Categoria: Política

Una passa endavant

Com molts de vosaltres sabeu, un servidor es presenta a la candidatura del Senat amb el PSM més per Menorca a les properes eleccions generals espanyoles. El motius que m’han fet acceptar la proposta són diversos, però en tot cas obeeixen, bàsicament, a l’oportunitat d’explicar moltes coses que són necessàries que s’expliquin i que tots guanyem en credibilitat i dignitat.

Darrerament s’ha parlat bastant del senat, i especialment amb la irrupció dels moviments derivats del 15-M, i especialment en la part dels privilegis que tenen les persones que hi fan feina, els polítics, els que se n’aprofiten, per parlar en aquesta terminologia. En part, són uns debats al meu entendre un poc viciats (tot i no mancats de raó), presos per la immediatesa i el discurs fàcil que l’Estat es gasta massa doblers en polítics, uns dels ogres de l’actual sistema. Sense entrar a discutir aquesta qüestió, que la seva part de raó pot tenir, però que també crea preversions, sí que és cert que la composició del senat i la seva funció avui té més poc sentit que mai. Segons la Constitució espanyola (aquella que no he votat mai, ni tampoc un 62% del cens electoral actual; i del 38 % restant, un ranxo gros van votar que no), aquesta és una cambra de segona lectura; és a dir, després que les lleis i altres disposicions han passat pel Congrés, tornen a ser votades al Senat, on, havent-hi uns composició semblant al Congrés, es produeix el mateix escenari, i per tant tot queda igual. És més, si és el cas que el Senat, de forma estranya però que a vegades passa, vota cosa diferent, el Congrés té prou mecanismes per tirar endavant ben igual les seves propostes. És el que va passar, per exemple, amb la ILP Televisió Sense Fronteres, el Senat ho va aprovar, però el Congrés va dir que no era el moment.
Continua llegint «Una passa endavant»

Impactes: 0

Orain Bakea (Ara la Pau)

Açò escrivia dilluns passat en un text considerablement més llarg dels que acostum a escriure per a Xalandria.

Com en qualsevol procés històric que hom hagi volgut estudiar amb un mínim d’ambició haurà advertit que no serveixen les explicacions simples i unívoques, i que la multiplicitat causal és un punt de partida adient en referència a la complexitat del coneixement històric.

Duc molt de temps sense escriure sobre el País Basc. Fa anys vaig escriure “Voldria una Menorca més navarresa”, que va obtenir el Premi Mateu Seguí Puntas del 1996. Hi explicava que després de l’experiència del viatge familiar, per Nadal l’any anterior, a açò que en diuen Euskal Herria, demanava per Menorca un sentiment de pertinença a la nació catalana similar a la navarresa respecte els “territoris històrics” d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. Més tard, aquest cop per a l’Art Jove i sense acabar premiat, un altre article “Violència, pau i llibertat a Europa: per guanyar el futur al País Basc” intentava desgranar i destacar els moviments que des de dins d’aquell país es donaven per avançar cap a la pau, a la vegada que carregava contra qui s’oposava a qualsevol procés pacificador que tingués dimensió política, reduint-ho tot a una qüestió penal.

Un viatge mític va ser el que vam fer en el Panda negre d’en Guiem: Ortedó-Donosti. Ell, na Conxi, n’Olga i jo cap a terres basques. Visitar el bosc d’Oma, amb els seus abres pintats, la nedada d’en Guiem, a inicis de desembre, a la Kontxa, les fotos al Peine de los Vientos d’en Chillida (en va acabar resultant un poema frustrat), el pa amb formatge que vam menjar després de visitar el mercat municipal de Biarritz, i l’hostal d’Irun on van fer mala cara quan féiem el gest de mostrar el carnet d’identitat un cop pactada la nostra estada nocturna…

Continua llegint «Orain Bakea (Ara la Pau)»

Impactes: 2

Llengua i educació

Article publicat ahir a la nova secció “Menorca al vol” del diari Menorca

No per formar part de l’entramat ideològic dels nous governants ni pel fet ser una promesa electoral amb la qual van concórrer als darrers comicis, deixen de ser sorprenents les mesures que pretenen adoptar els qui ens regeixen en matèria lingüística i educativa. Dic sorprenents perquè, malgrat tot, fugen dels consensos dels actors implicats, de l’autoritat lingüísitca i educativa competent, de les sentències dictades i la legitimitat constitucional de l’actual sistema d’immersió lingüística, de les recomanacions i informes de la Comissió Europea del Multilingüisme i dels imperatius legals del mateix Estatut d’Autonomia, votat al Parlament per una gran majoria (també pel mateix PP), així com una Llei amb plena vigència, la de Normalització Língüística, i tota la normativa que se’n deriva, que no és poca.

