Una part molt important de la meva infantesa va transcórrer al carrer. Al de Sant Jaume, especialment, tot i que menàvem ample: des de la plaça de l’Esplanada fins a la de Sant Francesc, ens movíem per aquest tros de Maó en funció del moment i, sobretot, dels jocs a què ens dedicàvem: l’inevitable futbol, fer rodar baldufes, les curses de patins, jugar a quic i amagar, fer campaments pels redols del monestir… No fèiem servir rellotges. Alguna mare cridava el fill amb veu potent, allargant la síl·laba final del nom. El so travessava carrers. Assolia, sempre, el seu objectiu. Sabíem, d’aquesta manera, si era hora de dinar o de fer la bereneta. Els fosquets, des de la base, amb una megafonia infame però efectiva alhora, perquè ens arribava prou clara, la reproducció enllaunada de la marxa reial, cada dia a la mateixa hora, ens indicava que era hora de retirar-se cap a casa: el sopar no trigaria gaire a estar servit.
Fa molts d’anys que no hi visc, al carrer de Sant Jaume, tot i que visit la casa familiar de manera regular. A més, de tant en tant, m’atrac al mirador de Sant Francesc, aquell des del qual, fa unes quantes dècades, llançàvem còdols que anaven a parar a la mar. No sé d’on trèiem la força per a fer-ho, però hi arribàvem, amb escreix. De seny, evidentment, no en teníem gaire, per no dir gens. Ara bé, passava tan poca gent per allà baix —i sempre comprovàvem, abans del llançament, que no hi hagués cap perill—, que difícilment hauríem pogut ferir qualcú amb la nostra maniobra. La darrera vegada que hi vaig ser, al mirador, no fa gaire, em va sorprendre que, amb una megafonia força millorada, l’himne espanyol tornés a sonar. De fet, sembla que mai no ha deixat de fer-ho. I per partida doble. Cada dia, a les vuit del matí, la música —evidentment, sense la lletra que li va compondre José Maria Pemán— acompanya la hissada de la bandera. A l’hora de la posta, quan l’arrien, en torna a ser la banda sonora. Com que érem a casa, segurament prenent una escudella de llet, Colacao i galetes Quely, no record haver-ne sentit mai de petit la primera interpretació.
* * *
Aquest estiu, el primer que hem passat després de deixar enrere, a la correguda i en contra de la nostra voluntat, l’etapa pròdiga alcalfarenca, ens hem hagut d’adaptar a la realitat de la canícula maonesa. Sort n’hem tingut de la terrassa del Claustre. Més d’una vintena de concerts viscuts és una xifra important. En demostra la fidelidat. Anar-hi ha estat la millor de les rutines d’estiu. Les descobertes musicals han estat diverses. En general, sempre positives, tot i que alguna actuació ha confirmat que el pas del temps pot fer molt de mal als artistes. Hem afinat, a més, que el jazz i els panets fets amb gust mariden força bé. Fins i tot, m’atreviria a dir que, dins d’aquell recinte, no hi ha fet tanta calor com a l’exterior. S’ha convertit en una mena de refugi climàtic, malgrat que també ens ha protegit d’altres coses. Per exemple, el dia en què, per carrers i places de Maó, al voltant de tota mena de pantalles, gegants i no tant, la gent mirava la final de futbol del campionat mundial. Perico Sambeat ens va oferir una mostra, en format trio, de la seva meravellosa música. En acabar l’actuació, de camí a casa, va ser tota una aventura anar esquivant la gent que es deixava endur per l’eufòria futbolística. Es veu que hi havia una pròrroga i encara no es coneixia qui acabaria guanyant la partida. A l’hora de celebrar-ho, però, frases com «hem guanyat» o «que bé que hem jugat» formarien part del repertori dels triomfadors. Així, emprant la primera persona del plural, amb tota la naturalitat. La mateixa amb què es parla d’una selecció nacional. La mateixa que alguns mostren a l’hora de cridar —cantar, en aquesta cas, no és el verb adient— els inevitables càntics del tipus «yo soy español, español, español…»
No sé si n’és una causa o una conseqüència, però d’un temps ençà les camisetes de futbol s’han convertit en una peça de roba que la gent fa servir en la vida quotidiana de forma generalitzada. Per anar a l’institut, per exemple. I no per fer educació física. Han esdevingut penyora d’ús diari i massiu. És ver que les del Barça i del Madrid encara guanyen per golejada, però són molt freqüents també les de la selecció espanyola, sobretot les que duen darrere el nom de Lamine Yamal. Sorprenentment, guanyen les de color blanc. El vermell ha estat substituït per un color que no és tan llampant, però sí més efectiu. T’hi has de ben fixar, però, per a distingir-hi l’escut i saber a quin combinat fa referència. També li han canviat el sobrenom, per cert, a l’equip. De la roja s’ha passat a la familia. No crec que sigui innocent, la cosa. Les connotacions que hi ha darrere de cada paraula són les que són. I anar de rojos pel món no devia ser prou políticament correcte.
