Política – Xalandria

Els jacobins de sempre

Publicat a la secció «En veu alta» del PSM el 22 de setembre, amb alguns retocs de darrera hora

Ha tornat a passar un nou 11-S, que ens tenia acostumats a grans mostres de suport popular i voluntats de llibertats polítiques, amb grans recorreguts que donaven la volta al món i amb un espai polític, l’independentista, que es veia amo i senyor de les seves aspiracions en l’àmbit internacional, il·lusos en les fotografies dels grans diaris mundials de capçalera. Semblava que la independència era a tocar, sense que l’Estat no pogués fer altra cosa que mirar-s’ho sense saber prou què fer: parlar de la Constitució i el món obert sense fronteres o bé enviar la força bruta. Van acabar fent les dues coses i d’una forma no gaire elegant.

Amb tot, el 2017 va donar un gir del qual ningú no s’ha sargit. Continua llegint «Els jacobins de sempre»

Impactes: 1

Pintades

Pòrtic

Fa uns dies els mitjans de comunicació de Menorca es van fer ressò de l’aparició d’un seguit de pintades a Ciutadella en favor de la participació de les dones en les festes de Sant Joan. Entre aquestes s’hi podia llegir «Les dones volen participar a l’hora de qualcar», «Exigim igualtat tot l’any, també els dies de Sant Joan», «La por al patriarcat no les deixa participar», «De petita m’han ensenyat que res m’és vetat però la por al patriarcat no les deixa participar». Al costat, el símbol de Venus –associat en molts casos a la lluita dels feminismes– amb la creu de Sant Joan al centre. Pocs dies després, Nina Marquès –madona de s’Ullastrar– reivindicava poder sortir a la festa. Amb tot, la regidora d’Igualtat de la ciutat de ponent, Carla Gener –a qui dóna la impressió que s’ha deixat molt sola–, ha manifestat interès per incentivar el debat.

Davant aquest fet, l’extrema dreta no s’ha fet pregar i ha contrarestat amb tot un seguit d’arguments que m’abstindré de comentar; tots menys un, que es veurà més endavant. Entrar a debatre amb ells és, en general, que els discursos públics acabin girant constantment sobre allò que diuen, encara que siguin autèntiques animalades i, en conseqüència, perdre –encara més– la iniciativa. Vegeu sinó el que passa a Madrid aquests dies.

Dit això, les dones mereixen participar a la qualcada de Sant Joan perquè sí. Perquè són persones. I no hi hauria d’haver més discussió ni ningú que, des d’un paternalisme masclista, els en restringís el dret. Perquè els homes el que hauríem de fer quan es parla de gènere és tancar la boca, escoltar, aprendre i mirar de fer les coses bastant millor del que les feim. Si qualcú a dia d’avui encara li manquen arguments per reclamar la igualtat efectiva entre dones i homes –en definitiva, allò que reclamen els feminismes– té a l’abast un munt d’autores que des de mil perspectives el podran nodrir.

Tanmateix, el que crec més preocupant és, però, que aquells partits que fan bandera de la seva suposada consciència feminista el Dia de la Dona Treballadora o el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones es posin de perfil i callin amb aquest tema. Més quan, en alguns casos, en els seus estatuts s’hi inclou explícitament l’ideari feminista. I, encara més preocupant, persones –en general homes– de fora dels partits i que en altres circumstàncies hom podria etiquetar d’esquerres i progressistes comprin bona part dels arguments de l’extrema dreta en el cas de Sant Joan. Malauradament, no és un fenomen exclusiu de Sant Joan i és el que alguns han anomenat dissonància axiològica o conflicte de valors. I que, des de l’antropologia, s’ha estudiat profundament en festes més o menys properes.

Declaració de Patrimoni Cultural Immaterial

L’argument que ha sorgit aquests dies –tot i que no és nou– és utilitzar alguna de les figures de protecció que existeixen sobre el patrimoni cultural immaterial, antigament també anomenat cultura popular, per fossilitzar la discriminació. A veure, doncs, si això és possible. Perquè crec que, com és habitual, aquells que es proclamen defensors de la legalitat no s’han dignat mai a llegir-se la llei.

El primer element de protecció és la «Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial» aprovada per la UNESCO l’any 2003 la qual dicta a l’article 2 que «es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que sigui compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb els imperatius de respecte mutu entre comunitats, grups i individus, i de desenvolupament sostenible». Jo no hi entenc gaire de dret –i menys de dret internacional– però aquests instruments dels que parla podríem convenir que són la «Declaració universal dels drets humans», aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948, el «Conveni europeu dels drets humans» aprovat pel Consell d’Europa el 1950 i la «Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea» aprovada el 2000. En els articles 1, 2 i 7; 1 i 14, i 20 i 23, respectivament, es fa esment explícit de diferents maneres a la igualtat davant la llei i a la no discriminació per raó de gènere. Fet que també recull la Constitució espanyola en el seu article 14. Afegir que la voluntat d’assolir el reconeixement de Patrimoni Cultural Immaterial per Sant Joan ja es va intentar l’any 2003 i es va desestimar en un episodi històric de les festes que encara resta per analitzar i contar adequadament. Convid a qui vulgui a consultar l’expedient que es conserva sobre la candidatura a l’arxiu del Consell Insular de Menorca. Tot i que no es parla del tema de la igualtat, té força substància en altres línies.

