Categoria: Articles

Sobre jures de bandera

Article publicat al diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

S’han dit moltes coses sobre la jura de bandera a civils que es farà as Castell. Però el respecte a les institucions que n’han enarborat els defensors no amaga sinó un plantejament que no hauria de formar part de les institucions democràtiques. Hem de saber que allò que faran els que juraran la bandera és respondre amb un acte d’honor patri l’exhortació aquesta:

“¡Españoles! ¿Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al rey y, si fuera preciso, entregar vuestra vida en defensa de España?”

Entregar vuestra vida en defensa de España… Açò amaga massa coses fosques. Per damunt de la democràcia, la justícia, la voluntat dels pobles… hi ha la defensa d’Espanya. I amb la vida. No perdem la perspectiva. Açò és molt greu i, al meu entendre, no tolerable en un estat de dret. I resulta que açò es fa en una plaça pública, amb gran solemnitat, recursos propagandístics i amb un ajuntament que hi posa totes les forces perquè açò surti, a més de col·laborar-hi en personal i en l’organització. Llavors hi ha gent que parla dels nacionalismes amb la boca ampla i resulta que en tenim la mostra més grollera i perillosa en forma de jura de bandera. Parlam de memòria històrica, de lleis, tenim centenars de morts en fosses comunes i la necessitat de tancar ferides d’un passat que continua essent present perquè, com deia el savi, qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. I ens dedicam a fer actes d’exaltació nacional de donar la vida per la pàtria.

La pàtria verdadera no necessita d’exaltacions nacionals, ni exèrcits, ni morts per una bandera. La identitat és una cosa molt personal. Les adscripcions identitàries són complexes i més en un temps com l’actual, i no ho amagarem. I les identitats són també col·lectives, però no fan falta aquests paripés. Més bé hauria fet l’autoritat local d’agafar de referència un dels seus il·lustres, Àngel Ruiz i Pablo, i llegir un preciós poema anomenat, precisament, “Pàtria”, d’on podem extreure els següents versos: “és la meva i la sospir/ la conec la pàtria mia/ de lluny com coneixeria/ la mare que em va nodrir”. Parla de la mar, de penyes brescades, de roquissars, de la llar, de l’alegria del cor, dels noms, de la història, de les llegendes, dels ullastres, de la pagesia… però no de morts per una bandera. Però clar, és una pàtria massa local i massa poc honorable.

Impactes: 0

Sobre llinatges i pronúncies

M’ha vingut de gust aprofitar aquesta secció del diari per prendre l’envit que va fer, fa poc més d’una setmana, un altre col·laborador d’aquest diari, Eladi Saura, en referència a la pronúncia d’alguns llinatges que són més o menys presents a Menorca i que deim malament: Bauzà, Balanzó o Monzó. Pronunciam amb s sonora (com casa), però sembla que hauríem d’apuntar cap a una pronúncia correcta de s sorda (com bassa), atès que provenen respectivament de Bauçà, Balançó i Montsó (els tres llinatges són existents també en aquesta escriptura, més genuïna, i el mateix Quim Monzó ha explicat públicament que el seu llinatge s’ha de pronunciar en essa sorda). Així, no va gens desencaminat, el senyor Saura, que plantejava la possibilitat d’alguna reflexió en clau filològica. Continua llegint «Sobre llinatges i pronúncies»

Impactes: 0

El setè dia

Article publicat al diari Menorca el passat dia 5 de febrer

-Quina mala passada, eh, haver de fer feina en diumenge!

-Sí, mentre hi hagi gent com tu que hi vengui a comprar!

Aquesta va ser una conversa que vaig sentir entre una caixera i una clienta un diumenge matí. Zasca! (en diuen ara). Jo, en tot cas, també hi era. Perquè més d’un diumenge m’ha tocat anar-hi, quan he deixat passar la setmana, normalment carregada de feina, i arriba diumenge i no hi ha dinar. Que ningú cregui, però, que hi vaig sense fer anàlisi de consciència. Perquè, per moltes decisions polítiques que hi hagi, la política també la feim nosaltres, cada dia, encara que sigui amb la senzilla decisió de quan i on anam a comprar. Continua llegint «El setè dia»

Impactes: 0

Minorca and mercury (all included)

[Pel seu evident interès, ens fem ressò d’aquest text de reflexió al voltant de la polèmica que s’ha generat arran del dragatge del port de Maó]

Per desgràcia, d’amenaces d’agressió al territori anem ben servits. L’aprovació per part d’Autoritat Portuària de Balears (APB) del dragatge del port de Maó, però, per com s’ha portat a terme i per les condicions en què s’ha plantejat, s’enduu no només el premi al mal gust –atès que està relacionada amb la salut pública i l’interès social i econòmic que té per l’illa la conservació del nostre patrimoni natural- sinó que també representa una anacronisme equiparable a les bestieses que, en matèria de gestió ambiental, van caracteritzar el segle passat. És de plànyer haver fet tants anys enrere en tan pocs mesos.

