A l’hora de repassar quines són les meves conviccions personals —força escorades cap a l’esquerra pel que fa a la defensa de la llengua catalana i del medi ambient o el pacifisme, entre altres—, tropís de forma recurrent amb una pedra amb la qual no sé ben bé què fer, el futbol. La xutaria enfora, segurament, perquè vull creure que no m’agrada, que no m’interessa. Tenc, crec, motius ben fonamentats per a fer-ho. Ara bé, quan hi pens amb deteniment, començ a vacil·lar.
No puc evitar pensar-hi, per exemple, ara mateix, mentre llegesc, a Pere Pau, un dels dietaris de Blai Bonet, la frase següent: «Nietzsche profetitzà el retorn dels grecs. I vet aquí la nostra època: la veneració dels ídols de l’esport, l’adoració dels líders masculins de la cançó, la compravenda d’esportistes, d’atletes, de futbolistes». Mai com fins ara no havia tingut, a classe, tants alumnes lluint samarretes dels seus ídols esportistes: roba tècnica convertida en peça habitual de vestimenta. De la mateixa manera que hi ha un nacionalisme banal, el futbolisme ho amara tot, no sempre subtilment. Mentre llegesc al menjador de casa, a la tele, sense so, retransmeten un partit que Barça i Racing de Santander disputen sota una pluja d’aigua i de gols. En soldemà, en arribar a la feina, a la sala de professors, les jugades del dia anterior són tema de conversa entre alguns professors. I professores.
Som incapaç de veure un matx sencer. M’avorreix aquest esport que, en el meu cas, és un opiaci evident. L’opi, almenys, d’una part del poble. M’agafa son en contemplar-lo. Les hores intempestives en què donen alguns partits hi ajuden. Com també ho fa el fet que, servidor, sempre ha estat aficionat i practicant intens, encara en actiu, del bàsquet. Malgrat que els veterans, com diuen els joves, jugam a càmera lenta o, per dir-ho millor, els nostres partidets de gerontobàsquet són la constatació indefugible del fet que arriba un moment en què cos i cervell no van a la mateixa velocitat, sempre he cregut que l’esport de la cistella era més més dinàmic i intens que el futbol. Fins i tot, m’atreviria a dir, i n’assumesc la pedanteria, que era una activitat més intel·ligent. El joc i qui el practica.
També em costa poc d’arribar al convenciment que som davant de la versió actualitzada d’aquell invent que als romans els va funcionar a l’hora de mantenir el poble controlat: panem et circenses. No som el primer que ho ha dit. El binomi s’ha reinventat i ara tenim menjar ràpid i futbol. I, conseqüentment, la mala bava canalitzada. Qui no ha pensat alguna vegada que l’energia que s’esbrava als estadis, ben dirigida, podria capgirar fàcilment el món en què vivim? L’optimisme davant d’aquesta potencial força revolucionària, però, desapareix ràpidament en escoltar allò que diuen i pensen alguns, molts, seguidors futbolers, no necessàriament els més exaltats.
D’aquí al lligam que es pot establir amb la transmissió de valors que deriven de la pràctica d’aquest esport, hi ha un bot. Si bé és ver que en els esports col·lectius es fomenta la cooperació i el treball en equip, en què tothom aporta, en què l’èxit individual només es dona si, abans, hi ha el conjunt, veure que, des dels jugadors professionals fins als de les categories inferiors, s’aplaudeix «el davanter [que] enganya a l’àrbitre i aconsegueix un penal per al seu equip», la cosa dels valors no està tan clara: «tothom el considera un heroi, però no és res més que un mentider malparit», per dir-ho amb mots manllevats d’una cançó antològica de Mazoni, aquella en què també afirma que «hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca». Mon pare va deixar d’entrenar al·lots, cansat del comportament vergonyós dels pares a la graderia. Alguna vegada, fins i tot, s’hi havia hagut de dirigir per fer-los callar.
En diuen, de tot plegat, ja n’he parlat alguna vegada, esport formatiu. Forma, açò és innegable, tot i que no necessàriament en positiu. Els professionals, en general, no solen ser models a seguir. Les grans estrelles, moltes vegades, viuen en una bombolla, totalment desconnectats de la realitat. Les excepcions, com Eric Cantona o Oleguer Presas —potser hi podríem afegir, en l’actualitat, Borja Iglesias?— es poden comptar amb els dits d’una mà.
Ara bé, a pesar de tot el que acabo de dir, confés que, en algun dinarot de colla, quan es parla de futbol —malgrat no intervenir en la conversa perquè, tècnicament, estic en fora de joc—, faig una xalada. Que un historiador, un filòsof o un sociòleg, entre d’altres, interpretin aspectes d’aquest esport des del seu camp de coneixement, hi deu ajudar. Escoltant-los, estic segur que aconseguir que 22 jugadors, dividits en dos equips d’onze, assoleixin el seu objectiu —introduir la pilota en la porteria contrària, evitant alhora que els altres els ho facin, ajudant-se bàsicament dels peur— és més que meritori. Que cadascú esdevengui una peça perfecta de l’engranatge pot arribar a ser, per a qui ho observa, font de plaer.
Fred i racional com som habitualment, que hi hagi intel·lectuals, tots homes, que defensin el futbol —Albert Camus, que hi va jugar; Pier Paolo Pasolini, seguidor apassionat, que veia clar un paral·lelisme entre aquest esport i la llengua escrita i parlada; o Martin Heidegger, admirador declarat de Franz Beckenbauer, per citar-ne tres de molt significatius—, m’empeny de manera regular, a provar d’habitar dins d’aquest món esfèric i amarar-me de futbolismes, per molt que, a l’altre costat de la balança, gent admirada com Maria Campillo es planyés, a classe, en els anys universitaris, que Jordi Castellanos —encara eren parella— i Alan Yates es trobessin al menjador de casa per veure el Barça i que ella restés amb un pam de nas, sense poder anar al teatre o a alguna conferència.
Algun dels descriptors que més m’agraden són futbolers destacats: Sergi Pàmies o Jordi Puntí, per exemple, fins i tot han publicat llibres centrats en aspectes d’aquest esport. Sé que gent com Manolo Vázquez Montalban defensaven el futbol, i que hi ha periodistes modèlics de qui aprendre moltes coses interessants —des de l’art de la narració en directe de Joaquim Maria Pujal, que tenia clar el paper que la normalització de la llengua catalana jugava en tot plegat, fins a les cròniques escrites de Ramon Besa, considerat un mestre del gènere.
D’acord amb la meva manera de procedir, hauria de llegir obres que ho abordessin, però estic bastant perdut i no sabria per on començar. Amb el bàsquet, per exemple, llevat d’alguna excepció, és un exercici que tampoc no he fet. En canvi, sí que he llegit llibres sobre córrer, algun de ben profitós. Crec que a l’institut hem adquirit, des de la biblioteca, un exemplar de la novel·la gràfica L’altra història del futbol (Garbuix, 2025), en què Jean-Christophe Deveney i Lelio Bonaccorso adapten un assaig de Mickaël Correia. Potser serà un bon punt de partida.
Visualitzacions: 4