De la menorquinitat de Sant Jordi

Amb motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi de l’any passat, l’ajuntament va convidar-me a fer de guia d’una ruta literària pel Maó il·lustrat. Des que vam començar a fer-la amb els alumnes de l’institut, fa gairebé dues dècades, l’he repetida unes quantes vegades. Resseguint les antigues murades de la ciutat medieval que, com la Tebes grega, també tenia set portes, després de deixar enrere la plaça del Bastió i el carrer de la Comèdia, l’itinerari ens menà fins a la Quintana Gran, situada extramurs. S’havia urbanitzat, el segle XVIII: «els Britànics van projectar el carrer de les Moreres i, en paral·lel, dos de laterals, els de Sant Jordi i el de Sant Albert», com podem llegir a La ciutat des del carrer (Ajuntament de Maó / Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears / Sa Nostra, 2005). El segon, ample i lluminós —al contrari que els d’intramurs, d’origen medieval, estrets i foscos—, que va des del Teatre Principal fins a l’antiga església anglicana, avui dedicada a Sant Josep, és potser un dels que més m’agraden de la ciutat. El trob ampli i senzill alhora. Qüestió de gustos.

L’origen del nom del carrer és, per tant, britànic. També el de Sant Albert. Aquestes són algunes de les poques petges toponímiques que resten de l’època dels jans a l’illa. Hi ha, també, el camí d’en Kane, per exemple. Poc en queda, però, de Georgetown —en anglès—, població creada el 1771, anomenada, però, Vila Jordi —en la llengua del poble, la catalana— pels primers habitants que tingué. Com se sap, el nom va ser substituït pel de Carlos —en castellà—, arran del canvi de sobirania, la qual cosa implicà també mudar de patró, que passà a ser l’espanyolíssim Sant Jaume. Així i tot, l’escut de la població, en què apareix Sant Jordi i el drac, deixa ben clar l’origen del poble.

Malgrat el que acabam de comentar, resulta que la presència de Sant Jordi a Menorca és força anterior a la dominació anglesa de l’illa. De fet, hi arribà el 1287, pocs anys després que, amb motiu de la batalla d’Alcoi, un bon vint-i-tres d’abril de 1276, se’n congriés la llegenda: l’aparició de Sant Jordi, colcant un cavall blanc, va decantar la batalla a favor de les tropes catalanoaragoneses. De llavors ençà, es convertí en el seu patró. La conquesta menorquina d’Alfons el Liberal va succeir el gener, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni, però la tradició medieval deixa ben clar que, de sants que van ajudar les tropes cristianes a vèncer en el camp de batalla proper a Maó, n’hi havia dos.

Ho podem llegir, per exemple, a la Presa de Menorca, un peça de teatre d’origen medieval —sabem que s’havia representat a l’illa abans de l’any de sa Desgràcia, el 1558—, de la qual es conserva una còpia manuscrita de finals del segle XVII —és a dir, d’abans de l’arribada dels anglesos—, segons explica Enric Cabra Martorell, editor del text. A la segona jornada, s’hi afirma el següent:

Senyem-nos tots.
En nom de Déu i tots los sants,
envestiguem, bons cristians!
Sant Jordi cavaller
i sant Antoni gloriós,
de qui avui feim festa nós,
nos vullen sempre ajudar!

Pelearen ab tan valor que moriren tres-cents trenta-quatre moros i alguns cristians, cridant sempre sant Jordi cavaller per ser patró d’Aragó, i sant Antoni gloriós per ser aquell dia la sua festa.

 

No deixa de ser, aquest text, una mostra d’una devoció popular que, a l’illa, es va mantenir durant segles. Des de l’arribada de les tropes catalanoaragoneses fins, més o manco, 1802. Tot açò ho explica, amb el seu estil irònic i punyent alhora, Bartomeu Obrador Cursach en una obra força singular, de títol barroc: Assagística novena en honor a Sant Onofre, pare del desert, practicada a l’església del miraculós Sant Crist dels Paraires de Ciutadella de Menorca, seguida de la sa vida exemplar proclamada per son deixeble Sant Pafnuci, eremita també del desert, en grec i en traducció del devotíssim servent Bartomeu Obrador-Cursach en l’any de la salvació de MMXXIII (Autoedició, 2023). Es tracta d’una publicació de distribució força restringida, que he tingut el privilegi de poder llegir i gaudir. En uns paràgrafs que potser defugen el fil conductor del llibre, en què l’autor defensa la idea que «els sants que han estat venerats en aquesta illa expliquen la nostra història», Obrador ofereix diversos testimonis de la devoció que a Menorca hi va haver respecte dels dos sants, Jordi i Antoni, que, en aquest sentit, anaven de la maneta.

A més del text que hem citat, extret de la Presa de Menorca, cita un fragment de les «Notes» finals de La presa i Conquesta de la Illa de Menorca, «representació civil feta el desset de gener tant a Maó com a Ciutadella, que complementava la religiosa», de què també es va fer ressò la Crònica de Menorca de Pere Miquel Carbonell, que no deixa lloc a dubtes:

Que tant per los moros que romangueren en la Illa com per los que se n’anaren en Barbaria fonc feta relació molt certa que cada bata[lla] havien tinguda ab los cristians veien [un] cavaller que volava per lo aire ab un [cavall blanc] ab un senyal vermell que era una creu verm[ella], la qual los aterrà a tots ells, i dit cavaller m[ata]va més d’ells que de tots los altres, los quals judicaren tots ells que era sant Jordi. I també feren relació i digueren que en les dites batalles aprés de sant Jordi veien un home molt vell ab la barba blanca i llarga ab un bordó en la mà, lo qual los aterrava a ells i ajudava an els cristians i feria molt los moros, lo qual era lo gloriós Sant Antoni qui fonc molt cridat i invocat aquella jornada i era la sua diada.

