Setembre 2022

Sempre fos setembre. Enguany aquest mes s’ha estrenat en un bon dijous per alliberar-nos dels imperials juliol i agost. Les refrescades ja s’han fet presents pertot arreu i ara es confirmarà que deixam enrere l’estiu per entrar a la tardor amb energies renovades o la il·lusió d’haver-les renovat.
Molts començaran noves etapes educatives, sort i ventura! Molts enyorarem aquests inicis d’etapes educatives i és que tornam vells, tot i que ho dissimulam moltíssim bé.
Del curs polític no en direm res perquè, ara mateix, mirem on mirem comporta emprar paraules lletges i setembre no es mereix embrutar-se així, de bon començament. Sempre fos setembre.
Recuperem les sanes rutines de les amistats de tot l’any, de les lectures plaents i significatives, de bones pel·lícules (el plural és optimisme de la voluntat) i mirar de posar-nos a redossa de les forces del mal i dels discursos de l’apocalipsi i de la por. Enmig de tot plegat, redescobrir autors (servidor espera els nous llibres d’Albert Villaró i d’Irene Solà), potser descobrir-ne algun de nou (enguany ha estat Stanislaw Lem). I musicalment més rock, com més primitiu millor. I no deixar que passi massa temps a llegir els xalandrots pendents.

Impactes: 1

Dia 23 (3). Sobre l’admiració racional i emocional de l’amistat: el cas concret de Màrius Soler

Tenc uns amics ben especials és una frase que tothom pot amollar en determinats moments del periple vital que ens ha tocat o que hem triat viure. Ja ho cantava Roberto Carlos: “Yo quiero tener un millón de amigos/ y así más fuerte poder cantar”, però jo cant fatal i cantant més fort segur que en perdria més d’un, ni que sigui puntualment.

Avui vénc a rallar-vos d’un amic meu que és a per jo també un referent, una persona a qui admir sense matisos. Es diu Màrius Soler, és de Girona i viu a Barcelona, està casat (amb una gran dona) i té tres fills (encantadors). Fins aquí, esper que s’entengui, res de nou o d’especial. Però aniré a comentar dues vessants de la bella persona.

En primer lloc, quan el meu fill Andreu va canviar de club de futbol i vam triar l’Atlètic Sant Just no podíem sospitar, miri com es miri, que hi trobaria un amfitrió de primera categoria, de braços oberts i somriures: en Màrius. El meu fill porter i el seu gran, central: açò crea vincles que només els futbolers deuen conèixer. I els pares respectius, entre ai ai ais i patiments diversos, també creen els seus vincles i junt amb altres pares de la tribu futbolera la cosa es va anar fent gran i preciosa i encara dura i que per molts anys així sigui, siguem on siguem, però també amb les experiències i dèries automobilístiques dignes d’estudi.

En segon lloc, i de manera més pública en Màrius s’ha distingit els últims anys com a iniciador de la polida història de l’Associació INVI (Investigació és Vida) perquè quan a ell li van haver detectat càncer de mama, no en va tenir prou a fer de pacient sinó que s’ha transformat i ha esdevingut actor principal d’aquesta història posant-se a treballar per “fer visible allò que és invisible”, ja que un 2% dels casos de càncer de mama són masculins. I el que per alguns és poc, per altres és molt. Amb INVI, la col·laboració amb l’equip del Dr. Aleix Prat de l’Hospital Clínic demostra que hem d’estar orgullosos de la sanitat pública i, també, que els aplaudiments estan molt bé però que la recerca científica necessita recursos econòmics i financers per tirar endavant programes d’investigació que donin resultats a favor de la vida dels pacients amb càncer. Com per exemple, el programa TILS: Immunoteràpia contra el càncer de mama masculí del Clínic. En un sistema ideal, no caldria demanar aportacions per programes com aquest a la sanitat pública, però l’objectiu d’aquest escrit no és endinsar-me en un món de teoria política i economia sanitària (a Menorca, ja tenim en Guillem López Casasnovas per parlar amb autoritat d’aquest i altres temes) sinó, més tost, demanar-vos que dediqueu una estona a guaitar al web d’INVI, a informar-vos d’aquesta malaltia també en els homes i, si ho creieu convenient i oportú, col·laborar-hi. Jo ja ho fet però no en tenia prou fent l’aportació econòmica. Aquest és un altre granet d’arena, amic Màrius, perquè estic amb tu a fer visible el que és invisible.

