Dia 23 (1). Sobre la flexibilitat sensorial de la memòria a l’ampit de la finestra.

Situem-nos: finals de novembre de 1992, aquell any amb les olimpíades a Barcelona, després que, al maig, el Barça aconseguís la seva primera Copa d’Europa. A finals de novembre, deia, el Barça juga a casa contra l’Espanyol a qui engalta un 5-0 rotund i implacable. A les acaballes del partit, Witschge fa el quart mentre a la banqueta blaugrana, el mestre Johan Cruyff riu amb Hristo Stòïtxkov. Joia blaugrana en plena època del Dream Team, Bakero, Beguiristain, Goikoetxea, Guardiola, Laudrup, Nadal, Salinas, Ferrer, Eusebio…

Situem-nos, de nou. Finals de novembre de 2007, el Barça ara l’entrena un altre holandès, Frank Rijkaard, que empata a 2 a Lió en la Lliga de Campions. En l’anada de la lligueta, el Barça havia derrotat els lionesos per 3 a 0.

Finals de novembre del 2007, deia, un novembre meteorològicament agradable, amb temperatures suaus per l’època de l’any, que diuen els homes i dones del temps. Un divendres o dissabte, tant és!, ell i ella sopen junts en un restaurant prop de l’Hospital Clínic, una zona, per cert, amb proliferació de bars i restaurants, de presentables cap amunt. Sortint de sopar, ella proposa de prendre alguna cosa a ca seva. Després de pujar trenta-cinc pisos i vuitanta mil esglaons arriben al piset, a ell li falta l’aire però aguanta mentre aspira tot l’oxigen que pot. Ja dins del piset, l’alguna cosa esdevé un molt bon conyac, i ella busca un cd que posa a l’aparell, un radiocasset d’aquells d’abans, sona Satie.

L’endemà, dissabte o diumenge, tant és!, el sol l’encega quan surt del portal per tornar cap a ca seva, du la mateixa roba d’ahir però, maniàtic com és, no l’incomoda, se sent lleuger i, tot i no ser-ne gens conscient, les seves cèl·lules somriuen.

Impactes: 0

Starting up in Menorca

El divendres passat vaig tenir l’honor de rebre un reconeixement a la fira Innovem Fest 2018, en tant que impulsor d’un projecte empresarial que representa els valors i objectius d’aquest col·lectiu.

Estem molt orgulloses de rebre aquesta distinció, us dic de tot cor que representa molt per noltros, perquè noltros som fills de l’esperit Innovem. D’Innovem, de les Tech Talks que organitzava en Martin Varsavsky a Menorca, del Plató de Joves empresaris i també dels premis de Jove Emprenedor, que vam guanyar al 2012. I vull donar les gràcies públicament a tots aquells que, mitjançat aquestes iniciatives tant enriquidores, van aconseguir despertar-me el gen emprenedor, em van empènyer a somiar, a pensar a l’engròs, i a creure que tot era possible. Gràcies especialment a en Joan Sánchez i a en Tiago Barro, que eren a la directiva de Joves Empresaris en aquells temps, a en Toni Febrer, que a més ens va portar el nostre primer gran client, nada menys que a Cuba, a en David Baret, que me va ensenyar a xerrar en públic, a en Marcos Martín i en Ricard Garriga, que mos van convidar a participar al primer Menorca Millennials i, sobretot, sobretot,  a na Carmen Crespo, autèntica alma màter del foment de l’emprenedoria a Menorca. Gràcies a tots els que han cregut en noltros i s’hi heu jugat doblers, tant empresaris com particulars, perquè pràcticament tot el finançament que hem tingut fins ara ha sortit de Menorca, i gràcies especialment als magnífics professionals del nostre equip, molts dels quals van deixar feines més estables per a sumar-se aquesta aventura. En definitiva, gràcies a tots els que ens heu ajudat a aixecar aquest projecte tant polit que, tot i estar encara enfora de ser un èxit rotund, ja comença a tenir forma i bon color.

