Resposta cantada al Tribunal Constitucional

tcCOM EL FAR WEST NO HI HA RES (http://www.youtube.com/watch?v=P7_FG5wbZZQ)
Diu, que hi ha una tribu d’indis
a l’oest americà
que té alguna retirada
amb el poble català.
No hi ha tribu més ufana
sota la capa del sol
són i seran gent apatxe
tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut per totes bandes
però endevant, que no ha estat res!
per la seva mala estrella
és el pupes del far-west.
Doncs sabem segons la història
que aquesta tribu, pobrets!
quan es rifen garrotades
tenen tots els billets.

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
Com el far-west, no hi ha res!

Invasions de tota mena
ha sofert contínuament
però una de les més sonades
l’ha tingut darrerament:
la del general Frank Cooster
i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes,
més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada
de l’infame general
fou prohibir la seva llengua
i la dansa ritual
i enviar els cassaques blaves
per colonitzar els nadius
i arrencar la cabellera
als elements subversius

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
com el far-west no hi ha res!

Però a la mort del general,
el del “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat
que manen els seus hereus.
I quan la tribu amb eufòria
desenterrant la destral
engegava a fer punyetes
al famós seny ancestral
per poder-ho canviar tot
però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions
per distreure el personal.
Per parar el cop de moment
i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe”
que tenien en conserva

Que lluny és el far-west!
Que bonica és Oklahoma!
Com el far-west no hi ha res!

I per asserenar els ànins
d’aquest poble tan tossut
es firma una tractat de pau
que li diuen l’estatut.
Però com sempre passa al cine
a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids
sempre són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera
perquè diu que som un cas
i quan se’ns dóna un ditet
ens agafem tot el braç.
I de tant que ens recomanen
prudència i moderació
ja no estem desencantats
ara estem cagats de por.
Doncs no volen que fem l’indi
i amenacen cada dia
que si no estam quiets vindrà
el setè de cavalleria.

Impactes: 0

Vostès son Rics. Nosaltres a això no ens ho podem permetre”

Déu ni do el que està plovent. Ni els més pessimistes es pensaven que el quadre econòmic de l’estat espanyol es podia deteriorar tan deveres com ho ha fet. La situació és tan greu que el Bundesbank i l’FMI han hagut d’intervenir. No és cada dia que Obama i el president de la xina telefonen a un president per demanar-li que faci els deures. Cerc exemples per comparar el que està passant i la crisi argentina de principis del mil·lenni certament n’és un. Tot esperant que el xalandrier exiliat a l’argentina ens il·lumini la cosa amb això del corralito, m’agradaria destacar un de les qüestions claus que aquesta crisi ha posat en evidència. Perquè aquesta és també una crisi per damunt de tot cultural, de la nostra (o la seva) manera de fer les coses.
ave
Continua llegint «Vostès son Rics. Nosaltres a això no ens ho podem permetre”»

Impactes: 0

Les Eleccions Britàniques

Divendres matí, si tot va com es previst, o bé en Nick Clegg o bé en David Cameron o bé en Gordon Brown entrarà per la porta més famosa d’Anglaterra amb l’encàrrec reial de formar govern. Ja en són unes quantes les persones que desorientades amb tanta informació m’han demanat que en faci cinc cèntims. Realment no en tenc ni idea de qui guanyarà. El favorit és en Cameron, tanmateix el resultat d’aquestes eleccions és incert. Des de fa tres setmanes la majoria de les enquestes situen els tres partits entre el 28% i el 34% dels vots. És perfectament possible que els laboristes quedin tercers en percentatge de vot i primers en número d’escons. No és fàcil dir res d’original i més quan la política britànica és la més visible de totes des de l’Estat Espanyol. Tanmateix ho intentaré fer-ne un resum de com jo ho veig.
no-10-downing-street
Continua llegint «Les Eleccions Britàniques»

