Santi – Xalandria

La intel·ligència artificial

La intel·ligència artificial (IA) ha estat una de les tecnologies més revolucionàries del segle XXI. Des del seu naixement, la IA ha evolucionat de manera exponencial, i cada vegada són més les empreses i les organitzacions que la utilitzen per automatitzar processos, prendre decisions més informades i desenvolupar nous productes i serveis.

L’any 1997, el superordinador de IBM, Deep Blue, va guanyar la partida d’escacs contra el campió mundial Garry Kasparov. Aquest esdeveniment va ser un dels primers grans èxits de la IA i va demostrar el seu potencial per resoldre problemes complexos.

Més recentment, l’any 2016, l’empresa de tecnologia Google va presentar AlphaGo, un programa d’IA que va derrotar el campió mundial de Go, un joc de tauler complex i difícil d’aprendre. AlphaGo va demostrar la capacitat de la IA per aprendre de manera autònoma i resoldre problemes que fins ara es consideraven molt difícils per als ordinadors.

A més, el 2020, OpenAI va presentar el seu model de llenguatge natural GPT-3, que pot generar textos, respondre preguntes i fins i tot mantenir converses amb humans. Això va ser un gran avenç en la capacitat de les màquines per comprendre i produir llenguatge natural. I aquest article que llegiu l’ha escrit al 99.9% ChatGPT-4.
Continua llegint «La intel·ligència artificial»

Impactes: 10

Duc el dimoni dins jo

Açò cantava fa anys en Tomeu Penya, equiparant el dimoni amb aquella branca que li pujava després de veure unes bones anques balancejar-se per la platja. Be, no us retgireu, no és d’enrevenamentes que us venc a xerrar. El dimoni que duc dins jo és molt mes perillós que la líbido o l’excés de testosterona, és un ésser terrible i temible, que ha estat capaç de posar de genolls la postmoderna societat del segle XXI, que en poc més d’un any ha acabat amb la mitat dels drets civils que ens havia costat segles assolir, que ha mort centenars de milers de persones, que ha deixat sense feina per molts anys a centenars de milions (es diu ràpid, eh, centenars de milions de llocs de feina destruits, açò és un nombre i vuit zeros a darrera, vuit !!). Com ja haureu endivinat, es tracta del virus més famós de la història, el que passarà als llibres de text de generacions venideres com la presa de pèl més gran que hi ha hagut mai: tenc un positiu confirmat de COVID-19

Com sabreu els lectors habituals, soc un fervent defensor de les teories de la conspiració (terme acunyat pel serveis d’intel·ligència per desacreditar els que no creuen). No soc un negacionista, el COVID-19 és un virus que, indubtablement, existeix, però totes les xifres que l’envolten son tant poc coherents que tot plegat fa una forta olor de merda. Ja vaig escriure sobre el tema quan va començar el confinament https://www.xalandria.cat/?p=4348 i quan va acabar l’estiu i van tornar les restriccions https://www.xalandria.cat/?p=4772 , i cada dia que passa estic més convençut que tenia raó des del principi. Açò és un virus molt menys letal que la grip al qual se li ha afegit un enorme altaveu mediàtic per a convertir-lo en una font inacabable de por i repressió. La darrera noticia que vaig sentir sobre el tema als telenoticies deia que ara, a la Índia, la gent queia com a mosques, i que fins i tot els cementiris s’havien vists desbordats, amb més de 1800 morts diaris. Però anem a veure, és que a ningú el van ensenyar a dividir, a l’escola ???? A la Índia hi viuen més de 1350 milions de persones. Si a Espanya, amb menys de 50 milions, al pitjor moment vam arribar a 1000 morts diaris i no vam col·lapsar , que ens pot fer pensar que un país que te 27 vegades més població (27 vegades !!) pot col·lapsar amb només 1800 ? Si fent un calcul ràpid a la Índia moren cada dia, de normal, més de 35.000 persones !!