Però acostant-nos al nostre entorn, la Llei 10/2015, de 26 de maig, per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (estatal) estableix que «Les actuacions dels poders públics sobre els béns del patrimoni cultural immaterial que siguin objecte de salvaguarda […] hauran de respectar […] els principis i valors continguts a la Constitució espanyola i en el Dret de la Unió Europea així com, en general, els drets i deures fonamentals que la primera estableix, en especial la llibertat d’expressió». Però és que al següent apartat sentencia que «El caràcter tradicional de les manifestacions immaterials de la cultura en cap cas empararà el desenvolupament d’accions que constituesquin vulneració del principi d’igualtat de gènere» (art. 3).

Encara més a prop, la Llei 18/2019, de 8 d’abril, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears copia alguns preceptes de la llei estatal. Entre aquests, la idea que sols «serà objecte de salvaguarda el patrimoni cultural immaterial compatible amb els instruments internacionals de drets humans i amb respecte mutu entre les comunitats, els grups i les persones» (art. 2.3), insisteix que els elements que siguin objecte de salvaguarda han de respectar «Els principis i els valors continguts en l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, en la Constitució espanyola i en el dret de la Unió Europea […]» i, en especial, «El principi d’igualtat i no discriminació. El caràcter tradicional de les manifestacions immaterials de la cultura en cap cas no ha d’emparar el desenvolupament d’accions que constitueixin vulneració del principi d’igualtat de gènere» (art. 8).

Per tant, ni en l’àmbit internacional, ni en l’estatal i, tampoc, en l’autonòmic-insular una festa que de manera tan evident no preveu la participació directa de les dones pot rebre l’empara de salvaguarda de les institucions. Fer-ho podria considerar-se nul de ple dret. Dit d’altres maneres, no seria aparentment possible que, en les actuals circumstàncies les festes de Sant Joan de Ciutadella fossin declarades com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (internacional), Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial (estat) o Béns d’Interès Cultural Immaterial o Béns Catalogats Immaterials (autonòmic/insular) per part dels diferents òrgans que en tenen potestat. Menys encara quan aquesta declaració fos incentivada per consolidar la restricció per raó de gènere de la participació en les festes. Un altre dia ja discutirem de l’oportunitat, utilitat i conseqüències d’aquestes patrimonialitzacions, declaracions i proclamacions perquè també hi ha brou.

Per tancar aquest apartat, només de passada vull citar la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva d’homes i dones (estatal) i la Llei 11/2016, de 28 de juliol, d’igualtat de dones i homes (autonòmica), les quals dicten tot un seguit de mesures per fer efectiu el dret a la igualtat efectiva entre les dones i els homes. De fet, la darrera, disposa explícitament que «Les administracions públiques han de promoure i garantir la igualtat d’oportunitats entres dones i homes en la participació en les festes tradicionals i en la cultura popular, i corregir estereotips sexistes» (art. 32.4). Per no parlar, de nou, que la Constitució espanyola dicta que «Correspon als poders públics promoure les condicions per què la llibertat i la igualtat de l’individu i els grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida […] cultural i social» (art. 9.2).

Protocols

Amb tot hi ha dos elements que són necessaris encara per acabar la constel·lació d’idees respecte al debat. El primer d’ells és que les festes de Sant Joan no disposen de cap document legal que bandegi la participació de les dones de les festes. De fet, a diferència de les festes majors d’estiu de la resta de pobles de Menorca, no hi ha uns protocols festius –entesos com un recull prescriptiu i sistematitzat del ritual festiu– aprovats per la corporació municipal i revisats i actualitzats periòdicament. El que més s’hi podria assimilar són els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella que va recollir l’estudiós de la festa Josep Pons Lluch «Bep Padet» l’any 1977. Aquests protocols, els quals podríem considerar com a descriptius i no prescriptius, és veritat que no preveuen la presència de les dones a la qualcada. Però qualsevol podrà observar, mitjançant una lectura minuciosa, que la festa que s’hi relata ha patit força canvis: la possibilitat de fer el primer toc del Dissabte de Sant Joan a les 15 h, la desfilada de la banda cap al Caragol des Born, entre altres. No sols això, sinó que el mateix Pons Lluch assevera en el «Pòrtic»: «Quant a l’esdevenidor, deixam unes pàgines en blanc, per poder-hi anotar les reformes o canvis que per evolució puguin sorgir en el pervenir (o el que hagi pogut oblidar-se), quedant, emperò, resguardat al mateix temps el que pugui menysprear-se, ni manco anul·lar-se el seu passat com tampoc el seu present». En altres paraules, la festa ha de poder canviar.

De fet, Pons Lluch ja descriu certs canvis en les seves festes contemporànies respecte d’altres de pretèrites; elements festius que s’han deixat de practicar, com el cas de celebració d’un ball durant la beguda a casa del caixer senyor; a més de canvis que qualsevol –sense necessitat de ser graduat en Història– té a l’abast consultar amb la nombrosa bibliografia que s’ha publicat entorn d’aquestes festes. O canvis dels anys més recents que hom ha vist o es poden intuir fàcilment: aquelles modificacions o omissions produïdes producte de la massificació, aquells que ha comportat la retransmissió televisiva de la festa, la dedicació per part dels pagesos a altres tasques no sols de la segar, etc.

