La intel·ligència artificial s’ha convertit en una mena d’omnipresència. Tothom en parla. Massa, segurament. Es tracta, per cert, de dos mots que, junts, conformen una aporia sorprenent: segons el DIEC, són el «conjunt de tècniques i reflexions teòriques sobre la construcció de sistemes intel·ligents». Però els empram per referir-nos a un conjunt d’eines que, a la pràctica, es dediquen bàsicament a la recerca i al processament de dades. Sigui com sigui, per molt que intentem evitar-la, la IA ens surt de camí, en forma de nou botó a l’aplicació de missatgeria o esdevenint el resultat que apareix en primer lloc al cercador d’Internet, sense que ningú ens ho hagi demanat. Tanta promoció no deixa de ser sospitosa. Pot semblar artificial.
De ver que n’hi ha per tant? Si tot plegat es tracta d’una enorme campanya publicitària, cal donar l’enhorabona a qui hi hagi darrere perquè ha aconseguit que estigui en boca de tothom, que es faci servir a tota hora i, de manera generalitzada, es cregui que som davant d’un canvi de paradigma pel que fa a l’accés i al tractament de la informació. Fins al punt d’afirmar que la humanitat fa una passa de gegant en la seva evolució cognitiva. Sigui com sigui, he de confessar que he picat alguna vegada en aquest esquer tecnològic. Com a entreteniment, no per necessitat, li he demanat coses. Per exemple, que m’informés d’aspectes relacionats amb la literatura illenca. Els resultats m’han fet riure, literalment. La llista d’errors, d’autors i d’obres inventades —errors reconeguts per l’eina, que, açò sí, té la deferència de citar les fonts consultades— ha estat llarga. A més, m’ha dibuixat un panorama caracteritzat per les relacions idíl·liques entre autors que han manifestat, en públic, les seves divergències: ni capelletes, ni sectes, ni egos… Una bassa d’oli.
No sé si és cosa només de la versió gratuïta, però que l’algoritme estigui dissenyat per servir la informació embolcallada en la més apegalosa de les simpaties no ajuda a fer-ho seriós. Com tampoc no ho és que estigui programat per mostrar un món noucentista, és a dir, harmònic, civilitzat, sense conflictes. Ben pensat, però, açò darrer no és cap broma. No deixa de ser el reflex d’un misterwonderfulisme que obliga tothom a sentir-se bé, la recepta amb què el turbocapitalisme es presenta com el xai de la pell de llop.
El ritme d’evolució d’aquestes eines sembla vertiginós. Tot fa pensar que prest, molt, els resultats que amablement ens oferirà seran d’una precisió inhumana. La millora, però, té una explicació: la dieta de la IA consisteix en la deglució massiva de dades. Tothom que la fa servir es dedica, també, a fer-la créixer. Però es veu que no n’hi ha prou. La demanda d’informació és tan elevada que, per exemple, algunes empreses estan comprant tones de llibres de vell per satisfer les seves necessitats. La maniobra amaga, a més, la destrucció posterior dels volums, amb la qual cosa aquestes corporacions, que no són germanetes de la caritat, s’apoderen d’un coneixement que tindran en exclusiva. Que vulguin aprofitar-ho el dia de demà per fer negoci no sembla cap disbarat.
Tot passa a una velocitat tan alta que resulta una tasca titànica intentar analitzar amb calma les causes i els efectes de la posada en marxa d’aquesta tecnologia i els usos que se li està donant. Hom sempre té la sensació d’arribar-hi tard, un fenomen, aquest, que segurament té un nom. El desconec. Tot apunta que aquesta tecnologia té un potencial enorme, però d’aquí a esdevenir una mena de panacea universal, com sembla que ens volen vendre, sobretot les empreses que la comercialitzen, n’hi ha un bon tros. No sé fins a quin punt som davant d’una nova bombolla: cal inflar el producte per atraure inversors i, per tant, per fer-hi el màxim de negoci.
No tot, però, és color de rosa. Sabem, per exemple, que el seu ús planteja reptes importants des del punt de vista mediambiental, ja que el consum d’aigua i d’energia de la IA és insostenible. Aquest factor podria limitar-la, com ho podria fer la manca de dades a què, actualment, té accés. També és una evidència l’ús indiscriminat i acrític que en fan els estudiants —i els docents—, cosa que obligarà a repensar el sistema educatiu, potser de dalt a baix. O la plaga de les imatges, infames, creades amb aquesta tecnologia: tenc mig decidit no acudir a cap activitat cultural que es promocioni a partir d’aquest recurs ni comprar cap treball discogràfic la portada del qual hi estigui feta. M’he plantejat, fins i tot, deixar de seguir, a les xarxes socials, els usuaris que pengen imatges creades amb aquesta tecnologia. Perdoneu l’acudit fàcil: més que generativa, la intel·ligència artificial és, aquí, degenerativa. Per citar un darrer aspecte que es relaciona amb aquesta eina, cal apuntar el fet que els algoritmes afavoreixin valors relacionats amb la supremacia dels homes, blancs, occidentals, cristians, i ideològicament escorats a la dreta de la dreta, ens hauria de preocupar.
Tothom en parla, de la IA. Fins i tot el papa. En una encíclica, que no són paraules menors, el pontífex hi ha ficat cullerada. Que hagi hagut de recórrer a Tolkien a l’hora d’argumentar-ne el desarmament m’ha agafat a contrapeu, tot i que he de reconèixer que ho he vist amb bons ulls. Bàsicament, perquè afirma que aquesta tecnologia s’ha d’emprar a favor de la humanitat, és a dir, cercant la justícia social, combatent-ne els usos bèl·lics, econòmics i geopolítics actuals i, si no hi fem res, futurs. Beneïda innocència, la del sant pare! Segur que les grans corporacions tecnològiques pensen renunciar als beneficis econòmics per convertir-se en els bons samaritans de la informàtica.
Llegia, no fa gaire, un article d’un volum endarrerit de L’Avenç que parlava del gust per la distopia apocalíptica del còmic de final de segle XX. Amb l’arribada de la IA, sembla bo de fer tendir a imaginar futures societats opressives i totalitàries. L’actualitat hi ajuda. No m’ho estic inventant: a Albània, Diella —mot que lumínicament significa, en albanès, sol— és ministra de contractació pública. Es tracta, però, d’un ministeri virtual. Aquesta antiga assistenta de veu és el primer cas d’eina d’intel·ligència artificial que accedeix a un càrrec tan important. Segons el primer ministre albanès, que la va nomenar —amb polèmica inclosa—, es garanteix que les institucions públiques no caiguin en mans corruptes. Una màquina, pel fet de ser-ho, no té afany de lucre. El que no diu és que, qui sí que pot tenir-ne, és l’encarregat de programar-la. És qui ha decidit, per exemple, que aquesta eina tengui l’aparença d’una dona, abillada amb un vestit tradicional.
Potser cal recordar, per acabar aquesta reflexió, un refrany que recull Francesc Camps i Mercadal al seu Folklore menorquí. De la pagesia (1918). En tost d’intel·ligència, saviesa; en tost d’artificial, popular: «Com vegis sa barba de ton vesí cremar, posa sa teva a remuar».
Views: 35