S’ha consumat, a Ciutadella, un procés insòlit. El retorn dels cotxes a la plaça del Born és el primer cas que conec en què la vianantització d’un espai públic fa marxa enrere. No sé ben bé com han anat les coses per ponent, però des de fora tot plegat ha mostrat traces esperpèntiques evidents. Sembla, a més, que la cosa s’ha perdut per les dues parts en conflicte. En altres casos, malgrat les inevitables reticències inicials —la típica por al canvi, tan humana ella—, aquestes mesures sempre s’han consolidat i un possible retorn dels vehicles al seu antic hàbitat ha esdevingut quimèrica: tothom està content amb el resultat obtingut. A Maó, per exemple, és el que ha passat amb el carrer de les Moreres. Avui seria inimaginable que es tornés a convertir en una via amb trànsit de vehicles. Exemples semblants en trobam a gairebé tots els pobles de l’illa, tot i que a Sant Lluís la cosa ha quedat a mitges. Sigui com sigui, els ciutadellencs han perdut un espai que havien guanyat als cotxes.
El cotxisme, aquesta sobredependència dels vehicles, és gairebé endèmica a Menorca. Amb l’excusa que som en una illa en què tot està força disseminat, que el transport públic no ajuda a tenir una bona mobilitat —la qual cosa és certa, tot i que no tenc clar que aquesta realitat sigui una causa o una conseqüència de la patologia de què parlam—, hi ha gent que fins i tot empra el cotxe per anar a comprar el pa o, pitjor i paradoxal, per anar al gimnàs a posar-se en forma.
Pel que fa als correus —així en diuen, encara, alguns indígenes, dels autobusos de línia—, estic convençut que, fins i tot amb les deficiències actuals, amb una bona organització es poden satisfer la majoria de les necessitats viatgeres bàsiques, sobretot en temporada alta. I, pel que fa a l’ús del cotxe, només cal racionalitzar-lo, sobretot allà on el transport públic realment no arriba. Per cert, en totes les poblacions de l’illa, en què no domina l’urbanisme residencial nord-americà, les distàncies es poden fer a peu. Potser la crisi del petroli, per força, contribuirà a posar-hi seny. Solem prendre consciència dels problemes i, sobretot, intentam solucionar-los quan ens afecten la butxaca.
De tot el que acabam de dir, però, en deriva una altra problemàtica greu: la pèrdua dels espais públics. No només per culpa dels cotxes. La proliferació aclaparadora de terrasses de bar, per exemple, hi contribueix de forma notable. En aquest cas, cal parlar de privatització, ja que el benefici particular, d’una minoria, passa per davant del dret col·lectiu. De fet, és el que passa amb els cotxes, els grans ocupes territorials de les zones urbanes, vehicles majoritàriament particulars.
Pel que fa a les terrasses, no cal que ocupin més espai del que legalment els correspon, com passa a vegades, perquè tots hi sortim perdent. Un exemple paradigmàtic el trobam a la maonesa plaça del Padronet: la van reformar —van anivellar-la— per a poder-hi posar taules i cadires. Es va acabar gaudir-ne sense ser client d’alguns dels negocis que van passar a ocupar-la. En un primer moment, fins i tot, no hi havia cap banc públic. Qui hi volia seure, havia de consumir. Més o manco és el mateix que va passar al carrer de les Moreres, que hem citat fa un moment. A la pràctica, sembla que les obres que fan al pla de la Parròquia van també en aquesta direcció, la qual cosa explica per què les han aturades a l’estiu. O no. Com que som molt mal pensat, segurament m’equivoc i veig fantasmes on no n’hi ha.
La pèrdua d’espais de socialització ens mena a l’individualisme, a l’egoisme, a l’aïllament. Representa el triomf de les societats postcapitalistes, en què l’espai passa a ser concebut com un bé de consum, un lloc on fer negoci. En un segle, la reculada ha estat gairebé total. A l’illa i a tot arreu d’allò que eufemísticament anomenam el món occidental. Segurament més a les grans ciutats que no pas a les poblacions petites i mitjanes. Però no se n’ha salvat ningú. A Ferreries, quan érem infants i joves (Quaderns de Folklore – Centre d’Estudis Locals, 2026), com passa en els volums de la sèrie dedicats a Alaior, Ciutadella i Maó, la majoria de testimonis recorden on jugaven als anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat: «El carrer es convertia en aquella habitació gran poliesportiva que no tenies a casa, en aquella cuina espaiosa per fer la bereneta, en unes sales de joc immenses i a l’aire lliure, on interactuar i socialitzar amb altra gent.»
És ver que l’arribada de la televisió va suposar un petit canvi d’hàbits, però la convivència va ser bona. Jo, que som un poc més jove que Josep Carreres, Carre, autor dels mots precedents, també vaig passar hores infinites de la infantesa al carrer. En colla. Sense límits. Sense adults. Gairebé sense cotxes. Avui en dia, aquestes paraules poden semblar ciència-ficció per a la gent més jove. No només els al·lots i al·lotes han patit aquest procés. Més d’un testimoni recorda les vetllades d’estiu en què tots els membres de la família seien a la fresca, interactuant, creant xarxa. Avui, el costum encara perviu en algun poble, però no deixa de ser testimonial.
Aquest fenomen ha generat força literatura acadèmica. Francesco Tonucci, per exemple, amb la seva «ciutat dels infants» (1991), proposava un model urbà que, a la pràctica, beneficiava tota la població que hi habitava. Es basava a pensar l’urbanisme des del punt de vista dels més petits. Dos aspectes en constatarien l’èxit: que no fossin necessaris els adults per sortir de casa, que els carrers i places fossin espais segurs de joc lliure i de trobada. Ara mateix, pobles i ciutats no van en aquesta direcció. En aquest sentit, tornar a omplir de cotxes una plaça no deixa de ser una derrota col·lectiva.
No sé si som prou conscients de tot allò que perdem, com a societat, amb la privatització dels espais públics. Els carrers, contràriament al que s’afirmava en les manifestacions principatines de fa uns anys, són, de cada vegada, menys nostres. I, al pas que anam, potser arribarà un dia en què no ho seran gens.
Visualitzacions: 1