Democràcia real ja

Ja va unes quantes vegades que m’arriben noticies d’aquesta iniciativa, així que al final he entrat a mirar. He llegit el seu catàleg de propostes, que us enllaç aquí mateix. Seria intererssant conèixer opinions i obrir debat. A jo el catàleg m’agrada en gran part (hi ha punts que directament no), però peca del mateix de sempre, aplicant-lo milloraríem però els nombres no surtirien per fer tot el que proposen, ni d’enfora. Hi ha zero propostes per millorar l’economia productiva, i per tant les arques públiques. Sembla un moviment d’indignació, no de solucions, però és un començament; i si que toquen alguns punts clau llargament esmentats a xalandria.

Què en pensau ? Va, animau-vos a dir la vostra sense por, que darrerament hi ha molt lector i molt poc escriptor

Santi

Views: 0

13 comentaris a “Democràcia real ja”

  1. Llegint ses propostes i rallant amb un dels “ portavoz” del 15M
    Que enfora estan del “Indignez-vous” del filosof de 94 anys Stéfanne Hessel, els moviment socials han d’adoptar una posició antisistema, però han d’oferir propositivament una norma alternativa, es a dir generar un conflicte amb la majoria.
    Ses seves propostes, en canvi, estan avalades amb tota seguretat per sa gran majoria de ciutadans( molts drets i poques obligacións) : Cancel•lar la hipoteca si entregues ses claus, ley sinde, plan Bolonia, espai europeu d’educacció, llei d’estrangeria, Tasa Tobin, reducció del poder del FMI, llistes netes de imputats, contenció de la corrupció política, no a les nuclears ni a les armes, fer front al paradisos fiscals, sanitat gratuïta, reforma llei de patrimoni, sous vitalicis presidents etc.
    En cap dels 16 punts he llegit: volem canviar el sistema capitalista globalitzat, volem frenar aquesta societat tant accelerada que ens porta al consum massiu, a depreciar les minories i sa seva identitat cultural, a una amnèsia generalitzada i a competir amb excés tots contra tots. No volem més depredadors ni cobdícia . Sa nostra lluita i esperança és sa solidaritat, volem restaurar els bens públics i restablir els drets humans de tanta gent humiliada.
    Per cert es “portavoz 15M”bevia una “cerveseta” i es menjava un “pans” de dues empreses catalanes imputades en frau fiscal.

  2. Bé, supòs que qui més qui menys s’haurà entemut de la volada que està agafant aquest moviment iniciant amb l’espurna que vaig comentar a l’entrada. La veritat és que estic gratament sorprès, sobretot ara que comencen a arribar les reivindicacions concretes i apuntant perfectament al problema, sembla que s’hi afegit gent amb seny i la cosa comença a prometre:
    http://www.elmundo.es/elmundo/2011/05/19/madrid/1305802306.html

  3. He trobat molt interessant un anàlisi del Sr. López-Casasnovas. respecte a la polèmica sobre el dèficit públic de les comunitats autònomes.
    “ Les “sospites sobre l’economia espanyola estan centrades en el PIB, i no en el dèficit”, i ha afegit que el dèficit de les Illes Balears “és minúscul en relació al PIB” (d’entre 600 i 800 milions de dèficit, en relació a un PIB de prop de 26.000 milions). La “visió contrària a les autonomies” es produeix, segons López-Casasnovas, perquè els analistes financers saben que “el finançament de les comunitats autònomes no depèn del seu PIB”, sinó d’un sistema de finançament autonòmic fixat per l’Estat i que, en el cas de les Illes Balears, és “injust”.
    El conseller del Banc d’Espanya opina, per tant, que és la falta de capacitat de les comunitats autònomes per eixugar el dèficit propi amb els recursos propis el que els resta credibilitat a ulls dels analistes: “el que interpreta la gent és que tu no vius de la teva renda, i de la teva capacitat de generar recursos, sinó que vius de la transferència que et dóna l’Estat amb uns determinats nivells de redistribució. De manera que tu no pots dir que ets pare de família, tu ets un menor d’edat que vius, un poquet, de la transferència de la setmanada que t’envien. I això és el que genera sospites sobre la incapacitat que la Comunitat Autònoma nostra se’n surti, fins i tot amb un rati tan petit com el que té ara [de dèficit] respecte al seu PIB”. (Font Mallorca Ara)
    Un plaer sempre llegir-vos .

  4. Amb el tema de la política laboral estic amb tu. Afegiria només una cosa que si augmenten els beneficis haurien d’augmentar també els salaris no només dels directius sinó dels treballadors. A Anglaterra i sobretot a Alemània és molt normal que els treballadors de tota mena rebin un “bonus” a final d’any.

