Quan vaig entrar per primera vegada a l’institut, el xoc va ser colpidor. Res de reunions d’acollida. La descoberta del medi va ser intuïtiva, sense cap mena d’acompanyament. Els primers dies, avançava a les palpentes per aquell edifici vetust i en descobria la fauna i la geografia: les escales, feixugues, i els passadissos, llargs i foscos; les aules ordinàries, amb aquelles tarimes de llenya que servien per recordar qui es trobava a dalt i qui a baix; l’aula de música, amb el tocadiscs i una col·lecció de vinils entre els quals hi havia més d’una joia roquera; l’aula d’informàtica, amb uns ordinadors del temps dels dinosaures, que funcionaven amb disquets de cinc i un quart; el gimnàs, en què ens podíem dutxar després de fer educació física i així arribar, amb excusa, un poc més tard a la classe següent; la sala d’actes, a través de la qual accedíem a Ràdio Kaos, l’emissora pirata que sintonitzava maldestrament cada divendres des de casa, situada a la sagristia; la consergeria, un espai tancat, on uns anys més tard fotocopiaríem i graparíem artesanalment els pocs números que vam publicar d’Es canterano, una mena de fanzine amb què vaig col·laborar intensament; l’aula d’exàmens, un lloc temible per a molts, o aquella sala en què hi havia una tele de tub, enorme per a l’època, on vam veure un fotimer de vídeos en format VHS. Avui, no sabria ubicar-la. No record, per cert, haver entrat a la biblioteca del centre fins molt més endavant.
No sé com hi vaig arribar, però el bar —hi havia bar!— em va cridar especialment l’atenció els primers dies de rodar pel Ramis. Tenien màquines escurabutxaques, amb alumnes que hi jugaven constantment. Hi venien cigarretes, per unitats, supòs que per adaptar-se a l’economia precària de la joventut d’aquell temps. El local era decadent: taules, cadires, grisor, fum i un dit de merda en terra. No era el meu ecosistema: amb una pilota i prou pati en tenia prou per ser feliç. En aquella època es fumava, a l’institut. A tot el centre. Alguns professors manxaven dins l’aula. Més d’un alumne feia calades de tabac al passadís, entre classe i classe, estalonant l’esquena i la planta d’un peu a la paret. Les soles de les sabates hi dibuixaven una franja negra de brutor, prou gruixada. La netedat no era, llavors, marca de la casa.
Pel que fa al bar, prest va canviar-ne la gestió. Es va prohibir fumar al centre i desaparegueren les escurabutxaques. Uns quants cursos més tard, cap a tercer de BUP i COU, hi vam passar moltes hores, allà dins. Jugant a truc, enllaçàvem el primer i el segon pati. Mai cap professor de guàrdia no ens va cridar l’atenció. Ningú no ens va fer pujar a classe. El menava en Joan, el bar. Que en pau descansi. Era un geni. Tornava el canvi en espècies. Si li donaves vint duros per pagar un tros de coca de verdura, que en valia vuitanta-cinc, en tost de tornar-te’n quinze, hi afegia tres xiclets de duro. Negoci rodó.
Allà, oficialment, no s’hi venia alcohol. Ara bé, el dia que em van donar les notes de COU, amb tot aprovat i la selectivitat com a pròxima parada acadèmica, de darrere la barra van aparèixer un parell de botelles de xampany amb què celebrar-ho. Açò m’ho han contat, perquè d’aquell dia, després d’un dinar de celebració a La cova, només en conserv algun record boirós. Es veu —diuen—, que alguns professors, al bar, hi batejaven el cafè, el rebentaven. Potser açò explica per què els jocs de cartes que fèiem servir duien publicitat d’una marca barata de conyac. Més d’un docent, però, preferia fer temps a can Manolo, parròquia situada davant l’institut. Encara hi és. Allà carregava les piles a força d’aixecar el colze. Amb un parell de ginets, les classes devien ser més bones de fer.
Els alumnes amb qui vaig conviure —ha plogut molt de llavors ençà: una trentena llarga d’anys, gairebé quaranta— ens comportàvem d’acord amb una edat en què les neurones estaven molt esgavellades, no només en aquells casos en què els al·lots i al·lotes procedien d’escoles que no eren mixtes. Supòs que és mal de fer imaginar què sentia un adolescent que, amb catorze anys, convivia per primera vegada amb al·lotes dins una mateixa aula. Jo, que ho vaig viure en primera persona —a Primo de Rivera, on vaig cursar l’EGB, només hi havia mascles— no sabria ben bé com explicar-ho. Seguesc pensant que va ser una putada enorme. Més d’un va col·lapsar. No crec, però, que fos el meu cas. L’adaptació, així i tot, no va ser fàcil.