Tot en orris. I açò es fa per una suposada convivència lingüística i el més que repetit fins a la sacietat bilingüisme, que la sociolingüística (no una matèria científica en clau catalana, com alguns pensen, sinó una disciplina científica universal que té els seus orígens al segle XIX) ens ha ensenyat a analitzar en clau crítica. La llengua és una de les matèries que, quan es mescla en política, més conflictiva és. Segurament, la llengua i la identitat són els temes més controvertits en política, i és perquè els sentiments de pertinença acaben prevalent, per molt que es parli de llibertat o d’igualtat de llengües, en molts dels judicis emesos en la matèria. Açò ens pot ajudar a entreveure la veritable motivació de les mesures que es pretenen introduir en matèria lingüística a la nostra societat, i en especial a l’administració i en el món de l’educació: una reespanyolització i castellanització de la societat.
Continua llegint «Llengua i educació»

Impactes: 0

Quatre coses sobre festes

Aquests dies, per la premsa i sobretot pels mitjans digitals, i també pel carrer, tothom xerra de les festes de Gràcia (o de la Mare de Déu de Gràcia, segons com es miri) i dels canvis soferts des de l’entrada del PP.
La veritat és que assistesc un poc astorat a tota la polèmica, perquè està clar que té un contingut marcadament ideològic: o estàs amb ells, o estàs contra ells. Jo he de reconèixer que hi ha moltes coses que no m’agraden, del que s’està fent, però també és cert que la polèmica ha entrat a un terreny complicat, o més ben dit, poc de matisos i més d’adhesions. A la fi, fer polèmica sobre unes festes des del vessant polític és perillós i no en som gens partidari. Sí que podria ser una opció fer-la des de l’ànima de la festa, però no sé si açò és el que hi ha, ara per ara. Amb tot, pens que si hi ha un problema d’enfocament aquest ve donat perquè qui precisament ha emprat la festa en benefici propi ha estat l’actual govern municipal a Maó. I aquest és el problema que ho ha iniciat tot, i el que de ver ha percebut la gent.
Enmig de tota aquesta polèmica popular, tanmateix, no m’he pogut estar, com a antic regidor de Festes, de dir-hi qualque cosa, i per açò preferesc fer-ho en aquest bloc en què la cridòria no hi té gaire cabuda. I començaré dient que no és gens fàcil, ser regidor de festes. Els interessos són tan diversos, i a vegades contraposats, i tants sectors i agenst que hi participen, que sempre algú en surt perjudicat, sobretot en un lloc com Maó, tan ple d’ofertes alternatives que moltes vegades se solapen. Per açò pens que una bona organització de festes és aquella que no es nota, que canvia el mínim necessari perquè la festa rutlli al seu aire, seguint el ritme que marca la gent, la tradició i els costums adquirits.
Tot i així, els canvis també són necessaris. I pens que segurament n’hi fan falta alguns, a la festa de Maó, la més polièdrica de les que hi ha a l’illa (i perdonau-me que enceti la polèmica, segurament de les menys populars, entesa aquesta paraula en sentit estricte). Per açò pens que hi ha canvis que s’han magnificat, i que tal vegada cerquen provar la manera de millorar les festes, que s’ha de fer. El ritme de la qualcada, l’encavalcament amb les corregudes del dia de Gràcia, és un puzle que s’ha de mesurar i no gens fàcil de combinar. El problema radica quan els canvis no parteixen del consens ni de la necessitat estricta. I s’han fet amb una clara voluntat de demostrar que els actuals governants comanden bé i apliquen canvis substancials per millorar una cosa que calia millorar. I d’açò n’han fet bandera. El mateix passa amb el famós canvi del dia del pregó. Pens, sincerament, que és una cosa que es pot plantejar. El pregó no és un element popular, no és als protocols, i per tant és susceptible d’adaptar-lo millor a la festa, i es deu haver cregut que passar-ho al divendres anterior era millor. Però igual que en les altres coses, no és només açò. S’ha fet bandera de voler entrar marcant territori, com aquell ca que pixa just devora allà on feim la bereneta per indicar que fins allà arriba el seu domini, i que no ens passem un pèl.
De la mateixa manera fer polèmica sobre el nom de les festes no em deixa de fer gràcia. Que les festes són de la Mare de Déu de Gràcia, no ho nega ningú. Però de la mateixa manera que s’ha fet amb les Festes de Gràcia, aquella festa dels militars i les processons de la mar de la Mare de Déu del Carme s’anomenen del Carme (així ho expressa tothom), igual que les festes de la Mercè de Barcelona. És una nomenclatura popular esdevinguda oficialment acceptada. Tornam a estar, però, amb el mateix: del que es tracta és de marcar terreny. I aquí es guanyen les animadversions. Aquestes, malauradament, són les formes del PP, que mentre diu que hi ha un muntatge polític aprofitant les festes i els canvis, es recreen en aquest enfrontament i contraprogramen paelles populars.
Cadascú fa el que vol, açò està clar, i qui governa té la potestat de decidir, i també d’escudar-se en el vincle festes-religió, que ningú nega. Ara, aquesta icona de les festes és el refermament d’aquest posicionament ideològic, i açò no és fàcil d’acceptar, i el govern actual ha d’acceptar les crítiques. El cartell és espantosament lleig, un abanderament del mal gust, i açò jo crec que és important. Igual que és de mal gust les banderoles amb l’escut, el format del programa, el realçament de la romeria i la imatge de la Mare de Déu (que no era verge). Açò marca, i si ho fan és perquè ho saben. Per tant, no val que defugin l’enfrontament ideològic, perquè són ells qui se l’han cercat. Encara que em pugui semblar, personalment, un debat estèril.