El paper de l’Ajuntament

L’altre element és saber qui és l’organitzador últim de les festes. Dit d’altra manera, quin paper hi juga l’Ajuntament de Ciutadella en l’organització. Si bé la seva participació al cerimonial és gairebé testimonial, el seu rol agent en la festa és innegable. Ja va ser un fet que l’Ajuntament encarregà d’estudiar a una comissió d’experts –formada per cinc homes, com no– que l’any 1988 va emetre un informe que posteriorment va ser aprovat, amb modificacions, pel ple i publicat al llibre Funcions de l’Ajuntament de Ciutadella en les Festes de Sant Joan. El text, encara vigent, però no aplicat, proposava alguns canvis mínims en l’elecció de les juntes de caixers –molt allunyats fins i tot d’allò que es feia fins a la Guerra Civil– i que va desencadenar greus amenaces i intimidacions contra alguns dels regidors de llavors. Entre els canvis i modificacions que va patir l’informe inicial i l’aprovat per ple –el qual, de nou, convid a llegir– hi havia precisament l’explicitació de la discriminació de les dones per alguns càrrecs.

Per una banda, s’encarrega de nomenar la Junta de Caixers –encara que sigui la confirmació d’allò que en els darrers decennis ha dictat l’autoproclamada Junta de Nobles o Junta de Caixers Senyors. Desconec absolutament el funcionament general del procediment administratiu i, en concret, l’expedient que s’aplica en aquest cas Sant Joan. De fet, les actes de les sessions plenàries del 9 de juliol ciutadellenc en el qual es proclamen les juntes de caixers de cada bienni no apareixen al portal municipal. Però al cap i a la fi, és un acte simbòlic d’atorgament de funcions. Tanmateix, qui executa l’acte administratiu d’apuntar els participants a la qualcada (encara que sigui a mers efectes de les assegurances) sí que és un funcionari municipal i està realitzant un acte administratiu. De la mateixa manera, la Corporació Municipal té un paper simbòlic i ritual en pla de superioritat: és el primer que rep la visita de la comitiva del Dia del Be i presideix els Jocs del Pla (i quan se’l convida, qui està espaialment més amunt és l’Ajuntament).

Per l’altre, també hi entra l’econòmic. El pressupost de l’Ajuntament de Ciutadella de l’any 2020 dedicat a les festes era de 285.000 € sumant diverses partides. A tall d’exemple, l’Ajuntament de Maó –amb una població similar– el mateix any en va pressupostar 210.000 € per totes les festes de l’any (Nadal, Carnaval…); la ciutat de Ponent n’acumula 399.000 €. Dit d’altra manera, la corporació ciutadellenca dedica més pressupost a les festes de Sant Joan que tot el que dedica en festes la corporació de Maó. Val a dir, però, que aquests nombres són pressupostats, és a dir, no mostren la despesa executada –real– en cas que el 2020 no s’haguessin hagut de suspendre bona part de les celebracions a causa de la pandèmia. Així mateix, que una part del finançament de les festes també es pugui trobar en altres programes del pressupost. Tot plegat, amb la ingent tasca logística, de seguretat i difusió que proveeix l’Ajuntament.

Per tant, la participació efectiva de l’Ajuntament és innegable en les festes. Així doncs, si alguna administració –l’Ajuntament i totes aquelles altres que hi col·laboren com el Consell Insular, el Govern de les Illes Balears o el Govern central– gasta diners en quelcom discriminatori no es tracta de malversació? Si alguna autoritat o funcionari realitza una acció manifestament discriminatòria –i excloure explícitament les dones ho és– no estaria prevaricant? El fet que la prohibició no sigui explícita en cap document oficial juga, malauradament, a favor dels defensors de la discriminació.

Conclusió

En les circumstàncies actuals és legalment impossible prohibir la participació de les dones en les festes de Sant Joan i que cap administració, autoritat o funcionari públic pugui consentir-ho. Però sí que és un sostre de vidre com una casa. Un concepte que, segons els estudis de gènere, «fa referència a la barrera invisible que representen les limitacions amb què es troben les dones per a ascendir en la seva carrera professional fins als càrrecs de més responsabilitat». Per tant, es tracta d’un debat polític i social que s’hauria de poder encarar de cara i les pintades són expressió de la necessitat d’aquest debat, soterrat i proscrit que tants –massa– volen evitar.

PS. Dit tot això, no me’n puc estar de manifestar que la participació en la dona a la qualcada de les festes de Sant Joan no és més que la punta de l’iceberg per aquells que aspiram a unes festes de Menorca progressista i abanderada de la igualtat. Pensem –estenent-nos a totes les festes– en quantes dones dirigeixen bandes de música, quina proporció de dones hi ha enmig de la plaça en un jaleo o caragol, quantes dones hi ha que agafin carotes, quantes n’hi ha dalt els escenaris a les revetlles, quant de temps hem tardat a muntar punts liles, qui s’encarrega de fer el menjar, quan es tenen fills qui s’encarrega de cuidar-los majoritàriament, etc. Però no sols això, sinó també altres reptes com fer unes festes que incloguin i interpel·lin a altres col·lectius minoritzats de la societat: LGTBIQ+ (amb TOTES i cadascuna de les sigles ben presents), els nous menorquins, etc.