  5. Estic d’acord, Domènec, però jo trob que el problema no és tant l’anonimat com les lleis i la seva execució.

    Per exemple, si una empresa te un període prolongat en que baixen les vendes, ha de poder prendre mesures per intentar no tancar, i açò pot ser des de reduccions de jornada, enviar gent a l’atur 3 mesos i tot un seguit de mesures raonables que a Alemània es poden aplicar i aquí no. Aquí o fas fora la gent pagant una indemnització o te’ls quedes sense tenir feina per donar-lis ni forma de pagar-los. Quan es parla de flexibilitzar el mercat laboral hauria de ser això i no pas poder despedir més barat

    El que no té sentit és permetre que una empresa amb beneficis record faci un ERE per despatxar un munt de gent, i que a més una part important sigui via prejubilacions que pagarem entre tots. Açò és el que la llei hauria d’evitar

    Amb el tema dels polítics jo ho veig clar, amb el sistema actual d’aquí els partits trien gent obedient, no pas gent capacitada. Una cosa no treu l’altra, n’hi ha alguns que són les dues coses, però el que és denominador comú és que qui mostra desacords amb el partit no surt a la foto.

  6. En primer lloc, disculpes: no volia atacar -ni molt manco- als empresaris pel fet de ser-ho. Evidentment, n’hi ha molts de treballadors i d’honrats. Em refereixo als especuladors, com molt bé deis, o a aquestes grans empreses on un directiu cobra 1.000 vegades més que un treballador, i es dedica a treure treballadors al carrer, tot i ser una empresa amb grans beneficis. A aquest sistema de societats anònimes que s’aprofiten de l'”anonimat” per diluir qualsevol responsabilitat sobre els seus actes destructius de l’estructura social o dels espais naturals que malmeten.

    Quant als polítics, crec que està bé que cobrin un sou i també està clar que n’hi ha d’honrats. Entre aquests, però, en veig de molt perillosos: els que es deixen portar pels poders fàctics i acaben mantenint i defensant el sistema. L’honradesa aquí també té una frontera difusa: no s’embutxaquen els diners, però no es qüestionen per a qui treballen, o simplement es deixen dur pel més fàcil. Tal vegada és per ignorància, o per obediència al partit… La qüestió és que, si filtram gaire, no trobarem gaires polítics com cal.

    Una altra cosa que crec que s’ha de revisar és el finançament dels partits polítics. Crec que hauria d’estar molt-molt limitat i hauria de ser completament transparent. No pot ser que una gran empresa pagui milions per una campanya electoral. Per què ho fa? Per cobrar-s’ho després en espècie, quan el partit governi.

    Aquí també cal parlar de la nostra responsabilitat com a ciutadans. No es tracta de donar culpes als altres i prou. Ens hem de preocupar de participar en la política, de pressionar els polítics i les empreses que ho fan malament, de canviar les nostres actituds i d’exigir que el que no ens agrada canviï.

    Com diu en Santi, cal veure si ho aconseguirem d’una manera pacífica i ordenada o bé conflictiva i caòtica… depèn de tots.

  7. No estava pensant en els sous quan ho vaig escriure, sinó amb altres privilegis i xanxullos. De fet els sous de molts polítics en acció de govern són baixos si els comparam amb responsabilitats similars de l’empresa privada. El que ja no té sentit són els sous vitalicis, les pensions garantides amb 6 anys d’anar a llegir el diari al Congrés, els sous a l’oposició, les dietes astronòmiques i un llarg etcètera abans d’arribar a la corrupció i el tràfic d’influències.

    Per posar un exemple, em sembla molt més raonable cobrar 150.000 euros per fer de President de la Generalitat que cobrar-ne 200.000 per fer d’asessor d’una empresa a la que vas afavorir quan governaves (d’aquests darrers ja van 3 casos als últims mesos)

  8. Santi

    M’agrada la puntualització que fas que el manifest no esmenta el problema de les llistes tancades. Estic d’acord que hi ha alguns privilegis polítics que s’han d’acabar (la majoria dels quals són a l’estat i són ben invisibles) però la democràcia va d’una altra cosa. I per cert això que els polítics cobrin un sou és una mesura d’esquerra. Sinó en cobressin només les grans fortunes podrien fer política. I mi no em preocupen tant els sous com per exemple els xanxullos d’AENA o una llei de partits totalment antidemocràtica.

