Al Pirineu lleidatà, a la zona compresa entre Tavascan, Certascan, el Pla de Boet i els estanys de Sotllo i Baborte, les muntanyes suen aigua. Literalment. És gairebé impossible caminar i no escoltar-ne córrer, no veure-la caure cingles avall, trepitjar-ne en travessar els rierols. En vessa per tot. Sembla que les pedres es moren de calor, perquè la temperatura allà a dalt, en aquesta època de l’any, sobretot a partir de migdia, és sufocant. La fresqueta del vespre i el fred de la matinada van pel camí de convertir-se en records d’èpoques passades, de quan ningú no parlava del canvi climàtic, de quan en desconeixíem les greus conseqüències que ara tot just començam a patir. La terra, enguany, està assaciada d’aigua. Ha nevat força a l’hivern i a la primavera, excepcionalment. Som a la primera setmana de juliol i encara hi ha prou neu a les muntanyes pirinenques. Anar del refugi de Pinet fins a dalt de tot de la Pica d’Estats sense tenir-ho en compte pot ser un passar pena constant.
Amb la canícula, el desgel és pròdig. La terra transpira. L’aigua brolla a les totes durant el recorregut de La Porta del Cel, la passejada circular d’una seixantena llarga de quilòmetres i més de cinc mil cinc-cents metres de desnivell, dividits en quatre etapes —o cinc, depèn del plantejament—, a què ens hem enfrontat els meus germans i jo aquests dies. D’entre tots els regals possibles per celebrar el primer mig segle d’existència, pocs em semblen tan encertats com aquest. Fer la ruta dissenyada per Alejandro Gamarra, més conegut com a Jan, antic i mític guarda del refugi de Certascan, ha estat tota una experiència per qualcú que viu a tocar de la mar, en una illa l’elevació més destacada de la qual ateny tot just els tres-cents cinquanta metres i escaig d’alçada. Es va inspirar en la famosa cançó de Bob Dylan a l’hora de batejar-la? «Knockin on Heaven’s Door», composta durant la guerra del Vietnam, conté un missatge clarament pacifista. Gamarra potser volia convidar-nos a la reflexió, més enllà del joc de paraules, en posar-li aquest nom: caminar a segons quines alçades, hi convida. Aquest trajecte, i dos més, formen part d’una proposta que ofereix travesses de muntanya pel Parc Pirinenc de les Tres Nacions: Els gegants de les tres nacions i Muntanyes de llibertat completen el menú. N’hem deixat dues de pendents per a més endavant.
Mentre recorríem el camí, ha fet calor. Massa calor. S’ha de dir que la manca d’humitat l’ha feta més suportable. Allà dalt, podies estendre la roba, acabada de rentar, abans d’anar a dormir, perquè a primera hora del matí la trobaves eixuta. També la de cotó. Ara bé, no és el que tocava. Fa uns anys, sense una jaqueta de màniga llarga, no podies sortir a l’exterior del refugi en haver sopat, a partir de les set del vespre; al matí, abans de la sortida del sol, gelava. La magnitud de la tragèdia la mostra una dada més que contundent: gairebé no queden glaceres al Pirineu. Parlant amb altres excursionistes, d’aquells que acumulen moltes hores de vol, les converses més d’una vegada han acabat allà mateix: no fa fred al matí; no refresca prou al vespre. La neu es fon a la correguda. Prest no n’hi haurà. Enguany, però, els estanys estan pletòrics.
El paisatge, no cal dir-ho, és impressionant. De postal? De cap de les maneres. Són massa petites per a encabir-hi tants bocins d’immensitat. A més, allò que acaba d’arrodonir el conjunt d’aquest anar a trucar a la porta del cel són les persones amb qui hem fet camí. Vint-i-cinc, diuen, en el cas de la nostra tongada. No crec que es pugui parlar de massificació, tot i que, a la pràctica, es tracti d’un tipus més de turisme. Som ramat. Petit, però formam part d’un mateix lot. Als participants, ens han regalat una samarreta tècnica commemorativa, un mapa i una targeta en què fitxar en arribar a unes determinades fites (refugis —en què tenim un tractament específic— i cims). Els inevitables souvenirs.
Són una gent curiosa, els muntanyistes. Almenys aquells que hem conegut. Tots, bona gent. S’estimen el territori. El respecten. Per exemple: en tot el recorregut no hem trobat fems als marges del camí. Acostumats al Camí de Cavalls, en què força trams són autèntics femers, la veritat, xoca. A tocar de la porta del cel s’aprèn a viure amb poca cosa, sense grans comoditats, desconnectats —hem passat moltes hores sense cobertura al mòbil. I resulta que no només ha estat possible anar fent, sinó que fins i tot pot arribar a convertir-se en desitjable no dependre de cap pantalla. Excepte quan vols tenir noves de casa, evidentment.
El funcionament dels refugis, aparentment atzarós, fomenta la camaraderia. Avui seus amb aquests; demà, amb aquells. Les converses acaben fluint. Ens acabam coneixent tots. Hi havia «els veïns», David i Teresa, de Pamplona —tot i que ella és catalana—, els primers amb qui ens vam fer. Fugien de San Fermín de la mateixa manera que hi ha ciutadellencs que fugen de ca seva per Sant Joan. De fet, coneixien l’illa: van fer trams del Camí de Cavalls, com demostrava la camiseta que ella es posava cada vespre i algunes de les anècdotes que ens contaren de l’aventura menorquina. Sense refugis, l’empresa que havien contractat per fer la ruta els duia a sopar a hotels de quatre estrelles en urbanitzacions costaneres. Rodejats de guiris, el caliu humà de l’aventura devia ser molt diferent de l’actual.
