El nou cristianisme i la ultradreta

Publicat al diari Menorca en la secció «La paraula que ens fa» el passat dia 26 de juliol.

Som conscient que aquesta vegada em mouré per temes delicats, però en tot cas crec que val la pena fer una reflexió general sobre el paper, per una banda, que ha jugat el catolicisme a la nostra història més recent i, per altra, una anàlisi avui dia de com de distants estan els valors del cristianisme dels que diuen més defensar-lo.

En els seus best-sellers sobre la història de la humanitat en clau antropològica, Yuval Harari fa una asseveració que, per lúcida, impacta: la religió, entesa com la manera en què els homes i les dones s’enfronten a l’espiritualitat i a la mort, s’ha manifestat al llarg de les civilitzacions com la institució que ha dictat com havien de viure. Continua llegint «El nou cristianisme i la ultradreta»

Impactes: 28

Infiltra’t com puguis!

Els meus referents audiovisuals del “policia infiltrat en una perillosa organització” són ben flacs: la d’en Keanu Reeves, l’altra de n’Scorsese i aquella d’en Leslie Nielsen, si és que suma… Més enllà de l’acció o la trama, el que més m’interessa és el debat moral entre l’honestedat i l’engany. ¿Com te fas company i amic —fins i tot un hollywoodià enamorament— amb qui tanmateix consideres uns delinqüents en potència? ¿Com gestiones l’empatia per conviure amb una experiència social d’aquesta magnitud sense que t’afecti a títol personal?  ¿Es fan cursos de dissociació emocional per no acabar psicològicament cremat en una mena d’Estocolm invers? O pitjor ¿a partir d’ara com podrà qualsevol familiar o amic seu confiar-hi completament sabent-lo capaç d’aquest doble joc? Com podrà el propi infiltrat estar segur de si mateix?

Continua llegint «Infiltra’t com puguis!»

Impactes: 0

Dia 23 (3). Sobre l’admiració racional i emocional de l’amistat: el cas concret de Màrius Soler

Tenc uns amics ben especials és una frase que tothom pot amollar en determinats moments del periple vital que ens ha tocat o que hem triat viure. Ja ho cantava Roberto Carlos: “Yo quiero tener un millón de amigos/ y así más fuerte poder cantar”, però jo cant fatal i cantant més fort segur que en perdria més d’un, ni que sigui puntualment.

Avui vénc a rallar-vos d’un amic meu que és a per jo també un referent, una persona a qui admir sense matisos. Es diu Màrius Soler, és de Girona i viu a Barcelona, està casat (amb una gran dona) i té tres fills (encantadors). Fins aquí, esper que s’entengui, res de nou o d’especial. Però aniré a comentar dues vessants de la bella persona.

En primer lloc, quan el meu fill Andreu va canviar de club de futbol i vam triar l’Atlètic Sant Just no podíem sospitar, miri com es miri, que hi trobaria un amfitrió de primera categoria, de braços oberts i somriures: en Màrius. El meu fill porter i el seu gran, central: açò crea vincles que només els futbolers deuen conèixer. I els pares respectius, entre ai ai ais i patiments diversos, també creen els seus vincles i junt amb altres pares de la tribu futbolera la cosa es va anar fent gran i preciosa i encara dura i que per molts anys així sigui, siguem on siguem, però també amb les experiències i dèries automobilístiques dignes d’estudi.