Però tampoc és de xifres que us he vingut a xerrar, per jo és evident que hi ha una manipulació mediàtica molt clara des del principi i que encara continua, la novetat de la que us volia xerrar és de tractaments mèdics, un detall que se m’havia passat per alt fins que he tingut el bitxo dintre. Resulta que aquest virus té la particularitat de generar poca reacció al cos. Almenys d’entrada, no genera grans febres, o sigui, que el nostre sistema inmunitari no el perceb com un enemig perillós i no passa de generar unes dècimes de febre, o ni açò. En canvi, si que té una gran capacitat inflamatòria i una gran dispersió. Què vol dir açò? idò que inflama pulmons, bronquis, però també òrgans vitals i fins i tot el cervell. A mesura que avança, pot generar serioses dificultats respiratòries, pèrdua d’olfacte (tema que conec bastant perquè en el Parkindon també passa), moltíssim cansanci i un malestar general molt pronunciat, amb sensació d’ofec.

El tractament recomanat per la OMS és paracetamol, llit i molt de líquid. Però com que jo, repeteixo, soc un conspiranoic militant en aquest tema, he cercat què diuen altres professionals mèdics no tant adherits al status quo. I el que diuen sembla de calaix: els processos inflamatoris, de tota la vida, s’han tractat amb medicaments antiinflamatoris (aspirina o ibuprofè). Aplicar un analgèsic (paracetamol), no fa més que enganyar al cos, tapar el síntoma, i empitjorar molt el procés inflamatori, i provocant seqüel·les que poden arribar a ser permanents. Com que m’ha semblat un raonament molt lògic, he optat pel tractament amb ibuprofè. Resultat? Al 5è dia ja no tenia febre ni malestar general, ni cansanci, al 6è dia només em queda com a símptoma una mica de tos (poca) i en cap moment he perdut l’olfacte o el gust.

Segur que son paranoies meves, però que la OMS recomani un tractament tant ilògic, fins i tot per a un profà de la medicina, no em fa més que sospitar que aquesta era la peça que faltava al puzzle que ha permès parar el món amb un virus més inocu que la grip i un bon altaveu mediàtic.

Resumint, si agafeu el bitxo, considereu prendre ibuprofè, no teniu res a perdre i si molt a guanyar.

Impactes: 0

La solitud o la divisió dual de la realitat

Naixem sols i morim sols, sempre ho he sentit a dir, però només quan un ho fa conscient és quan entreveu la profunditat de la dita. Naixem, vivim i morim rodejats de gent, em direu. Si, però estar rodejat de gent no fa més que despistar-nos de la veritat, de la consciència de solitud. I assumir-ho prest evita molts disgusts i malentesos, quan esperem (erròniament) que la gent que ens envolta tingui actituds i reaccions que després no es produeixen.

D’exemples n’hi ha molts, fills que fan fora els pares ancians de ca seva per vendre la propietat, pares que maltracten els fills, parelles que desapareixen quan van mal dades, germans barallant-se per les miques d’una herència, famílies que crucifiquen membres per tapar vergonyes … Tothom s’escandalitza davant aquestes situacions. Però deixeu-me puntualitzar, s’escandalitzen quan veuen aquestes situacions a casa d’altri, perquè quan toquen de prop tothom troba la justificació pertinent per actuar segons el seu interès. Molts en dirien hipòcrites, paraula que, curiosament, a l’antiga Grècia es feia servir per referir-se als actors teatrals. Interessats, seria un altre qualificatiu de consens. O egoistes, l’adjectiu més temible de tots. Jo en diria simplement: humans.

Continua llegint «La solitud o la divisió dual de la realitat»

Impactes: 1

L’enemic invisible

No em deixa de sorprendre que a una comunitat de pensament crític, com sempre ha estat Xalandria, no hi hagi cap altra veu discrepant amb la realitat que estem vivint. Potser és que en tost de tenir 44 anys fa 24 anys que tenc 20 anys, o potser m’he tornat boig realment i veig fantasmes on els altres veuen prudència, però per jo hi ha moltes evidències de què no estem davant d’un problema de salut pública, sinó davant d’un enorme canvi social global, induit i provocat, que encara no sabem entreveure on ens portarà.