Impactes: 0

Dissonàncies cognitives

No sé si és que fa estona que no visc de manera permanent a Menorca o que he perdut les meves habilitats sociològiques, però sovint tenc la sensació de no entendre res del que està passant a Menorca. I això que sóc sociològic! Vivim una de les crisis més intenses que es recorden. Tanmateix la crisi del sistema no s’està traduint en una crisi de legitimitat. El crac immobiliari és dels que fan història. Tanmateix mai havíem llegit tants elogis a l’economia especulativa com els que han aparegut les darreres setmanes a la premsa local. Ens trobem davant una dissonància cognitiva sorprenent entre la realitat més o menys “objectiva” i la seva percepció social. Una dissonància difícil d’explicar.
Continua llegint «Dissonàncies cognitives»

Impactes: 0

Sa princesa destronada

La munarquia s’ha acabat. Ahir dia 26 de febrer van destronar a sa princesa. La munarquia s’ha acabat com ho fan totes les monarquies, amb un rerefons d’escàndols i traïcions. La tot poderosa princesa va fugir per la porta de darrera davant la traïció de del seu “valido”, que ho va destapar tot. Es va confirmar el que tots sospitàvem, que Mallorca no té res a envejar a Sicília i Calàbria. El seu poder semblava inexpugnable. Havien intentat destronar-la un parell de vegades però no ho havien aconseguit mai. Tant el PSOE com el PP havien assumit que no es podia governar sense ella. I així ara amb un i ara amb l’altre sa princesa de Mallorca va regnar ininterrompudament durant més de 25 anys. Tal com va passar a Itàlia durant els anys 90, el sistema finalment ha caigut pel seu propi pes. I ara què? M’imagín que passarà el mateix que va passar a Itàlia. Bettino Craxi s’exilia a Tunis, la democràcia Italiana desapareix i Berlusconi – el protegit de Betino Craxi – ocupa l’espai que la DC deixa lliure tot creant en un temps rècord un moviment polític – “forza Itàlia” que guanya les eleccions. Que cadascú posi els noms als personatges.
Continua llegint «Sa princesa destronada»

Impactes: 0

Kosovo i el Sàhara occidental

El Regne d’Espanya i Rússia donaven suport ahir a la demanda i als arguments de Sèrbia al Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) per tal que aquest òrgan jurídic de Nacions Unides donés una opinió consultiva sobre la independència de Kosovo (febrer de 2008).

La representant espanyola, Concepción Escobar, “consejera jurídica de Exteriores” (informa El País d’avui) va intervenir, segons el mateix diari, fent “un canto al derecho internacional y a la autoridad de Naciones Unidas para rechazar la declaración unilateral de independencia de Kosovo”. Aquest cant advertia que la posició espanyola reconeix que “los derechos de los individuos vertebran las leyes internacionales. Y aunque haya países que vean la secesión como un remedio contra las violaciones de los derechos humanos, no es éste el caso” perquè, sempre segons la senyora Escobar, la declaració 1244 de Nacions Unides ja incloia els drets de les “minorías”. A més, l’alta funcionària espanyola explicava que la secessió unilateral nomes és aplicable per a les colònies, i que Kosovo no formava part d’aquesta categoria. En contraposició a les versions espanyoles i russes (que tenen el suport, segons l’Avui d’avui, de la Xina, el Brasil i l’Argentina), els Estats Units (amb França, Gran Bretanya, Alemanya i Croàcia) defensaven l’actual statu quo als Balcans i afirmen que no es pot pretendre fer marxa enrere en un procés llarg i complex com els d’aquesta part d’Europa.

Mentrestant a l’aeroport de Lanzarote, l’activista sahrauí Aminetu Haidar continua la seva vaga de fam. Deixant clar que la responsabilitat d’aquesta decisió recau únicament sobre ella matreixa, convé assenyalar que de moment ha assolit posar en algun grau de dificultat la formidable relació fraternal dels dos Estats i de les seves entrenyables i campetxanes monarquies, la qual cosa, per si mateixa, és saludable i d’agrair. Des de l’alto el foc de 1991 entre el Front Polisario i el Regne del Marroc, crec que els sahrauís han apostat per les vies pacífiques per arribar a la independència del Marroc. I és important remarcar aquesta estratègia per, d’entrada, legitimar la lluita i l’esperança dels que creuen en la RASD.

