Categoria: Cinema

Després d’una dura setmana de feina dins una aula batallant amb adolescents indomables no és potser la pel·lícula que un professor d’institut intuïtivament triaria, tanmateix tot professor l’hauria d’anar a veure. La pel·lícula en qüestió és diu “entre les murs” (traduïda malauradament com “la classe”, “The Class” en anglès) i és la millor pel·lícula que he vist en molt de temps. Na Jane – que va fer feina un parell d’anys a un institut – me la va definir com el millor retrat que ha vist mai de la vida dins una aula. La pel·lícula està basada en una novel·la autobiogràfica d’un antic professor d’institut que a la pel·lícula es representa a ell mateix. Tota la pel·lícula transcorra dins les quatre parets d’un aula a un institut multiètnic de les afores de Paris, als infames Banlieux. Hi surt tot, la soledat del professor, l’exuberància de l’adolescència, les riqueses i les misèries de l’acte d’ensenyar, les contradiccions del sistema educatiu, el racisme institucional de l’escola francesa, la duresa de la immigració. És una pel·lícula dura però profundament optimista. Realista i filosòfica alhora que es demana per qüestions fonamentals relacionades amb l’educació i la universalitat del coneixement. Si teniu oportunitat no us la perdeu.

Impactes: 0

És una peli que van enganxar dissabte vespre al plus, de pura casualitat, i em va impactar. Explica mitjançant una història concreta el genocidi de Tutsis de Ruanda de 1994. Com una comunitat on vivien barrejats Hutus i Tutsis, amb matrimonis mixtes i tot, es converteix en una massacre, on els Hutus deixen d’anar a fer feina i es passen quatre mesos amb la principal ocupació de “sortir a matar”, armats amb masses o matxets. Mentrestant, quan ja n’havíen escatat més de 700.000, a la ONU es discutia la diferència entre “genocidi” i “actes de genocidi”, segons la convenció de Ginebra. Sense comentaris.

És dura, com podeu suposar, però han evitat de mostrar tortures o imatges escabroses de sang i fetge, per tal que tothom la pugui aguantar. Una película per reflexionar sobre el que val una vida humana segons a on, sobre les locures col.lectives, i sobre el paper de la “comunitat internacional” (quan no hi ha petroli, clar). El més trist de tot és que no és de ficció.

Impactes: 0

A NewCastle hi ha un dels millors cinemes d’Anglaterra. És diu the Tyneside Cinema (www.tynecine.org). Malauradament aquest any està en obres i treballen amb un programa reduït. Mentre duren les obres fan algunes sessions especials. Avui feien the life of Brian dels Monty Python. NO la feien al cinema sinó a una església. Per fer-ho més interessant el personal (inclòs el capellà) anava vestits de romans i l’església estava decorada amb cites de la pel·lícula. A l’entrada et demanaven si volies crucificació o perdó.
Si una cosa val la pena d’Anglaterra són coses com The Life of Brian. No tot el que es fa és bo però certament supera per unes quantes milles el que es fa a Espanya. The Life of Brian és un dels millors exemples. És Una pel·lícula divertida, irreverent com poques i alhora profunda i actual. A diferència del món francès, el que val la pena de veritat no és tant l’alta cultura com la cultura popular (o millor dit pop). Admir aquesta capacitat de fer productes de masses de qualitat. I no és fàcil.

Impactes: 0

Molt breu,

ahir vaig tenir s’oportunitat de veure Volver de Almodovar. Em va semblar senzillament patètica, em vaig quedar fins el final per que simplement no m’ho creia. A algú de voltros, amb més i millor sensibilitat que sa meva (que no és gens difícil, sa meva germana, i d’açò en sap un troç, diu que estic a punt de l’autisme) li ha agradat? me la podeu explicar? No sé si és qüestió de cultures i que sa meva no hi arriba, potser és que Castella és molt més enfora del que em pensava i per açò no som capaç d’entendre res. Però alhora aquesta peli ha rebut quantitat de premis tant a Europa com a USA. Pau, tu des de les british i el teu esperit sociològic què ens pots dir (en una pàgina) del cas Almodovar al món?

Recoman Infiltrados, en Joel i jo la vam veure a Barcelona just abans del gran concert de S’albaida a Cerdanyola, i vam xalar. Scorsese en plenes facultats, Jack Nicholson magnífic, un guió rodó, hi ha acció, intriga, és entretinguda, divertida, i amb unes frases per a no oblidar. Per cert, és un remake d’una producció de Honk Kong traduïda al cast. Juego sucio dirigida per Wai Keung Lau. Després de veure aquesta primera versió Infiltrados, sense deixar de ser molt bona, perd un poc de mèrit, en canvi per la seva banda Scorsese en surt reforçat, el seu toc és de mestre.