La meva vida ha canviat moltíssim des que vaig veure decidir crear una startup a Menorca. Vaig deixar enrere la meva zona de comfort i encara no l’he tornada a trepitjar. Han estat 6 anys molt intensos en tots els aspectes, plens d’aventures, de viatges i d’aprenentatges. També hi ha hagut moments complicats i algun mal de cap, però ha estat, sense cap mena de dubtes, l’època de la meva vida en què més coses he après. I és que la metamorfosi de programador introvertit a empresari tecnològic no és senzilla, ho he hagut de canviar pràcticament tot.

Per començar, jo només me posava traje si havia d’anar a demanar una hipoteca al banc. Ara he entès que la imatge que projectis és molt important, especialment quan estàs començant i no et coneix ningú, així que ja no m’incomoda anar ben vestit i amb sa barba més aclarida. Tampoc sabia xerrar en públic, i ara som capaç de fer-ho mig be en tres idiomes.

Quan un es decideix a començar una aventura com aquesta ha d’estar molt segur d’ell mateix, perquè el més habitual és que tot l’entorn social, parella, família i amics, intentin treure-t’ho del cap. És normal, estem dins una societat que te molta por al risc.  I tenen part de raó, és difícil que una startup tecnològica funcioni. Més d’un 60% de les empreses que s’obren tanquen abans de dos anys, i un 90% de les startups no arriba als tres anys de vida. De les que sobreviuen, la majoria mai aconsegueixen créixer segons els somnis inicials, i només un 1% es consideren realment un èxit, entès aquest com una multiplicació important de la inversió.

El nostre sistema educatiu està dissenyat per a formar funcionaris, no emprenedors, i els que decidim fer aquest camí som vistos com a bojos, massa ambiciosos  i gent amb poc seny. Però si tenim clar els riscos i les nostres capacitats, llavors hem de mirar endavant i no deixar que mos aturi ningú.

Un cop vençut el fre de l’entorn social, la primera passa és aconseguir finançament. Hi milers i milers de llibres i articles sobre açò, però feu-me cas, cap inversor professional posarà un duro al vostre projecte fins que tingueu un producte que ja es ven, i tu el que vols és arribar a construir un producte que es vengui. És un peix que es mossega la cua, i la única opció és trobar amics o coneguts que sàpiguen com de bo que ets en la teva feina, que confiïn en tu, i que estiguin disposats a jugar-se els primers doblers en el teu projecte. En el nostre cas, aquesta figura de padrí la va fer n’Oriol Segura, d’Aquitania, i el seu amic Cesc, que van confiar amb noltros quan aquest projecte era només quatre idees damunt d’un paper. Després d’aconseguir aquesta primera inversió privada tot és més fàcil, hi ha ajudes públiques que la complementen, els bancs també te’n deixen un poquet, i mal que mal pots anar tirant fins a tenir el primer prototip vendible.

El segon pas, super important, és aconseguir reunir un equip amb talent. Necessites tenir al teu costat els millors entre els millors si vols fer res serio. Però hi ha un problema, aquesta gent tenen tots bones feines, i tu no tens un duro. Has de saber vendre molt be el projecte perquè gent realment bona vengui a fer feina amb tu. Aquesta és la principal raó perquè totes les startups tenim futbolins i taules de ping pong a l’oficina.  Al final, sobretot quan comences, a part d’assegurar-te que la gent xali has de fer-los partícips del projecte, és la única manera.

Després ve el mite de la idea. Tu et penses que has tingut una idea genial, boníssima, que segur que no falla. Però després d’aconseguir finançament per portar-la a terme i ajuntar un equip amb talent que l’executi, arribes al mercat, treus el teu producte ple d’il·lusió. “Amb aquesta web que hem fet i amb una idea tant bona mos forrarem”, penses. Però passa un dia, dos, una setmana, i ha passat un mes i no t’ho ha comprat ni la família!! I ara què feim? Ara toca pivotar, que vol dir reenfocar el que hagis fet cap a una cosa que el mercat necessiti i estigui disposat a pagar. Moltes empreses moren en aquest punt, però els que són realment caparruts (ara li diuen resilients), aconsegueixen tirar endavant.