De les conseqüències econòmiques i possibles causes polítiques de la famosa pandèmia ja en vaig parlar durant el primer confinament, aquí a Xalandria https://www.xalandria.cat/?p=4348 Em sap greu dir que tot el que vaig anticipar en aquell primer article no ha fet més que confirmar-se. Pero anem per parts.

Les taxes de mortalitat del 3%, que recordem era la base que justificava totes aquestes mesures extraordinàries i estats d’alarma, s’han demostrat totalment falses, i la mentira ha arribat a ser tant evident que han hagut de suprimir aquesta informació de tots els mitjans de comunicació. Fixeu-vos que ara ja ningú xerra de morts, només d’infectats, com si infectar-se del COVID-19 fos preludi d’una mort assegurada, com si açò fos un VIH o un Ëbola, quan la realitat és que la gran majoria de positius estan essent assimptomàtics, i dels qui no ho són quasi tothom es recupera sol a casa amb l’ajuda d’aigua i medicaments bàsics. Així idò, ja està molt clar que la pandèmia no justifica les mesures, però ara ja no sabem sortir al carrer sense mascareta i de tant en tant encara ens recorden que, si no ho volem fer per nosaltres, ho fem pels nostres pares, que ens van cuidar de petits (s’ha de tenir molta barra per recorrer a aquest sentimentalisme barat quan les xifres no quadren).

Les conseqüències econòmiques estan sent terribles. Les socials encara no, perquè l’Estat del Benestar ha pogut parar el primer cop, però sens dubte no podrà parar el segon. Als propers mesos i anys veurem perdre la feina a molts amics i coneguts, veurem com alguns bancs (que no podran aguantar més increments de morositat) tanquen volatilitzant estalvis de molta gent, veurem com aerolínies, touroperadors i cadenes hoteleres desapareixen (incrementant els preus dels desplaçaments), restaurants i empreses d’oci seran un bonic record de quan erem joves i, si molt no m’equivoc, també veurem quebrar més d’un estat occidental. Potser quan els funcionaris, sempre a redossa del que passi al món real, comencin a no cobrar algunes nòmines, se’ns caigui la venda i veiem a quin açoll ens han fotut.

Pel que fa a les causes, segueixo pensant que la més probable és la necessitat d’occident de reduïr la dependència econòmica amb Xina, i que veurem com es repatrien fàbriques de producció industrial, com explicava al article anterior, però ara també intueixo que, a més, o aprofitant la benentesa, s’està escampant una onada de puritanisme que té per objectiu acabar amb l’oci pecaminós, és a dir, tota la vida nocturna i les activitats festives multudinàries, que són llocs idonis saltar-se els mandats divins. Les justificacions fan ganes de riure, he arribat a sentit en primera persona a les autoritats dir que el virus s’escampa més ràpid a partir de les 2 de la matinada. I just avui el Consell de Ministres ha aprovat un estat d’alarma permanent que implica un tot de queda entre les 23:00h i les 06:00h del matí. Açò s’assembla cada vegada més a Corea del Sud.

El fet és que aquesta mutació de la grip (en aquest punt cal recordar que un coronavirus no és res més que una familia de virus, i que totes les grips són coronavirus), convenientment amplificada pels mitjans de comunicació (i aquí recordem que hi ha 4 agències, només 4, que generen la pràctica totalitat de noticies del món occidental), ha esdevingut un instrument de por perfecte pel control i canvi social, un enemic invisible que justifica qualsevol mesura que es vulgui prendre, per imbècil que pugui semblar. I recordem que, com ja hem vist repetidament, les mesures extraordinàries que es prolonguen en el temps s’acaben convertint en normalitat, serveixi d’exemple la seguretat dels aeroports després del 11S.

La veritat és que, arribats a aquest punt, em sento una mica com el fillet de la fàbula del rei despullat, on al rei el vesteixen amb un teles precioses que només podia veure la gent llesta, i on ningú volia admetre que veia al rei despullat, fins que un fillet crida: “Però que no ho veis, que va en pilotes !!”. Idò.

