A pesar que en més d’una ocasió les commemoracions institucionals són l’excusa perfecta perquè alguns representants de la cosa pública es pengin medalles, justifiquin que fan coses, surtin a les fotos o col·loquin els amics —en comissariats, per exemple —, no deixen de ser necessàries: darrere hi ha la tasca abnegada dels especialistes, gràcies a la qual es manté viva la memòria col·lectiva. En un temps en què tot sembla anar-li a la contra, convé més que mai commemorar. Pel que fa a la nostra literatura, enguany l’atenció se centra, sobretot, en autors com Blai Bonet, Josep Maria Llompart o Joan Alcover.
Darrere de la tria hi ha l’atzar del calendari. De la tria, i de la no tria, perquè a vegades alguns silencis per part de les administracions davant de figures que els són incòmodes diuen moltes coses. Sigui com sigui, darrere de les commemoracions hi ha els nombres rodons. Donen pas a un record puntual —d’un any, a tot estirar—, però sempre va bé que hi són, que són part del nostre patrimoni. Als autors citats abans, voldria afegir un nom que, segurament per ineptitud meva, he trobat a faltar. Segurament està previst homenatjar-lo al juliol, tot i que també pot ser que, sense cap mala intenció, l’haguem passat per alt. Va traspassar fa molt poc —va anar d’un pèl que no pogués celebrar el centenari en vida— i potser açò ha fet que no el percebéssim com qualcú que va néixer justament l’any 1926. Estic parlant, evidentment, d’Antoni Moll Camps.
Es tracta d’una figura cabdal de les lletres catalanes. La seva obra literària va aportar llum a la llarga nit del franquisme, però no només. De fet, som davant d’un home amb una trajectòria vital singular, cosa que la converteix en interessant. De fet, si qualcú en publicàs la biografia, em tindria entre els seus lectors. No em podria estar d’abordar-la just acabés de sortir del forn. Net de Francesc Camps i Mercadal per part de mare, va estudiar al seminari —durant l’estada formativa a Mallorca, al costat de Blai Bonet, company de quinta— i, un cop ordenat sacerdot, vinculat sobretot as Migjorn Gran, va publicar Serenor, el 1947. Es tracta del primer llibre escrit en català aparegut a l’illa durant la dictadura franquista. Aquest, però, no és l’únic mèrit de l’obra, d’innegable qualitat literària, fet que explica per què va ser inclòs a l’antologia Els poetes insulars de postguerra, de 1951. Uns anys després, el 1957, guanyava el I Certamen literario castellano-menorquín —una denominació molt de l’època— amb el poema «Les roses blanques de la Mare de Déu del Toro».
La seva vida va fer un tomb radical el 1963, any en què va marxar a fer de missioner a Xile, seguint la crida del papa Pau VI. Ara bé, el fet que, l’any 1960, Antoni Moll Camps no acudís a retre homenatge al dictador en la visita que va fer a Menorca, el va posar en una situació força compromesa. Recordem que, en aquella època, se suposava que el clergat havia de ser addicte al règim. Fer-li un lleig a Franco pot ajudar a entendre millor la partida cap a Amèrica, com apunta Sònia Moll, filla seva. A Xile es va acabar secularitzant per casar-se amb Sonia Gamboa, amb qui va tenir quatre fill, tres dels quals ja van néixer a Barcelona, on es va establir durant la dècada dels setanta del segle passat. A la ciutat comtal va treballar per a l’editorial Salvat. Els contactes amb Menorca van ser regulars.
Cap als 80 va reprendre les publicacions literàries —tot i que té obra inèdita del període americà— amb Inventari de minyonia (Franzine Esquitx, 1986), llibre de memòries amb què va guanyar la desena edició de la Biennal literària de Sant Joan de Ciutadella. Cal destacar, però, la seva producció en l’àmbit de la narrativa policíaca, amb títols com L’hostal de la sirena (Nura, 1992), Lluna d’octubre (Columna, 1996) i La noia que sortí del mirall (IME, 2007). Pel que fa a la poesia, seu és Finestra dels dies (IME, 1989), Premi Frederic Erdozain, al qual cal afegir l’extraordinària traducció que va fer del Llibre I de les Odes d’Horaci (IME, 2009), amb el qual deixava ben clar que era un gran llatinista. En aquest sentit, hi ha, fins i tot, algunes anècdotes prou il·lustradores de la passió que sentia pel món i la cultura clàssiques. Sembla que era capaç de fer un trajecte en cotxe de Maó a Ciutadella recitant, un darrere l’altre, sense aturador, textos d’Ovidi o d’Horaci, que sabia de memòria, en la llengua original en què van ser compostos.
Aquest 2026, en què Antoni Moll hauria arribat als cent anys, tenim una excusa immillorable per a recuperar-ne l’obra, per (re)llegir-lo. Fins i tot, si qualcú vol aprofundir-hi, pot fer-ho a partir del llibre Homenatge a Antoni Moll Camps. Textos i estudis (IME, 2016), que recull les aportacions a la jornada d’estudi i d’homenatge que li va dedicar la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, de què era membre. De fet, vam poder oferir-li el llibre com a regal durant la bereneta amb què, a Sant Joan de Missa, celebrava el seu norantè aniversari.
Se n’hi han fet més, d’homenatges. Bon senyal. Esperem, també, que l’anem recordant de manera regular, aprofitant, o no, els capricis que ens ofereix el calendari. Com hauríem de fer, també, amb tants altres noms imprescindibles. Que una cultura mantengui viu el record d’aquells que van ajudar a construir-la, fent, a més, que el seu llegat ajudi a vertebrar, des del present, el futur col·lectiu, sempre serà una bona notícia.
Views: 1