Ho veig així

He esperat que en Pau acabés d’escriure la seva sèrie sobre les passades eleccions espanyoles per fer també jo un post breu sobre el tema i el debat sanament generat -entre els de sempre, clar- a Xalandria.

En Pau escriu moltes coses i, en algunes, mostra perspectives diferents de les que esteim acostumats quan llegim sobre temes electorals o de política. Emperò pens que en algun cas molt concret, la seva manera d’observar la política feta aquí baix no concorda sempre amb la meva, i com que el debat d’idees sempre és bo, cap açò vaig.

Crec, Pau (i molts altres), que tens una obsessió amb Esquerra Republicana i la seva presència fora de les quatres províncies. Per si encara algú no ho sap, jo dec ser dels principals culpables d’obrir el que en Pau anomena la voluntat d’ERC per substiruir el PSM. Primera cosa, ara mateix i des de fa més de deu anys no tenc res a veure amb ERC. No he sentit mai a cap menorquí que s’ha queixat de la presència democràtica i cívica d’un partit català fora del Principat, queixar-se tres segons d’intrusisme referint-se als dos grans partits espanyols (fins al punt que en Pau fins i tot situa EU com a partit de no obediència espanyola en un d’aquests anàlisis xalandriers). Esquerra representa, a hores d’ara i mal pesi a molta gent, una opció matisadament nítida per la independència. Una opció que jo percep com a única (per tant no es vol subtituir res que no sigui igual). I reblant: algú sap quin model d’articulació política proposen PSM o EU? Jo no, ho dic de tot cor. La indefinició ambigua d’uns i el federalisme espanyol d’altres no crec que siguin bon discurs per engrescar el futur. Tot mena a Espanya.

La presència de Joan Tardà a Maó per donar suport a aquest jove ferrerienc no és cap història de voler suplantar el PSM. Joan Tardà (veterà independentista del Baix Llobregat que ens pot donar amb cullereta a molts) té el dret a fer campanya on vulgui i per al que vulgui. No serà ni la primera ni la última vegada que dirigents d’ERC dónen suport explícit a qualque menorquí en la seva lluita pacífica contra el túrmix espanyol. M’agradaria saber, idò, quina por té el PSM d’ERC? Podria rallar ara de quan ERC era present a Menorca sent-ne jo el cap de la secció local (1993-1996). Ara mateix, i ho ha assenyalat el mateix Pau, Unitat neix en bona mesura per la iniciativa d’ERC a Mallorca. Ara prest hi haurà qui començarà a dir que els no bons resultats d’aquesta proposta són responsabilitat d’ERC, en Carod i la Verge de Montserrat? Jo he votat Unitat i des de ja apost per mantenir les intencions i expectatives que van generar fa mesos aquesta coalició. La bona feina té sempre els seus fruits i la constància en casos de suplementació nacional com la dels Països Catalans ha de ser full de ruta.

Pass molt de qui és el president dels espanyols, de si un partit o l’altre farà açò o allò o de veure si IU fa ui. M’és igual. Menorca tindrà ara al Senat algú que en principi pot fer qualque cosa per l’illa a Madrid, només que en faci una haurà fet molt més que els darrers senadors que hem escollit. La resta, Espanya, Espanya i més Espanya. Comencem a articular des de la política Països Catalans que ells no ens faran la feina, i ens hi va el futur.

Impactes: 0

Pere Sampol a l’Avui

Pensava que tal vegada seria millor escriure un comentari a la proposta d’en Pau, emperò crec que l’entrevista que l’Avui d’ahir diumenge publicava a Pere Sampol -a càrrec de Laura Moyà- mereix una entrada com a tal, i aquí us la deix (http://paper.avui.cat/article/politica/115958/es/miracle/illes/sobrevisqui/ nacionalisme.html), sobretot per aquells que lliures d’estretors puristes ideològiques opinin que amb un diputat com en Sampol a Madrid tal vegada en trauríem qualque cosa més que amb els fantasmes que fins ara han dit representar-nos a la villa y corte. Més d’un deu sebre el que a vegades he opinat del polític de Montuïri emperò ara toca pensar en el que ens uneix.

PD: Encantadíssim de deixar obert de bat a bat poder fer comentaris a aquesta entrada.