Impactes: 0

Coronavirus o la Gran Depressió del segle XXI

Ens trobem tots en una situació que semblava impossible fa unes setmanes enrere, en un estat d’alarma que restringeix la lliure circulació de persones i obliga al confinament domiciliari. Però, com hem arribat fins aquí? Tant perillós és aquest virus com per a posar en perill l’economia mundial, i arriscar-nos a provocar la Gran Depressió del segla XXI?

Aquí és on, una petita confusió, deliberada o no (després en xerrarem), en la taxa de mortalitat del virus marca la diferència. Les mesures actuals s’han pres sota la hipòtesi que la mortalitat del virus supera el 3% de la població infectada, cosa que realment seria un desastre. El problema és que la certesa d’aquesta xifra és molt discutible, per múltiples motius, entre ells la falta de tests, la falta de símptomes en la gran majoria dels casos (cosa que ens converteix en portadors silenciosos), i la no comptabilització de multitud de casos que superen el virus sense sortir de casa ni de reportar el cas.

Continua llegint «Coronavirus o la Gran Depressió del segle XXI»

Impactes: 0

L’amor o l’antítesi de la raó

Xalandria és, sens dubte, un magnífic punt de trobada per a la reflexió i el debat. I ho és des de fa ja molts anys. Aquí hem pogut llegir magnífics escrits sobre política, llengua, economia, literatura, cinema i també sobre alguns dels grans temes transcendentals, com la mort o l’amistat. Sorprèn, però, que no s’hagi tractat més que de refiló (almenys fins a on la meva memòria recorda), el tema inspirador per excel·lència, el que sens dubte ha fet córrer més rius de tinta damunt paper i, abans que això d’escriure es posés de moda, el que inspirava amb més freqüència les històries de joglars i trovadors. Ja haureu endevinat que m’estic referint a l’amor, però a l’AMOR en majúscules, a l’amor irracional i conseqüent, a aquell sentiment que no tothom ha tingut la sort (o la desgràcia) de viure però que et marca per sempre.

I és curiós que sigui jo precisament, potser el més científic i quadriculat del ranxo, qui es decideixi a escriure sobre aquest tema. Durant molt de temps em vaig creure l’explicació que defensava que açò de l’amor era un invent cristià per a sustentar la monogàmia, que a l’època romana el Sant Valentí es celebrava amb una bacanal, i que en el fons açò d’enamorar-se no era més que un artifici cultural. Ho veia com un instint animal d’aparellament envoltat de meta-estructura antropològica. I em sentia còmode amb aquesta explicació. Les parelles que havia tingut hi encaixaven perfectament. Hi havia una atracció inicial, és clar, després convivíem en harmonia, ens teníem respecte, de vegades admiració, desig de tant en tant, i avançàvem per la vida amb certa prosperitat i sense perdre el seny. Es podria dir que havíem aconseguit tot el que volíem i érem feliços. Jo fins i tot estava convençut que estimar era exactament açò, aquesta vida assenyada amb una persona amb la qui t’entens adequadament.

Continua llegint «L’amor o l’antítesi de la raó»

Impactes: 1

Starting up in Menorca

El divendres passat vaig tenir l’honor de rebre un reconeixement a la fira Innovem Fest 2018, en tant que impulsor d’un projecte empresarial que representa els valors i objectius d’aquest col·lectiu.