En segon lloc, i de manera més pública en Màrius s’ha distingit els últims anys com a iniciador de la polida història de l’Associació INVI (Investigació és Vida) perquè quan a ell li van haver detectat càncer de mama, no en va tenir prou a fer de pacient sinó que s’ha transformat i ha esdevingut actor principal d’aquesta història posant-se a treballar per “fer visible allò que és invisible”, ja que un 2% dels casos de càncer de mama són masculins. I el que per alguns és poc, per altres és molt. Amb INVI, la col·laboració amb l’equip del Dr. Aleix Prat de l’Hospital Clínic demostra que hem d’estar orgullosos de la sanitat pública i, també, que els aplaudiments estan molt bé però que la recerca científica necessita recursos econòmics i financers per tirar endavant programes d’investigació que donin resultats a favor de la vida dels pacients amb càncer. Com per exemple, el programa TILS: Immunoteràpia contra el càncer de mama masculí del Clínic. En un sistema ideal, no caldria demanar aportacions per programes com aquest a la sanitat pública, però l’objectiu d’aquest escrit no és endinsar-me en un món de teoria política i economia sanitària (a Menorca, ja tenim en Guillem López Casasnovas per parlar amb autoritat d’aquest i altres temes) sinó, més tost, demanar-vos que dediqueu una estona a guaitar al web d’INVI, a informar-vos d’aquesta malaltia també en els homes i, si ho creieu convenient i oportú, col·laborar-hi. Jo ja ho fet però no en tenia prou fent l’aportació econòmica. Aquest és un altre granet d’arena, amic Màrius, perquè estic amb tu a fer visible el que és invisible.

Impactes: 1

Dia 23 (2). Sobre els capvespres indeterminats de la vida humana

Hi ha capvespres que se salven gràcies al rock, altres per una telefonada de persones amb qui fa massa temps que no et veus.

Emperò també és cert que sempre ens quedarà la cultura, en un sentit força ampli: en primer lloc, la literatura; llegir poesia de Joseba Sarrionandia, un cant de l’Odissea o un conte de Quim Monzó o de Sergi Pàmies, per posar alguns exemples; en segon lloc, i pel que fa a la música, ja he esmentat el rock -si pot ser, Chuck Berry, Little Richard, Roy Orbison o Lou Reed- però també, més enllà del rock, John Coltrane, Maroon Town o Roger Mas. En tercer lloc, el cinema és una excel·lent proposta cultural perquè, entre d’altres coses, t’obliga a sortir de casa, airejar l’ànim i passejar els neguits i les picors que t’acompanyen, i desplaçar-te fins a una sala fosca i gaudir del setè art. En una altra vida, treballaré en un cinema, és una cosa que tenc pensada des de fa temps. Per cert, l’última bona pel·lícula que he vist en un cinema ha estat Once upon a time in Hollywood, de Quentin Tarantino. D’aquest director amb cert culte postmodern, crec que les seves pel·lícules, a mesura que passen els anys, són cada vegada més bones i reveure-les és tot un gust.

Finalment, si un no en té prou amb el rock, la telefonada o la resta d’opcions culturals, queda la possibilitat de, si pot ser acompanyat, anar a la cuina i, amb el que hi tenguis, preparar qualque bona menjada per més tard o l’endemà. De fet, acab l’escrit ara perquè amb na Irene hem dit de fer una coca i si en volem tastar qualque bocí avui, serà millor que ho deixem estar aquí.

Impactes: 0

Dia 23 (1). Sobre la flexibilitat sensorial de la memòria a l’ampit de la finestra.

Situem-nos: finals de novembre de 1992, aquell any amb les olimpíades a Barcelona, després que, al maig, el Barça aconseguís la seva primera Copa d’Europa. A finals de novembre, deia, el Barça juga a casa contra l’Espanyol a qui engalta un 5-0 rotund i implacable. A les acaballes del partit, Witschge fa el quart mentre a la banqueta blaugrana, el mestre Johan Cruyff riu amb Hristo Stòïtxkov. Joia blaugrana en plena època del Dream Team, Bakero, Beguiristain, Goikoetxea, Guardiola, Laudrup, Nadal, Salinas, Ferrer, Eusebio…

Situem-nos, de nou. Finals de novembre de 2007, el Barça ara l’entrena un altre holandès, Frank Rijkaard, que empata a 2 a Lió en la Lliga de Campions. En l’anada de la lligueta, el Barça havia derrotat els lionesos per 3 a 0.