L’error és, efectivament, de dimensions històriques, sobretot pel fet que les conseqüències de l’abocament serien irreversibles; i el ridícul, com a Reserva de Biosfera, monumental, tant pel que fa a la presa de decisions i la gestió de les autoritats portuàries com per l’omissió de responsabilitats per part del Govern Balear, el Consell Insular i els ajuntaments de Sant Lluís, es Castell i Maó. Perquè una cosa és no tenir competències sobre un tema concret i una de molt diferent és declarar-se incompetent, ser-ho, quan, a més, el tema afecta transversalment, des del medi ambient, a la salut pública, el turisme i a d’altres sectors professionals i econòmics.

Acabi com acabi, el paperot, que ja ho és de facto, defineix bastant bé la manera de fer dels nostres governants. Alguna cosa ha d’explicar de la naturalesa dels nostres dirigents un procés que ha estat immers en l’opacitat, en les contradiccions, en la negativa a escoltar i a obrir el procés als agents socials no governamentals, en l’existència de dubtes fonamentats, molt raonables, i la sensació final que l’estudi realitzat per l’empresa CBBA pot ser un vestit a mida, amb conclusions induïdes, tal vegada amb calçador, i al servei de la voluntat inicial de fer-ho com s’havia previst: ràpid i barat. Els costs econòmics i els ecològics, emperò, no tenen res a veure i, massa vegades, són del tot oposats. En aquest punt, resulta obvi pensar que si els responsables que avalen l’estudi de referència estan segurs i tranquils dels resultats, i en responen, haurien de ser els primers interessats en realitzar-ne un altre, en incloure totes les consideracions. De què tenen por? N’han de tenir? N’hem de tenir? I fent una passa més en una altra direcció: com s’explica el canvi de parer de la confraria de pescadors de Maó? És possible que hi hagi hagut coaccions per canviar el sentit de la seva opinió?

Ningú s’oposa al dragatge. El que es reclama és la paralització immediata de l’obra tal i com està planificada; que el procés que s’obri posteriorment sigui transparent i participatiu, obert als grups ecologistes, els sectors afectats i la ciutadania; que es realitzi un altre estudi que permeti contrastar el de referència sobre la distribució i les concentracions exactes de materials pesants i el risc de contaminació, i que se’n facin de nous en relació a alguns aspectes oblidats (sobre la caracterització de la zona on s’ha de fer l’abocament, sobre els corrents marítims i la possible dispersió dels sediments, sobre l’impacte en el sector pesquer professional i recreatiu,…); que l’objectiu de les autoritats sigui oferir les màximes garanties científiques i tècniques; que es valorin les alternatives possibles per al tractament dels materials pesants i que s’estudiïn els antecedents existents d’actuacions similars, que n’hi ha i d’exemplars.

D’altra banda, resulta inadmissible que els responsables d’aquesta decisió hagin menyspreat el potencial intel·lectual i el coneixement de professionals qualificats i les entitats ecologistes, que no hagin volgut estirar el fil per clarificar les informacions contradictòries, que hagin obviat descaradament les prospeccions i les recomanacions del Instituto Español de Ocanografía, que, paradoxalment, pertany al Ministerio de Economía y Competitividad. Davant el risc d’un desastre ecològic, aquests són luxes que no ens podem permetre.

Aquests darrers dies, però, hem de veure com els representats de les institucions menorquines fan “com si”, quan durant els darrers anys no han escoltat ni han donat resposta a res del que s’ha dit, i han deixat de fer-ho sense cap vergonya. No és que s’hagin de preocupar, que també, és que ja ho haurien d’haver fet, del tot i molt abans.

En aquest cas, com en el de molts altres àmbits, queda en evidència que l’estructura d’organització política i l’organigrama de funcionament actual, la monopolització de la presa de decisions, la negativa a implicar els agents sectorials i la ciutadania, està obsoleta i el poble ja no la tolera. S’ha acabat! S’ha acabat el por cojones i la impunitat hora de prendre algunes decisions. S’ha acabat una manera de fer en què ells tiren pel dret, a sou, sense atendre ni donar resposta a les inquietuds i els desitjos dels ciutadans que, a base de sacrificis personals i de treure hores de la seva quotidianitat, es responsabilitzen, malden per l’interès general, participen i s’impliquen per revertir situacions d’injustícia social o ambiental.