Estem molt orgulloses de rebre aquesta distinció, us dic de tot cor que representa molt per noltros, perquè noltros som fills de l’esperit Innovem. D’Innovem, de les Tech Talks que organitzava en Martin Varsavsky a Menorca, del Plató de Joves empresaris i també dels premis de Jove Emprenedor, que vam guanyar al 2012. I vull donar les gràcies públicament a tots aquells que, mitjançat aquestes iniciatives tant enriquidores, van aconseguir despertar-me el gen emprenedor, em van empènyer a somiar, a pensar a l’engròs, i a creure que tot era possible. Gràcies especialment a en Joan Sánchez i a en Tiago Barro, que eren a la directiva de Joves Empresaris en aquells temps, a en Toni Febrer, que a més ens va portar el nostre primer gran client, nada menys que a Cuba, a en David Baret, que me va ensenyar a xerrar en públic, a en Marcos Martín i en Ricard Garriga, que mos van convidar a participar al primer Menorca Millennials i, sobretot, sobretot, a na Carmen Crespo, autèntica alma màter del foment de l’emprenedoria a Menorca. Gràcies a tots els que han cregut en noltros i s’hi heu jugat doblers, tant empresaris com particulars, perquè pràcticament tot el finançament que hem tingut fins ara ha sortit de Menorca, i gràcies especialment als magnífics professionals del nostre equip, molts dels quals van deixar feines més estables per a sumar-se aquesta aventura. En definitiva, gràcies a tots els que ens heu ajudat a aixecar aquest projecte tant polit que, tot i estar encara enfora de ser un èxit rotund, ja comença a tenir forma i bon color.

La meva vida ha canviat moltíssim des que vaig veure decidir crear una startup a Menorca. Vaig deixar enrere la meva zona de comfort i encara no l’he tornada a trepitjar. Han estat 6 anys molt intensos en tots els aspectes, plens d’aventures, de viatges i d’aprenentatges. També hi ha hagut moments complicats i algun mal de cap, però ha estat, sense cap mena de dubtes, l’època de la meva vida en què més coses he après. I és que la metamorfosi de programador introvertit a empresari tecnològic no és senzilla, ho he hagut de canviar pràcticament tot.

Per començar, jo només me posava traje si havia d’anar a demanar una hipoteca al banc. Ara he entès que la imatge que projectis és molt important, especialment quan estàs començant i no et coneix ningú, així que ja no m’incomoda anar ben vestit i amb sa barba més aclarida. Tampoc sabia xerrar en públic, i ara som capaç de fer-ho mig be en tres idiomes.

Quan un es decideix a començar una aventura com aquesta ha d’estar molt segur d’ell mateix, perquè el més habitual és que tot l’entorn social, parella, família i amics, intentin treure-t’ho del cap. És normal, estem dins una societat que te molta por al risc. I tenen part de raó, és difícil que una startup tecnològica funcioni. Més d’un 60% de les empreses que s’obren tanquen abans de dos anys, i un 90% de les startups no arriba als tres anys de vida. De les que sobreviuen, la majoria mai aconsegueixen créixer segons els somnis inicials, i només un 1% es consideren realment un èxit, entès aquest com una multiplicació important de la inversió.

El nostre sistema educatiu està dissenyat per a formar funcionaris, no emprenedors, i els que decidim fer aquest camí som vistos com a bojos, massa ambiciosos i gent amb poc seny. Però si tenim clar els riscos i les nostres capacitats, llavors hem de mirar endavant i no deixar que mos aturi ningú.

Un cop vençut el fre de l’entorn social, la primera passa és aconseguir finançament. Hi milers i milers de llibres i articles sobre açò, però feu-me cas, cap inversor professional posarà un duro al vostre projecte fins que tingueu un producte que ja es ven, i tu el que vols és arribar a construir un producte que es vengui. És un peix que es mossega la cua, i la única opció és trobar amics o coneguts que sàpiguen com de bo que ets en la teva feina, que confiïn en tu, i que estiguin disposats a jugar-se els primers doblers en el teu projecte. En el nostre cas, aquesta figura de padrí la va fer n’Oriol Segura, d’Aquitania, i el seu amic Cesc, que van confiar amb noltros quan aquest projecte era només quatre idees damunt d’un paper. Després d’aconseguir aquesta primera inversió privada tot és més fàcil, hi ha ajudes públiques que la complementen, els bancs també te’n deixen un poquet, i mal que mal pots anar tirant fins a tenir el primer prototip vendible.