Finals de novembre del 2007, deia, un novembre meteorològicament agradable, amb temperatures suaus per l’època de l’any, que diuen els homes i dones del temps. Un divendres o dissabte, tant és!, ell i ella sopen junts en un restaurant prop de l’Hospital Clínic, una zona, per cert, amb proliferació de bars i restaurants, de presentables cap amunt. Sortint de sopar, ella proposa de prendre alguna cosa a ca seva. Després de pujar trenta-cinc pisos i vuitanta mil esglaons arriben al piset, a ell li falta l’aire però aguanta mentre aspira tot l’oxigen que pot. Ja dins del piset, l’alguna cosa esdevé un molt bon conyac, i ella busca un cd que posa a l’aparell, un radiocasset d’aquells d’abans, sona Satie.

L’endemà, dissabte o diumenge, tant és!, el sol l’encega quan surt del portal per tornar cap a ca seva, du la mateixa roba d’ahir però, maniàtic com és, no l’incomoda, se sent lleuger i, tot i no ser-ne gens conscient, les seves cèl·lules somriuen.

Impactes: 0

Starting up in Menorca

El divendres passat vaig tenir l’honor de rebre un reconeixement a la fira Innovem Fest 2018, en tant que impulsor d’un projecte empresarial que representa els valors i objectius d’aquest col·lectiu.

Estem molt orgulloses de rebre aquesta distinció, us dic de tot cor que representa molt per noltros, perquè noltros som fills de l’esperit Innovem. D’Innovem, de les Tech Talks que organitzava en Martin Varsavsky a Menorca, del Plató de Joves empresaris i també dels premis de Jove Emprenedor, que vam guanyar al 2012. I vull donar les gràcies públicament a tots aquells que, mitjançat aquestes iniciatives tant enriquidores, van aconseguir despertar-me el gen emprenedor, em van empènyer a somiar, a pensar a l’engròs, i a creure que tot era possible. Gràcies especialment a en Joan Sánchez i a en Tiago Barro, que eren a la directiva de Joves Empresaris en aquells temps, a en Toni Febrer, que a més ens va portar el nostre primer gran client, nada menys que a Cuba, a en David Baret, que me va ensenyar a xerrar en públic, a en Marcos Martín i en Ricard Garriga, que mos van convidar a participar al primer Menorca Millennials i, sobretot, sobretot,  a na Carmen Crespo, autèntica alma màter del foment de l’emprenedoria a Menorca. Gràcies a tots els que han cregut en noltros i s’hi heu jugat doblers, tant empresaris com particulars, perquè pràcticament tot el finançament que hem tingut fins ara ha sortit de Menorca, i gràcies especialment als magnífics professionals del nostre equip, molts dels quals van deixar feines més estables per a sumar-se aquesta aventura. En definitiva, gràcies a tots els que ens heu ajudat a aixecar aquest projecte tant polit que, tot i estar encara enfora de ser un èxit rotund, ja comença a tenir forma i bon color.

La meva vida ha canviat moltíssim des que vaig veure decidir crear una startup a Menorca. Vaig deixar enrere la meva zona de comfort i encara no l’he tornada a trepitjar. Han estat 6 anys molt intensos en tots els aspectes, plens d’aventures, de viatges i d’aprenentatges. També hi ha hagut moments complicats i algun mal de cap, però ha estat, sense cap mena de dubtes, l’època de la meva vida en què més coses he après. I és que la metamorfosi de programador introvertit a empresari tecnològic no és senzilla, ho he hagut de canviar pràcticament tot.

Per començar, jo només me posava traje si havia d’anar a demanar una hipoteca al banc. Ara he entès que la imatge que projectis és molt important, especialment quan estàs començant i no et coneix ningú, així que ja no m’incomoda anar ben vestit i amb sa barba més aclarida. Tampoc sabia xerrar en públic, i ara som capaç de fer-ho mig be en tres idiomes.

Quan un es decideix a començar una aventura com aquesta ha d’estar molt segur d’ell mateix, perquè el més habitual és que tot l’entorn social, parella, família i amics, intentin treure-t’ho del cap. És normal, estem dins una societat que te molta por al risc.  I tenen part de raó, és difícil que una startup tecnològica funcioni. Més d’un 60% de les empreses que s’obren tanquen abans de dos anys, i un 90% de les startups no arriba als tres anys de vida. De les que sobreviuen, la majoria mai aconsegueixen créixer segons els somnis inicials, i només un 1% es consideren realment un èxit, entès aquest com una multiplicació important de la inversió.

