El primer dimecres de mes mon pare i jo vam poder gaudir des del lateral de la primera graderia del Camp Nou del partit de Champions FC Barcelona-Rangers FC. A fora, els escocesos gats o serens ens volien comprar les entrades emperò vaig xampurrejar que nanai i els motius del nanai. A dins, teníem afeccionats de Glasgow pertot. Alçaves la vista i miraves el magnífic estadi i veies un festival de banderes: les estelades amb blau o sense, alguna d’escocesa, moltes de britàniques, bastantes de l’Ulster, una de gran d’Irlanda, cap d’espanyola (tret de la que per collons ha de lluir allà dalt).
A Glasgow hi ha molts pubs on t’indiquen amb un cartell a l’entrada que t’abstinguis d’entrar-hi amb samarretes del Rangers o del Celtic, que és l’altre equip de la ciutat. Els dos equips de Glasgow, les dues afeccions escoceses de la ciutat industrial d’aquell país, representen, com en poques bandes, dos models podríem dir que politicosocialreligiosos diferents i en segons què antagònics. Els noms dels dos clubs i els colors dels seus uniformes diuen molt i la connotació irlandesa és evident simplement amb l’afluència de nord-irlandesos a Glasgow amb els ferrys que connecten ambdues illes els dies de partit. Els afeccionats del Rangers animaven -a falta de cap cosa a destacar en el joc dels seus- l’Espanyol, sí els pericos. Els Almogàvers responien mostrant una gran bandera irlandesa i una de catalana i tornem-hi que no ha estat res. Canta que cantaràs i dues apreciacions: una de meva, no m’estranya que a Escòcia plogui tant. I l’altra, de la fila del darrera, “aquests escocesos només saben fer whisky”. Per cert, vam guanyar 2-0.
Ahir Escòcia (que té selecció, banc nacional que emet moneda, petroli, parlament i un partit polític -l’SNP- que ha guanyat les darreres eleccions i que diu que prou d’UK) es jugava contra Itàlia poder ser a l’Eurocopa. Finalment van guanyar els mediterranis (1-2, arbitrava un nefast àrbitre, un tal Mejuto) i els escocesos es tornaran a quedar fora de la fase final, l’any que ve a Suïssa i Àustria. Irlanda tampoc no hi serà. Ara per ara, no tenc selecció per aquesta Eurocopa, tret de la que elimini Espanya i/o França.
També ahir dos exprimera jugaven la lliga de segona a Tarragona: Nàtic-la Real. Van acabar empatant a 1. Hi ha crisi a la Real. Es veu que uns xinesos de la Xina la volen comprar. Quina sort ser seguidor de clubs que no es poden comprar perquè no es poden, ara per ara, vendre: el Barça i l’Osasuna.
Visits: 0
Je, je, je, molt bona, Pau. Podríem resumir dient que la principal diferència és el grau d’intensitat, tant en els efectes immediats com en la dependència creada.
Per cert, que la frase no és meva. Si no vaig errat és del gran mestre Perich.
Aquest cap de setmana a la lliga hi ha un partit trascendental: Mercadal-Norteño. Vejam què s’hi gasta. Guanyarà la independència? La integritat territorial?
Santi
no cap d’entendre la diferència entre opi i heroïna. No es tracta de dues substàncies opacies les dues?
Borja,
respecte al comentari que fas de la Caixa: no és esport i no és política. Parafrasejant Clinton: és l’Economia (que adaptat al llenguatge de la Caixa vol dir “és l’ingrés fix mensual de centenars de milers de pensions que podríem perdre si aquesta gent ens sent anomenar massa a determinades tertúlies radiofòniques, no només de la COPE”).
I lligant-ho amb l’entrada de l’equip del poble: és que a qualcú li queda algún dubte que LaSalle S.L. (perdó Ménorca Básket SAD) -llegiu-ho tal i com ho pronuncien els seus seguidors-accionistes, amb e de Menorca tancada- és essencialment i per damunt d’altres coses un negoci, un gran negoci diria d’acord amb les magnituds illenques, de quatre espavilats?