Avui, també a El País, Juan Goytisolo publica ¿Condenados a no entenderse?, article en què l’escriptor espanyol resident a Marraqueix explica que “Sería inútil evocar aquí las vicisitudes de los trenta y pico de años de un conflicto no resuelto y que no lleva trazas de resolverse. Marruecos se aferra lógicamente a su integridad territorial”: lògicament?, integritat territorial? Com que a tothom se li acaba notant de quin peu calça, més endavant Goytisolo proposa com a solució per al Sàhara (que per ell, ja en el mateix títol, es redueix a un conflicte, a una patata calenta entre la seva benvolguda Espanya i el seu estimat Marroc), descartar la via de l’anhelat i batallat (pels sahrauís) referèndum d’independència, perquè en 45 anys la població del Sàhara occidental “se ha multiplicado por 10, los marroquíes del Norte y sus hijos nacidos y criados allí son tan numerosos como los autóctonos”, i concreta sa proposta: “Todo ello descalifica las soluciones simplistas y aconseja un acuerdo dentro del marco de una autonomía avanzada que respete la lengua, la cultura y la identidad histórica de los saharauis, inspirada ¿por qué no? –atenció-  por el ejemplo de la España plural de nuestros días”. Patapam, bombo i plateret, i focs d’artifici, i traca espectacular: la solució, benvolguda gent del Sàhara, és voler ser marroquins a l’autonòmica.  Què bé i què fàcil, senyor Goytisolo, Déu o Al·là li conservi la vista, sort que calia descartar les solucions simplistes.

El problema sí que té un passat, que nosaltres digníssims ciutadans plurals de l’Espanya singular hauríem de conèixer: Espanya és l’origen del problema, i en bona part, motor de la pervivència d’un conflicte dramàtic. Espanya va abandonar el territori colonial el febrer de 1976, tot i que Joan Carles (que considerava germà seu el rei Hassan II) el 2 de novembre de 1975 (Franco encara viu) va dir en el seu discurs al Casino militar d’Al Aiun que “España cumplirá sus compromisos y tratará de mantener la paz… Deseamos proteger también los legítimos derechos de la población civil saharui, ya que nuestra misión en el mundo y nuestra historia nos lo exigen”. Quasi res! A partir d’aquí el joc de despropòsits espanyols es va passar pel forro “la misión en el mundo”, “los compromisos” i “la historia”.

Feina de cadascú podria ser relacionar les posicions dels nostres irresponsables representants en casos tan diferents i tan semblants com els de Kosovo i el Sàhara. També feina de molts és cercar un (!) motiu pel qual creure que Espanya és un país normal (ni la seva història colonial ho és!) i que paga la pena continuar cercant arguments que expliquin i demostrin que és bona cosa continuar sent espanyols, a la vegada que fer arribar a qualcú afectat de manera directa, que hi ha alguns ibèrics que ens fa vergonya i ens sap greu el paperot indigne espanyol.

Impactes: 0

Juan Manuel Lafuente i la democràcia

Aquest dies amb l’excusa del cucurucú hem pogut sentit moltes barbaritats. De fet la lletra de la ja famosa cançó sona a ave maria puríssima comparat al que s’ha escrit a les pàgines del Mundo i Youtube. Les paraules que m’han fet més mal de panxa han sortit de la boca de Juan Manuel Lafuente, portaveu del PP a l’ajuntament de Maó. Diumenge dia 20 acusava a n’en Joan Carles d’aprofitar-se del seu càrrec per promocionar els seus grups musicals. També comentava que els sonadors de Són Camaró “recuerda a los grupos que, en Euskadi, actúan a favor de los etarras”. Avui, dissabte 26 de setembre, remata la setmana tot acusant el PSM i més concretament a la regidoria d’Educació que en Joan dirigeix d’instaurar l’adoctrinament a les escoletes tot perquè l’ajuntament ha decidit muncipalitzar-les i menciona que el català és la llengua de Menorca.
Continua llegint «Juan Manuel Lafuente i la democràcia»