    No sé fins quin punt hi tanta diferència entre el funcionari i el llicenciat sense feina (que aspirava a ser funcionari). És cert que no és ben bé el mateix però hi ha moltes coses en comú

    Estic totalment d’acord amb la reflexió que fas sobre els empresaris. Jo hi afegiria però que cal diferenciar entre empresaris. De fet a Menorca d’empresaris n’hi ha pocs i d’especuladors molts. Un exemple Des d’un punt de vista empresarial a mi m’interessa que hi hagi espais industrials barats al polígon. Els especuladors en canvi volen el màxim de rendabilitat i això vol dir que com més botigues millor.

    Totalment d’acord en això dels canvis. Fa un any o així vaig llegir un llibre que es deia “after the car” que precisametn parlava de qu els canvis es produeixen de manera brusca. Supòs que aquesta és la gran diferència entre suència i nosaltres. Ells preveuen el futur i els canvis nosaltre sno

  9. Pau, trob que aquesta gent no són cap partit nou ni volen ser-ho, són un moviment ciutatà en la línia revolucionària, nascut de la indignació, no de la reflexió. Una mostra és que el primer punt parla de suprimir els privilegis de la classe política, cosa que està molt bé, però no esmenta el sistema de partits amb llistes tancades que és la principal lacra democràtica que tenim. Fa unes setmanes xerraves del fantasma dels llicenciats sense feina i et demanaves perquè no hi havia encara revolucions aquí. Bé, açò és un dels moviments que sembla que està naixent en aquest sentit. Tot i que estic molt d’acord amb el que diu en Salvador Cardús, em sembla que aquests no són precisament el col·lectiu que ell esmenta.

    Domènec, estic d’acord amb què el món financer busca el diner fàcil a costa del que sigui, i a això se li ha de poder posar frè. També estic d’acord amb que la classe política no està a l’alçada de les circumstàncies i en molts casos (no tots) hi són només per interés econòmic. Fins i tot estic d’acord que a les grans empreses és freqüent que els alts directius busquin el diner fàcil a curt termini igual que els financers, a costa del que sigui. Ara, o deixam de demonitzar la figura dels empresaris o no sortirem mai endavant. Ens agradi o no, la gent té feina perquè hi ha empresaris que tenen idees i se la juguen muntant negocis, que en la gran majoria de casos acaben en fracàs i amb l’endeudament vitalici de l’empresari. Dels que sobreviuen, un 80% no passen mai de ser PIMES, i en la majoria d’elles l’empresari és el treballador que més penca i el primer que no cobra la nòmina quan van mal dades. Evidentment hi haurà de tot, des del empresari que és una cabró fins a l’empresa quasi cooperativa on es comparteixen les decisions i hi ha bon ambient de feina, però tinguem clar que sense ells no n’hi ha, de feina, i d’impostos tampoc.

    La transició cap a una civilització alternativa arribarà, però em sembla que per una via més brusca, d’esgotament de recursos i de conflicte social. Tant de bò trobem la manera de repartir millor uns recursos minvants per evitar-ho.

  10. en Salvador Cardús al diari ara diu açò. Un comentari ben pertinent a aquesta entrada.

    “La paradoxa més gran d’aquests temps incerts és que, al món ric, només som capaços de fer revolucions conservadores. Sí, no m’he confós en els termes: ara sortim al carrer no pas per exigir més justícia o més llibertat, sinó en defensa de privilegis insostenibles. Ara no són els desarrelats, sinó funcionaris de feina garantida i catedràtics d’universitats exquisides els que fan crides per anar a cremar pneumàtics a les carreteres i paralitzar el trànsit. I les reivindicacions conservadores es defensen amb els arguments propis dels pàries de la terra. Es pot entendre bé la reacció humana de sortir a defensar allò que es té. Però res no assegura que allò que hem aconseguit en temps de creixement especulatiu sigui necessàriament just, ni que contribueixi a l’equitat ni que n’estiguem fent un ús racional.”

  11. Estic d’acord que el catàleg diu coses molt interessants i factibles, i d’altres descabellades. Em sembla que si no se separen un poc no hi haurà manera que tirin envant, ja que difícilment hi haurà molta gent que signi la totalitat de les propostes.

    A grans trets, crec que hi ha dues línies d’actuació. Per una banda -i aquí Democràcia Real posa el dit a la llaga- hem de procurar que financers, polítics i empresaris deixin d’enganar-nos i de robar-nos, tant a nivell individual com a l’Estat, que és de tots.