Impactes: 0

Dia 23 (2). Sobre els capvespres indeterminats de la vida humana

Hi ha capvespres que se salven gràcies al rock, altres per una telefonada de persones amb qui fa massa temps que no et veus.

Emperò també és cert que sempre ens quedarà la cultura, en un sentit força ampli: en primer lloc, la literatura; llegir poesia de Joseba Sarrionandia, un cant de l’Odissea o un conte de Quim Monzó o de Sergi Pàmies, per posar alguns exemples; en segon lloc, i pel que fa a la música, ja he esmentat el rock -si pot ser, Chuck Berry, Little Richard, Roy Orbison o Lou Reed- però també, més enllà del rock, John Coltrane, Maroon Town o Roger Mas. En tercer lloc, el cinema és una excel·lent proposta cultural perquè, entre d’altres coses, t’obliga a sortir de casa, airejar l’ànim i passejar els neguits i les picors que t’acompanyen, i desplaçar-te fins a una sala fosca i gaudir del setè art. En una altra vida, treballaré en un cinema, és una cosa que tenc pensada des de fa temps. Per cert, l’última bona pel·lícula que he vist en un cinema ha estat Once upon a time in Hollywood, de Quentin Tarantino. D’aquest director amb cert culte postmodern, crec que les seves pel·lícules, a mesura que passen els anys, són cada vegada més bones i reveure-les és tot un gust.

Finalment, si un no en té prou amb el rock, la telefonada o la resta d’opcions culturals, queda la possibilitat de, si pot ser acompanyat, anar a la cuina i, amb el que hi tenguis, preparar qualque bona menjada per més tard o l’endemà. De fet, acab l’escrit ara perquè amb na Irene hem dit de fer una coca i si en volem tastar qualque bocí avui, serà millor que ho deixem estar aquí.

Impactes: 0

Dia 23 (1). Sobre la flexibilitat sensorial de la memòria a l’ampit de la finestra.

Situem-nos: finals de novembre de 1992, aquell any amb les olimpíades a Barcelona, després que, al maig, el Barça aconseguís la seva primera Copa d’Europa. A finals de novembre, deia, el Barça juga a casa contra l’Espanyol a qui engalta un 5-0 rotund i implacable. A les acaballes del partit, Witschge fa el quart mentre a la banqueta blaugrana, el mestre Johan Cruyff riu amb Hristo Stòïtxkov. Joia blaugrana en plena època del Dream Team, Bakero, Beguiristain, Goikoetxea, Guardiola, Laudrup, Nadal, Salinas, Ferrer, Eusebio…

Situem-nos, de nou. Finals de novembre de 2007, el Barça ara l’entrena un altre holandès, Frank Rijkaard, que empata a 2 a Lió en la Lliga de Campions. En l’anada de la lligueta, el Barça havia derrotat els lionesos per 3 a 0.

Finals de novembre del 2007, deia, un novembre meteorològicament agradable, amb temperatures suaus per l’època de l’any, que diuen els homes i dones del temps. Un divendres o dissabte, tant és!, ell i ella sopen junts en un restaurant prop de l’Hospital Clínic, una zona, per cert, amb proliferació de bars i restaurants, de presentables cap amunt. Sortint de sopar, ella proposa de prendre alguna cosa a ca seva. Després de pujar trenta-cinc pisos i vuitanta mil esglaons arriben al piset, a ell li falta l’aire però aguanta mentre aspira tot l’oxigen que pot. Ja dins del piset, l’alguna cosa esdevé un molt bon conyac, i ella busca un cd que posa a l’aparell, un radiocasset d’aquells d’abans, sona Satie.

L’endemà, dissabte o diumenge, tant és!, el sol l’encega quan surt del portal per tornar cap a ca seva, du la mateixa roba d’ahir però, maniàtic com és, no l’incomoda, se sent lleuger i, tot i no ser-ne gens conscient, les seves cèl·lules somriuen.

