Fa uns quants dies en una calada de capvespre a Binibloc, vaig reassaborir la poesia feta veu en Ruper Ordorika gràcies a n’Àlex. Ell, des de Buenos Aires, em va acabar posant sobre la bona pista: que el cantant basc cantava a Barcelona el passat diumenge.
Investigant al web d’Ordorika vaig saber que actuaria al Museu Picasso i, encara que fins al dia abans no vaig saber si hi podria anar, la cosa és que reservant per telèfon dues entrades (a 3 euros cadascuna) hi vam poder esser.
Va ser un molt bon concert, en un dels patis que té el Museu i amb un aforament que deuria voltar la seixantena d’incondicionals, molts dels quals euskalduns residents a la capital catalana. La quarta cançó que va cantar va ser Ene Begiek i la penúltima Martin Larralde, ambdues a partir de textos magnífics de Joseba Sarrionandia -nom aplaudit per una bona part del públic quan Ruper el va pronunciar. A més, el rupertori incloïa cançons de diferents èpoques que el cantant anava desgranant didàctic i sorneguer a la vegada i intentant sempre atracar-se a la traducció catalana del títol. De les que desconeixia, va cantar el poema La llum (també de Sarrionandia) en un ambient musical que connecta deliciosament amb els versos originals. A banda del mític Berandu dabiltza i de l’esplèndid Hi hintzena (ambdues són cançons a partir de poemes d’un altre gran escriptoràs: Bernardo Atxaga) no m’hi va faltar res. Només la resposta a aquella pregunta de per què tenc gustos tan summament minoritaris?
Visits: 0
Que sí, Àlex, que sí… Després del concert pintxos al Golfo de Bizkaia que encara que (diria que) ha perdut bastant, les cassoletes d’escopinyes i les carxofes són un bon motiu per visitar-ho.
No et queixis, que a banda de sumament minoritaris, almanco en aquest cas, els teus gustos no són caríssims.
Ara que clar, al carrer Montacada, amb l’Euskal Etxea a dues passes, el pati del museu tèxtil allà mateix, el xampanyet, el miramelindo i la xafogor i la calor i la humitat i això i allò, entre pintxos, gintònics i moritzs te devia sortir per un bon picu.
Sort de vida regalada de funcionari, que si no,…
I per cert Nico: que la lletra no et sigui un escull. Tot és posar-s’hi
Cada any des de fa potser quatre, solec anar el mes de novembre a passar uns dies a Durango (Biscaia) a casa de la meva filla de cosina casada amb en Ramon, un al·lot d’aquesta ciutat, de cada any m’agrada més el País Basc. I coneixent la cultura d’aquella terra, va ser gràcies a ell que vaig conèixer Ruper Ordorika, i el trobo genial. Molt d’acord amb que la cancó Hi hintzena és boníssima, com tota la resta de la seva producció. M’agrada el disc ‘So ik so’. Si l’euskera fos més senzill (glup), ja m’agradaria treure cançons i cantar-les, d’aquest cantautor!
Devia estar molt bé el concert, Joel. A vam si tinc oportunitat qualque vegada de veure’l i passar-ho tant bé com t’ho deuries passar tu!