Impactes: 0

L’enemic invisible

No em deixa de sorprendre que a una comunitat de pensament crític, com sempre ha estat Xalandria, no hi hagi cap altra veu discrepant amb la realitat que estem vivint. Potser és que en tost de tenir 44 anys fa 24 anys que tenc 20 anys, o potser m’he tornat boig realment i veig fantasmes on els altres veuen prudència, però per jo hi ha moltes evidències de què no estem davant d’un problema de salut pública, sinó davant d’un enorme canvi social global, induit i provocat, que encara no sabem entreveure on ens portarà.

De les conseqüències econòmiques i possibles causes polítiques de la famosa pandèmia ja en vaig parlar durant el primer confinament, aquí a Xalandria https://www.xalandria.cat/?p=4348 Em sap greu dir que tot el que vaig anticipar en aquell primer article no ha fet més que confirmar-se. Pero anem per parts.

Les taxes de mortalitat del 3%, que recordem era la base que justificava totes aquestes mesures extraordinàries i estats d’alarma, s’han demostrat totalment falses, i la mentira ha arribat a ser tant evident que han hagut de suprimir aquesta informació de tots els mitjans de comunicació. Fixeu-vos que ara ja ningú xerra de morts, només d’infectats, com si infectar-se del COVID-19 fos preludi d’una mort assegurada, com si açò fos un VIH o un Ëbola, quan la realitat és que la gran majoria de positius estan essent assimptomàtics, i dels qui no ho són quasi tothom es recupera sol a casa amb l’ajuda d’aigua i medicaments bàsics. Així idò, ja està molt clar que la pandèmia no justifica les mesures, però ara ja no sabem sortir al carrer sense mascareta i de tant en tant encara ens recorden que, si no ho volem fer per nosaltres, ho fem pels nostres pares, que ens van cuidar de petits (s’ha de tenir molta barra per recorrer a aquest sentimentalisme barat quan les xifres no quadren).

Les conseqüències econòmiques estan sent terribles. Les socials encara no, perquè l’Estat del Benestar ha pogut parar el primer cop, però sens dubte no podrà parar el segon. Als propers mesos i anys veurem perdre la feina a molts amics i coneguts, veurem com alguns bancs (que no podran aguantar més increments de morositat) tanquen volatilitzant estalvis de molta gent, veurem com aerolínies, touroperadors i cadenes hoteleres desapareixen (incrementant els preus dels desplaçaments), restaurants i empreses d’oci seran un bonic record de quan erem joves i, si molt no m’equivoc, també veurem quebrar més d’un estat occidental. Potser quan els funcionaris, sempre a redossa del que passi al món real, comencin a no cobrar algunes nòmines, se’ns caigui la venda i veiem a quin açoll ens han fotut.

Pel que fa a les causes, segueixo pensant que la més probable és la necessitat d’occident de reduïr la dependència econòmica amb Xina, i que veurem com es repatrien fàbriques de producció industrial, com explicava al article anterior, però ara també intueixo que, a més, o aprofitant la benentesa, s’està escampant una onada de puritanisme que té per objectiu acabar amb l’oci pecaminós, és a dir, tota la vida nocturna i les activitats festives multudinàries, que són llocs idonis saltar-se els mandats divins. Les justificacions fan ganes de riure, he arribat a sentit en primera persona a les autoritats dir que el virus s’escampa més ràpid a partir de les 2 de la matinada. I just avui el Consell de Ministres ha aprovat un estat d’alarma permanent que implica un tot de queda entre les 23:00h i les 06:00h del matí. Açò s’assembla cada vegada més a Corea del Sud.

El fet és que aquesta mutació de la grip (en aquest punt cal recordar que un coronavirus no és res més que una familia de virus, i que totes les grips són coronavirus), convenientment amplificada pels mitjans de comunicació (i aquí recordem que hi ha 4 agències, només 4, que generen la pràctica totalitat de noticies del món occidental), ha esdevingut un instrument de por perfecte pel control i canvi social, un enemic invisible que justifica qualsevol mesura que es vulgui prendre, per imbècil que pugui semblar. I recordem que, com ja hem vist repetidament, les mesures extraordinàries que es prolonguen en el temps s’acaben convertint en normalitat, serveixi d’exemple la seguretat dels aeroports després del 11S.

La veritat és que, arribats a aquest punt, em sento una mica com el fillet de la fàbula del rei despullat, on al rei el vesteixen amb un teles precioses que només podia veure la gent llesta, i on ningú volia admetre que veia al rei despullat, fins que un fillet crida: “Però que no ho veis, que va en pilotes !!”. Idò.

Impactes: 0

Coronavirus o la Gran Depressió del segle XXI

Ens trobem tots en una situació que semblava impossible fa unes setmanes enrere, en un estat d’alarma que restringeix la lliure circulació de persones i obliga al confinament domiciliari. Però, com hem arribat fins aquí? Tant perillós és aquest virus com per a posar en perill l’economia mundial, i arriscar-nos a provocar la Gran Depressió del segla XXI?

Aquí és on, una petita confusió, deliberada o no (després en xerrarem), en la taxa de mortalitat del virus marca la diferència. Les mesures actuals s’han pres sota la hipòtesi que la mortalitat del virus supera el 3% de la població infectada, cosa que realment seria un desastre. El problema és que la certesa d’aquesta xifra és molt discutible, per múltiples motius, entre ells la falta de tests, la falta de símptomes en la gran majoria dels casos (cosa que ens converteix en portadors silenciosos), i la no comptabilització de multitud de casos que superen el virus sense sortir de casa ni de reportar el cas.