Salut a tothom.

Dijous vaig a veure Babel, alguns de voltros la vau recomanar. Ja en xerrarem, si és com 21 gramos o Amores perros m’agradarà.

Impactes: 0

Fa uns dies vaig tenir s’oportunitat de veure es documental Campamento Jesús a Canal +, pocs dies després el nominaven als Oscar en la categoria de millor documental, la qual cosa en sí mateixa no és que digui molt però el positiu d’estar nominada és que tindrà una amplia difusió. I açò sí que crec que és important i necessari. El documental és simplement excepcional tant formalment com estètica. El contingut és encara molt millor. Poques coses he vist tant terrorífiques com el que ens explica aquest documental dirigit per Heidi Ewing y Rachel Grady. A els Estats Units estan emergint una sèrie (molt gran) de campaments on s’instrueix el cristianisme evangèlic a milers de fillets (de 3 a 14 any aprox.) amb la missió de conquerir Amèrica per a Crist, on són entrenats literalment com a “soldats de Crist”. Estan construint un exèrcit de Deu. El rentat de cervell està assegurat. El documental ens mostra el que passa a un d’aquests campaments “Kids on fire” a Dakota. Esgarrifós. Ens podem preparar!

Crec que no us el podeu perdre de cap de les maneres. Jo el tenc gravat en vídeo i qui vulgui o pugui el pot baixar d’internet segurament.

Joel, perfectament podríem afegir aquest documental a sa llista de pel·lícules per passar a classe.

I per contrarestar de mal rollo vos informo d’una pel·lícula petita i alhora excepcional amb sa que vaig topar s’altre dia per casualitat i em vaig quedar clavat a n’es sofà. Pes qui són amants de pel·lícules independents, petites, humils, i sense gaires pretensions ni parafernàlies, però precioses en tots els sentits (i per començar sa protagonista Katie Holmes). Sa pel·lícula és Pieces of April (Retrato de April, en cast.) i és la primera dirigida per Peter Hedges (guió també seu), guionista de Quien ama a Gilbert Grape? o Mi mapa del mundo. Pel·lícula de molt baix presupost (menys de 500.000 dolars) i rodada en només 16 dies. Si no l’heu vist crec que vos agradarà. Molt bon guió i només, i justs, 76 minuts de bon cine.

Impactes: 3

Ahir capvespre vaig passar Paths of glory/Senderos de gloria al grup de primer de batxillerat i de moment ha servit excel·lentment per explicar alguns aspectes fonamentals de la primera guerra mundial, emperò i també per valorar aspectes de l’absurditat de la justícia militar, els dos móns de dirigits i dirigents, d’oprimits i opressors, etcètera. Ara, en la propera classe i mitjançant un qüestionari que tenc preparat posarem en comú elements que m’interessa treballar. Pens, ja ho he dit aquí altres vegades, que el cinema és una eina clau per treballar la història en l’ensenyament. Potser aquesta afirmació té a veure en que com alumne de BUP i COU he vist films com Novecento, Le chien andalou o Crema Mississipí. També que en la formació universitària en José María Caparrós ens inculcàs la importància del cinema i la seva intensa relació amb la historiografia (i pens en pel·lícules com El Gran Dictador i Temps Moderns, com Raza, El verdugo, Bienvenido Mr. Marshall, Roma,ciutat oberta, Dr. Strangelove, No man’s land…).

En l’àmbit de la història -sobretot contemporània- no hi ha massa dificultat per trobar films relacionats, emperò per a història de l’art pens que són proporcionalment poques les pel·lícules que s’han fet i molt sovint del gènere biopic. Per exemple, dels pocs films que jo he passat a classe destac Girl with a pearl earring i Goya en Burdeos. Per altra banda, en el terreny de la geografia tal com s’ensenya a batxillerat, en la seva branca més humana ara mateix el tema estrella és el del canvi climàtic o el de les xerxes urbanes i aquí el suport és més complicat que sigui el cinema de ficció.

Quina és la vostra experiència com alumnes i/o docents?