Impactes: 0

Setembre 2018

Sempre fos setembre, i si torn a escriure a Xalandria és perquè els minuts que resten per a que sigui primer de setembre me menen a fer-ho, ras i curt. I no adjunt cap imatge perquè trob que està massa de moda, i setembre no ho suporta.
Aquesta passada nit ha tronat i llampegat amb ganes a l’Hospitalet, els trons ens han despertat dues vegades, i la renou de la pluja que queia a xamals de música de fons. Gran pregó natural al gloriós setembre que, no ho oblidam, escata l’estiu tot refrescant-lo per donar pas a la tardor enyorada en aquests imperials mesos de juliol i agost.
Després d’un curs 2017-2018 difícil, el 2018-2019 es presenta amb qüestions pendents de resoldre’s. Com que no podem perdre mai, totes ses deixades són perdudes i bé ‘nam si no tombam, segur que les raimonianes incerteses del futur cauran de la banda de la bona sort i l’encert en decisions que són difícils de prendre, però que ens toca prendre perquè el nostre futur està, fonamentalment, en les nostres mans.
Mes per escoltar més rock dels cinquanta, més música negra (Aretha Flankin i Nina Simone, sobretot); per llegir més llibres que m’atrapin, com en el curs passat ho han fet Pau Faner i Ismael Pelegrí, poder anar al concert de Dr Calypso dissabte 22, tornar a veure una bona pel·lícula al cinema (tot i que serà complicat superar l’impacte en positiu de The Party el curs passat).
I mentre els grans de la casa seguirem treballant en els mateixos instituts, acompanyarem millor que mai els canvis dels dos petits de la casa, perquè allò que comença al setembre rarament no acaba bé o molt bé.

Impactes: 0

Setembre

Sempre fos setembre. I amb açò ja estaria tot dit. Però escriurem un poc més encara que res no superarà la saviesa popular d’una dita com la de sempre fos setembre. Per què, deman, que no ve de gust fer o començar a fer aquest mes? I amb açò ja estaria tot demanat, però escriurem un poc més. A més, a totes les coses bones que du aquest mes –si el comparau amb la collonada còsmica que suposen juliol i agost no hi ha color- resulta que, a més, enguany (i deu ser de les poques positives que du incorporades aquest cabronàs 2012) el mes ha començat amb tardor avançada, única resposta possible d’un mes tan savi com el setembre a la calorada de l’agost (qualcú sap com portar als tribunals la calor subtropical que ha fet a l’agost, a canvi d’absolutament res, emperò res de bo?).

No som parcial, les coses són com són i setembre està per sobre de parcialitats, gustos, capricis i altres demostracions del lliure albir dels sàpiens, les coses són com són i sempre fos setembre.

Es tracta, idò, d’aprofitar-lo. Des del respecte cap als 30 dies que ens regala aquest mes, tinguem especial atenció a l’hora d’acomiadar bé les vacances i l’estiu, que malauradament es confonen sempre; de xalar fins baix –índex variable segons el cas- les festes de Gràcia “A la ciutat alegre de Maó,/ la meva ciutat blanca,” ara en mans de mala gent (m’he contingut perquè si no hauria escrit pèrfids malparits pudents); de fer les últimes calades a la mar (gent, l’estiu no és acabat i és d’ases anar a la platja quan fa més calor i no anar-hi quan s’hi està fantàsticament bé), de plantejar-se, amb humilitat i coratge (en farà falta un caramull, o dos) el curs que ens espera, i que ja sabeu que és el que realment marca i dictamina el sentit del devenir del temps, no la dictadura calendària del gener-desembre, sinó la de setembre-agost, perquè sempre fos setembre.

Escoltau la música que vulgueu i llegiu el que hagueu de llegir, setembre us ajudarà a triar bé, no falla mai. I servidor deixa -com alguns esportistes quan deixen la seva activitat professional quan són dalt de tot i no en hores baixes- la seva activitat de cronista mensual en el millor moment possible: setembre. He xalat i m’he divertit escrivint sobre cada mes, o emprant cada mes com a excusa per escriure del que jo vull escriure. I si no passam prest a l’atac escriure esdevindrà l’única activitat que podrem fer clandestinament.

