En una de les moltes converses que mantenen els protagonistes de La muntanya màgica, de Thomas Mann, Hans Castorp defensa que la música fa més agradable el pas del temps, que entreté. I prou. En canvi, el seu interlocutor, Joachim Settembrini, el cosí al qual visita a un sanatori per a tuberculosos, afirma que la música, per començar, té una doble naturalesa. D’una banda, hi ha la que desvetlla. Aquesta és la bona. Per acomplir el seu objectiu, afegeix, cal que tengui lletra. És evident que hi ha, al darrere d’aquest raonament, la idea que l’art ha de ser ètic. D’altra banda, però, Settembrini recorda que hi ha un tipus de música que adorm les persones, com si es tractés d’un opiaci. Aquesta, diu, és perillosa.
En llegir els raonaments dels personatges, no he pogut evitar de recordar els mots de Kafka en què el narrador txec afirma que una novel·la ha de ser com una destral que ens trenca per dins. L’art, si extrapolam aquest pensament a qualsevol manifestació artística, ens hauria de remoure, hauria de fer-nos sentir incòmodes, sacsejar-nos la consciència. M’imagín que hi podríem incloure, aquí, el desvetllament de què parla Settembrini pel que fa a la música que ell considera adequada.
El debat que planteja Mann pot semblar típic i tòpic. Potser, fins i tot, reduccionista. Però s’ha de dir que m’ha convidat a plantejar-me algunes qüestions: és d’aquesta manera, ètica, que escolt música? De fet, per què n’escolt? Amb quina finalitat? En la resposta, puc afirmar clarament que una part del meu bagatge musical ha contribuït al desvetllament de la consciència. Les lletres de les cançons, aquí, han fet la seva feina. Sobretot, quan han estat escrites en alguna de les llengües que entenc, han tingut una incidència directa en l’animal polític —en el sentit aristotèlic del concepte— que som. Per acció i per reacció. Des de les frases més bàsiques i combatives, àcrates o abertzales, del punk basc, escoltades de manera clandestina, amb walkman i auriculars, acompanyant-me durant l’entrada en l’adolescència, passant per la lírica, subtil i compromesa alhora, dels grans èxits de la nova cançó catalana, cantades en incomptables vetllades de guitarra i beures, o també, de manera molt més puntual, amb algunes peces en anglès, francès o èuscar, en una època en què l’accés a les traduccions no era gens fàcil. No cal dir que, en aquests casos, les interpretàvem com bonament podíem a partir d’un maneig prou maldestre dels diccionaris que teníem a l’abast.
Poc després, ja en els darrers anys d’institut, el rap es va afegir a la dieta melòmana compromesa. Les lletres hi eren fonamentals, malgrat que a vegades tot just n’entenguéssim menys de la meitat. Hi ressonava el context d’opressió en què s’originà, els guetos d’algunes grans ciutats ianquis. Les paraules esdevenien raors, mots de combat i de resistència, tot i que per a un al·lot que mai ha viscut en una gran metròpoli, una part important del context li era incomprensible. Però hi connectava igualment. Fins al moment en què el gènere degenerà i es va reduir a simples batalles de galls en què es tractava de veure qui la tenia més grossa. La fatxenderia, evidentment. En la polèmica encetada quan, entre d’altres, Angela Davis va denunciar el masclisme inherent que covava en el rap, em vaig situar al costat de l’activista afroamericana. En aquest cas, la reacció va ser a la contra, com ho és actualment respecte d’alguns sons urbans com el reggaeton o el dembow, la majoria de les lletres dels quals són absolutament denigrants cap a les persones, sobretot, però no només, les dones.
Hi ha músiques que, per una mena de psicologia inversa, t’ajuden a definir-te a partir d’allò amb què no estàs d’acord: els cants hedonistes, les apologies dels valors consumistes, l’afany de fer doblers, les ganes de follar-se tot allò que es mou, d’encendre’s un havà cremant un bitllet de cinc-cents o de drogar-se per a evadir-se del món… Hi afegiria, a la llista, per dir-ho a la manera de Miquel Costa i Llobera, qualsevol «cançoneig imbècil / rebuig de lletra i música» que sol encapçalar els rànquings de les radiofórmules i que eternitza una variada sèrie de clixés tronats, d’entre els quals destaquen aquells que fa referència al mite de l’amor romàntic.
La música amb lletra pot remoure consciències, com hem dit. També en altres gèneres potser no tan evidents, com el dub, el pop, el rock, el deaht metal o el folk. Hi ha de tot en la vinya del senyor! Ara bé, i amb açò he de contradir Settembrini, hi ha peces instrumentals que també tenen efectes revolucionaris. Qualsevol de les simfonies de Beethoven, escoltada atentament, ens allunya de la indiferència, pot trencar fàcilment el mar de gel que portam a dins. Podria iniciar una revolta social. Moltes peces d’Erik Satie són una invitació al viatge. També hi inclouria, aquí, més d’una banda sonora de pel·lícula. Hi ha autèntiques obres mestres en aquest àmbit, potser no sempre prou reconegudes que, a més d’interpel·lar-nos als fotogrames a què fan referència, ens sacsegen, ens remouen la consciència.
Crec que ha quedat clar que la música de combat forma part del meu bagatge vital. Però, com passa amb tot, la varietat és indispensable per no acabar embafat. Les melodies que tenen com a objectiu ajudar a passar una estona agradable, a entretenir sense cap altra ambició ni recerca de transcendència, és a dir, les que defensa Hans Castorp a La muntanya màgica, també em són necessàries. Tenen els seus moments de protagonisme. Com els tenen, fins i tot, aquelles que, com l’opi, m’adormen, em relaxen o m’ajuden a desconnectar del món. En el meu dia a dia hi ha lloc per a tots els tipus de música de què parlen els protagonistes de la novel·la de Thomas Mann. Són complementaris. Açò no vol dir, però, que sempre n’estigui escoltant. Fins i tot, hi ha moments en què el cos demana silenci. Potser és un senyal que m’estic fent vell perquè, d’aquestes estones, de cada vegada el cos me’n demana més. Per molt que pensi que una vida sense música sigui quelcom semblant a no viure.
Views: 20