    L’altra és que crec que hem de construir, a poc a poquet, una cultura alternativa a l’actual, basada en valors d’harmonia entre la gent, cooperació, cultura, respecte als altres i a la naturalesa, estalvi i optimització de recursos… I cal tenir clar que això és un feinar. Que hem de començar per ca nostra, per fer grups petits, per anar transformant de mica en mica un munt d’actituds que ni tan sols ens hem adonat que tenim, i que perpetuen l’injust i caduc sistema actual. La conjunció de petits grups sòlids en diferents llocs és el que pot crear, amb el temps, una civilització alternativa.

    A Menorca, que crec que està en una posició ideal per fer d’avantguarda en aquest canvi, el Banc del Temps em sembla una passa amb visió de futur: duguem a la pràctica allò que pensam.

    Sigui com sigui, ens ho hem de treballar noltros. Ja no serveix allò de dir “que l’Estat ens ho arrangi”.

  12. Sincerament no hi veig gaires diferències entre el que diu aquest manifest i la manera de fer política del PPPSOE. Igual que fan els dos grans partits -molt especialment en època de vaques magres – el manifest és una mena de llista de compra totalment irrealitzable que ignora els problemes fonamentals de l’estat espanyol i que té una visió molt simplista de la democràcia. No veig la necessitat de fer un partit nou per indignar-nos i dir que volem ser com Suècia, un país ric amb serveis públics de qualitat on et donen una vivenda i no has d’esforçar-te per sortir endavant. No veig per enlloc una idea de la política com esforç col·lectiu que afronta els problemes democràticament amb diàleg i responsabilitat (és a dir la manera sueca de fer política). És un versió extrema del que hem tingut els darrers anys una antipolítica basada en els drets imposables de pagar i una cultural pseudo-funcionarial (de funcionaris o gent que ho voldria ser).

    És curiós que no diu gairebé res dels problemes estructurals de l’economia: el col·lapse la base econòmica que permetia pagar els drets col·lectius que la gent reclamava a canvi del seu vot. És curiós que un manifest que parla de democràcia radical no digui res sobre la llei de partits o la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Imagines que enlloc de Catalunya i el País Basc estéssim parlant de Cuba? Si fos així aquest manifest estaria de facto justificant el colonialisme!. Continua amb una idea caduca afrancesada de ciutadania, talment igualtat fos el mateix que uniformitat. Tampoc parla de dèficit fiscal. Sabies que un 70% del pressupost de les Illes Balears està destinat a Educació, Sanitat i serveis socials? Sabies que l’estat espanyol ens reclama una retallada brutal del dèficit públic que només es podrà satisfer si es retallen dràsticament els pressupostes d’educació i sanitat? Sabies que el dèficit fiscal de les illes balears és superior al 15%? Sabies que l’estat espanyol és nega a pagar els 450 milions del dèficit de competitivitat que es va acordar fa 2 anys?Ni que tinguéssim els millors governants del món, a Menorca mai tindríem un país de primera amb aquest dèficit fiscal. És senzillament impossible.

    Trob molt significatiu que ara apareguin aquesta mena de manifestos. Fa temps que els esperava. A l’españolito medio vol que el deixin tranquil que no li toquin els seus privilegis. De fet la crisi tan li fa; l’important és “que hay de lo mio” (poder-se jubilar als 60….). I si no m’ho donen revolució que els polítics són tots uns aprofitats. Esteim davant un nou exemple de república bananera. Mentre la mamella rajava ningú piulava. Ara que no raja…..tot són plors.

    Aquest manifest és una prova més del fracàs de l’esquerra alternativa espanyola de conformar una força política moderna ideològicament renovada equiparable als verds alemanys que tengui l’amplitud de mires per combinar liberalisme, ecologisme i social democràcia. Aquesta renovació només l’ha aconseguida – a mitges -Iniciativa per Catalunya i altres partits “perifèrics”. IU enlloc de renovar-se ha decidit tornar al passat amb un líder – en Cayo Lara – que proposa ni més ni manco que la nacionalització de telefònica (amb els nostres diners és clar).I és clar el lloc que haurien d’ocupar l’estan omplint tota una sèrie de gent que no sabem qui són

    Per cert m’ha cridat l’atenció que el líder de l’associació d’internautes sigui el candidat de ciudadanos a Madrid (anticatalanisme, cultura del ressentiment, maó amb hac, idea francesa de ciutadania portada a l’extrem, una classe mitja desorientada que busca resposta fàcil). Articular un moviment polític ideològicament coherent que tengui la flexibilitat necessària per fer front als problemes actuals és molt difícil (i ser molt bé que dic), costa anys d’esforços i fracassos. Fer populisme barat en canvi és molt però molt fàcil. El seu és un país de quixots. El meu esper que no.

Els comentaris estan tancats.