Impactes: 0

Agost

Fa rost. Imperial, com havia avançat al juliol, s’allargassa de mala manera 31 dies. La veritable i única raó d’esser d’aquest mes és finir per donar entrada a setembre. De totes maneres, si és que  la 6/49 no em somriu prest, serà el primer agost que no faré ni un dia a Menorca, la qual cosa, per més agost que sigui, no té massa sentit, però les coses enguany han anat així (i així com van, ja veurem quan podrem tornar venir els 4 a Menorca…). Les coses bones que té agost no són mèrit seu, escrivim-ho clar i català: festes de sant Gaietà i festes de sant Climent, amb places perfectes per estrenar gent jove en els jaleos (de diumenge matí, és clar). Tant a can Pau com a can Fonsu hi voldria esser emperò ja he deixat escrit que si no es gràcies a l’impost dels imbècils (loteria) difícil serà moure’s gaire.

Deixant de banda ja agost, que no es mereix que aquestes hores jo em posi a escriure, faig una recomanació literària per a veure si em feis un poc de cas prest amb el nostre home a Sícilia, Andrea Camilleri, de qui he llegit a casa dels pares L’olor de la nit, amb magnífica de traducció de Pau Vidal. Tornat a l’Hospitalet, recuper Calders i ja està tot dit literàriament. Musicalment, Alexandra leaving, amb aquell inici de “Suddenly the night has grown colder”, i que un amic com cal em va recordar a cala Corb fa pocs dies mentre una jove vinguda no sé d’on cantava l'”Aleluyah” del gran molt grandiós Leonard Cohen.

Impactes: 0

Juliol

Com l’agost, és un mes imperial. Massa llarg i massa calorós. Però són vacances, i sembla com si aquesta desitjada circumstància eclipsàs altres consideracions. Nosaltres l’hem començat enfora de la metròpoli, amb un breu però necessari repòs al nord del Solsonès, carregant-nos de frescor, llençol per dormir, bons aliments, gent sana i no mirar el rellotge.

Esportivament, és el mes del Tour, que fa molts anys que no seguesc però tanmateix les etapes als Alps (sobretot Alpe d’Huez) i al Pirineu (sobretot el Tourmalet) són per no perdre-se-les. Jo som dels que recorda  Claudio Chiapucci atacant en descens i plovent.

I malgrat que el juny no prometia temps lector resulta que puc fer tres bones recomanacions. El temps envelleix de pressa, del gran molt gran Antonio Tabucchi (traspassat fa mot poc), m’ha agradat molt perquè connecta amb molta destressa els diferents contes que conté amb la història europea de la Guerra Freda, o de les seves conseqüències. Alliberament, de Sándor Márai, ens trallada magistralment (cap novetat, idò) al Budapest ocupat pels nazis i assetjat pels bolxevics, a través de la història d’una dona jove amagada, amb d’altres, al soterrani d’un edifici a l’espera del que el títol anuncia. I per acabar, La vida per rail, de Ramon Erra, és un exercici narratiu mereixedor dels millors elogis i continua demostrant, com a El nus del mocador, que té una agudesa descriptiva dels personatges i de les diferents situacions, que tenen lloc en aquesta o altra estació de tren, pròpia dels mestres. Afegesc, per rematar, que hi ha hagut històries i personatges dels contes de Tabucchi i d’Erra que se m’han mesclat dins el cap, deu ser cosa de la calor.

I per aquest juliol, estava content de conjugar el verb rellegir, però començada la lectura de Cròniques de la veritat oculta, del grandiós Pere Calders, tenc la seguretat de no haver llegit aquest llibre abans, la qual cosa és molt poc raonable. I musicalment, me repetesc amb el Going home de Mark Knopfler, perquè mitjan mes serem a Menorca, i la resta és senzillament relativament poc important.

Impactes: 0

Juny

Juny serveix per escatar el curs, per celebrar la Patum i sant Joan (hi haurà ocasió per ser a Berga i a Ciutadella un juny del mateix any abans que em jubili o em toqui la 6/49?). I per corregir, avaluar, recuperar i tornar a corregir i a avaluar i a atendre reclamacions, consultes i més reclamacions i per reunir-se reunits en reunions ara d’açò ara d’allò fins que finalment el divendres 29 ho tanqui tot fins al setembre que enguany tornarà a ser mes de recuperacions, i avaluacions i reclamacions i etcèteres.