Mentre tot açò passa, els que pensen que estàs com una cabra segueixen “animant-te”: “Què, com va? Ja us heu fet rics?” I tu: “Be, encara no guanyam doblers, esteim començant …” Llavors els hi falta afegir allò de “Ja veuràs quina òstia que et fotràs, ja”. No ho diuen, no, però ho pensen, eh.

Per sort, també et trobes gent que et fa costat i que segueix apostant per tu i pel teu projecte. De vegades les persones més insospitades, però us puc assegurar que quan fas memòria te’n recordes de tots i cada un dels que t’han ajudat en els moments difícils.  A noltros, els que mos van treure de l’apuro en un moment realment complicat, van ser en Vicent i en Pere de Cárnicas Víper. I voltros pensareu, què fan uns carnissers invertint en tecnologia? I jo us diré: és que no són només carnissers, no, també són uns empresaris brillants. Tant bons que van tenir prou intuïció i prou ganes d’ajudar a que una startup funcionés a Menorca com per a  decidir apostar-hi.

De fet la gent tòxica i negativa va desapareixent tota sola a mida que el projecte avança. Quan les coses comencen a anar be, deixen de demanar pel teu negoci. I tu penses “Va, demana ara, demana!”, però no, ja no és tema d’interès. Tampoc faltaran els que et diguin que has tingut sort. Aquests fan molta ràbia. Com que sort? Sort és que et toqui la loteria. Sort és anar al Casino i guanyar a la ruleta. Que una empresa funcioni no és qüestió de sort, es requereix empenta, talent, determinació i molts sacrificis fins que la cosa arranca.

Però la cosa no acaba aquí, quan ja has tingut “sort” i tens un producte que el mercat comença a comprar, falta ser capaç de fer-ho créixer fins a convertir-te en un jugador important a nivell mundial. S’ha d’internacionalitzar l’empresa, incorporar gent bona en  màrketing, en vendes, en comunicació … més coses de les que no tenia ni idea i que he hagut d’aprendre aquests anys. Afortunadament hi ha molt de talent menorquí escampat pel món i amb ganes de poder trobar una feina interessant a l’illa, així que, si realment el teu projecte és interessant, no falten candidats. I en aquesta etapa ja no vas tant ofegat de doblers, o sigui que són més fàcils de convèncer, encara que el futbolin i el ping pong segueixen ajudant molt.

A Mabrian tenim dos lemes, un en anglès que diu “Think Big. No, bigger than that” i un altre en menorquí que diu “No podem perdre mai”. I crec que la conjunció dels dos reflecteix molt be el nostre esperit. S’ha d’apuntar molt apunt i tenir la ferma convicció de que no pots fallar. Només així tal vegada, i només tal vegada, arribis a bon port amb els teus somnis.

M’agradaria acabar la demanant-vos un favor a tots. Injecteu als vostres fills i filles l’esperit emprenedor de ben petits. Que aprenguin a arriscar, que aprenguin a lluitar per aconseguir les coses, i sobretot que aprenguin a somiar. És la millor inversió que podem fer pel seu futur (i pel nostre, perquè si em d’esperar que mos paguin les pensions els que creuen en la sort anem llestos!!!)

Impactes: 0

Cultures of Mass Tourism

El meu setembre també ha començat amb bon peu. Despús-ahir vaig rebre les 2 còpies que em pertoquen del llibre que hem editat juntament amb Mike Crang i Penny Travlou. Ha estat un part llarg i tortuós, però la criatura fa planta. El llibre és de caire acadèmic i porta per títol “Cultures of Mass Tourism: Doing the Mediterranean int he Age of Banal Mobilities”.