Impactes: 0

Assaig d’elogi de la política

Perquè tot plantejament social és polític (per etimologia i per història, com a mínim). Perquè és en democràcia que hi ha més possibilitats que qualsevol pensament, idea, objectiu… es porti a terme i es concreti. Perquè ja està bé que els frustrats i frustrades s’autoanomenin “el poble” (no el representen; en formen part, com tu i com jo), que adoptin un llenguatge naïf, superficialíssim i lleuger. Perquè el maig del 68 va ser un fracàs. Perquè bloquejar -o voler- un parlament democràtic (seu de la sobirania -poder- nacional) o unes corts, a part de ser delicte, és un problema moral. Jo he vist cartells anunciant abans del dimecres 15 de juny la proposta per bloquejar el parlament el dia de la votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos. Bloquejar-lo és impedir que funcioni i que la representació que la majoria de la societat catalana s’ha atorgat faci el hagi de fer. Ara hi ha malabaristes de la paraula que reneguen de la violència física manifesta que sota el seu paraigua de la seva convocatòria es va fer visible. S’haurà d’observar, d’acord, qui va començar i si, com altres vegades a Barcelona, les policies hi han tingut res a veure. Emperò programar el bloqueig al parlament és, sense matisos, un acte de violència. Per altra banda, hi ha múltiples vies de pressió, incidència i participació per fer visbles el malestar sociopoliticoeconomicocultural que es vulgui, per voler reformar aspectes concrets del sistema democràtic, per promoure noves lleis o canviar-ne/suprimir-ne d’altres, per proposar límits i mínims de tot tipus a la pràctica economicomercantil d’avui, pel que es vulgui (o gairebé). Però això implica feina, temps i esforços (més que acampar i votar a mà alçada en assemblea) i genera molta decepció i frustració comprovar que no és tan fàcil i que, ai las!, el que tu penses pot ser que no coincidesqui amb el que pensa la majoria. I en democràcia, la majoria dirigeix, no la minoria minoritària minoritzant.

Impactes: 0

Aire fresc

Haig de reconèixer que el nivell dels aconteixaments que s’estan produint des del 15-M m’ha agafat per sorpresa. Havia vist nàixer les reivindicacions a la xarxa, però no em pensava que acabessin saltant al carrer amb la força que ho han fet. Segurament hi ha tingut a veure que molts, a més d’indignats, comencen a estar ofegats per la crisi econòmica i les poques perspectives de futur.

