Categoria: Literatura

(mashup caldersià)

De bon matí, l’imprevist es presenta a la casa número 11 del ciutadellenc carrer de Santa Clara. A can Simó. No hi queda gaire perquè comencin, amb les celebracions del dia des Be, les festes de Sant Joan d’enguany. A l’edifici, hi ha corregudes perquè tot ha d’estar a punt per a l’arribada dels dies més assenyalats de la ciutat de ponent. Ja en fa uns quants que la majoria de finestres i portes del vell casalot, tot i que la versió actual de la construcció és de 1940, romanen obertes per tal que s’airegin totes les estances i se’n vagi, així, l’olor intensa d’estantís i de resclosit que les amara.

Continua llegint «L’imprevist a la casa número 11»

Impactes: 126

Les coses són com són i no pas com un voldria. És així i no hi podem fer res. Bé, sí que hi podem fer alguna cosa: resignar-nos-hi, per exemple. Qui no ha somiat alguna vegada amb un destí diferent —òbviament, millor— d’aquell que li ha tocat viure? Mentiria si no us confessés que m’hauria agradat tenir una vida diferent de la que l’atzar m’ha atorgat, començant per la mateixa concepció. A mi no em va tocar allò tan polit de ser el fruit de l’amor d’uns pares ben avinguts, de néixer agombolat per la calor familiar dels progenitors. L’atzar no ho va voler així. A mi, ras i curt, em va cagar un ocell enmig del bosc.

Continua llegint «En edat de créixer»

Impactes: 1

Quan l’estiu setembreja, l’illa comença a buidar-se. A poc a poc, però davalla la pressió a què la sotmetem. Ahir ho vaig poder comprovar. A la cala no hi havia gairebé ningú a l’hora en què vaig anar a fer-hi la preceptiva calamullada. Vaig deixar la tovallola i les ulleres damunt la roca i, les xancletes, en terra. Vaig tirar-me a l’aigua de cap i vaig provar d’arribar, bussejant, fins a la tercera boia, cosa que, per variar, no vaig aconseguir. En sortir a la superfície vaig veure, relativament a prop meu, que qualcú que també era dins la mar em saludava amb els braços aixecats. Vaig tornar-li la salutació mecànicament, per educació, ja que per culpa de la miopia era incapaç de reconèixer qui tenia a pocs metres. Només en veia el cap, una massa borrosa, i les extremitats superiors que es movien. En donar-me qui va, per la veu, la vaig reconèixer.

Continua llegint «Açò no t’ho creus ni tu!»

Impactes: 2

Aquell any, en Damià, el fill major de l’amo de Son Vell Nou, on feia de missatge, va ser l’escollit per ser s’homo des be. Li tocaria a ell protagonitzar els actes amb què s’encetaven les ciutadellenques festes de Sant Joan. L’encàrrec li feia tanta il·lusió com respecte. Havia de preparar-se bé perquè la tasca encomanada exigia un gran esforç físic. Un dia sencer fent les visites pertinents amb un be a bescoll, caminant descalç, no eren bromes. Son pare, caixer pagès de migjorn, menava les extenses terres d’aquell lloc, les tanques del qual arribaven fins a la mar després de salvar algun tram costerut que, a mesura que s’avançava cap al sud, menaven als penyals, a la punta de sa Celda o a la de sa Cala. Des d’allà dalt, la vista era deliciosa: la mar immensa i, si el dia no estava entelat, al fons, es veien fins i tot les muntanyes de Mallorca.

Continua llegint «Ara ja sí»

Impactes: 5

Vas passar tot el capvespre del Diumenge de Rams tancada a la cuina, Pràxedes. Pastar va ser fàcil: de mesclar la farina, el seu, l’aigua i el llevat, se’n va encarregar la soferta Thermomix™. La resta, és ver, va ser feina teva. En haver tovat la massa, aquella mena de meló de creixement precipitat, en vas anar extraient els pastons —petites bolles—, per parelles, una de grossa i una de petita, que després allisaves emprant el corró. Amb els de major diàmetre, en feies una mena de capseta que omplies de farcit —trossets de carn de porc, daus de xulla i un pessic de sobrassada— i tapaves amb el tros petit. El recipient quedava segellat a base de pessics. En tenir-los tots —una dotzena— col·locats en una plata, els vas enfornar un poc menys de mitja hora a cent seixanta graus.

Continua llegint «Temps de formatjades»

Impactes: 2

Dissabte de Cap d’Any. Arribes a casa a les nou passades. Has tingut el temps just, en acabar el torn de feina, de fer una visita ràpida al súper, que avui tancava un poc més prest del que és habitual. Fins dilluns no hi haurà res obert, segurament, i cal garantir la presència d’alguns productes bàsics a la nevera. Els prestatges estaven arrasats, però has pogut comprar les quatre coses que necessitaves.

La dutxa, avui, és ràpida. Amb l’aigua molt calenta: baf al mirall i les parets que regalimen. En acabat, et ben eixugues amb la tovallola; els cabells, amb l’assecador. Després, et poses una roba còmoda.

Així, molt millor.

Continua llegint «Dia primer»

Impactes: 3

Fins a un cert punt —per variar—, li hauria de reconèixer que té una part de raó en allò que diu. Una petita part, només. La resta… Què vols que et digui? A mi, sincerament, tot me semblen excuses de mal pagador. I, justament avui, un bon dia de Nadal, la cosa encara és més dolorosa, una autèntica putada! De fet, encara no me’n sé avenir de cap de les maneres. Que una cosa com aquesta hagi acabat succeint… Quin desastre!

Continua llegint «Quin desastre!»

Impactes: 0

Avui matí, sense avisar, na Pràxedes Sintes Gibeli ha fet acte de presència a Alcalfar. Era la darrera visita que esperava. M’ha trobat a la terrassa de l’apartament, llegint. Tan absort estava amb el llibre, que he fet un bon bot quan m’ha dit «bon dia, Pelegrí! Que puc passar?» La pregunta, evidentment, era retòrica: no esperava resposta. En no-res ja havia arrambat una coca-rossa i, còmodament asseguda a prop meu, mentre contemplava les vistes —una llesca de mar i la punta de la cala, amb la torre— ha iniciat una conversa a la qual, quin remei!, m’he hagut d’afegir.

Continua llegint «En sabrem?»

Impactes: 3

Moltíssims anys després, davant d’una aluda plena de confits, el maonès Salvador Bondia s’hauria de recordar d’aquell remot capvespre del mes de juny en què son pare l’havia menat a conèixer Sant Joan. D’açò, i de moltíssimes coses més relacionades amb la festa central de Ciutadella, va fer-ne memòria. El sucre de la llepolia, després del crec amb què les dents van esmitjar-la instintivament, impregnà la llengua d’una dolçor que tenia oblidada i inicià un recorregut per diverses parts de l’organisme que va acabar al cervell, on activà una sèrie de connexions neuronals totalment inesperades.

Continua llegint «Estremida memòria»

Impactes: 0