El nostre sistema educatiu està dissenyat per a formar funcionaris, no emprenedors, i els que decidim fer aquest camí som vistos com a bojos, massa ambiciosos  i gent amb poc seny. Però si tenim clar els riscos i les nostres capacitats, llavors hem de mirar endavant i no deixar que mos aturi ningú.

Un cop vençut el fre de l’entorn social, la primera passa és aconseguir finançament. Hi milers i milers de llibres i articles sobre açò, però feu-me cas, cap inversor professional posarà un duro al vostre projecte fins que tingueu un producte que ja es ven, i tu el que vols és arribar a construir un producte que es vengui. És un peix que es mossega la cua, i la única opció és trobar amics o coneguts que sàpiguen com de bo que ets en la teva feina, que confiïn en tu, i que estiguin disposats a jugar-se els primers doblers en el teu projecte. En el nostre cas, aquesta figura de padrí la va fer n’Oriol Segura, d’Aquitania, i el seu amic Cesc, que van confiar amb noltros quan aquest projecte era només quatre idees damunt d’un paper. Després d’aconseguir aquesta primera inversió privada tot és més fàcil, hi ha ajudes públiques que la complementen, els bancs també te’n deixen un poquet, i mal que mal pots anar tirant fins a tenir el primer prototip vendible.

El segon pas, super important, és aconseguir reunir un equip amb talent. Necessites tenir al teu costat els millors entre els millors si vols fer res serio. Però hi ha un problema, aquesta gent tenen tots bones feines, i tu no tens un duro. Has de saber vendre molt be el projecte perquè gent realment bona vengui a fer feina amb tu. Aquesta és la principal raó perquè totes les startups tenim futbolins i taules de ping pong a l’oficina.  Al final, sobretot quan comences, a part d’assegurar-te que la gent xali has de fer-los partícips del projecte, és la única manera.

Després ve el mite de la idea. Tu et penses que has tingut una idea genial, boníssima, que segur que no falla. Però després d’aconseguir finançament per portar-la a terme i ajuntar un equip amb talent que l’executi, arribes al mercat, treus el teu producte ple d’il·lusió. “Amb aquesta web que hem fet i amb una idea tant bona mos forrarem”, penses. Però passa un dia, dos, una setmana, i ha passat un mes i no t’ho ha comprat ni la família!! I ara què feim? Ara toca pivotar, que vol dir reenfocar el que hagis fet cap a una cosa que el mercat necessiti i estigui disposat a pagar. Moltes empreses moren en aquest punt, però els que són realment caparruts (ara li diuen resilients), aconsegueixen tirar endavant.

Mentre tot açò passa, els que pensen que estàs com una cabra segueixen “animant-te”: “Què, com va? Ja us heu fet rics?” I tu: “Be, encara no guanyam doblers, esteim començant …” Llavors els hi falta afegir allò de “Ja veuràs quina òstia que et fotràs, ja”. No ho diuen, no, però ho pensen, eh.

Per sort, també et trobes gent que et fa costat i que segueix apostant per tu i pel teu projecte. De vegades les persones més insospitades, però us puc assegurar que quan fas memòria te’n recordes de tots i cada un dels que t’han ajudat en els moments difícils.  A noltros, els que mos van treure de l’apuro en un moment realment complicat, van ser en Vicent i en Pere de Cárnicas Víper. I voltros pensareu, què fan uns carnissers invertint en tecnologia? I jo us diré: és que no són només carnissers, no, també són uns empresaris brillants. Tant bons que van tenir prou intuïció i prou ganes d’ajudar a que una startup funcionés a Menorca com per a  decidir apostar-hi.

De fet la gent tòxica i negativa va desapareixent tota sola a mida que el projecte avança. Quan les coses comencen a anar be, deixen de demanar pel teu negoci. I tu penses “Va, demana ara, demana!”, però no, ja no és tema d’interès. Tampoc faltaran els que et diguin que has tingut sort. Aquests fan molta ràbia. Com que sort? Sort és que et toqui la loteria. Sort és anar al Casino i guanyar a la ruleta. Que una empresa funcioni no és qüestió de sort, es requereix empenta, talent, determinació i molts sacrificis fins que la cosa arranca.