M’he decidit a escriure aquest article després de llegir molts comentaris de gent políticament activa que ara sembla que preferirien que aquesta joventut, fins ara acomodada i consentida, no hagués aixecat la veu. Molts els critiquen perquè diuen afavorirà l’entrada de la dreta més rància, d’altres perquè diuen que són anti-sistemes animats per l’esquerra radical, uns tercers perquè les reivindicacions no són coherents, i finalment els nacionalistes els critiquen perquè, segons ells, la culpa de tot la té el dèficit fiscal i no el sistema polític. Bé, deixim dir-los que van tots errats, els partits i els seus afiliats no han entès res, o no ho volen entendre.

Haig de reconèixer que el nivell dels aconteixaments que s’estan produint des del 15-M m’ha agafat per sorpresa. Havia vist nàixer les reivindicacions a la xarxa, però no em pensava que acabessin saltant al carrer amb la força que ho han fet. Segurament hi ha tingut a veure que molts, a més d’indignats, comencen a estar ofegats per la crisi econòmica i les poques perspectives de futur.

M’he decidit a escriure aquest article després de llegir molts comentaris de gent políticament activa que ara sembla que preferirien que aquesta joventut, fins ara acomodada i consentida, no hagués aixecat la veu. Molts els critiquen perquè diuen afavorirà l’entrada de la dreta més rància, d’altres perquè diuen que són anti-sistemes animats per l’esquerra radical, uns tercers perquè les reivindicacions no són coherents, i finalment els nacionalistes els critiquen perquè, segons ells, la culpa de tot la té el dèficit fiscal i no el sistema polític. Bé, deixim dir-los que van tots errats, els partits i els seus afiliats no han entès res, o no ho volen entendre.

Aquí hi ha una qüestió de fons que és molt clara, el nostre sistema polític funciona malament, i va empitjorant amb el temps. És l’hora de posar-hi remei. Tenim una classe política de molt baix nivell, sovint incompetent en molts àmbits, i de vegades fins i tot corrupta. Tenim polítics que han fet de la política una professió, que han arribat on són a base de servidulisme dins del partit i no per mèrits personals ni professionals. Tenim partits que imposen la disciplina de vot, que serveixen els interessos de lobbies i grans empreses, i que taxativament expulsen qualsevol persona amb principis que gosi contradir el discurs des de dins de les seves files. En definitiva, tenim una classe política que ja no legisla pel bé del seu poble, i molta gent n’està farta. Una prova claríssima és el darrer barem del CIS, on els enquestats situaven la classe política com a tercer problema del país, només per sota de l’atur i de la crisi econòmica.

El moviment que estem vivint és d’indignació, no proposa solucions, denuncia un problema, un de molt greu. Perquè ens agradi o no la política condiciona les nostres vides. De fet, si analitzem les reivindicacions que apareixen a les concentracions, segur que en trobaríem moltes fins i tot contradictòries. És normal, els motius dels assistens són múltiples, molts relacionats amb la crisi econòmica, però tots estem indignats perquè qui hauria d’intentar aportar solucions i donar exemple es dedica a amagar el cap sota l’ala i a protegir els seus privilegis, ja siguin de dretes o d’esquerres, espanyolistes o catalanistes, amb això es posen tots d’acord.

Hi ha qui diu que la solució es votar partits minoritaris, jo crec que si els convertim en majoritaris actuaran exactament igual que els altres. Ens hem de dotar dels mitjans per evitar que això passi, opcions n’hi ha vàries, basta amb mirar al nostra voltant. Jo de moment he decidit no votar cap partit que no inclogui com a punt prioritari del seu programa la reforma del sistema de partits i l’eliminació dels privilegis de la classe política. Els polítics no estan per governar el poble, estan per servir-lo.

Així idò, si d’aquesta #spanishrevolution en surt una millora del sistema polític, benvinguda siga. Si en surt un canvi legislatiu del sistema hipotecari, benvinguda siga. Si en surt la fi del bipartidisme, benvinguda siga. Si en surt qualsevol cosa, benvinguda siga. Respirin, senyors, és aire fresc.

Santi Camps Taltavull
Twitter: @santicamps

SIGUES LLIURE DE COPIAR, ENLLAÇAR I/O REDISTRIBUIR AQUEST ARTICLE, TOTAL O PARCIALMENT, PELS MITJANS QUE MÉS ET CONVINGUIN

Impactes: 0

Democràcia real ja

Ja va unes quantes vegades que m’arriben noticies d’aquesta iniciativa, així que al final he entrat a mirar. He llegit el seu catàleg de propostes, que us enllaç aquí mateix. Seria intererssant conèixer opinions i obrir debat. A jo el catàleg m’agrada en gran part (hi ha punts que directament no), però peca del mateix de sempre, aplicant-lo milloraríem però els nombres no surtirien per fer tot el que proposen, ni d’enfora. Hi ha zero propostes per millorar l’economia productiva, i per tant les arques públiques. Sembla un moviment d’indignació, no de solucions, però és un començament; i si que toquen alguns punts clau llargament esmentats a xalandria.