Impactes: 0

Esports i política, altra vegada

El primer dimecres de mes mon pare i jo vam poder gaudir des del lateral de la primera graderia del Camp Nou del partit de Champions FC Barcelona-Rangers FC. A fora, els escocesos gats o serens ens volien comprar les entrades emperò vaig xampurrejar que nanai i els motius del nanai. A dins, teníem afeccionats de Glasgow pertot. Alçaves la vista i miraves el magnífic estadi i veies un festival de banderes: les estelades amb blau o sense, alguna d’escocesa, moltes de britàniques, bastantes de l’Ulster, una de gran d’Irlanda, cap d’espanyola (tret de la que per collons ha de lluir allà dalt).

A Glasgow hi ha molts pubs on t’indiquen amb un cartell a l’entrada que t’abstinguis d’entrar-hi amb samarretes del Rangers o del Celtic, que és l’altre equip de la ciutat. Els dos equips de Glasgow, les dues afeccions escoceses de la ciutat industrial d’aquell país, representen, com en poques bandes, dos models podríem dir que politicosocialreligiosos diferents i en segons què antagònics. Els noms dels dos clubs i els colors dels seus uniformes diuen molt i la connotació irlandesa és evident simplement amb l’afluència de nord-irlandesos a Glasgow amb els ferrys que connecten ambdues illes els dies de partit. Els afeccionats del Rangers animaven -a falta de cap cosa a destacar en el joc dels seus- l’Espanyol, sí els pericos. Els Almogàvers responien mostrant una gran bandera irlandesa i una de catalana i tornem-hi que no ha estat res. Canta que cantaràs i dues apreciacions: una de meva, no m’estranya que a Escòcia plogui tant. I l’altra, de la fila del darrera, “aquests escocesos només saben fer whisky”. Per cert, vam guanyar 2-0.

Ahir Escòcia (que té selecció, banc nacional que emet moneda, petroli, parlament i un partit polític -l’SNP- que ha guanyat les darreres eleccions i que diu que prou d’UK) es jugava contra Itàlia poder ser a l’Eurocopa. Finalment van guanyar els mediterranis (1-2, arbitrava un nefast àrbitre, un tal Mejuto) i els escocesos es tornaran a quedar fora de la fase final, l’any que ve a Suïssa i Àustria. Irlanda tampoc no hi serà. Ara per ara, no tenc selecció per aquesta Eurocopa, tret de la que elimini Espanya i/o França.

També ahir dos exprimera jugaven la lliga de segona a Tarragona: Nàtic-la Real. Van acabar empatant a 1. Hi ha crisi a la Real. Es veu que uns xinesos de la Xina la volen comprar. Quina sort ser seguidor de clubs que no es poden comprar perquè no es poden, ara per ara, vendre: el Barça i l’Osasuna.

Impactes: 0

Setembre

Els i les que viuen a Menorca no solen sortir de vacances estivals fora de l’illa: és ben comprensible però, tant com va més, te trobes gent que es reserva uns diets per anar mars i cels enllà, i solen tornar contents. Ara, setembre se’ns presenta més que com a un canvi més de mes, perquè és el millor dels mesos. Fa manco calor; la fruita és més saborosa; els turistes comencen a partir; l’illa comença a descansar, a reposar; perquè sa Mesquida està encara més rotundament esplèndida; prest les festes de Gràcia (carrer de sant Jaume, es Cós, es carrer de Gràcia, es Pla de sa Parròquia, es carrer de sant Roc); perquè el peix tornarà a baixar dels preus d’estiu i prest els verderols; perquè és l’inici de curs (que regula el món bastant més que la dimensió de l’any); perquè és el millor mes per enamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè és el millor per desenamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè les dues primeres cançons que he escoltat aquest setembre han estat la Redemption Song de Bob Marley i el We shall overcome pel Boss; perquè avui a Maó toquen els Antònia Font (wa yeah!); perquè és temps de renovats propòsits; perquè a l’Argentina celebren amb dia festiu l’inici de la primavera (d’allà); perquè igual acab el mes conco.