 

I, encara, Obrador aporta un darrer testimoni, sorprenent, d’aquesta doble devoció popular, que indica fins a quin punt la presència menorquina de Sant Jordi va passar a l’oblit a partir del segle XIX. Es tracta de les restes d’un retaule que es conserva al Museu de Menorca que, originalment, es trobava a l’església de Sant Antoni, a l’actual carrer de s’Arraval. A la predel·la —és a dir, al bancal del retaule— s’hi poden observar dues figures humanes. La primera, malgrat la decapitació, representa Sant Antoni. No sembla haver-hi cap dubte al respecte. La segona, molt més mutilada encara —només en resta el cavall, blanc, la sella i unes brides vermelles— s’havia atribuït al rei Alfons. Obrador, però, apunta en una altra direcció: «la coincidència entre un vell (Sant Antoni) i un cavall blanc fa pensar en la identificació amb Sant Jordi descrita en les fonts de la mitificació bèl·lica o, com a mínim, una certa identificació entre el sant cavaller (i ses virtuts) i el rei cristià». Si hi eren els dos, segons la llegenda, el dia de la batalla, sembla lògic que se’ls representi plegats.

La seva figura encara era ben present a la Menorca il·lustrada, és a dir, la del segle XVIII. Joan Ramis el fa aparèixer a l’Alonsíada, al costat de Sant Antoni. «Sant Jordi i sant Antoni en l’aire compareixen i, ab son sagrat auxili, als nostros protegeixen», podem llegir, en la traducció coetània que en va fer Vicenç Albertí i Vidal, al poema èpic ramisià. La tradició era viva en aquell moment de cruïlla. No es tracta, com hem dit, i per molt anglòfil que fos l’il·lustrat maonès, d’una influència britànica, sinó d’una herència medieval anterior. Ara bé, com hem dit, a partir de 1802, Sant Jordi desapareix del mapa. Més ben dit, se’l fa desaparèixer del mapa, fins i tot de manera literal, és a dir, des d’un punt de vista toponímic. Com explica Obrador, l’antic molí de Sant Jordi ara és conegut com a Mitjan Lloc, un espai on es vol construir, adossada a una benzinera, la primera rotonda que serà patrimoni talaiòtic de Menorca, mentre que la cala de Sant Jordi, al port de Maó, va desaparèixer en fer-hi un canal, el que aïllà el Llatzeret, que passa de ser a una illa en tost de dins una península. Demanar-se el perquè de l’oblit d’aquest sant és una pregunta adient.

Hem dit abans que els sants venerats a l’illa n’expliquen la història. I, el que ens diu Sant Jordi ens mena de manera indefugible la catalanitat de Menorca. Açò explica que, a partir de l’arribada de gent com el bisbe Juano o el governador Ramírez, és a dir, des del moment que Menorca passa a la sobirania espanyola, s’iniciés un procés de descatalanització de l’illa, aquella que s’havia viscut de manera totalment natural durant el segle anterior. Calia esborrar del passat tot allò que no interessés a l’hora de conformar una determinada versió de l’Espanya borbònica, a la qual s’acaba d’incorporar l’illa. La dels decrets de Nova Planta. Pocs anys després, arribaria el moment en què, a partir de les Corts de Cadis, s’iniciaria la construcció —no gaire reeixida, si fem cas del que explica Ferran Garcia-Oliver a l’assaig, de lectura obligada, Una i Eterna (Afers, 2026)— de l’estat nació espanyol, d’arrel uniformista i castellana. El discurs històric havia de ser el mateix per a tots els territoris del regne i la presència de Sant Jordi el feia grinyolar.

A començament del segle XIX sorgí l’únic nacionalisme del món mundial segons el qual ho eren tots els altres excepte ell. Sant Jordi esdevingué un personatge incòmode per tot allò que connotava. Encara ho és. Per açò, no ens hauria de sorprendre que el Consell Insular, el departament de cultura del qual és en mans de l’espanyolisme més ranci, a l’hora de promocionar la festa del 23 d’abril d’enguany —per exemple, a través de la Xarxa de Biblioteques—, hagi eliminat qualsevol referència a Sant Jordi. Sí que és present, en canvi, al programa d’actes de l’Ajuntament de Maó, tot i que no m’atreviria a dir que no es tracta d’un cas de militància cultural sinó més tost d’una inèrcia rebuda.

Què es pot esperar d’un departament encapçalat per un conselleret o petit conseller que és l’abanderat del diferencialisme lingüístic illenc, moviment al qual convidaria a trobar articles salats en qualsevol dels textos històrics, totalment menorquins, que s’han citat en aquest article? Som davant d’una dinàmica, per cert, que també la trobam fora de l’illa, com han evidenciat enguany, entre altres, Eduardo Mendoza o Xavier Mariscal, en l’enèsim intent d’aigualir la catalanitat d’una festa única, en què llibres i roses són els protagonistes.

És el que li passa, també, a Sant Antoni i la seva diada menorquina. Espanya, vull dir, fa malbé —a la pràctica es tracta d’expressions sinònimes— segons quins relats basats en suposades glòries imperials antigues. És el que li succeeix, també, a la llengua en què s’expressa el que encara resta d’aquell poble que, antany, va venerar els dos sants alhora. No estic demanant el rescat i el rescabalament de Sant Jordi i, per tant, la seva restitució com a copatró de l’illa: Déu me’n guard! Però la reflexió al voltant de com es construeixen els relats històrics, amb un exemple concret que ens toca de prop, sí que m’interessava. Així, que ens prenguem el vint-i-tres d’abril com una festa important a la nostra illa, per tot el que acabam de dir, sembla lògic, no?

 

 

 

 

 

 

 

 

Views: 33