Continua llegint «Coronavirus o la Gran Depressió del segle XXI»

Impactes: 0

A la corda fluixa

Com cada estiu, l’onada d’immigrants africans que decideixen jugar-se la vida tirant-se a la mar en condicions infrahumanes està sent motiu de debat. Darrera tot açò hi ha un doble motiu, per un cantó pèssimes condicions de vida als seus llocs d’origen, i per altra cantó, una idealització de la vida europea, que vista d’enfora sembla massa fàcil. Tots sabem que no ho és tant, de fàcil, però encara menys per a un immigrant. A aquells que aconsegueixin arribar i quedar-se a Europa, els espera un infern de papers, explotació, traves burocràtiques i persecució policial. Molts seran deportats, altres explotats laboralment o sexualment, i sempre mantindran l’estigma d’haver vingut de fora. El sistema judicial s’encarregarà que mai puguin viure tranquils a ca nostra, i d’açò precisament és del que volia parlar-vos.

Recentment he conegut bastant a fons el cas d’una família d’immigrants, i la seva realitat m’ha semblat, a part de molt injusta, esfereïdora. Són gent que fa prop de quinze anys que viuen a l’illa, plenament integrants a la vida menorquina, a part de castellà entenen i xerren el menorquí molt millor que la majoria d’espanyols residents. Són gent fan d’en Rosendo, en Loquillo i Ja t’ho diré, gent se sap la lletra d’un Senyor Damunt un Ruc i de La Balada d’en Lucas. Gent més menorquina que gran part de la població resident. Gent que es podria considerar tot un cas d’èxit d’immigració, el màxim al que podrien aspirar aquests africans que es llencen a la mar aquests dies.

Idò be, la vida d’aquests “immigrants ideals” no ho és gens, de fàcil. Tot el sistema està muntat per fer-lis sentir sempre que estan a la corda fluixa. I ho estan, i tant que ho estan. Us posaré alguns exemples.

He conegut el cas d’una jove que va treballar un any en dues feines, no arribava al mínim d’ingressos i a Hisenda li van dir que no calia presentar declaració de la renda. Pocs mesos després estrangeria li comunica que ha perdut el seu dret a treballar a Europa per la falta administrativa de no presentar la declaració de la renda. Sumeu-li dos fills i una parella massa espavilada que es nega a casar-se amb ella (cosa que li tornaria a atorgar el dret de feina), i ja teniu una jove guapa, culta i feinera convertida en poc més que una esclava sexual d’un europeu amb pocs escrúpols.

No tant greu és la situació d’una altra jove que, després de separar-se de la seva parella, no pot desfer el vincle administratiu amb aquesta. Ella pot romandre aquí si i només si la seva ex-parella ho permet, qualsevol cosa que faci o li passi, ja sigui un accident de cotxo o un ingrés a l’hospital, és comunicada a la seva ex-parella perquè, legalment, és qui respon per ella. Podreu intuir que el sentiment és el de ser una vaca marcada, i en una situació molt vulnerable per a què qualsevol cabronàs se n’aprofiti.

No xerrem ja del sistema sanitari. Si algun membre de la família te la desgràcia de patir una malaltia greu, com un càncer o similar, l’estat els tornarà a recordar que no són d’aquí reclamant-lis els costos sanitaris, que solen ascendir a desenes de milers d’euros, a pesar de dur anys treballant legalment, cotitzant a la seguretat social, i formar part indiscutible de la nostra comunitat.

Sense entrar en el debat de com gestionar el fet migratori, crec que una primera passa a reclamar és l’equiparació de drets dels que ja estan plenament integrats socialment, moltes vegades més que els immigrants intra-nacionals.

Impactes: 0

Sobre jures de bandera

Article publicat al diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

S’han dit moltes coses sobre la jura de bandera a civils que es farà as Castell. Però el respecte a les institucions que n’han enarborat els defensors no amaga sinó un plantejament que no hauria de formar part de les institucions democràtiques. Hem de saber que allò que faran els que juraran la bandera és respondre amb un acte d’honor patri l’exhortació aquesta:

“¡Españoles! ¿Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al rey y, si fuera preciso, entregar vuestra vida en defensa de España?”

Entregar vuestra vida en defensa de España… Açò amaga massa coses fosques. Per damunt de la democràcia, la justícia, la voluntat dels pobles… hi ha la defensa d’Espanya. I amb la vida. No perdem la perspectiva. Açò és molt greu i, al meu entendre, no tolerable en un estat de dret. I resulta que açò es fa en una plaça pública, amb gran solemnitat, recursos propagandístics i amb un ajuntament que hi posa totes les forces perquè açò surti, a més de col·laborar-hi en personal i en l’organització. Llavors hi ha gent que parla dels nacionalismes amb la boca ampla i resulta que en tenim la mostra més grollera i perillosa en forma de jura de bandera. Parlam de memòria històrica, de lleis, tenim centenars de morts en fosses comunes i la necessitat de tancar ferides d’un passat que continua essent present perquè, com deia el savi, qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. I ens dedicam a fer actes d’exaltació nacional de donar la vida per la pàtria.