Després, hi havia «els bascos», un exemple de turisme familiar portat a l’extrem. Eren deu. Els fillets —tres, d’entre deu i catorze anys, diria—, que es movien per la muntanya com si d’un parc infantil es tractàs; els pares, i els avis. Tres generacions. L’amona, amb una setantena d’anys, es dedicava a fer cims amb una facilitat esbalaïdora. Ella i el seu germà eren d’origen castellà. Ens ho van explicar en haver acabat la ruta, tot prenent unes cervesetes. Els fills, però, nascuts ja al País Basc, eren euskalduns. Com els nets. «Como tiene que ser», va dir, resolta. Es van convertir, per cert, en els nostres àngels de la guarda, els bascos. Transitar pels trams nevats sense grampons no és una bona idea quan no tens gaire experiència per allà dalt. Quan no te n’informen des de l’organització. Sort d’ells, que ens els van deixar. Si no ho haguessin fet, potser dos de nosaltres encara seríem al refugi de Pinet.
Hi havia, també, els quatre amics —dos d’ells, parella—, amb qui també ens vam fer, tot i que no tant. El de la veu radiofònica era de Terrassa i també coneixia la nostra illa; ella —només hi havia una noia—, era tot simpatia i optimisme; el seu company era força discret. Ara bé, qui destacava era el quart: el màquina, el crac. La seva primera aparició, baixant corrents del cim del Certascan, a tota velocitat, aixecant una bona polseguera, sense samarreta, mostrant un cos en què músculs i tatuatges combatien per veure qui destacava més, és mala de superar. Després, vam comprovar que era un bon xaval, tot i que li podien les ganes de destacar.
Hi havia, també, les dues germanes madrilenyes, una de les quals catalanoparlant després d’haver viscut uns anys a Barcelona; hi havia les dues amigues amb qui sempre intercanviàvem paraules d’ànim a l’hora de començar o acabar les etapes; hi havia els dos de Bilbao, una parella amant de la natura, que acabava sempre en primera posició les etapes —matinaven i anaven per feina: no s’explica d’una altra manera que poguessin veure i fotografiar una ossa amb la seva cria—; hi havia, finalment, el corredor d’ultramaratons i la seva companya, amb el xampany per celebrar, ella, que per fi havia aconseguit fer el cim a la Pica d’Estats després de tres intents infructuosos. Anaven a un ritme que, a ell, devia semblar-li massa lent: aprofitava les pauses per, mentre la dona descansava als colls de les muntanyes, pujar corrents fins als cims més propers. El fet que fos, ell, de Madrid, podria explicar per què, a Pinet, mentre una de les guardes ens donava les instruccions per organitzar el sopar, en un francès força assequible, li etzibés, amb vehemència, un en castellano!, sense ni un trist por favor que l’acompanyàs, que va fer que el discurs de la dona passés a una versió força entenedora de la llengua de Cervantes. I jo que em pensava que els francesos eren els més xovinistes del món mundial…
Ja en duim vint-i-dos. En manquen tres: nosaltres, els menorquins, els que la brama deia que havíem hagut de fer marxa enrere cap a Pinet, però que vam arribar dels primers al refugi de Vallferrera; els que no frisàvem el matí, tot i que cada vegada partíem més prest; els que vam dormir com vam poder en les lliteres concebudes per a persones de menys de metre noranta d’alçada; els que vam caminar per senders d’aigua, salvant pendents impossibles, baixant per tarteres en què el camí era només una intuïció; els que vam assolir alguns cims a més de tres mil metres i vam posar a prova el vertigen en travessar per passos estrets; els que vam fer passa llarga en poder, per no forçar els genolls; els que vam tastar «el poder del caminar» —a més d’inspirar-ne la redacció en forma de llibre, que serà tot un èxit—; els que sempre teníem a tocar un tros que planeja, que no acaba d’arribar, però; els que no vam saber trobar les sabates del bon Jesús, tot i que les havia perdut, segurament, per allà…
A la Porta del Cel les muntanyes suen a les totes. Hi ha tanta d’aigua que, al jardinet de la petita església de Tavascan, reguen a ple sol. Tot és verd. Com a les tanques que, a Menorca, hi ha a prop de Son Cintes, Son Toni Martinet o ses Tavernes, en haver passat la costa Nova, anant cap a Ciutadella, en què els aspersors fan feina de sol a sol. Passa, però, que a l’illa, d’aigua, no ens en sobra ni una gota. Ben al contrari. A Menorca no neva; a Menorca, li diem muntanya a una petita elevació que no ho és de cap de les maneres; a Menorca, regam a ple sol mentre els turistes i els rics consumeixen aigua a dojo, mentre els aqüífers no suen, sinó que es van eixugant de manera inexorable. Ploren les poques llàgrimes que els queden. Tocar la porta del cel, a més de gaudir d’una experiència única, també ha servit per a pensar-hi, per a comprovar que avançam, però que no sempre anam per bon camí.
Nota: la primera i tercera de les fotos que acompanyen aquest text són d’en Moi (tot i que les he manipulades un poc); la segona, ens la van fer arribar els veïns de Pamplona.
Views: 17