I la resta no és massa important, honestament. Per tant, no parlarem ni de lectures ni de músiques ni pel·lícules; és que estic corregint i corregint i preparant classes i sessions de tutoria i revisions de correccions i traspàs a açò que en diuen llibreta de notes. Sort que és de temps de cireres.

Impactes: 0

Carta oberta al conseller d’Educació del Govern Balear, de Guillem Alfocea i Hernàndez

Per petició expressa d’en Guillem i per voluntat pròpia penj aquí aquesta excel·lent carta oberta al conseller Bosch. Com més la difonguem, més en evidència quedarà tal majúscul despropòsit.

El bunyol, el nyap o l’endemesa del canvi de model lingüístic educatiu; la chapuza o el estropicio del cambio de modelo lingüístico educativo; the botched job due to the change in the linguistic model of education: CARTA OBERTA AL CONSELLER D’EDUCACIÓ DEL GOVERN BALEAR

Sr. Rafel Bosch,

vagi per endavant que la motivació d’aquest escrit no és expressar l’opinió que, com a pare d’alumnes en edat d’escolarització infantil, tinc sobre el fet que el govern que vostè representa en matèria d’educació hagi decidit canviar el model lingüístic. Així i tot, molt probablement, de qualque manera m’hi hauré de referir.

La consideració que em motiva a adreçar-me a vostè és la necessitat d’expressar un conjunt de dubtes, preocupacions i inquietuds derivades de la total falta d’informació i la precipitació amb què la Conselleria  ha plantejat aquesta reforma; juntament amb la convicció que la manera com s’està duent a terme posa en risc la qualitat de l’ensenyament, a més de limitar i coartar el dret dels pares a triar el centre i la manera com volem que els nostres fills i filles siguin escolaritzats. Provaré d’explicar-li en els següents paràgrafs.

Deixant de banda, idò, el contingut de la reforma pel que fa a la segregació d’alumnes en funció de si la llengua vehicular ha de ser el català o el castellà, la forma i la no planificació hora d’implementar-la és sorprenentment escandalosa. El desconeixement pel que fa a l’aplicació de la norma està generant un desconcert absolut en tota la comunitat educativa (mares i pares, equips docents, AMPAs, …), a part d’exposar-la a un desgast i a un distanciament de la relacions que – i és de plànyer – ja és palpable. Especialment entre els pares, però també entre pares i mestres.

Quan durant aquests dies, immersos en el procés de preinscripció per al curs que ve, els pares demanam als equips directius com s’aplicaran els canvis, el professorat ni sap ni pot respondre, perquè vostè i el seu equip no els han donat cap explicació. O sigui, vostè ha venut la comunitat educativa al silenci i a la confusió. Com pot la Conselleria demanar els pares que triem una cosa, marcant una casella, sense saber com es durà a terme? Com podem triar “la cosa” sense saber com es farà? Més i tot: com podem triar el centre en relació a “la cosa” si la seva aplicació o el percentatge final de grups lingüístics pot fer variar la nostra valoració del centre? Qualcú del seu equip pot assegurar que això no coarta el dret i la llibertat dels pares i dels alumnes?

Si jo li deman a vostè, posam per cas, si vol menjar carn o peix, emperò no li dic com ho cuinaré, com ho serviré, ni com se l’haurà de menjar, vostè troba que estaria en condicions de triar? Imaginam que vostè tria menjar peix i, en servir-li, li dic que se l’ha de menjar cru i sense coberts o de peu i al lavabo. Ho tindria bé, així? O em dirà que li havia d’haver dit abans? O, tal vegada, canviarà de restaurant?

Vostès, més enllà de satisfer una part del seu electorat, exactament no saben què volen fer, emperò de cap manera saben què estan fent. I aquesta inconsciència, incompetència i improvisació, rallant d’educació, és inadmissible. En aquest sentit, sol·licit que la Conselleria doni explicacions públiques a les següents qüestions:

– Com es farà efectiva l’afirmació que els alumnes escolaritzats en castellà no sentiran els català fins els 6 anys? Vol dir això, també, que els alumnes escolaritzats en català tampoc sentiran el castellà?

– Quina llengua vehicular s’emprarà per enviar missatges i continguts col·lectius?