La pàtria verdadera no necessita d’exaltacions nacionals, ni exèrcits, ni morts per una bandera. La identitat és una cosa molt personal. Les adscripcions identitàries són complexes i més en un temps com l’actual, i no ho amagarem. I les identitats són també col·lectives, però no fan falta aquests paripés. Més bé hauria fet l’autoritat local d’agafar de referència un dels seus il·lustres, Àngel Ruiz i Pablo, i llegir un preciós poema anomenat, precisament, “Pàtria”, d’on podem extreure els següents versos: “és la meva i la sospir/ la conec la pàtria mia/ de lluny com coneixeria/ la mare que em va nodrir”. Parla de la mar, de penyes brescades, de roquissars, de la llar, de l’alegria del cor, dels noms, de la història, de les llegendes, dels ullastres, de la pagesia… però no de morts per una bandera. Però clar, és una pàtria massa local i massa poc honorable.

Impactes: 0

Un model econòmic menorquí

No és cap secret que Menorca té un greu problema econòmic. La temporada turística s’escursa una mica més cada any que passa, actualment amb prou feines dura tres mesos, mentre a les illes veïnes s’allarga fins als set o vuit. Els sectors industrials tradicionals, com el del calçat o el bisuter, no passen pel seu millor moment, tot i que hi ha excepcions que han sabut adaptar-se als nous temps i són font d’esperança. I el sector primari, eminentment enfocat a la producció de llet, també haurà d’ajustar-se ara a la finalització de les quotes lleteres europees. Sumeu-li a tot açò el problema de la doble insularitat, traduït en unes connexions aèries insuficients, cares pels usuaris i ruinoses per a l’administració, que minven la nostra competitivitat com a destí turístic i més encara com a destí laboral o empresarial.

Davant d’una situació com aquesta, sembla lògic que els esforços s’enfoquessin, per una banda, a intentar allargar la temporada turística, per l’altra, a fomentar els casos d’èxit dins les indústries tradicionals i, finalment, a potenciar nous sectors econòmics on la insularitat no representi un greu problema. Açò darrer és el que es va fer a Mallorca amb la creació del Parc Bit, i que, per cert, està donant bons resultats. A hores d’ara, aquesta nova economia del coneixement representa ja un gens despreciable 6.5% del P.I.B. mallorquí. Malauradament, com passa amb massa freqüència, Menorca no s’ha vist beneficiada d’aquestes inversions. Aquí les inversions destinades a incrementar directament el flux econòmic brillen per la seva absència. La creació del Parc Bit de Palma va suposar una inversió inicial de desenes de milions d’euros. Als presuposts del 2014, la Direcció General d’Innovació i Desenvolupament Tecnològic ha disposat d’un pressupost de 8.3 milions d’euros !! Quants d’aquests milions s’han invertit a Menorca ? Ni les miques. El famós lema de «Quatre illes, un país, cap frontera» a molts menorquins ens comença a semblar ja una broma de mal gust. S’imaginen el que podríem fer a Menorca només amb una petita part d’aquests doblers destinats actualment, de manera quasi íntegra, a la innovació mallorquina ? I no estic xerrant de gastar en edificis, sinó de gastar en continguts, en reconversió de sectors existents i en la potenciació de nous sectors incipients, en coses que realment suposin una millora econòmica per la illa a curt i mig termini.

Ens correspon a noltros, a la societat menorquina, reclamar aquesta necessitat i liderar la definició d’un model econòmic per Menorca. I serà feina de tots, però especialment de l’administració i del sector empresarial, el dissenyar un plà d’inversió que maximitzi el retorn econòmic. Hem de ser capaços que cada euro invertit avui acabi generant cinc euros demà, i deu euros demà passat. I açò només es pot fer amb un coneixement profund de la realitat menorquina. Un intent d’extrapolació del cas mallorquí estarà abocat al fracàs. Per a començar, Menorca, al contrari que Mallorca, no te mercat interior suficient per a la generació d’empreses especialitzades que després puguin creixer, aquí s’ha de forçar la creació d’empreses directament abocades al mercat exterior des dels seus inicis. També s’ha de tenir en compte que la mentalitat menorquina és molt diferent, i s’ha de fer feina per fer-la compatible amb el creixement econòmic sostenible. En definitiva, hem de començar a reclamar la urgent creació d’un pla d’impuls i reconversió econòmica dissenyat específicament per i des de Menorca, que ha de ser l’eina principal per a capgirar la tendència actual de la nostra economia.

Així que, senyors del Govern Balear, si a algú de vostès li arriben aquestes línies, els demanem que comencin a prendre’s seriosament les nostres demandes. Sóm una illa petita, ja ho sabem, però si realment creuen en aquest projecte comú anomenat Balears, hauríen de començar a demostrar-ho.

Impactes: 0

Carta oberta al conseller d’Educació del Govern Balear, de Guillem Alfocea i Hernàndez

Per petició expressa d’en Guillem i per voluntat pròpia penj aquí aquesta excel·lent carta oberta al conseller Bosch. Com més la difonguem, més en evidència quedarà tal majúscul despropòsit.