Però la cosa no acaba aquí, quan ja has tingut “sort” i tens un producte que el mercat comença a comprar, falta ser capaç de fer-ho créixer fins a convertir-te en un jugador important a nivell mundial. S’ha d’internacionalitzar l’empresa, incorporar gent bona en  màrketing, en vendes, en comunicació … més coses de les que no tenia ni idea i que he hagut d’aprendre aquests anys. Afortunadament hi ha molt de talent menorquí escampat pel món i amb ganes de poder trobar una feina interessant a l’illa, així que, si realment el teu projecte és interessant, no falten candidats. I en aquesta etapa ja no vas tant ofegat de doblers, o sigui que són més fàcils de convèncer, encara que el futbolin i el ping pong segueixen ajudant molt.

A Mabrian tenim dos lemes, un en anglès que diu “Think Big. No, bigger than that” i un altre en menorquí que diu “No podem perdre mai”. I crec que la conjunció dels dos reflecteix molt be el nostre esperit. S’ha d’apuntar molt apunt i tenir la ferma convicció de que no pots fallar. Només així tal vegada, i només tal vegada, arribis a bon port amb els teus somnis.

M’agradaria acabar la demanant-vos un favor a tots. Injecteu als vostres fills i filles l’esperit emprenedor de ben petits. Que aprenguin a arriscar, que aprenguin a lluitar per aconseguir les coses, i sobretot que aprenguin a somiar. És la millor inversió que podem fer pel seu futur (i pel nostre, perquè si em d’esperar que mos paguin les pensions els que creuen en la sort anem llestos!!!)

Impactes: 0

Es pensament únic: deim no!

Publicat al diari Menorca dia 19 d’octubre de 2018

Hi ha molta gent que s’escandalitza amb sa imposició catalanista de sa nostra terra, ja que tothom sap que es menorquí és una llengu milenària que ja xerraven es nostros primers pobladors, que la cantaven mentres construïen es talaiots i ses taules, bevien vi i iniciaven es ritus matrimonials amb celebracions orgiàstiques: «Venga, madona, eixanca i no li temis!», expliquen es nostros grans historiadors i lingüistes més saberuts. Però de ver aquesta no és s’única ni tampoc sa més important de ses suposades veritats acadèmiques que mos volen imposar es de sa nova dictadura de mestres, polítics i universitaris.

Molt més greu és que hi ha pseudoveritats que intenten atontar sa gent. Sa dictadura des pensament únic mira de fer-mós entrar en «veritat» allò que és opinió malintencionada o, simplement, conspiració. Sa NASA, ets Illuminati i tota aquesta elit vol imposar unes idees a tot el món, una conspiració que fa segles que dura, com és es de sa redondès de sa terra. Ses imatges d’una terra redona no són més que muntatges que mos tenen a tots enredats per amagar sa idea macabra de s’assimilació an es pensament únic. Però si escarbam per aquí veurem que cada vegada són més es que es desperten i no volen formar part d’aquests muntatges. Perquè no mos enganem: sa terra és plana. Si no, com s’aguantaria sense caure sa gent que viu a s’altra banda?

Així, gent com Oliver Ibáñez, que aglutina grups de desenes de milers de persones a facebook i seguidors des seu canal de youtube, ja coneixen i donen a conèixer totes aquestes falsedats de sa terra redona i mos il·luminen amb arguments de pes en favor de sa terra plana. Es terraplanistes, encara que a molts els vengui de nou, és un grup nombrós a nivell mundial, compost per científics, que intenten, a pesar de ses pressions de s’elit, d’ets Illuminati i de tota sa dictadura des pensament únic, difondre ses seves idees. Eratòstenes va ser es primer matemàtic que, en es segle III a.C., calcula ses mides de s’esfera de sa terra, i damunt aquests càlculs s’ha muntat tota s’ortodòxia posterior, que encara mos ensenyen a ses escoles que adoctrinen, preses per es sirvents des poderosos i camisetes verdes. Però Leo Ferrari, científic terraplanista de gran reconeixement i no manipulat pes poder, desmunta sa teoria. Recoman que hi investigueu. Com també es pensament d’en Guillermo Wood, o es diari de s’almirall Richard E. Byrd, que en es seu famós diari relata lo que va veure més enllà de l’Antàrtida.

