allí és un joc molt popular, fins i tot amb botigues que en venen productes especialitzats (jocs de cartes, llibres sobre el tema…).

Però va tenir la puta mala sort de tocar-li la carta del professor infame de matemàtiques que no serveix ni per als lligats. Nosaltres vam partir; tu vas quedar. I vam passar de veure’ns gairebé cada dia, durant els mesos de curs, a espaiar les trobades fins a fer-les massa puntuals, ni que fos en forma de dinarots a la Cova, amb algun arròs brut antològic, o amb alguna visita fugissera a les festes des Mercadal. Sort en tenim d’un ritual de retrobament que està mig institucionalitzat: la trobada del dissabte de Sant Joan al ciutadellenc carrer de Sant Cristòfol, davant d’aquell ribell ple del millor gin amb llimonada de les festes. N’havíem fet alguna de grossa, allà, per celebrar que l’amistat era i és de pedra picada. Però des que no hi som tots els que sortíem en aquella foto que ens va fer en Javier del diari, anar-hi ja no és el mateix. I me sap greu, perquè aquell moment era el que justificava l’anada a les festes. Potser, no se sap mai, enguany les coses venen bé i, a darrera hora, faig un pensament i ens tornam a trobar, al lloc de sempre, mentre els cavalls fan el caragol de Santa Clara, tot i que ho veig complicat. Coses que passen.

La tercera ronda és la que tanca la partida. En aquells encontres èpics de l’institut, si hi havia bones perspectives, amb una senya tot just imperceptible, i de vegades ni açò perquè l’estratègia havia estat prou clara, el company trucava. Apostava per la victòria. O no. Potser ho feien els altres, i en ser el darrer a tirar, encara se’n podia treure més profit. Moltes vegades, quan açò passava, en Bep vivia el seu moment de gloria interpretativa i esdevenia llegenda: es returava i, mentalment, recomponia la partida, revisava les cartes que hi havia sobre la taula, feia els càlculs necessaris, en veu alta si calia, amb una concentració plena, teatral, i deia coses com que «no sé si l’hem de prendre», «no ho veig clar», «crec que aquesta vegada van forts». Però al final, no només acceptava el repte sinó que passava al contraatac i, quan menys s’ho esperaven els altres, deixava anar, amb la veu ben forta, un mot contundent i definitiu: retruc! La riallada histriònica en veure la cara que els quedava als sorpresos contrincants ressonava profunda i es contagiava als espectadors. Evidentment, la partida era seva.

sota-de-oros-baraja-españolaEn Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Fins i tot, després d’aquell dia en què en Sabino, o en Dani, o en Fonso, o ves a saber qui, va descobrir que l’encenedor metàl·lic Zippo estava col·locat estratègicament damunt la taula de manera que, quan en Bep repartia les cartes, esdevenia un mirall perfecte en què es reflectien les cartes que anava donant i, així, sabia exactament quines peces havien tocat a cadascun dels jugadors, com que, fins i tot després d’haver-se descobert la trampa, quan es va veure obligat a haver de treure l’encenedor (i el paquet de Ducados, per si de cas) de la zona de joc, va seguir guanyant i donant mostres d’una gran mestria, ara sense la comèdia de fer veure que pensava i repensava i sumava mentalment les cartes just abans d’acceptar un truc o de contrarestar-lo, en Bep Quely va seguint essent, és encara, i ho seguirà essent per mèrits propis tota la vida, es marbre.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 8

2 comentaris a “En Bep Quely”

  1. Gràcies Miquel pel comentari. Me consta que, almanco com a activitat extraescolar, a alguna escola de Maó s’ha ofert qualque curs de truc, tot i que desconec si la inciativa ha tingut èxit o no. El que està clar és que el truc ajuda a pensar millor, a prendre decisions en funció de diferents escenaris possibles i, sobretot, pel fet de ser un joc, hom ho pot fer xalant i passant-s’ho bé.

  2. Gràcies per aquest article, un molt merescut homenatge al truc, que també vaig practicar prou a l’època de l’institut. Estic d’acord que s’hauria d’ensenyar a l’escola. Resulta ben útil en moltes situacions de la vida.

Els comentaris estan tancats.