Què en pensau ? Va, animau-vos a dir la vostra sense por, que darrerament hi ha molt lector i molt poc escriptor

Impactes: 0

Republica i menorquinisme

En Joel Bagur, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Maó, ens ha fet cinc cèntims del que ha estat la seva tesina, basada en el debat que es va donar a Menorca sobre l’autonomia (diguem-li així) en l’època de la República (la segona a Espanya, la primera catalana). La sala estava plena i, fins i tot, hi havia públic que no era allà perquè l’acte l’organitzava el PSM i s’atraquen eleccions. Jo, per exemple.

L’interès del que va exposar en Joel va ser majúscul. Esper la sortida del volumet que editarà l’IME per acabar d’arrodonir un panorama que m’interessa especialment. Ja sabem que qui perd els orígens perd identitat. I, en aquesta societat postmoderna, la velocitat tendeix a impedir-no fer memòria. I la lliçó que va donar en Joel hauria de fer obrir els ulls a més d’un, perquè la seva interpretació de la història no és gratuïta. De les idees que va exposar, em qued amb el fet que de totes les opcions expressades en aquell debat de principis del XX, els menorquins mai no van voler Mallorca com a companya de viatge. Les alternatives (nacionalistes, provincialistes i provincianes), amb els noms que les defensaven, van ser breument exposades per en Joel. Després cal interpretar. És ver que en aquell moment la força de Lerroux a Menorca va ser gran, i que el republicanisme majoritari a l’illa va ser el radical, però és un gust veure com Joan Hernández Mora i Joan Timoner Petrus defensaven, ells dos, bàsicament, que Menorca tenia el seu lloc natural dins d’una Catalunya gran, avui en diem Països Catalans. Per fer-ho, van emprar el que millor sabíen fer, donar arguments de pes, de forta volada intel·lectual. I les idees, quan són bones, molesten a qui no té arguments. Ho demostra la manera com en Ruiz Manent va tallar la col·laboració periodística de Menorquit. És la famosa F.

Quantes semblances entre llavors i ara. Ja sabem que en la sequedat arrela el pi, però déu n’hi do com costa. La premsa illenca actual (permeteu-me l’oximoron) en sap molt d’açò de silenciar veus . És una manera clara de prendre partit. Ara, que les eleccions són a tocar, ja veurem quin cas fan de l’acte de Joel Bagur. De periodista (perdonau-me l’eufemisme) no en vam veure cap. Com que el dos diaris defensen la visió del món del colonitzat cofoi, una visió provinciana, en què la cultura pròpia és vista des del pitjor dels autoodis, no crec que s’apuntin al debat al qual ens convida -intel·ligentment- Joel Bagur. Però, i pitjor, m’agradaria saber quants dels assistents (el partit es jugava a casa) recolliran el guant llançat pel conferenciant, i reflexionaran sobre quin ha de ser l’encaix territorial de Menorca. Quina ha de ser la relació amb Mallorca, per exemple? Quines possibilitats ofereix Espanya? Ens interessen? I, pensem-hi, ja fa molts anys del Tejerazo i de la LOAPA. Por, idò, de què? D’altra banda, com diu en Pau, “no és possible un país de primera amb l’espoli fiscal que tenim”. O, de tant mirar-se el llombrígol, hom pot acabar agafant mal de coll.

Impactes: 0

De bancs i caixes

Qualcú ens pot explicar breument què està passant amb açò de les reconversions de caixes en bancs ? No estic entenent res, ni les raons oficials ni les extraoficials. En un moment em va semblar que deien que amb la nova llei obligarien a les caixes a tenir reserves de capital per valor d’un 8% dels actius. Vol dir que ara no tenen ni açò ? Sempre havia pensat que havien de tenir liquit per un 20% dels dipòsits. O ho entès malament ? En qualsevol cas, més enllà dels detalls tècnics, intueixo que la raó de fons és una altra. Agrairia a qualque xalandrier que hi entengui que hi posi un poc de llum

Impactes: 0