Impactes: 0

Literatura menorquina a Barcelona

En els propers dies a la capital se celebraran dos actes en què en principi sembla que es presentarà l’actual estat de salut de la literatura que es fa a Menorca. Encara que no hi podré ser (perquè en aquests horaris tenc feina) no volia deixar passar els fets i que algú a qui la cosa li interessa no se n’assebentés. Així és que divendres dia 27 a les 19 a la seu d’Òmnium es parlarà de narrativa menorquina en un acte que presentarà Joan López i en què hi intervindran Maite Salord, Joan Pons, Josep Maria Quintana i Esperança Camps. L’altre acte que us deia és pel dimarts dia 8 a les 20 a l’Ateneu Barcelonès, aquest sobre poesia. Ponç Pons farà una intervenció sobre l’estat de la qüestió de la poesia menorquina actual, i després recitaran, a més de l’alaiorenc, en Jamie Preto, Tomeu Truyol i Biel Pons.

Impactes: 0

El sistema educatiu

A partir de l’entrada que en Pau va fer sobre la introducció de la llengua anglesa i les seves conseqüències en el sistema educatiu d’aquí, uns i altres hem anat fent comentaris i jo entenc que la cosa ha derivat cap a altres posicions que tenen a veure amb el debat inicial però que no són el debat inicial. Em referesc en què a partir d’un moment donat hem assenyalat els dèficits del sistema educatiu i dels mecanismes d’aprenentatge adapatats al món d’avui. Tenia al cap la idea de fer una entrada per tal de rallar-ne concretament i amb l’esperança que aquells que saben coses d’açò vagin a l’opció d’identificar-se i diguin qualque cosa. Ep, si volen!

Ahir vaig anar a dormir tard perquè al Millenium del 33 van fer un debat titulat “La vida segons Montaigne”. Sense haver llegit mai cap pàgina sencera del filòsof francès de finals de segle XVI ja m’agradava, i ara que Vicent Alonso ha traduït per a Proa els seus Assaigs, l’he pogut llegir a estones i és més magnífic del que m’imaginava. Resulta que un dels fils d’assaig de Montaigne és el de l’educació dels infants (també es podria traduir per fills). Segons els que ahir participaven en el debat el pensament educatiu de Montaigne es basava en dues màximes: primer objectiu de l’educació, formar el judici; i que la finalitat no ha d’esser fer caps ben plens sinó caps ben fets. Què us sembla? Capacitat crítica, tenir criteri propi (formar el judici) i procediments (caps ben fets però no plens). Un sempre pot estirar algunes reflexions de pensadors clàssics (i Montaigne ho és) i dur-les cap al seu terreny per justificar-se (el francès ho fa amb Sèneca, Sòcrates, Plató), però no us sembla que açò té a veure amb la base teòrica de l’actual llei d’educació. Hi ha ningú que no estigui d’acord amb posar aquestes dues reflexions de Montaigne com a objectius educacionals fonamentals? Personalment, no em sembla malament la logse (uala! el que acab de dir!), fins i tot trob que pot esser una bona llei (uala!!!). Però açò és Espanya i es facin les lleis que es facin, el gran problema no són les lleis sinó el seu compliment. A banda del terreny del compliment legal, ¿com s’ha d’actuar si un gruix molt important del personal docent despotrica i contradiu amb la pràtica i la teòrica els principis legals que conformen la seva activitat professional? És una autèntica murga haver de sentir les mateixes queixes dels mateixos professors de sempre sobre els mateixos alumnes de sempre i preguntant-se trascendents perquè han de suportar aquests alumnes fins als setze anys. És un avanç del sistema democràtic aquest i senyal de progrés que s’escolaritzi obligatòriament fins al setze anys.