Amb més de 230 milions de turistes a l’any, el Mediterrani és el primer destí turístic mundial. El turisme de masses no només ha transformat les economies i els paisatges del sud d’Europa, ha esdevingut també un fenomen bàsic de vida quotidiana de milions d’Europeus. Sense menystenir les seves conseqüències negatives, el llibre proposa una anàlisi cultural d’aquest fenomen. Volem analitzar amb seriositat i dignitat aquestes pràctiques turístiques tot defugint de la idea del turista com a màquina escurabutxaques. Tot i que pugui sembla un contradicció en ella mateixa, Volem destacar especialment la importància cultural del turisme de masses així com també els elements de l’hedonisme, el cos i el carnavalesc. El llibre inclou una serie d’etnografies de diversos llocs de la Mediterrànea entre els quals figuren Menorca, La Costa del Sol, València, Egipte, Marroc i diverses illes greges. Si en voleu un tast – en anglès – podeu descarregar-vos la introducció.

Impactes: 0

Us propòs un joc

Estimats xalandriers:

Per celebrar l’inici de curs i la recuperació del nivell d’activitat del bloc, voldria proposar-vos un petit joc amb reflexió final. És molt senzill i com que és un joc no competitiu, no hi ha gaunyadores ni perdedors. Es tracta només d’inventar un final obert a la història que tot seguit us plantejaré.

Exercici d’imaginació:

Imaginau per un moment un espai abandonat que fa temps ha perdut la seva funció original, funció diguem-ne relacionada de qualque manera amb qüestions militars.

Seguint amb l’exercici de visualització, podem imaginar per un moment que un grup de ciutadans carregats d’idees, temps i voluntat decideix donar a aquest espai un ús alternatiu a la seva funció històrica i que, decidits a que res ni ningú els aturi i convençuts de la superioritat moral de la seva determinació, començen una voluntariosa feina de recuperació i adeqüació de l’espai.

Podriem dir que entra dins els càlculs lògics d’aquesta histrorieta pensar que -a mesura que el grup du a terme la seva feina- aquesta trascendeix el nucli inicial i recluta noves adhesions (que no sempre representaran postures totalment unànimes amb les dels fundadors inicials però que tenen la seva cabuda en el col.lectiu), al mateix ritme que s’incrementa la difusió pública de la seva feina. Una feina que -val la pena recordar-ho- és essencialment de caràcter altruista.

 Així mateix també és fàcil imaginar com darrera la difusió de les activitats de la comunitat arriben, especialment els caps de setmana, grups de curiosos que volen veure què punyetes fan aquells quatre penjats en un lloc abans abandonat que -tot sigui dit de passada- presenta unes vistes sobre la mar espectaculars.

Finalment, també és ben lògic suposar que entre aquests badocs tard o prest hi figuri un representant dels propietaris legals de l’espai perquè -ai las- l’espai té uns propietaris legals (i no entrarem ara ni aqui a discutir sobre la legitimitat d’aquesta propietat).

Així idò, ja la tenim armada.

Fins aquí l’exercici d’imaginació. El joc comença ara: qui s’atreveix a posar topònim i a imaginar un final pel conflicte que semblaria que és apunt d’entaular-se?

Facin joc, senyores i senyors.

PD: qualsevol semblança amb la realitat és decididament intencionada.

Impactes: 2

Un dissabte de Cap d’any (cançó)

Un dissabte de Cap d’any

uns quants mos vam ajuntar

i a La Cova vam anar

a menjar una fideuà.

Mentre pujavem sa costa

en Fonso ja va sortir

i ell matiex ja mos va dir

açò és sa casa i ca vostra.

Na Berta (na berta)

Lo mateix (lo mateix)

Es moixet (es moixet)

Ben igual (ben igual)

No vos prengueu res a mal

que quasi tots sóm xalandriers

i de sa banda de llevant.

I tra-la-ra-la-rà

i tra-la-ra-la-rà……

Impactes: 0