Per acabar-ho d’adobar, hi havia casos en què el comportament era proper al salvatgisme. No deixàvem de ser uns animals. Com els exemplars dissecats d’ocells i de petits mamífers que, de tant en tant, sortien dels grans armaris on romanien exposats a la conquesta d’espais insòlits i inesperats. Algun ha sobreviscut fins a l’actualitat. Després d’haver passat per un més que necessari procés de restauració, es poden contemplar al museu de l’institut. D’entre els costums més singulars dels espècimens humans d’aquella època, podríem citar el llançament de cadires per les finestres, del primer i del segon pis. A vegades, les fermaven per una pota a una corretja rompuda de persiana. No arribaven en terra, quedaven en la, a mig camí, oscil·lant com el pèndol d’un rellotge de caixa. Ara bé, a aquell que, des de baix, havia vist que aquella peça de mobiliari escolar li anava a caure a sobre, la broma no li feia gens de gràcia.
També s’haurien de fer constar els casos puntuals en què les rodes del cotxe d’algun professor apareixien punxades. No sé fins a quin punt, però, no es tracta d’una llegenda urbana. Si fos ver, solia passar a l’època en què repartien les notes. Hi havia gent que no sabia gestionar la frustració d’una altra manera. Més d’un rebel sense causa es va acabar convertint en personatge mític entre la resta d’alumnes, els que anàvem fent, millor o pitjor, i que ho contemplàvem tot plegat des d’una distància prudencial. Algun va acabar transitant per camins massa salvatges i ja no es troba entre nosaltres. També n’hi ha que van partir de manera injusta, abans d’hora. A la vida li agrada anar fotent hòsties a la gent. És el que hi ha.
Jo no vaig ser un alumne exemplar, ni fer-s’hi a prop. Ara en faig broma i dic que m’ho vaig passar tan bé al Ramis que m’hi vaig quedar un any més del que tocava. Ara bé, amb la repetició del COU, sense voler, hi vaig sortir guanyant. El primer any, a part d’aprovar un parell de matèries sense ni tan sols assistir-hi, cosa que encara no he entès, hauria tret una notassa si fer hores al pati jugant a bàsquet hagués estat una assignatura avaluable. Res més. El segon any, el de la repetició, l’atzar va voler que em topés amb una sèrie de mestres —aquesta és la paraula exacta— extraordinaris que van canviar-ho tot, des d’un punt de vista acadèmic i humà. Cap a bé. Algunes de les amistats que vaig fer durant aquell curs també hi van contribuir. Encara es mantenen. Fermes. Més d’un professor devia al·lucinar quan, uns anys després, amb la llicenciatura sota el braç —filologia catalana— i les oposicions aprovades, passàrem a ser col·legues.
Hi retorn, a aquella època mítica —mai més ben dit: allò va ser abans de l’arribada del logos—, mentre tenc davant meu alguns antics companys d’institut. Seuen a les taules que, durant aquest curs, ocuparan els seus fills. En som, ara, el tutor i estic a punt de fer-los una reunió d’acollida. Ja fa uns quants cursos que em passa: ens retrobam, amb els papers canviats. A més d’un, li havia perdut la pista. D’algun altre, en conec la trajectòria, tot i que no hi hagi tingut contacte. Cadascú ha anat fent el seu camí. N’hi ha que eren molt bons; n’hi ha que no tant. Potser n’apareix qualcun que feia part dels indomables, dels rebels sense causa. Un supervivent. Tothom ha canviat. Molt. I me’n queden uns quants amb qui tornar a coincidir, perquè tenen fills que tot just han començat la secundària i jo visc majoritàriament als cursos de batxillerat.
En els fills veig, indefugiblement, els rostres dels progenitors. Els revisc a través seu. Torn a veure’ls formant part d’aquell Ramis que ja no existeix. Per uns instants, sembla que no hagi passat el temps: la memòria té aquestes coses. Quan algun pare o mare em pregunta, en acabar la reunió, com veig els joves d’avui en dia, que és una manera subtil de demanar concretament pels seus fills, a pesar que els diria allò que pens —que bé, que com sempre, que hi ha molt de potencial humà i acadèmic, en proporcions variables, açò sí, i que són, en general, molt bona gent—, després de girar breument la vista enrere i de veure d’on venim, no tenc clar què els he de contestar.
Visualitzacions: 29