Dia dos de juliol de 2016 iniciava una aventura, incerta i il·lusionant alhora, a Xalandria. Ho feia empès per la curiositat de comprovar si era capaç de mantenir una certa regularitat escrivint, en un moment en què havia decidit donar prioritat a la creació literària perquè l’escriptor se m’imposava. Des d’aquell llunyà any 2000, en què vaig guanyar el premi de narració curta Illa de Menorca, fins i tot des d’abans, no he deixat mai d’escriure, tot i que no ho he fet, per motius diversos, amb la constància que hauria desitjat. Necessitava, per tant, demostrar-me que podia fer-ho i, amb els resultats a la vista, sembla que la cosa ha anat prou bé. Perquè la dinàmica dels xalandrums, a més, n’ha provocades d’altres de molt enriquidores, la qual cosa, tot i intuir-la, volia comprovar que era certa. I ho ha estat. A més, tot plegat m’ha servit també per comprovar que, a l’altra banda del text, hi ha lectors i aquesta és una de les més grans satisfaccions que m’ha regalat l’escriptura pública. La complicitat que s’estableix quan qualcú et comenta, quan i on menys t’ho esperes (com m’ha passat), que ha llegit alguns dels xalandrums, no té preu.
Al llarg d’aquest més de mig centenar de setmanes, sense seguir cap planificació prèvia, he tractat temes molt diversos, sempre dins dels àmbits que formen part del conjunt dels meus interessos i dèries. Només em vaig imposar algunes normes pel que fa al dia i hora de publicació (els dissabtes, a les set del matí), sense fer cas de les veus expertes que me recomanaven cercar altres horaris més profitosos a l’hora de trobar lectors, en un món internàutic en què aquestes coses estan més que estudiades. No hi ha cap secret darrere d’aquesta tria: la meva manera de començar el cap de setmana, amb regularitat, m’hi empenyia. Em creava una rutina. Açò no vol dir que, en algunes ocasions, no hagi deixat programats els textos perquè es publiquin automàticament (i a l’inrevés: hi ha hagut vegades en què el portàtil ha viatjat amb mi només per ser puntual a la cita). La segona imposició, però, me l’he botada gairebé des del principi i té a veure amb l’extensió dels textos. Tenia la intenció de no fer-los gaire llargs, perquè s’havien de llegir en una pantalla, no en paper, la qual cosa m’obligava a no excedir-me. Vaig intentar cenyir-me a uns cinc mil caràcters (traduïts al processador de textos: tres pàgines a doble espai amb tipografia Liberation Sans 12). Però poc després vaig deixar-me anar i l’extensió de cada text ha estat la que el contingut demanava (sempre, però, entre les tres i quatre pàgines).
On hi ha hagut llibertat absoluta és en els temes tractats. Gairebé sense planificació prèvia, he parlat del que em venia bé en un moment determinat, sense seguir cap fil conductor clar. Ara bé, vist en perspectiva, aquests xalandrums es podrien dividir en tres grans grups temàtics. En un primer, aquells en què m’he endinsat en el camp de la llengua i la literatura catalanes, amb una atenció específica, però no única, a l’illa de Menorca. De fet, un segon grup dels xalandrums tenen com a nucli temàtic aspectes relacionats amb l’illa, especialment referits al medi ambient, a la política i a allò que altres n’han dit geografia humana (ni que sigui parlant de panellets!). Finalment, hi ha un tercer grup d’entrades que han tractat àmbits molt més miscel·lanis, en què he pogut desenvolupar textos relacionats amb el món de la música i d’altres més generals, com els que he dedicat al concepte d’Europa i alguns dels reptes a què s’enfronta.
També he publicat, al blog, però no en format assagístic, és a dir, fora dels xalandrums, en dies assenyalats, algun conte amb què he satisfet el narrador que m’habita (i que malda per conviure amb l’aprenent de poeta i amb l’assagista maldestre, que també hi són). El primer («Una altra manera de viure les festes»), va fer un ou de dos vermells i, potser perquè es va llegir com a real allò que era fictici, va tenir una repercussió espectacular. Encara avui em fan alguna broma respecte de la meva hipotètica incorporació a la qualcada. Per Nadal, vaig presentar una versió psicodèlica del cant de la sibil·la («El cant vigorós de la Sibil·la») i, finalment, la setmana passada, vaig construir un conte santjoaner, amb l’excusa del joc de truc, tot fent un homenatge a un bon amic («En Bep Quely»). Són tres excepcions que confirmen, però, el costum de publicar petits assajos, literatura d’idees.
Si, als xalandrums apareguts cada setmana, els restam aquests contes però, per compensar-ho, hi afegim alguns textos que havia publicat abans d’aquest període de rauxa, i que apreciï molt, com els que vaig dedicar a una estada a Alacant («D’un cap de setmana a Alacant», en set breus entregues), la necrològica que vaig escriure amb motiu de la mort de l’àvia («S’àvia Nena») o un text primigeni en què parlava vivencialment d’un disc d’Uriah Heep («Equator»), el resultat són cinquanta-dos articles prou variats, en què convit el lector a compartir les meves dèries, a reflexionar-hi, d’una banda i, de l’altra, a gaudir d’uns textos que neixen amb la vocació de ser, també, literaris, tal i com escau a l’assaig. Si en alguna ocasió ho he aconseguit, ja haurem fet bo.
Aquest viatge, a més, ha tingut conseqüències internàutiques diverses. A nivell particular, sense deixar de banda el costum d’anunciar cada publicació xalandriera des del compte de Twitter i seguint alguns consells assenyats, he activat un compte de Facebook que he dedicat i dedic, únicament i exclusiva, a aspectes relacionats amb el vessant literari i filològic. La meva activitat, en aquesta plataforma, ha estat prou minsa (la qual cosa, sembla, explica que el senyor Feisbuc encara no m’acabi de conèixer els gustos i em recomani coses sorprenents), però ha servit, cada setmana, perquè amb un petit text introductori, hagi donat a conèixer cada xalandrum acabat de publicar, d’una banda, i per tenir una primera i petita mesura del seu impacte (en forma de likes i comparticions), que valor molt relativament. De l’altra, la dèria ha implicat haver de posar al dia i millorar el blog, del qual vam actualitzar el tema (per adequar-lo als nous formats des dels quals els lectors hi accedeixen, especialment des dels dispositius mòbils) i, en una experiència encara més enriquidora, en vam fer la versió en llengua catalana (inexistent fins al moment). A més, per acabar-ho d’arrodonir, la part tècnica ha estat l’excusa perfecta per organitzar algunes trobades del clan informàtic que hi ha darrere del blog, que han acabat sempre amb un bon panxó de menjar i riures.
Tot han estat satisfaccions durant aquest primer any de constància setmanal, la qual cosa justifica que el ritme no davalli i que, mentre les ganes hi siguin (i per ara hi són), no deixi d’acudir fidelment a la cita amb els lectors. Ens retrobam, idò, el proper dissabte.
Visits: 0