En l’institut on millor he fet la meva feina no és l’institut amb més alt nombre d’alumnat brillant. Hi havia certa idea de treball en grup dels professors, l’equip directiu dirigia (que és més que gestionar recursos, quadrar horaris i passar cinquanta mil convicatòries de reunions amb cinquanta mil suspensions de les mateixes convocatòries…) i un podia manifestar-se amb garanties. Idò, en aquest institut (on he viscut el millor i el pitjor fins ara de la meva activitat docent) al final de la meva substitució de sis mesos vaig tenir una gran conversa amb el director de l’IES. Vam rallar del sistema i les seves arbitrarietats, de la dependència dels vents poítics de cada govern i la dificultat de pensar en línies estratègiques de centre, de l’alumnat canviant, dels pares absents i del professorat reticent i pertorbador. És molt difícil actuar o fer actuar de manera proactiva una part molt important del professorat, n’hi ha molts que no s’han adaptat als canvis i continuen predicant “és que amb el BUP…” (i jo pens: el BUP?? quins ous!). Molt a la llarga els professionals de la docència no seran funcionaris, tal com ho entenem ara, pens que serà positiu perquè bona part de la gent que vulnera la llei i l’esperit de la llei de l’educació no han hagut de demostrar mai res des que van aprovar la seva llicenciatura i les oposicions. No amag que per jo aquest ara és el tema, som l’agent educador i sempre s’avaluen els coneixements i actituds i etcètera de l’alumnat (que va passant) però els centres qui els avalua?

Després hi ha l’alumnat, els benvolguts i les benvolgudes alumnes. Són massa! Moltes coses; saber què vol dir que el món canvia i que les realitats socials són canviants. Saber que l’adaptació a aquestes realitats canviants és necessària, com ho estat tantes altres que no qüestionam perquè són bones adaptacions (qui més fam passa ja no són els mestres d’escola). Hi ha, emperò, qui opta (i és important tenir clar que és lliure per fer-ho) per instal·lar-se en el seu temps i en el seu espai i com a màxim ja veurem què feim amb açò que ara es veu que Plutó no és planeta. L’alumnat capta tot d’una les predisposicions del professorat i a partir d’aquí funciona amb el profe de socials, s’acollona amb la de física, passa amb el de català i se’n fot de la de música, per exemple. “No estan motivats” diuen els profes a l’esmorzar. Pot ser que sigui així, però vostè els pot motivar. És un disbarat dir que els professors han de tenir vocació, potser els de religió catòlica apostòlica romana sí, però el personal docent hem de ser bons professionals intentant anar a ser excel·lents professionals.

Finalment, voldria apuntar el tema dels procediments. Educar és el què i el com. El què ens el marca els savis del Ministeri… i el com també. El com és açò de l’ensenyar a aprendre, que deia en Borja. I en Santi, crec, apuntava aquella idea d’Einstein segons la qual el científic relatiu es preguntava perquè havia de dur al cap el que podia dur a la butxaca. No em vull fer l’enginyós però primer hem de saber què vol dir butxaca. I quina significació té la reflexió d’Einstein. I molts alumnes quan acaben l’ESO difícilment podrien comentar aquesta reflexió sense caure amb la tautologia. No despotric de la memorització, per més que puguis dur a la butxaca les comarques catalanes, les regles d’accentuació, o què és la fotosínesi és millor saber-ho. Sinó la relació de conceptes diferents és impossible. Jo açò ho visc de manera molt clara. Quan faig història de l’art faig referències habituals a la història i a la filosofia, i a vegades a la física. L’alumnat, però, té els coneixements compartimentats i no hi ha connexions entre la Pedrera i la Setmana Tràgica, per exemple. No és que no n’hi hagi, és que a què ve que n’hi hagi d’haver. Aquí hi connectaria l’àmbit lingüístic. En Fonsu a l’entrada cinematogràfica ha fet una gran reflexió sobre el llenguatge, sobre el logos, molt millor que la pel·lícula que ho inspira. De l’expressió lingüística de l’alumnat ja n’hem rallat, ara voldria assenyalar que açò no es du a la butxaca, ve incorporat de sèrie i s’ha de treballar a classe, sense por, com sense por hem de treballar valors com la llibertat.

Si formam judici (a banda que qui l’ha de formar n’ha de tenir) i feim caps ben fets però no plens, l’educació obligatòria seria un èxit i la postobligatòria seria una altra cosa. Pens que és possible. Apel·laria a la constància amb la idea d’en Francesc de Borja Moll segons la qual una gota d’aigua rera una altra gota d’aigua rera… pot arribar a foradar la penya més inexpugnable.

Impactes: 1

Passarà el Barça a quarts?