El segon pas, super important, és aconseguir reunir un equip amb talent. Necessites tenir al teu costat els millors entre els millors si vols fer res serio. Però hi ha un problema, aquesta gent tenen tots bones feines, i tu no tens un duro. Has de saber vendre molt be el projecte perquè gent realment bona vengui a fer feina amb tu. Aquesta és la principal raó perquè totes les startups tenim futbolins i taules de ping pong a l’oficina. Al final, sobretot quan comences, a part d’assegurar-te que la gent xali has de fer-los partícips del projecte, és la única manera.

Després ve el mite de la idea. Tu et penses que has tingut una idea genial, boníssima, que segur que no falla. Però després d’aconseguir finançament per portar-la a terme i ajuntar un equip amb talent que l’executi, arribes al mercat, treus el teu producte ple d’il·lusió. “Amb aquesta web que hem fet i amb una idea tant bona mos forrarem”, penses. Però passa un dia, dos, una setmana, i ha passat un mes i no t’ho ha comprat ni la família!! I ara què feim? Ara toca pivotar, que vol dir reenfocar el que hagis fet cap a una cosa que el mercat necessiti i estigui disposat a pagar. Moltes empreses moren en aquest punt, però els que són realment caparruts (ara li diuen resilients), aconsegueixen tirar endavant.

Mentre tot açò passa, els que pensen que estàs com una cabra segueixen “animant-te”: “Què, com va? Ja us heu fet rics?” I tu: “Be, encara no guanyam doblers, esteim començant …” Llavors els hi falta afegir allò de “Ja veuràs quina òstia que et fotràs, ja”. No ho diuen, no, però ho pensen, eh.

Per sort, també et trobes gent que et fa costat i que segueix apostant per tu i pel teu projecte. De vegades les persones més insospitades, però us puc assegurar que quan fas memòria te’n recordes de tots i cada un dels que t’han ajudat en els moments difícils. A noltros, els que mos van treure de l’apuro en un moment realment complicat, van ser en Vicent i en Pere de Cárnicas Víper. I voltros pensareu, què fan uns carnissers invertint en tecnologia? I jo us diré: és que no són només carnissers, no, també són uns empresaris brillants. Tant bons que van tenir prou intuïció i prou ganes d’ajudar a que una startup funcionés a Menorca com per a decidir apostar-hi.

De fet la gent tòxica i negativa va desapareixent tota sola a mida que el projecte avança. Quan les coses comencen a anar be, deixen de demanar pel teu negoci. I tu penses “Va, demana ara, demana!”, però no, ja no és tema d’interès. Tampoc faltaran els que et diguin que has tingut sort. Aquests fan molta ràbia. Com que sort? Sort és que et toqui la loteria. Sort és anar al Casino i guanyar a la ruleta. Que una empresa funcioni no és qüestió de sort, es requereix empenta, talent, determinació i molts sacrificis fins que la cosa arranca.

Però la cosa no acaba aquí, quan ja has tingut “sort” i tens un producte que el mercat comença a comprar, falta ser capaç de fer-ho créixer fins a convertir-te en un jugador important a nivell mundial. S’ha d’internacionalitzar l’empresa, incorporar gent bona en màrketing, en vendes, en comunicació … més coses de les que no tenia ni idea i que he hagut d’aprendre aquests anys. Afortunadament hi ha molt de talent menorquí escampat pel món i amb ganes de poder trobar una feina interessant a l’illa, així que, si realment el teu projecte és interessant, no falten candidats. I en aquesta etapa ja no vas tant ofegat de doblers, o sigui que són més fàcils de convèncer, encara que el futbolin i el ping pong segueixen ajudant molt.

A Mabrian tenim dos lemes, un en anglès que diu “Think Big. No, bigger than that” i un altre en menorquí que diu “No podem perdre mai”. I crec que la conjunció dels dos reflecteix molt be el nostre esperit. S’ha d’apuntar molt apunt i tenir la ferma convicció de que no pots fallar. Només així tal vegada, i només tal vegada, arribis a bon port amb els teus somnis.