Impactes: 1

Verge del Toro

Publicat el passat dissabte dia 20 de maig al Diari Menorca

Des del trasllat de l’hospital al nou Mateu Orfila n’hem vist de tots els colors. Des del principi es parlava de la reconversió sense saber exactament quina forma donar-li. El famós pla d’usos de 2009 semblava dibuixar una realitat un tant etèria que li costava posar-se en marxa. Tant semblava així que vam veure com en una campanya electoral al cap de dos anys una candidatura popular posava, amb fotografia i pancarta inclosa, davant l’antic hospital reclamant l’ús sociosanitari. Aquest abrandament sensacional, tanmateix, va demostrar ben poc recorregut. El resultat d’aquesta promesa al llarg de quatre anys el vam veure tots: el retorn (mal fet) de l’edifici a l’Estat. Amb un nou canvi institucional (tant a l’Ajuntament com a les institucions autonòmiques) la cosa ha semblat donar un gir. En tot cas, malfiar-se un punt sempre ens fa prudents. Bona part de la societat ha reclamat el manteniment de l’ús sociosanitari, igual que, sembla, els grups polítics dels governs de les institucions. I també, sigui dit de passada, el gruix social que els va donar suport, atès que ben prou es va parlar de l’aprofitament dels edificis en desús, d’una política de cara al manteniment i la priorització dels serveis a les persones, de pensar en clau de model de ciutat, etc.

Així, durant aquests dos anys no s’ha deixat de parlar de l’edifici de Verge del Toro, cosa que em sembla prou positiva. Em sembla ben interessant que es debati sobre tot i també sobre fets reals. Em referesc als informes. Perquè qui més qui menys, a l’hora de prendre segons quines decisions (per exemple, mai arribarem a saber què pretenia, de ver, el PP amb l’edifici) ho ha fet parlant de l’estat de l’edifici, o parlant de si es té cabuda o no, o de si pot acollir els serveis, sense saber-ho del cert. I que vagin sortint informes que van deixant clar que l’edifici està en condicions, o que hi hagi voluntat de seguir estudiant la viabilitat real del projecte, no deixa de ser un triomf d’una societat com la menorquina que necessita constantment haver de demostrar i lluitar per les seves necessitats.

He de dir que la darrera decisió del Govern balear, que mescla el Verge del Toro, però no se sap si ho deixa prou clar (també parla d’un altre edifici nou per cobrir les necessitats sociosanitàries) em té em té un tant desconcertat. Més que res perquè sembla voler allargar un tema que patina un poc als responsables autonòmics. No dubt, tanmateix, que les reclamacions per l’edifici i que continuïn apareixent informes que avalin la possibilitat de tenir, si no tots, almanco bona part de serveis socials i sanitaris al Verge del Toro, hauran de ser escoltades per força.

Impactes: 0

La involució

Publicat al Diario Menorca en l’edició de dia 23 de gener de 2017

Podríem dir, a grans trets, que és el contrari que l’evolució. El terme s’aplica, bàsicament, a tendències polítiques o socials que recuperen plantejaments caducats o reclamen un estat de coses anterior. L’estancament de les polítiques europees ha duit descontent a bona part de la població del continent, que no es veu representada per la classe política. La manca de solució de molts problemes relacionats amb el dia a dia de la gent mesclat amb la qüestió de la immigració i el tema dels refugiats, ha duit bona part de la població a agafar-se a tendències a l’alça marcades per la xenofòbia i la intolerència, que es veuen reforçades i amb possibilitats reals d’obtenir poder en unes eleccions. La creació d’una Europa basada en els valors democràtics, en la pau i en la convivència fa aigua per totes bandes. No parlem del cas Trump.

