Ens van convidar a una festa sorpresa el motiu de la qual desconeixíem, malgrat sospitar-lo. En arribar-hi, vam constatar que els amfitrions celebraven, amb un cert retard, les núpcies. S’havien casat feia bastant més de mig any i, amb l’arribada del bon temps, havien llogat una casa al camp, Binimarzoc, per celebrar-ho amb els amics. Les cases d’aquest lloc, reformades i àmplies, que ens acollien, tenen una història curiosa. En funció de la dependència en què ens trobam, anam canviant de terme municipal. Passar del menjador a la cuina, per exemple, implica abandonar es Mercadal per situar-se a Alaior.
Aquesta situació em va permetre tenir tema de conversa amb alguns dels convidats. La vaig explicar un parell o tres de vegades. Matisava que allò que sabia era degut al fet que ho havia llegit a qualque banda, tot i que, per variar, era incapaç de recordar on i quan, la qual cosa implicava que el meu relat podia no ser del tot exacte o correcte. És a dir, que potser es tractava d’allò tan conegut de «se non è vero, è ben trovato». Resulta que el lloc (és a dir, finca agrícola) de Binimarzoc és l’únic de Menorca les terres del qual es troben distribuïdes en tres termes municipals: Maó, Alaior i es Mercadal. Açò no vol dir que tengui unes dimensions extraordinàries. A l’illa, llevat potser de s’Albufera, situada a la badia de Fornells, les explotacions agrícoles més grans no passen d’uns quants centenars d’hectàrees d’extensió. Els latifundis, per aquests redols, són d’estar per casa. No conec les dimensions exactes de Binimarzoc, al qual s’accedeix per la plana de la carretera de Fornells, a prop de la benzinera, a tocar de son Tema i son Temet, entre d’altres, però estic convençut que no fan llarg.
Sigui com sigui, malgrat la triple municipalitat, diria que la finca pertany administrativament a Alaior. Hi deu pagar els impostos. És el terme en què se situa la cuina. Mirant el mapa, resulta que la línia fronterera passa per dins les cases, les esmitja. Al nord, es Mercadal; al sud, Alaior. La delimitació amb Maó es dona a les tanques de llevant, tot i que no he sabut trobar exactament on acaba una finca i en comença una altra, Santa Catalina en aquest cas. Per què aquesta divisió tan curiosa? En desconec l’origen i les causes. No em sembla, però, atzarós que les ratlles passin per on passen. Hi deu haver alguna explicació lògica, segur. O no. Tant se val. A la pràctica, les conseqüències en la vida quotidiana de qui hi habita i, sobretot, de qui hi habitava quan encara hi havia pagesos tot l’any, eren nul·les. En cap moment ningú no devia pensar en el fet que el seu anar i venir per la finca impliqués canviar constantment de municipi.
Les fronteres administratives, si ens aturam a pensar-hi, són ratlles traçades, amb més o manco manya, damunt d’un mapa. Es tracta de convencions moltes vegades atzaroses, de capricis polítics generalment aliens a la realitat quotidiana de la gent. No solen delimitar espais tangibles, a menys que coincideixin amb fronteres físiques, cosa que passa en poques ocasions: un riu, una serralada, la mar… Només cal recordar, per a constatar-ho, que al món hi ha poc més de dos-cents estats (curiosament, és impossible saber-ne el número exacte, justament perquè són construccions artificials i no tothom es posa d’acord a l’hora de reconèixer-les) i poc més de set mil llengües. La idea, massa estesa des del naixement dels estats nació, que a cadascuna d’aquestes entitats només n’hi correspon una és una quimera perversa. No surten els nombres. És anar en contra d’una realitat que està per damunt de les línies posades damunt d’un paper entossudir-se perquè la divisió doni sempre un.
Un altre exemple de tot açò que diem el trobam en la gent que habita a banda i banda de l’Albera. Com si es tractàs d’un Binimarzoc de dimensions enormes, la gent històricament ha anat i vingut per la zona, i encara ho fa, sense que la ratlla de França ho impedeixi. És ver que, durant molts d’anys, els del franquisme i els que precediren l’entrada de l’estat Espanyol a la Unió Europea, aquestes retxes imaginàries estaven vigilades per les forces i cossos de seguretat dels dos estats a què, administrativament, pertanyien els territoris. La llengua i la cultura compartides expliquen, però, la permeabilitat transfronterera. Els intercanvis, encara ara, són constants.
Aquestes fronteres administratives, però, no només esmitgen llengües i cultures. La separació que imposen és, també, social. Esdevenen murs. En aquest sentit, poden arribar a ser perverses. L’antropòleg Martin Lundsteen exposa com són emprades com a infraestructures amb què sostenir el capitalisme racial globalitzat. Així, les fronteres, a més de separar geogràficament, divideixen les classes socials des d’una perspectiva racista. Només cal veure quin tipus de persones immigrants fan segons quin tipus de feines en les societats occidentals a què arriben. Com afirma l’activista i escriptora canadenca Harsha Walia, en uns mots que reprodueix el número de setembre de 2025 de la revista L’Avenç, «la frontera crea una infraclasse de treballadors que no tenen ni els drets bàsics. En molts llocs els treballadors migrants no tenen el dret a sindicar-se, al salari mínim, accés a les ajudes socials i a la seguretat social». El més impactant de tot plegat és que aquesta és una condició estructural del funcionament del sistema neoliberal. En aquest sentit, les fronteres són «eficients per mantenir una població precaritzada, explotada i, sobretot, governada per la por».
Com sol ser habitual, Spain is different. Aquí potser caldria recomanar una altra vegada la lectura del darrer llibre de Ferran Garcia-Oliver, l’assaig Una i eterna (Afers, 2026). Si afegim a l’equació el nacionalisme espanyol, que controla l’estat des dels anys de la Pepa, catòlic i d’expressió castellana, potser es pot entendre el per quin motiu el control dels fluxos migratoris, d’Aznar ençà, ha prioritzat l’aeroport de Barajas a l’hora de permetre entrar un nombre generós de persones pertanyents, per dir-ho amb les paraules de Walia, a una infraclasse de treballadors d’origen sud-americà. Són els encarregats, entre altres tasques, de tenir cura dels nostres avis, en condicions precàries. A la vegada, la política migratòria espanyola ha convertit la mar que ens separa del continent africà en un cementeri, tot per impedir l’arribada d’una infraclasse de persones que són, majoritàriament, musulmans i que no parlen la llengua de Cervantes.
Evidentment, totes aquestes curolles no van formar part de les converses entre els convidats a la festa de Binimarzoc. No era el moment. Amb l’anècdota banal de la triple municipalitat d’aquell indret, n’hi va haver prou. Ara bé, començar a estirar fils, posteriorment, de la idea de frontera, ha estat una temptació inevitable.
Views: 22