M’agradaria acabar la demanant-vos un favor a tots. Injecteu als vostres fills i filles l’esperit emprenedor de ben petits. Que aprenguin a arriscar, que aprenguin a lluitar per aconseguir les coses, i sobretot que aprenguin a somiar. És la millor inversió que podem fer pel seu futur (i pel nostre, perquè si em d’esperar que mos paguin les pensions els que creuen en la sort anem llestos!!!)

Impactes: 0

A la corda fluixa

Com cada estiu, l’onada d’immigrants africans que decideixen jugar-se la vida tirant-se a la mar en condicions infrahumanes està sent motiu de debat. Darrera tot açò hi ha un doble motiu, per un cantó pèssimes condicions de vida als seus llocs d’origen, i per altra cantó, una idealització de la vida europea, que vista d’enfora sembla massa fàcil. Tots sabem que no ho és tant, de fàcil, però encara menys per a un immigrant. A aquells que aconsegueixin arribar i quedar-se a Europa, els espera un infern de papers, explotació, traves burocràtiques i persecució policial. Molts seran deportats, altres explotats laboralment o sexualment, i sempre mantindran l’estigma d’haver vingut de fora. El sistema judicial s’encarregarà que mai puguin viure tranquils a ca nostra, i d’açò precisament és del que volia parlar-vos.

Recentment he conegut bastant a fons el cas d’una família d’immigrants, i la seva realitat m’ha semblat, a part de molt injusta, esfereïdora. Són gent que fa prop de quinze anys que viuen a l’illa, plenament integrants a la vida menorquina, a part de castellà entenen i xerren el menorquí molt millor que la majoria d’espanyols residents. Són gent fan d’en Rosendo, en Loquillo i Ja t’ho diré, gent se sap la lletra d’un Senyor Damunt un Ruc i de La Balada d’en Lucas. Gent més menorquina que gran part de la població resident. Gent que es podria considerar tot un cas d’èxit d’immigració, el màxim al que podrien aspirar aquests africans que es llencen a la mar aquests dies.

Idò be, la vida d’aquests “immigrants ideals” no ho és gens, de fàcil. Tot el sistema està muntat per fer-lis sentir sempre que estan a la corda fluixa. I ho estan, i tant que ho estan. Us posaré alguns exemples.

He conegut el cas d’una jove que va treballar un any en dues feines, no arribava al mínim d’ingressos i a Hisenda li van dir que no calia presentar declaració de la renda. Pocs mesos després estrangeria li comunica que ha perdut el seu dret a treballar a Europa per la falta administrativa de no presentar la declaració de la renda. Sumeu-li dos fills i una parella massa espavilada que es nega a casar-se amb ella (cosa que li tornaria a atorgar el dret de feina), i ja teniu una jove guapa, culta i feinera convertida en poc més que una esclava sexual d’un europeu amb pocs escrúpols.

No tant greu és la situació d’una altra jove que, després de separar-se de la seva parella, no pot desfer el vincle administratiu amb aquesta. Ella pot romandre aquí si i només si la seva ex-parella ho permet, qualsevol cosa que faci o li passi, ja sigui un accident de cotxo o un ingrés a l’hospital, és comunicada a la seva ex-parella perquè, legalment, és qui respon per ella. Podreu intuir que el sentiment és el de ser una vaca marcada, i en una situació molt vulnerable per a què qualsevol cabronàs se n’aprofiti.

No xerrem ja del sistema sanitari. Si algun membre de la família te la desgràcia de patir una malaltia greu, com un càncer o similar, l’estat els tornarà a recordar que no són d’aquí reclamant-lis els costos sanitaris, que solen ascendir a desenes de milers d’euros, a pesar de dur anys treballant legalment, cotitzant a la seguretat social, i formar part indiscutible de la nostra comunitat.

Sense entrar en el debat de com gestionar el fet migratori, crec que una primera passa a reclamar és l’equiparació de drets dels que ja estan plenament integrats socialment, moltes vegades més que els immigrants intra-nacionals.