Sense cap tipus de dubte: si ells són el problema, la ciutadania és la solució. Si la classe dirigent no sap ni vol vetllar pel poble, el poble es posa davant. Quan la distància entre la legalitat i la justícia és insalvable, la feina de col·lectius de persones i la pressió popular tenen la paraula. A posta, davant l’amenaça d’un abocament com el que es planteja, ja no hi ha temps per als dubtes o les indecisions. La situació ens reclama a tots actius. L’execució d’aquesta obra, tal i com està planificada, no es pot produir. S’ha d’aturar amb l’augment de la pressió popular. S’ha d’aturar apel·lant a les certeses, que hi són, de contradiccions greus en l’elaboració, els resultats dels estudis i la planificació de la intervenció. S’ha d’aturar plantejant totes les accions que siguin necessàries. Si els menorquins no som capaços d’aturar aquest dragatge, ens ho haurem de fer mirar.

Tanmateix, la gestió del poder des del govern i els òrgans de decisió de les administracions públiques, massa sovint amagada darrere sigles abstractes, informes externalitzats, silencis calculats, derives administratives de difícil seguiment, i, en definitiva, de violència administrativa, la duen a terme persones amb noms i llinatges, i no organismes. En aquest sentit, diguem-ho clar: si els 200.000 m3 de fangs amb materials pesants s’aboquen i escampen a la mar de Menorca tal i com està previst a dia d’avui, alguns dels responsables, per acció o per omissió, per exercici o per connivència, seran: José María Urrutia (president d’APB), Jorge Nasarre (director de l’APB), Jorge Martín (cap de l’àrea d’Explotació, Serveis i Territori de l’APB), Antonio Ginard (responsable de Projectes i Obres de l’APB), Jesús Fernández (delegat d’APB a Menorca), Francisco Mir (director de l’empresa CBBA), Santiago Tadeo (president del Consell Insular), Fernando Villalonga (conseller d’Economia i Medi Ambient), Salomé Cabrera (consellera de Turisme), Águeda Reynés (batlessa de Maó), Mateo Ainsa (regidor de l’àrea de Serveis Tècnics), Elisa Mus (regidora de l’àrea de Turisme), José Luís Camps (batle des Castell), Dionisio Marí (regidor de Medi Ambient), Jaime Fedelich (regidor de Turisme), Matilde Mamajón (regidora de Sanitat), Cristóbal Coll (batle de Sant Lluís), Pedro Tudurí (regidor de l’àrea de Medi Ambient), Alfredo Benosa (regidor de l’àrea de Turisme), Candelaria Moreno (regidora de l’àrea de Sanitat), José Ramón Bauzá (president del Govern Balear), Gabriel Company (conseller de Medi Ambient), Margaret Mercadal (directora general de Medi Rural i Marí), Carlos Delgado (conseller de Turisme) i Martí Sansaloni (conseller de Sanitat).

A partir d’aquí, si l’abocament es produeix i el temps dóna la raó a totes les persones i entitats que ens mostrem convençuts del que estem defensant, preocupats pel desastre ecològic i el perjudici econòmic i social que es pot generar, només ens quedarà el molt mal consol, gens, de continuar per exigir responsabilitats polítiques i jurídiques als responsables.



Guillem Alfocea i Hernández

Maó

Impactes: 0

Espanyolisme a cop de decret

[L’esperpent que està representant l’equip de govern de l’ajuntament de Maó m’obliga a ressuscitar aquest text que es va publicar a primers d’agost a Vilaweb. A més, en penjar-lo a Xalandria, tothom hi podrà dir la seva, com veig que és costum en els darrers mesos, en què fan de mal seguir els comentaris dels lectors, de tants com n’hi ha. Només esper que les aportacions -si n’hi ha- tenguin un poc més de nivell que el dels comentaris que, literalment, alguns vomiten en les edicions digitals dels nostres diaris locals.]

És ben cert que ens trobam davant d’un personatge al qual, pel que sembla, el sistema educatiu de l’època l’inculcà una cultura poc democràtica. I que, casualitats de la vida, l’ha poguda posar en pràctica perquè entrà de cul de bòtil com a regidor de l’ajuntament de Maó (era el número deu de la llista i n’entraren tretze!) on fa i desfà a lloure, mentre la batlessa hi posa el somriure, al costat d’altres eminències de la gestió pública, com Simón Gornés, conegut de tots vostès arran de les endemeses que fa des del Govern Balear. Idò bé, el senyor Botella és notícia perquè, com a bon escolanet que és de la FAES, vol ser el primer de la classe a l’hora d’ofrenar glòries a Espanya. Ara, que ja ha salvat l’economia maonesa, gràcies a un trenet turístic (li diuen així, però és un jeep tunejat) que recorre les diferents zones blaves maoneses, grans espais desèrtics per cert, s’ha pogut encomanar totalment a la noble tasca d’exercir aquell autoodi que només es pot trobar a les societats colonials i que s’explicita en el fet de passar-se a la llengua del colonitzador. Un despropòsit, vaja, només equiparable a voler il·luminar canteranos del XVIII  i taules megalítiques mentre n’hi hagi. Continua llegint «Espanyolisme a cop de decret»