* * *
L’any 1995, el sociòleg Michel Billig teoritzava el nacionalisme banal al llibre de títol homònim. Amb aquest concepte es referia al «conjunt de pràctiques, hàbits, creences i signes que les nacions establertes —aquelles que estan segures de la seva pròpia continuïtat— manifesten de forma quotidiana, rutinària, subtil i familiar per a reproduir-se com a tals i així recordar a la gent la seva pertinença i lleialtat a la mateixa nació». Així ho resumeix la Viquipèdia. No he llegit el llibre i, per tant, he de fiar del que en diuen altres persones. Potser som jo i la meva mania persecutòria, però darrerament em sembla que aquesta banalitat, la del nacionalisme espanyol, va a més. O potser se’m fa més explícita que mai, perquè la seva presència m’ha acompanyat tota la vida. És a les polseretes que llueixen els adolescents o en aquelles —que s’haurien d’escriure, normativament, amb u— que l’ajuntament de Sant Lluís ha fet aquest estiu, per lluir a les festes patronals: blaves i blanques, tot i que amb l’inevitable acabat rojigualdo, amb què es confonen fàcilment els colors del municipi amb els del partit que el governa actualment; és als comentaris que ha generat, a les xarxes socials, la crisi migratòria que aquest estiu s’ha viscut a Ceuta; és a les seccions que els mitjans de comunicació titulen amb el terme «Nacional», en companyia d’altres que, de manera suposadament natural, connoten un determinat mapa mental, com «Insular», «Illes Balears» o «Internacional»; és, per descomptat, al cicle de conferències que el Consell Insular ha coorganitzat amb motiu del 12 d’octubre o a les piulades que el conselleret de la cosa ha fet per homenatjar la benemèrita guàrdia civil amb motiu de la festa de la seva patrona i, alhora, de la nació a què dona cobertura. Només en castellà, vamellara, perquè fer-ho en la llengua que diu defensar no ha lugar. Com a molt, si hi ha de ser, que en quedi clara la subordinació.
Record aquella cançó mítica de La polla records en què n’Evaristo ens recordava que les banderes «son trapos de colores». Tapen moltes coses. Funcionen molt bé com a cortines de fum. La història ens n’ofereix tants exemples com vulguem. En aquest sentit, em deman fins a quin punt l’auge del nacionalisme banal espanyol, paradoxalment, podria ser un indicador clar de la seva feblesa. De la crisi d’identitat que, per dir-ho amb paraules de Ferran Garcia-Oliver, pateix aquest projecte nacional anomenat Espanya de manera recurrent: «Aquell que està segur de si mateix no insisteix en aquesta idea ni la repeteix ni la divulga constantment. És l’exemple de la seua inseguretat permanent.» Ho desenvolupa, l’historiador valencià, a un llibre que estic recomanant per activa i per passiva: Una i eterna, publicat fa uns mesos per l’Editorial Afers. Per cert, és la mateixa que, el 2007, en coedició amb la Universitat de València, va treure a la llum la versió en català de l’assaig de Michel Billig. Convindria llegir-lo.
Visualitzacions: 13