Impactes: 0

Hola, fa temps que vull participar i avui he decidit robar-li al Consell un poc de temps i fer-vos partíceps d’una reflexió que fa unes setmanes vaig fer referent a una pel·lícula que vaig veure en un curs que em va, realment, copsar.
Es tracta de Tierras de Penumbra de Richard Attenborough. El fet és que em va costar per escrit alguna cosa que provés de reflectir el que vaig veure en aquesta pel·lícula, cosa que posa de manifest que em va commoure des del principi a la fi.
Com s’acompanya durant la mort? Com ho viu el que sap que s’ha de morir? Són les dues de les qüestions que crec que en aquesta pel·lícula es retracten.
D’una manera intel·ligent i sensible veiem com la idea de mort com a punt final de la protagonista fa renéixer aspectes no tinguts en compte abans, és com si la idea de la proximitat de la mort relativitzes les relacions humanes, s’acaba el temps i les coses que s’han de dir i de sentir prenen un altre sentit, un sentit probablement més noble, com diu el protagonista: “el dolor serveix de megàfon per despertar-se d’aquest món de sords”. Durant la pel·lícula semblen repetir-se dos tipus de maneres de reaccionar, la de l’espera de la mort i la dels temps posterior que deixa, d’una banda apareix el desconcert, la negació d’aquella nova realitat, la ràbia que genera aquell dolor i per l’altre, a poc a poc, apareix l’acceptació d’aquella nova situació i la recapitulació de la situació, rescatant-ne al màxim els aspectes positius.
S’està davant d’una pacient que reacciona, sembla ser, amb molta serenitat utilitzant les seves creences, diferents a les del seu company, per agafar forces, ajudant, per molt que pugui sorprendre, als altres a no sofrir. Sobta l’ús que en fa de l’humor, probablement perquè comparteix la vida amb algú molt diferent a ella, moltes vegades tendim a complementar-nos.
Ell, què és qui quedarà, davant la mort recorre també a les seves creences, en aquest cas religioses, tot i que durant un temps, aquest que he comentat abans del renec i la ràbia, s’encari amb tot allò que fins el moment havia cregut.
El procés que fan ambdós els prepara mútuament, a un per la vida i a l’altra per la mort, el saber aprofitar els darrers moments, el fer allò que es desitja, l’entendre les emocions i sentiments que es viuen en cada moment i el saber-los compartir els atorga la força que es necessita per aquest canvi que els suposa saber que la malaltia terminal suposa l’acabament de la vida.
És curiosa també la història prèvia que es relata al principi, quan el fill d’ella cerca dins un armari atapeït i fosc una llum, probablement, tot i que depèn de les creences de cadascú, la mort i el seu acompanyament previ puguin ser açò, la recerca, dins la incomprensió i foscor de qualque punt de llum.

Impactes: 0

Ahir van passar per TV3 La pelota vasca, i com que encara no l’havia vista, i tenint en compte tota la polèmica que va aixecar en el seu moment (sobretot per part del PP, que són uns reaccionaris de mena), em vaig asseure al sofà i me la vaig mirar. Enmig del procés de pau que s’està encetant a Euskadi, vaig trobar un gran encert la projecció d’aquesta pel·lícula, cosa que no podia fer cap altra cadena que no fos la catalana. Permet, també, recapitular qüestions que apareixen ara però que no són altra cosa que continuacions d’uns paràmetres ideològics que es van repetint, i que cadascú té molt assumits.

Qui més es va empipar amb aquesta pel·lícula va ser el PP, com és lògic, perquè no és que els deixi gaire bé, que diguem. Crec molt encertat el fet que abans de començar la pel·lícula s’avisi que aquesta és una iniciativa personal, no supeditada a cap ideologia partidista, i en la qual intervenen diversos sectors de la societat basca (crec que prou àmpliament representada). Però si ens miram les queixes de la dreta espanyola, veurem que potser tenen raó en el fet que no hi apareix cap representant d’aquesta dreta espanyolista, i la referència directa al PP hi és constant, sobretot a mesura que la pel·lícula avança. Ara que, hem de reconèixer, el que més els empipa és que aparegui legitimat el qüestionament de la nacionalitat espanyola (cosa que, per molt de dretes que un sigui, si vol fer un documental sobre el tema, aquesta qüestió sortirà, agradi o no, perquè és el fons indiscutible d’açò que en diuen el problema basc).

Així i tot, sí que pens que hi ha sectors prou amplis representats, i el documental és prou bo. A més, sense posicionar-se ni cap a un sentit ni cap a l’altre, presenta algunes imatges molt ben trobades, ja que moltes vegades fa parlar, ara un ara l’altre, opinions des de diferents perspectives (per exemple una víctima del terrorisme i una altra de la política penitenciària de l’estat) que donen molt de joc i mostren la complexitat del problema, cosa que estaria bé que veiessin justament aquells que es tapen els ulls davant la qüestió, que és a qui més falta els fa.

Crec que la majoria de gent que participa en aquest bloc la deu haver vista. Si no, ho recoman. Té molts de temes per parlar i podríem fer. Amb tot, me’n vull anar una mica més enfora, però crec que acaba de demostrar que el PP no pot ser mai en una taula de negociació sobre la pau a Euskadi, perquè no entén res de res -o no ho vol entendre.

Impactes: 0