Els historiadors i historiadores, i bona part dels que es dediquen a l’estudi, divulgació i recerca en l’àmbit de les Humanitats vivim del passat. I al passat hi recorrem amb fonts primàries o secundàries i etcètera. Però no volia fer ara una classe de metodologia investigadora. Volia introduir el tema de la memòria a Xalandria.
Parlar de memòria, o de la por o de la fam o de les revolucions és voler abastar categories històriques que no és recomenable escatar en quatre comentaris esbiaixats i gratuïts. No tenc, emperò i tranquils, intenció ara i aquí d’intentar definir-ho tot.
El dimecres de la setmana passada presentàvem al II Saló del Llibre el volum d’Argumenta sobre la Transició, i ho vam fer amb una taula rodona en els quals participaven Xavier Diez i Carles Santacana, i que moderava jo. El professor Santacana parlava de la dificultat de posar noms a les coses, i la Transició era una cosa d’aquestes coses, i explicava que se sentia incòmode en el dualisme de presentar aquell període recent com una llegenda rosa amb fades i gnoms o bé com una gran conspiració franquista per tal que tot continuàs igual. En el meu torn de moderador vaig preguntar fins a quin punt creien els entesos que el fet que el discurs dominant fins ara (jo diria que fins a vint anys després de 1975 i tant com va més discutit i contrastat) segons el qual la Transició espanyola era un model de pacte i convivència per a la resta del cosmos, podria venir donat al que Raimon apunta a l’epíleg del volum argumentaire i que consisteix en què després de la guerra i de la postguerra i de la dictadura, la gent té memòria de la precarietat en general en què s’ha viscut i de la por i de la fam que ha passat. Tot d’una vaig recordar que per tal que la dicatdura duràs tant com la mateixa vida de Franco havia de ser possible un consens general ferm i estable per tal que la cosa anàs endavant. Carles Santacana mostrava interés pel valor emergent de categories com la por (que en present i en passat acostuma a paralitzar i reduir) en els estudis històrics però que era complex determinar la importància de, per exemple, la por en determinades recerques; que com l’avaluam, vaja.
Hi pensava avui mentre preparava classes dels Àustria per quart d’ESO i de la Catalunya industrialitzadora del XIX per a segon de Batxillerat, i avui al diari Avui n’Agustí Colomines hi publica un molt bon article (“La memòria de l’anestesista”) sobre la gran enganyifa del govern Zapatero (i en van…) sobre aquella llei de memòria històrica que havia de posar els morts damunt la taula i reparar el desgreuge de totes les víctimes. Ara els promotors del tarannarisme socialista han començat a recular (prest cauran de cul si baden) i sembla ser que la llei quedarà en fum de formatjades. L’article, que podeu llegir de franc a l’edició electrònica de l’Avui) pren el fil de la denúncia que Amnistia Internacional fa d’aquesta obra de govern.
He pensat fa poc en un poema de Marc Granell (del seu magnífic Corrent de fons) en què apunta grans idees a la manera poètica que vol dir precisa:
EL MEU PAÍS
El meu país és un país menut
on per no cabre no hi cap
ni un didal de memòria.
Es posa a recordar i els records
se li n’ixen de seguida per totes bandes,
es vessen en el mar
brut i oliós d’un oblit
enterc i dur com una mort antiga.
Això provoca
que el meu país no vulga ser un país
perquè no sap com és ser un país,
perquè no sap que ho és des que va nàixer.
Així,
vol ser un gra o un moc o una formiga
o una pedra menuda i desgastada,
feliç sota el sol sense saber-se
i agraint al peu que la fa moure
de tant en tant amb una puntellada ben forta
poder desentumir un poc els músculs
i avançar encara que d’immediat oblide
des d’on i cap a on
i el dolor i l’esperança.
Impactes: 0
La versió 1.0 de la Linkat, la distribució de GNU/Linux del Departament d’Educació i Universitats, està ja disponible i es pot