– Han valorat el canvi de model en relació al fet que, segons els especialistes, és justament en aquesta franja d’edat quan les persones tenim més capacitat d’aprendre idiomes?

– Es segregaran els grups en funció de la llengua triada? I com es farà efectiva aquesta segregació? La divisió d’alumnes en funció de la llengua es realitzarà dins la mateixa aula o en aules diferenciades?

– El temps dedicat a l’ensenyament de la llengua serà proporcional al nombre d’alumnes que la sol·licitin?

– S’establiran ràtios lingüístiques?

– Com equilibraran les ràtios perquè la dedicació dels mestres sigui equitativa? Es mesclaran grups de diferents edats a partir del vincle de la llengua vehicular?

– En les escoles d’una línia, com es farà per mantenir els mateixos objectius curriculars si s’ha de repartir el temps entre els dos grups?

– El que la Conselleria defineix com a “desdoblaments flexibles” en què consistirà? Quin personal atendrà el desdoblament dels grups? Si el professorat ha d’assumir les dues realitats lingüístiques, en detriment de quins continguts curriculars?

– Han contemplat la possibilitat que els pares vulguin canviar de centre depenent de la llengua dominant al centre? Han valorat la possibilitat real que la situació de dos germans, segons els percentatges lingüístics de cada aula, pugui fer valorar als pares dur-los a centres diferents, amb tot el que això comporta?

– I, sobretot, els pares i les mares tindrem el dret de rectificar l’elecció de centre en funció del percentatge final dels grups per llengua una vegada finalitzat el procés d’admissió? Com pensen garantir aquest dret?

Sincerament crec que els pares que, a diferència de jo, triaran la casella del castellà també estan preocupats, més que probablement, pels mateixos motius. Els meus fills, com els seus, a part d’amics de n’Aina i en Bernat, són amics de na María, d’en Mohammed  i d’en Pedro, i tots tenim el dret de saber en quins espais i de quina manera l’escola disposarà l’establiment d’aquestes relacions i si l’execució dels canvis les dificultarà, precisament perquè el deure de l’escola és vetllar per afavorir-les.

Demanar-nos que marquem una de les dues caselles en aquestes condicions és una bestiesa. Ho és, per diferents motius: perquè inevitablement el canvi que vostès plantegen en la llengua vehicular de l’escola, per força, afectarà i afeblirà el projecte educatiu dels centres, la proposta pedagògica i els continguts curriculars; perquè alterarà la relació que, de manera natural, els alumnes establirien entre ells; perquè obligarà als pares i mares, independentment de la llengua triada, a conviure en un context lingüístic que, tal vegada, no desitjaran; perquè afavorirà la segregació lingüística fora de l’escola i de la societat en conjunt; perquè complicarà, i molt, la feina dels i les mestres, i això va en detriment de tota la comunitat educativa i de la qualitat de l’ensenyament. Però és una bestiesa, sobretot, perquè aboca als pares a marcar una casella oculta darrera la casella de la llengua, una casella amb la que podem estar marcant l’empobriment de les relacions que els nostres fills tenen, una casella amb la que podem condemnar-los a l’estigmatització, juntament amb la del grup lingüístic al que pertanyen, especialment si és el minoritzat.

Als governants electes com vostè, sobretot, la societat els pagam per pensar i tenir-nos informats. I vostès, aquest canvi de model no l’han pensat ni poc ni gens, ni han donat cap explicació. Vol dir que, d’entrada, han fet molt malament la feina. Molt. Atès que el partit de govern al qual vostè està afiliat és del tot partidari de les retallades, el convid a fer efectiu un acte de coherència, responsabilitat i higiene democràtica. Faci el favor de descomptar-se del seu sou, del dels dirigents de la Conselleria d’Educació i, per extensió, del de tots els càrrecs del Govern, la part proporcional d’hores dedicades al tema que ens ocupa. N’hi ha prou que substitueixin els conceptes que sumen, com els variables en funció dels resultats o els complements de productivitat, per d’altres que restin de la nòmina en concepte de bunyol, nyap, endemesa, chapuza, estropicio, botched job. En català, castellà o anglès, com prefereixin.

Atentament,

Atentamente,

Yours sincerely,

Guillem Alfocea i Hernández

Maó (Menorca)

Impactes: 0