Impactes: 1

Un model econòmic menorquí

No és cap secret que Menorca té un greu problema econòmic. La temporada turística s’escursa una mica més cada any que passa, actualment amb prou feines dura tres mesos, mentre a les illes veïnes s’allarga fins als set o vuit. Els sectors industrials tradicionals, com el del calçat o el bisuter, no passen pel seu millor moment, tot i que hi ha excepcions que han sabut adaptar-se als nous temps i són font d’esperança. I el sector primari, eminentment enfocat a la producció de llet, també haurà d’ajustar-se ara a la finalització de les quotes lleteres europees. Sumeu-li a tot açò el problema de la doble insularitat, traduït en unes connexions aèries insuficients, cares pels usuaris i ruinoses per a l’administració, que minven la nostra competitivitat com a destí turístic i més encara com a destí laboral o empresarial.

Davant d’una situació com aquesta, sembla lògic que els esforços s’enfoquessin, per una banda, a intentar allargar la temporada turística, per l’altra, a fomentar els casos d’èxit dins les indústries tradicionals i, finalment, a potenciar nous sectors econòmics on la insularitat no representi un greu problema. Açò darrer és el que es va fer a Mallorca amb la creació del Parc Bit, i que, per cert, està donant bons resultats. A hores d’ara, aquesta nova economia del coneixement representa ja un gens despreciable 6.5% del P.I.B. mallorquí. Malauradament, com passa amb massa freqüència, Menorca no s’ha vist beneficiada d’aquestes inversions. Aquí les inversions destinades a incrementar directament el flux econòmic brillen per la seva absència. La creació del Parc Bit de Palma va suposar una inversió inicial de desenes de milions d’euros. Als presuposts del 2014, la Direcció General d’Innovació i Desenvolupament Tecnològic ha disposat d’un pressupost de 8.3 milions d’euros !! Quants d’aquests milions s’han invertit a Menorca ? Ni les miques. El famós lema de «Quatre illes, un país, cap frontera» a molts menorquins ens comença a semblar ja una broma de mal gust. S’imaginen el que podríem fer a Menorca només amb una petita part d’aquests doblers destinats actualment, de manera quasi íntegra, a la innovació mallorquina ? I no estic xerrant de gastar en edificis, sinó de gastar en continguts, en reconversió de sectors existents i en la potenciació de nous sectors incipients, en coses que realment suposin una millora econòmica per la illa a curt i mig termini.

Ens correspon a noltros, a la societat menorquina, reclamar aquesta necessitat i liderar la definició d’un model econòmic per Menorca. I serà feina de tots, però especialment de l’administració i del sector empresarial, el dissenyar un plà d’inversió que maximitzi el retorn econòmic. Hem de ser capaços que cada euro invertit avui acabi generant cinc euros demà, i deu euros demà passat. I açò només es pot fer amb un coneixement profund de la realitat menorquina. Un intent d’extrapolació del cas mallorquí estarà abocat al fracàs. Per a començar, Menorca, al contrari que Mallorca, no te mercat interior suficient per a la generació d’empreses especialitzades que després puguin creixer, aquí s’ha de forçar la creació d’empreses directament abocades al mercat exterior des dels seus inicis. També s’ha de tenir en compte que la mentalitat menorquina és molt diferent, i s’ha de fer feina per fer-la compatible amb el creixement econòmic sostenible. En definitiva, hem de començar a reclamar la urgent creació d’un pla d’impuls i reconversió econòmica dissenyat específicament per i des de Menorca, que ha de ser l’eina principal per a capgirar la tendència actual de la nostra economia.

Així que, senyors del Govern Balear, si a algú de vostès li arriben aquestes línies, els demanem que comencin a prendre’s seriosament les nostres demandes. Sóm una illa petita, ja ho sabem, però si realment creuen en aquest projecte comú anomenat Balears, hauríen de començar a demostrar-ho.

Impactes: 0

Economia made in Spain

Economia Basca: Tu tens 2 vaques. Les munys. Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.

Economia Catalana: Tu tens 2 vaques. Les munys. Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.

Economia Valenciana: Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.

Economia Extremenya: Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.

Economia Andalusa: Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.

Economia Gallega: Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.

Economia Madrilenya: Per què vols tenir cap vaca si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?

Impactes: 0