Aquesta setmana ha estat notícia l’excomunió de quatre bisbes ordenats per la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X. Són els lefebvrians, en referència al fundador d’aquest moviment, Marcel Lefebvre. L’entitat, creada el 1970, es caracteritza per l’oposició a les reformes impulsades pel Concili Vaticà Segon als anys seixanta del segle passat. Són, per a entendre’ns, un dels sectors més ultraconservadors que hi ha dins l’Església catòlica: no accepten ni l’ecumenisme, ni la llibertat religiosa. El que em resulta més sorprenent de tot plegat és que encara cuegi un afer que va succeir fa més de mig segle. I no només pel que fa a aquesta gent. Ni que sigui, actualment, de manera indirecta, Menorca no n’ha estat al marge.
En el cas concret de la nostra illa, com va passar també a la resta de l’estat, el Concili va posar de manifest una situació paradoxal: la institució que sustentava la dictadura de Franco, alhora, es va convertir en un dels agents que van maldar per enderrocar-la. I tot, gràcies als atzars que ens ofereix la història. Simplificant-ho, l’Església va donar suport al bàndol colpista en la guerra del trenta-sis. El nou règim es va instaurar sobre unes estructures ideològiques que no donaven lloc a dubtes. El nacionalcatolicisme n’era la base. Les nombroses fotografies mostrant el dictador entrant bajo palio als temples ho certifiquen, com també ho fan algunes imatges en què una corrua de bisbes fa la salutació feixista.
En acabar la Segona Guerra Mundial, amb la derrota dels aliats franquistes —l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista—, una de les baules que van permetre al règim de ressituar-se en el context internacional va ser el concordat amb el Vaticà de 1953, el mateix any en què els Estats Units, a través dels pactes de Madrid, reconegueren la dictadura espanyola. L’excusa emprada va ser poc original: Franco era indispensable en la lluita contra el comunisme. Per dir-ho com Roosevelt respecte de Somoza, per molt fill de puta que fos, era el seu fill de puta i, amb açò, els ianquis no han anat mai de bromes. Li donaren suport a canvi d’implantar bases militars en territori espanyol —la de s’Enclusa, a Ferreries, per exemple— i d’endegar el pla Marshall. Aquest darrer aspecte, com diria Pangloss, el preceptor del Càndid volterià, va possibilitar que Berlanga filmés una de les millors pel·lícules espanyoles del segle passat. Una conseqüència de tot plegat va ser l’ingrés d’Espanya a l’ONU un parell d’anys més tard. Es blanquejava així un altre règim totalitari.
El concordat amb el Vaticà atorgava a l’Església catòlica una sèrie de privilegis. I, com que es va renovar poc després de la mort del dictador, encara en manté. Durant la dictadura, aquesta posició de privilegi, però, es va girar en contra del règim. Ho hem apuntat abans. Amb el Concili Vaticà Segon s’impulsaren una sèrie de mesures que atacaven la línia de flotació del nacionalcatolicisme: es permetia la reivindicació del català, en tant que llengua del poble, o es cridava al compromís amb les classes socials més desfavorides, especialment les obreres, fet que va permetre casar cristianisme i marxisme de la mà de la teoria de l’alliberament. Açò no vol dir que, a l’illa, no hi hagués hagut, abans, dins l’església, oposició al règim. Passa, però, que amb l’arribada dels capellans conciliars tot el procés s’accelerà.
Afortunadament, la publicació en els darrers anys d’una sèrie de llibres centrats en la tasca d’aquests capellans, permet de conèixer una part important de la història recent de l’illa: Antoni Moll Camps, Josep Salord i Farnés, els d’abans del Concili; Enric Enrich o Josep Seguí, d’entre els conciliars. Ens manquen, així i tot, testimonis fonamentals. Al meu entendre. Sobretot, com es pot deduir de la lectura dels volums ja publicats, el de Joan Febrer. Segons afirma Josep Seguí, tenia el costum d’apuntar-ho tot. De fet, va ser gràcies a la lectura de les seves memòries, les de Seguí, que vaig entendre per què Febrer, d’un dia per l’altre, va aparèixer per Sant Francesc, per què li van posar Josep Manguan de company i, finalment, el paper que va jugar en aquests moviments el bisbe Deig.
Qui no tenc clar de quin peu calçava —i no sé fins a quin punt té sentit o no demanar-s’ho— és Xisco Huguet, que poc després marxaria als Estats Units a fer de capellà, si no vaig errat, a Harlem. Hi tenia una bona relació, en aquell temps, tot i que, després, per motius obvis, en vaig perdre el contacte. Les distàncies, no només físiques, sinó sobretot les ideològiques, esdevingueren insalvables. Ara bé, cal dir que, per sorpresa, quan em van jutjar per insubmís, fa un quart de segle, es va presentar al judici per donar-me suport, cosa que li agrairé sempre. Abans d’entrar a la sala, vam mantenir una breu conversa el contingut de la qual mantenc com un tresor.
He comentat que, gràcies a aquestes obres, tenim una informació important del paper que una determinada part de l’Església catòlica va jugar durant el franquisme a l’hora de combatre’l. La qual cosa, però, no vol dir que sigui completa. Ni tan sols suficient. Hi ha encara espais de foscor que caldria il·luminar. Per exemple, Seguí no és gaire discret l’hora de donar alguns noms de companys de sacerdoci que eren connivents amb el franquisme. Però fa curt. O, més ben dit, dona per sabudes informacions que un lector com jo, que no hi era, que no el vaig conèixer, no entén per manca de context.
Qualcú ho hauria d’estudiar, si és que encara no s’ha fet, cosa que, malauradament, desconec. Del padre Macián—en castellà, significativament—, en sabem algunes coses: que, per a ell, la llengua del poble, a Menorca, havia de ser la mateixa lengua del imperio, com debatí en el moment en què Salord i Farnés defensava la catalanitat de l’illa. No era l’únic que pensava així. Josep Seguí també el cita, en un context diferent, tot i que situat sempre al bàndol dels addictes al règim. Qui ens en podria parlar, rigorosament?
Personalment, hi ha un aspecte que fa anys que m’intriga, segurament perquè, d’una manera o altra, en vaig ser part. M’agradaria conèixer quin paper va jugar l’Església catòlica franquista a l’hora de controlar la joventut a través de l’esport. Els clubs de bàsquet illencs, per exemple, van néixer en un moment determinat de la dictadura, a redós de centres educatius religiosos —la Salle, a Maó; el Boscos, a Ciutadella— o de la mà de capellans singulars: el padre Petrus —en castellà, significativament, tot i que també s’emprava la fórmula llatina pater—, en el cas de l’Alcàsser. Als primers anys noranta del segle passat, l’home encara aprofitava els minuts abans dels partits per a fer-nos els seus sermons, en què ens parlava dels valors que, segons ell, desprenia l’esport. Açò passava a l’antic pavelló del Freginal, el primer dels dos que, curiosament, duen el seu nom. Ens en cal alguna monografia, ben feta, al respecte. Coneixeríem millor la nostra història i, potser, ens enduríem algunes sorpreses.
Views: 26
Els esports i l’escoltisme.