Impactes: 0

Punt i cove

Supòs que més d’un de voltros coneix aquesta secció amb què el periodista de l’Última Hora Josep Pons Fraga ens obsequia cada diumenge des d’aquest mitjà de comunicació. Hi fa un repàs d’actualitat en què els polítics en solen ser els protagonistes, tot des d’una perspectiva de diumenge (no del tot analític, i amb una part més lúdica i humorística). Aquesta setmana m’ha tocat a mi, i voldria fer-hi algunes consideracions.

Se’m retreuen comentaris meus expressats a Xalandria sobre el dic de Ciutadella, i el senyor Pons Fraga ve a dir que d’ençà que som al càrrec ja no me senten tant, ni ser crític amb les coses com ho he estat, i sobretot, en aquest cas concret, d’ençà que el partit que represent va votar a favor del dic. I citen un bon fragment d’un comentari meu sobre el tema. Si he de ser franc, no em desagrada haver de sortir en aquestes circumstàncies, encara que el to emprat pel periodista sigui un tant despectiu. I no em desagrada per un parell de motius. Un, perquè vol dir que Xalandria es llegeix i es té en compte en el mostrador de la vida pública i mediàtica menorquina. Enhorabona a tots. Crec que és bo que sigui així, perquè el ventall d’opcions que dóna aquest bloc atípic, amb tants d’autors, és amè i de qualitat. I dos, perquè és un toc d’atenció que crec que hauré de tenir en compte. És una cosa que a vegades passa als que es dediquen a la gestió pública, que obliden (oblidam) que no són funcionaris per fer rodar la feixuga màquina d’una administració, sinó gent convocada pels mateixos habitants d’una ciutat o territori perquè els servesquin a través dels mitjans que puguin d’aquesta administració a partir d’unes premisses o d’una ideologia marcada de bell antuvi: és a dir, polítics.

I sí, tal vegada és cert que allò que pot semblar l’accés a la possibilitat de fer política, i per tant opinar sobre els temes i fer incidència en allò que interessa a la vida pública, queda un poc diluït. Accept de bones i primeres tot açò. I per aquest motiu no me sap greu que se’m retregui una cosa com aquesta. De fet, i crec que és important que ho digui ara i aquí, llegint la cita de diumenge passat, he pensant que continuo pensant el mateix. És clar que les coses evolucionen i tot s’ha de tenir en compte, i analitzar allò que escrivia sobre el dic de Ciutadella abans de tot l’ocorregut i que va acabar amb una acord multipartit, en el qual hi havia també el PSM, és fer un poc de trampa, perquè s’hauria de veure què ocasiona aquest acord, quins preus es paguen i què signifiquen en política les renúncies ideològiques en mor de la cohesió social. Igualment, malgrat el que va decidir el partit, que ho entenc perfectament en clau política, puc continuar pensant i subscrivint allò que aquell moment escrivia: el dic no s’hauria d’haver construït si tinguéssim en compte les qüestions territorials, econòmiques i de país.

En tot cas, sembla que el periodista anomenat ha trobat un filó en descobrir qui era el Joan Carles que intervenia a Xalandria, i amenaça amb més informacions per a la setmana que ve. És el seu deure i esperaré que posi a la llum pública altres opinions meves sobre la vida política, potser les meves filiacions ideològiques de caràcter independentista, per exemple, que açò té èxit assegurat. O les opinions sobre la colla dels d’ICM. Ara que, tal vegada, es queda amb les excel·lències de les coquetes de la Murada.

Impactes: 0