Literatura

El cel plúmbic d’aquest matí del vuitè dia de setembre amenaça pluja a la ciutat alegre de Maó. Són les dotze del migdia i no passa gairebé ningú pel carrer. Al pla de la Parròquia, la tramuntana ofensiva ajuda a fer que no hi hagi qui hi estigui. La plaça és un desert. De cop, però, de pel carrer de Sant Roc apareix un home d’una quarantena d’anys amb una coca rossa de balancí plegada en una mà i una una bossa de roba (dins de la qual s’endevina la presència cúbica d’una carmanyola) a l’altra. Es dirigeix, amb determinació, cap al centre de la plaça empedrada. De pel carrer Nou, un altre home, un pèl més vell, també fa acte de presència i camina cap al mateix lloc que l’altre. Tragina una cadira del mateix model i, també, una nevera Coleman de dimensions mitjanes.

Llegiu més

Visits: 1

Tota la culpa és meva i de ningú més. Badava. Mirava les flors, absorta, les olorava… Eren irresistibles i no me’n vaig saber estar. M’imagín que us en feu a la idea: les debilitats de l’esperit… Què us he de dir que no sapigueu? No els va ser gens difícil capturar-me. I ara estic aquí, privada de llibertat. Esperant el final, perquè sé que no hi ha cap altra sortida. En poc temps seré morta. Segurament, per sacrificar-me, m’introduiran en èter, perquè és fonamental que es conservi bé el meu cos. Els interessarà que no se’n faci malbé cap detall. Després, curosament, em ficaran dins d’una capsa amb la tapadora transparent, fixada amb una agulla clavada al pit. A punt per a ésser exhibida.

Llegiu més

Visits: 0

Pel que fa a la ciència, l’autoritat d’un miler de

persones no és superior a l’humil raonament

d’un sol individu.

(Galileo Galilei).

a M. C i, ara també, a J.P.T, amb afecte.

I

A Trepucó, un petit oasi de cases desplaçat de les turbulències que enfelloneixen el món, el sol descarregava els seus escassos rajos hivernals amb una gasiveria més que considerable. Aquesta manca de bon temps era la causa principal del caràcter ensopit dels vilatans, la majoria dels quals vivien sotmesos a un enclaustrament voluntari, ratificat per la inclemència climàtica. Per tal de passar el temps, molts d’ells havien desenvolupat una exquisida sensibilitat envers les activitats més insospitades, per la qual cosa no estranyava a ningú les hores que alguns veïns dedicaven al maquetisme de ponts fets amb escuradents, a l’elaboració de cortines de ganxet teixides amb fil de pescar o a la rebosteria canina recreativa. Fins i tot, no hi mancaven alguns espècimens que perdien el temps recordant els gloriosos i arcàdics temps passats en què, fins i tot, la contrada va rebre la visita del dictador, a qui la gent va saludar efusivament amb el braç alçat. Ho feien sense poder evitar que qualque llàgrima enyoradissa s’escolés galta avall. El fet és que alguna cosa s’havia de fer per oblidar el tediós pas del temps, les hores del qual semblaven reticents a abandonar la calentor bonhomiosa de les petites llars.

Llegiu més

Visits: 0

Matar és la cosa més fàcil del món. Hi estem predisposats genèticament. Passa, però, que intentem amagar la nostra part més animal amb la cultura. Si fóssim capaços, com jo he fet, d’evitar els condicionants morals que deriven d’aquesta acció tan senzilla —perquè no hi ha res que ens limiti més, als humans, que ens impedeixi de ser realment lliures, que els valors i els principis ètics—, comprovaríem que l’acció de matar té, fins i tot, un component estètic. És font de bellesa. Alguna gent, des la ignorància, s’escandalitzarà davant de l’evidència de les meves paraules. Ho entenc: són dèbils. Però a la facultat ens ho van ensenyar així. Només cal fer l’exercici de pensar-hi fredament per a copsar-ho. Estem parlant, només, d’acabar amb una vida. D’una cosa tan poca cosa com és una vida.

Llegiu més

Visits: 0

Escolti?… Sí. S’ha tallat. La cobertura del mòbil… Ara sembla que torn a tenir-ne. Bé, el que li deia: jo, del tema, no en sé gaire, tot i que n’he llegit alguna cosa… Per on començ?… Miri, un dels pares de la patrística, Isidor de Sevilla… Com?… No: pa-trís-ti-ca… És a dir, un dels pares de la teologia catòlica… És igual si no sap qui era aquest senyor, importa què deia… Deixi’m continuar, per favor… El fet és que aquest senyor creia en la força de les paraules. Era un antic bisbe sevillà i va escriure una obra, les Etymologiae… Sí, en llatí… Sap? El pronunciï a la manera clàssica, tot i que l’obra és medieval. Coses de la formació acadèmica i… Què?… Al gra?… Sí, sí… Bé, Isidor de Sevilla va escriure que l’etimologia era una ciència que creia que l’origen dels mots n’explicava la interpretació… Esperi, per favor!… Tengui paciència… És clar que sé on vull arribar!… És vostè que m’interromp i me farà perdre el fil i llavors serà pitjor i…

Llegiu més

Visits: 1

Perdonau-me, per variar, la intromissió i, sobretot, les formes. Us hauria d’haver avisat amb temps. En no haver-ho fet, sé que us semblarà interessat per part meva el que us diré tot seguit —i no hi ha dubte que, més d’un, fins i tot, hi veurà un atac de ressentiment o una rebequeria infantil al darrere de les meves paraules, i no podré negar que no tengui la seva part de raó qui així pensi—, i més en un dia com avui. Però no puc evitar fer-ho. Romandre en silenci seria trair-me. No és ràbia —tot i que, ben mirat, potser sí que n’hi ha una poca al darrere— allò que m’empeny a compartir amb vosaltres el que m’ha passat aquest estiu, sinó una certa decepció per com han acabat anant les coses. M’ho he pensat molt abans d’obrir la boca, sobretot perquè no m’agradaria caure en un simple exercici de vanitat, que tant em molesta quan són els altres qui el practiquen. Però he arribat a la conclusió que el més adient, el més just, és dir-ho, sense por d’ofendre ningú, només perquè la gent sàpiga que hi ha històries dins de la història que, normalment, romanen en el més absolut dels oblits. No vull que la meva hi acabi. Au idò: sabíeu que, enguany, el pregó de les festes de Gràcia l’havia de fer jo? Jo. De ver.

Llegiu més

Visits: 1

L’home —perquè és un home: el text exigeix que ho sigui—, que protagonitza aquesta ficció santjoanera sense pretensions, forma part de la minoria selecta de la població que, a més de definir-se com a progressista, és a dir, de fer part d’allò que abans en deien les esquerres, fa gala de guiar-se per uns principis ètics de pedra picada que aplica de manera totalment sistemàtica i coherent a la seva vida diària. Sense escletxes aparents. Allò que, per a més d’un, seria qualificat de radical, per a ell és, només, l’única manera lògica d’esser en el món, d’acord amb amb uns imperatius ètics i categòrics que —afirma, no sense un deix subtil de vehemència— ja els haurien volgut Kant i companyia.

Llegiu més

Visits: 8