A Espanya es parla de la crisi del règim del 78. L’estat de coses aparegudes amb la transició i la constitucionalitat, amb tots els seus clarobscurs, també fa aigua. Hi ha qui propugna una sortida cap endavant, sigui en forma d’un trencament de radicalitat democràtica amb l’estat (el cas català) o bé un refer les estructures del poder establert. Però la involució és també present, i davant les crisis, un retorn a les velles estructures és també atractiu per a molta gent. I la recuperació de vells símbols que podem considerar clarament regressius fan actes de presència. Les jures de bandera populars en són una petita mostra.

Estem parlant de la posada al descobert d’actituds i fets que no haurien gosat sortir fa almanco una dècada. Però ja sí. He vist repartit a les portes de Maó pamflets que propugnen la suposada superioritat moral i racial europea. Pot sortir algun il·luminat que, fent gala de la pròpia ignorància i pretenent fer creure que els que van errats són tots els altres, posa en falsedat la unitat de la nostra llengua. Açò no són elements institucionals, però sí que poden contaminar. Dins el PP existeix un sector (l’altre dia va venir Bauzà, a fer campanya) que propugna seguir endavant amb les línies més dures, sense pors, i a trencar consensos assolits anys enrere. El discurs del batle des Castell sobre la jura de bandera fa un poc de por.

A l’altra banda, moltes institucions són governades per forces que provenen del poble, que cada dia, a còpia de feina, intenten fer millor la vida dels ciutadans. Que aixequen les estores i obren portes i finestres per fer les institucions més netes i modernes. Amb els seus encerts i desencerts, però amb la convicció d’un nou model que s’escolpeix dia a dia, a poc a poc però sense aturall.

Impactes: 0

Ja no volem la Bastilla

Publicat ahir, dia 5 de desembre, al Diario Menorca

Aquestes darreres setmanes hem sentit a parlar molt de les ciutats educadores. I és que, per sort, és un concepte que s’està implantant perquè percebem com a necessari que la societat es fonamenti sobre les bases. I les bases no són altres que els nostres infants: el nostre futur. Assentar uns valors centrats en un creixement com a societat, com a humanitat, ha de ser un repte que ha de començar des de baix: les edats més baixes i les organitzacions socials més petites, que en aquest cas són els pobles i ciutats. I aquesta és una feina de formigueta que a la llarga ha de tenir els seus fruits. Perquè aquestes són les grans revolucions modernes: ja no aspiram a prendre la Bastilla ni a iniciar cops d’estat. Les manifestacions que avui fan més mal són les que transcorren en la més absoluta civilitat, les que s’assenten en la certesa que un món millor és possible, especialment si no queim en els mateixos errors del sistema que pretenem canviar. Si parlam de la violència masclista no ens queda altra que dirigir-nos als més joves per transmetre uns altres valors. I el mateix passa amb tants altres temes, encara que les mecàniques socials són com piconadores, que marquen una via d’alta velocitat mala de trencar, i, parlant de les violències masclistes, veim com uns valors que voldríem erradicats persisteixen i muten de formes.

Els països que estan considerats com els més evolucionats en matèria d’educació ho tenen molt clar: posen els millors a ensenyar. La feina del mestre és la més prestigiada, cosa de la qual estem encara enfora. Ara, està clar que no és només amb mestres, que farem la revolució. És si tots empenyem cap allà mateix. I la ciutat ha d’educar. I s’ha de fer que la política estigui impregnada d’aquest valor. Que es creïn consells municipals d’infància i que els al·lots prenguin els parlaments. Que les decisions que allà apareixen siguin també tingudes en consideració i servesquin, per exemple, perquè se’ls dediqui un dia sencer a fer activitats i que aquestes activitats tenguin fonamentacions amples de mires, un contingut més enllà del lúdic, que també és molt important. Ho deia Tonucci: les ciutats pensades per als nens tindran totes les garanties de ser unes ciutats justes, equitatives, amables.

I algú podrà pensar: tot açò està molt bé, però també s’ha de menjar, i hi ha l’economia, els doblers que ho mou tot. Però… o és que un consum que posi en pràctica uns determinats valors no ens farà millors també econòmicament?

Impactes: 0