Ep! i fins aquí cap queixa: me sembla fabulós que l’enginy comercial i el dinaminsme empresarial de la nissaga dels Sintes (també, per favor amb e tancada) hagi estat capaç de generar un negoci de bastants milions d’euros.
L’única esmena és: fins a quin punt és lícit que tot aquest entramant esportivo-empresarial sustenti la seva viabilitat únicament i exclusiva en el subsidi estatal i en la capacitat d’atiar les masses en contra del polític de torn que pretengui aportar un poc de sentit comú.
Seguesc tenint ganes de llegir l’article den Guillem López al respecte.
Molts sabeu que jo pens que el futbol ha deixat de ser l’opi del poble per passar a esser-ne l’heroïna.
Un fet que caaaada dia ocupa la meitat de tots els telenoticies de quasi totes les televisions, evidentment, interessa molt als polítics, perquè és una forma molt pràctica de controlar sentiments col.lectius.
Teniu quasi tota la raó, La teniu, perquè, com diu en Borja, “tot és política”, pero no hem d’obviar que:
1. No van ser aficionats de l’Atletico de Madrid qui van matar n’Aitor Zabaleta? En teoria, aquest és l’equip “d’esquerres” d’aquella ciutat i té un grup de seguidors tan feixista com els del Madrid. Què en deu pensar en Sabina d’això…
2. Que passa amb segons quin president: Lopera és tant d’esquerres com Del Nido. I Nuñez i Navarro i Joan Gaspart? (Ja sé que un president no fa la massa social del club, però, en segons quins casos, el soci els vota)
3. I l’Espanyol: Té un gruix (minoritari, però prou important) catalanista. El seu president és convergent declarat. Tot i així, juntament amb el Madrid sempre se l’ha considerat el club anticatalanista per excel·lència, però ho són tots els aficionats?
4. Una pregunta: El catalanisme és propietat del Barça? L’espanyolisme, del Madrid? El basquisme, de l’Atlhetic? L’assumpte és tan simple com dieu?
Us don la raó, és innegable que darrera del futbol hi ha més política que a un parlament, però hi ha més coses que una generalització, També és cert que amagar tot això només interessa els espanyolistes que volen mantenir-ho tot de manera encoberta i continuar amb la seva tasca d’espanyolització. Tot i així, les generalitzacions mai són bones i dificulten l’existència a les minories, a vegades no tan petites com sembla.
Jo crec que el tòpic diu que esport i política no s’han de barrejar, no que no tenguin res a veure.
Per cert, voleu altres tòpics?
“TOT ÉS POLÍTICA”
“EL QUE IMPORTA SÓN LES FORMES I NO EL FONS”
“EL QUE IMPORTA ÉS EL FUTBOL I LO DEMÉS SÓN TONTERIES”
I no vos fa mal d’ulls s’escut de La Caixa a sa samarreta espanyola?
Un altre cas que exemplifica el lligam existent entre aquest binomi és la qüestió dels símbols identitaris dels equipaments. Us imaginau el Barça amb una bandera d’Espanya al coll de la samarreta? Per altra banda, us hi heu fixat que el Sevilla quan va jugar contra l’Steaua duia una equipació negra amb una bandera espanyola que l’envoltava a l’alçada del pit horitzontalment?
I què me’n deis dels comentaris d’en Calderón (president del Madrid), l’altre dia, amb motiu de la incorporació de la “rojigualda” a la samarreta, xerrant del seu club com un referent de l’espanyolisme?
I, per acabar, a la ràdio incidien molt en el fet que a la nova equipació de la selecció espanyada hi destacava, de manera exagerada, un escut que agafava tot el pit esquerre i bona part del dret.
Qui no hi vulgui veure res més enllà de l’esport, que no ho vegi, però no podem negar que hi ha qualque cosa més.
Molt bé per donar llum a la qüestió i ajudar a desmuntar completament aquell tòpic que diu que l’esport i la política no tenen res a veure.