El bunyol, el nyap o l’endemesa del canvi de model lingüístic educatiu; la chapuza o el estropicio del cambio de modelo lingüístico educativo; the botched job due to the change in the linguistic model of education: CARTA OBERTA AL CONSELLER D’EDUCACIÓ DEL GOVERN BALEAR

Sr. Rafel Bosch,

vagi per endavant que la motivació d’aquest escrit no és expressar l’opinió que, com a pare d’alumnes en edat d’escolarització infantil, tinc sobre el fet que el govern que vostè representa en matèria d’educació hagi decidit canviar el model lingüístic. Així i tot, molt probablement, de qualque manera m’hi hauré de referir.

La consideració que em motiva a adreçar-me a vostè és la necessitat d’expressar un conjunt de dubtes, preocupacions i inquietuds derivades de la total falta d’informació i la precipitació amb què la Conselleria ha plantejat aquesta reforma; juntament amb la convicció que la manera com s’està duent a terme posa en risc la qualitat de l’ensenyament, a més de limitar i coartar el dret dels pares a triar el centre i la manera com volem que els nostres fills i filles siguin escolaritzats. Provaré d’explicar-li en els següents paràgrafs.

Deixant de banda, idò, el contingut de la reforma pel que fa a la segregació d’alumnes en funció de si la llengua vehicular ha de ser el català o el castellà, la forma i la no planificació hora d’implementar-la és sorprenentment escandalosa. El desconeixement pel que fa a l’aplicació de la norma està generant un desconcert absolut en tota la comunitat educativa (mares i pares, equips docents, AMPAs, …), a part d’exposar-la a un desgast i a un distanciament de la relacions que – i és de plànyer – ja és palpable. Especialment entre els pares, però també entre pares i mestres.

Quan durant aquests dies, immersos en el procés de preinscripció per al curs que ve, els pares demanam als equips directius com s’aplicaran els canvis, el professorat ni sap ni pot respondre, perquè vostè i el seu equip no els han donat cap explicació. O sigui, vostè ha venut la comunitat educativa al silenci i a la confusió. Com pot la Conselleria demanar els pares que triem una cosa, marcant una casella, sense saber com es durà a terme? Com podem triar “la cosa” sense saber com es farà? Més i tot: com podem triar el centre en relació a “la cosa” si la seva aplicació o el percentatge final de grups lingüístics pot fer variar la nostra valoració del centre? Qualcú del seu equip pot assegurar que això no coarta el dret i la llibertat dels pares i dels alumnes?

Si jo li deman a vostè, posam per cas, si vol menjar carn o peix, emperò no li dic com ho cuinaré, com ho serviré, ni com se l’haurà de menjar, vostè troba que estaria en condicions de triar? Imaginam que vostè tria menjar peix i, en servir-li, li dic que se l’ha de menjar cru i sense coberts o de peu i al lavabo. Ho tindria bé, així? O em dirà que li havia d’haver dit abans? O, tal vegada, canviarà de restaurant?

Vostès, més enllà de satisfer una part del seu electorat, exactament no saben què volen fer, emperò de cap manera saben què estan fent. I aquesta inconsciència, incompetència i improvisació, rallant d’educació, és inadmissible. En aquest sentit, sol·licit que la Conselleria doni explicacions públiques a les següents qüestions:

– Com es farà efectiva l’afirmació que els alumnes escolaritzats en castellà no sentiran els català fins els 6 anys? Vol dir això, també, que els alumnes escolaritzats en català tampoc sentiran el castellà?

– Quina llengua vehicular s’emprarà per enviar missatges i continguts col·lectius?

– Han valorat el canvi de model en relació al fet que, segons els especialistes, és justament en aquesta franja d’edat quan les persones tenim més capacitat d’aprendre idiomes?

– Es segregaran els grups en funció de la llengua triada? I com es farà efectiva aquesta segregació? La divisió d’alumnes en funció de la llengua es realitzarà dins la mateixa aula o en aules diferenciades?

– El temps dedicat a l’ensenyament de la llengua serà proporcional al nombre d’alumnes que la sol·licitin?

– S’establiran ràtios lingüístiques?

– Com equilibraran les ràtios perquè la dedicació dels mestres sigui equitativa? Es mesclaran grups de diferents edats a partir del vincle de la llengua vehicular?

– En les escoles d’una línia, com es farà per mantenir els mateixos objectius curriculars si s’ha de repartir el temps entre els dos grups?

– El que la Conselleria defineix com a “desdoblaments flexibles” en què consistirà? Quin personal atendrà el desdoblament dels grups? Si el professorat ha d’assumir les dues realitats lingüístiques, en detriment de quins continguts curriculars?

– Han contemplat la possibilitat que els pares vulguin canviar de centre depenent de la llengua dominant al centre? Han valorat la possibilitat real que la situació de dos germans, segons els percentatges lingüístics de cada aula, pugui fer valorar als pares dur-los a centres diferents, amb tot el que això comporta?

– I, sobretot, els pares i les mares tindrem el dret de rectificar l’elecció de centre en funció del percentatge final dels grups per llengua una vegada finalitzat el procés d’admissió? Com pensen garantir aquest dret?

Sincerament crec que els pares que, a diferència de jo, triaran la casella del castellà també estan preocupats, més que probablement, pels mateixos motius. Els meus fills, com els seus, a part d’amics de n’Aina i en Bernat, són amics de na María, d’en Mohammed i d’en Pedro, i tots tenim el dret de saber en quins espais i de quina manera l’escola disposarà l’establiment d’aquestes relacions i si l’execució dels canvis les dificultarà, precisament perquè el deure de l’escola és vetllar per afavorir-les.