Ahir servidor tenia classe d’història a l’hora en què el Barça i el Liverpool començaven el partit a priori més interessant de la Champions, un duel europeu poc comparable als que també es jugaven ahir. L’1-2 del Camp Nou complica moltíssim que els blaugrana passin a quarts de final de la competició. Jo, particularment, entenc que la situació supera la categoria de repte i passa a l’èpica esportiva. Com el Liverpool mateix en aquella final contra el Milan, molt més difícil del que ha de fer ara el Barça a Anfield. Hi veig una pega important, però. És el nombre de partits que el Barça jugarà abans de viatjar a Liverpool amb eliminatòria de la Copa inclosa (una altra eliminatòria a remuntar, on jo faria jugar el Barça B) i el conseqüent risc de lesions (algú cau segur). Si els jugadors arriben concentrats i forts físicament el Barça pot mantenir la porteria a zero (Valdés no s’errarà així fins d’aquí a dues temporades) i marcar dos golets, ara un i ara l’altre. Aquest equip ho pot fer, ho ha demostrat, ho ha de posar tot i més per passar ronda. Jo ja propòs 11 inicial: Valdés; Zambrotta, Puyol, Thuram, Oleguer; Deco, Márquez, Iniesta; Ronaldinho, Eto’o/Gudjohnsen, Messi. I que Rijkaard no renuncii al mig centre defensiu, Márquez, Edmílson o Motta, que ni a Tòkio ni contra el Saragossa ni ahir el canvi per Iniesta va servir per millorar la situació, al contrari. Iniesta mereix jugar, i ahir Xavi no estava a l’alçada del que ha de fer ell contra el Liverpool, recanvi per Iniesta i llestos. Entre els suplents, a més de Jorquera, cal un recanvi davant (Saviola) més Motta, Belletti, Edmílson, Sylvinho. Ja està dit. Ells canten you’ll never walk alone, noltros s’ha demostrat que mai ningú no ens podrà tòrcer.

Impactes: 0

Paths of glory

Ahir capvespre vaig passar Paths of glory/Senderos de gloria al grup de primer de batxillerat i de moment ha servit excel·lentment per explicar alguns aspectes fonamentals de la primera guerra mundial, emperò i també per valorar aspectes de l’absurditat de la justícia militar, els dos móns de dirigits i dirigents, d’oprimits i opressors, etcètera. Ara, en la propera classe i mitjançant un qüestionari que tenc preparat posarem en comú elements que m’interessa treballar. Pens, ja ho he dit aquí altres vegades, que el cinema és una eina clau per treballar la història en l’ensenyament. Potser aquesta afirmació té a veure en que com alumne de BUP i COU he vist films com Novecento, Le chien andalou o Crema Mississipí. També que en la formació universitària en José María Caparrós ens inculcàs la importància del cinema i la seva intensa relació amb la historiografia (i pens en pel·lícules com El Gran Dictador i Temps Moderns, com Raza, El verdugo, Bienvenido Mr. Marshall, Roma,ciutat oberta, Dr. Strangelove, No man’s land…).

En l’àmbit de la història -sobretot contemporània- no hi ha massa dificultat per trobar films relacionats, emperò per a història de l’art pens que són proporcionalment poques les pel·lícules que s’han fet i molt sovint del gènere biopic. Per exemple, dels pocs films que jo he passat a classe destac Girl with a pearl earring i Goya en Burdeos. Per altra banda, en el terreny de la geografia tal com s’ensenya a batxillerat, en la seva branca més humana ara mateix el tema estrella és el del canvi climàtic o el de les xerxes urbanes i aquí el suport és més complicat que sigui el cinema de ficció.

Quina és la vostra experiència com alumnes i/o docents?

Impactes: 0

Se cerquen professors

La implantació de la sisena hora a l’ensenyament públic del Principat -afegit a la miopia dels polítics que solen dirigir els departaments educacionals- ha provocat que a hores d’ara els professors de llengua (i d’altres) vagin molt cercats pel Baix Llobregat i altres comarques. No ho dic a Xalandria pensant que qualcú decidesqui retornar al país aquest des del qual ara escric, però tal vegada hi ha coneguts i saludats que poden trobar feina prest si ho saben. Si us sona qualcú, dónau el meu correu electrònic sense cap pega i si podem ajudar de qualque manera que es reduesqui el nombre d’alumnes que reben classes de llengua molt periòdicament i sense rebre prou atenció, millor per tots i totes, és ver?

Impactes: 0