Demanar-nos que marquem una de les dues caselles en aquestes condicions és una bestiesa. Ho és, per diferents motius: perquè inevitablement el canvi que vostès plantegen en la llengua vehicular de l’escola, per força, afectarà i afeblirà el projecte educatiu dels centres, la proposta pedagògica i els continguts curriculars; perquè alterarà la relació que, de manera natural, els alumnes establirien entre ells; perquè obligarà als pares i mares, independentment de la llengua triada, a conviure en un context lingüístic que, tal vegada, no desitjaran; perquè afavorirà la segregació lingüística fora de l’escola i de la societat en conjunt; perquè complicarà, i molt, la feina dels i les mestres, i això va en detriment de tota la comunitat educativa i de la qualitat de l’ensenyament. Però és una bestiesa, sobretot, perquè aboca als pares a marcar una casella oculta darrera la casella de la llengua, una casella amb la que podem estar marcant l’empobriment de les relacions que els nostres fills tenen, una casella amb la que podem condemnar-los a l’estigmatització, juntament amb la del grup lingüístic al que pertanyen, especialment si és el minoritzat.

Als governants electes com vostè, sobretot, la societat els pagam per pensar i tenir-nos informats. I vostès, aquest canvi de model no l’han pensat ni poc ni gens, ni han donat cap explicació. Vol dir que, d’entrada, han fet molt malament la feina. Molt. Atès que el partit de govern al qual vostè està afiliat és del tot partidari de les retallades, el convid a fer efectiu un acte de coherència, responsabilitat i higiene democràtica. Faci el favor de descomptar-se del seu sou, del dels dirigents de la Conselleria d’Educació i, per extensió, del de tots els càrrecs del Govern, la part proporcional d’hores dedicades al tema que ens ocupa. N’hi ha prou que substitueixin els conceptes que sumen, com els variables en funció dels resultats o els complements de productivitat, per d’altres que restin de la nòmina en concepte de bunyol, nyap, endemesa, chapuza, estropicio, botched job. En català, castellà o anglès, com prefereixin.

Atentament,

Atentamente,

Yours sincerely,

Guillem Alfocea i Hernández

Maó (Menorca)

Impactes: 0

La mata de jonc

Vull començar amb el recull de tres titulars de la mateixa notícia:

Ramon Ferrer, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.vilaweb.cat/noticia/3951904/20111119/ramon-ferrer-president-lacademia-valenciana-llengua.html

L’AVL tria un blaver

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/477189-lavl-tria-un-blaver.html

Ramon Ferrer, procedent del secessionisme lingüístic, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.ara.cat/cultura/LAcademia-Valenciana-Llengua-Ramon-Ferrer_0_593340825.html

Independentment del contingut de la notícia, que tracta de l’elecció del president d’una Acadèmia que mai s’ha pogut llevar, i amb tots els mèrits, de ser una institució polititzada fins a límits vergonyants, i que sembla que així continuarà, el tractament que se’n fa des d’aquests tres mitjans (per l’enllaç ja es veu que són Vilaweb, l’Avui i l’Ara respectivament) ens donen idea de per on van els tirs, i ens obre a un debat molt llarg, però que sembla que no solucionam mai. Només amb els titulars ja basta per fer l’anàlisi. Les notícies, després, no difereixen tant entre elles, tot i que van en acord a cada titular. Continua llegint «La mata de jonc»

Impactes: 0

Una passa endavant

Com molts de vosaltres sabeu, un servidor es presenta a la candidatura del Senat amb el PSM més per Menorca a les properes eleccions generals espanyoles. El motius que m’han fet acceptar la proposta són diversos, però en tot cas obeeixen, bàsicament, a l’oportunitat d’explicar moltes coses que són necessàries que s’expliquin i que tots guanyem en credibilitat i dignitat.

Darrerament s’ha parlat bastant del senat, i especialment amb la irrupció dels moviments derivats del 15-M, i especialment en la part dels privilegis que tenen les persones que hi fan feina, els polítics, els que se n’aprofiten, per parlar en aquesta terminologia. En part, són uns debats al meu entendre un poc viciats (tot i no mancats de raó), presos per la immediatesa i el discurs fàcil que l’Estat es gasta massa doblers en polítics, uns dels ogres de l’actual sistema. Sense entrar a discutir aquesta qüestió, que la seva part de raó pot tenir, però que també crea preversions, sí que és cert que la composició del senat i la seva funció avui té més poc sentit que mai. Segons la Constitució espanyola (aquella que no he votat mai, ni tampoc un 62% del cens electoral actual; i del 38 % restant, un ranxo gros van votar que no), aquesta és una cambra de segona lectura; és a dir, després que les lleis i altres disposicions han passat pel Congrés, tornen a ser votades al Senat, on, havent-hi uns composició semblant al Congrés, es produeix el mateix escenari, i per tant tot queda igual. És més, si és el cas que el Senat, de forma estranya però que a vegades passa, vota cosa diferent, el Congrés té prou mecanismes per tirar endavant ben igual les seves propostes. És el que va passar, per exemple, amb la ILP Televisió Sense Fronteres, el Senat ho va aprovar, però el Congrés va dir que no era el moment.
Continua llegint «Una passa endavant»

Impactes: 0