Impactes: 0

La mata de jonc

Vull començar amb el recull de tres titulars de la mateixa notícia:

Ramon Ferrer, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.vilaweb.cat/noticia/3951904/20111119/ramon-ferrer-president-lacademia-valenciana-llengua.html

L’AVL tria un blaver

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/477189-lavl-tria-un-blaver.html

Ramon Ferrer, procedent del secessionisme lingüístic, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.ara.cat/cultura/LAcademia-Valenciana-Llengua-Ramon-Ferrer_0_593340825.html

Independentment del contingut de la notícia, que tracta de l’elecció del president d’una Acadèmia que mai s’ha pogut llevar, i amb tots els mèrits, de ser una institució polititzada fins a límits vergonyants, i que sembla que així continuarà, el tractament que se’n fa des d’aquests tres mitjans (per l’enllaç ja es veu que són Vilaweb, l’Avui i l’Ara respectivament) ens donen idea de per on van els tirs, i ens obre a un debat molt llarg, però que sembla que no solucionam mai. Només amb els titulars ja basta per fer l’anàlisi. Les notícies, després, no difereixen tant entre elles, tot i que van en acord a cada titular. Continua llegint «La mata de jonc»

Impactes: 0

Llengua i educació

Article publicat ahir a la nova secció “Menorca al vol” del diari Menorca

No per formar part de l’entramat ideològic dels nous governants ni pel fet ser una promesa electoral amb la qual van concórrer als darrers comicis, deixen de ser sorprenents les mesures que pretenen adoptar els qui ens regeixen en matèria lingüística i educativa. Dic sorprenents perquè, malgrat tot, fugen dels consensos dels actors implicats, de l’autoritat lingüísitca i educativa competent, de les sentències dictades i la legitimitat constitucional de l’actual sistema d’immersió lingüística, de les recomanacions i informes de la Comissió Europea del Multilingüisme i dels imperatius legals del mateix Estatut d’Autonomia, votat al Parlament per una gran majoria (també pel mateix PP), així com una Llei amb plena vigència, la de Normalització Língüística, i tota la normativa que se’n deriva, que no és poca.

Tot en orris. I açò es fa per una suposada convivència lingüística i el més que repetit fins a la sacietat bilingüisme, que la sociolingüística (no una matèria científica en clau catalana, com alguns pensen, sinó una disciplina científica universal que té els seus orígens al segle XIX) ens ha ensenyat a analitzar en clau crítica. La llengua és una de les matèries que, quan es mescla en política, més conflictiva és. Segurament, la llengua i la identitat són els temes més controvertits en política, i és perquè els sentiments de pertinença acaben prevalent, per molt que es parli de llibertat o d’igualtat de llengües, en molts dels judicis emesos en la matèria. Açò ens pot ajudar a entreveure la veritable motivació de les mesures que es pretenen introduir en matèria lingüística a la nostra societat, i en especial a l’administració i en el món de l’educació: una reespanyolització i castellanització de la societat.
Continua llegint «Llengua i educació»

Impactes: 0

Alzheimer Social

Portada del llibre

L’atzar, a les biblioteques, dóna sorpreses força agradables. Fa un mes vaig treure en préstec, entre d’altres, La biblioteca de noche, d’Alberto Manguel. El llibre, jo no el cercava, però era al prestatge d’obres sobre biblioteconomia, esperant-me, i no vaig poder-li dir que no. Del mateix autor, l’estiu passat ja havia llegit Una historia de la lectura, més que interessant. Ara, en tost del fet de llegir, Manguel es centra en les biblioteques, en els llibres i en els llocs on aquests s’agombolen.

Després d’uns primers capítols vacil·lants (trob prou exhibicionista i poc justificada la descripció que es fa de la biblioteca de l’autor), n’hi ha un d’antològic, “La biblioteca como isla”, que reflexiona sobre l’encaix de la lectura, els llibres i les biblioteques en açò que anomenam postmodernitat, és a dir, en el nostre món actual. Manguel ho fa a partir d’una paràfrasi de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, obra en la qual el protagonista reconstrueix una civilització a partir d’un llibre, la Biblia. Tot molt del segle XVIII, per cert. Quan Manguel es refereix, però, al món actual, no sé si líquid o hipermodern, no pot evitar ser pessimista. “Si un visitante del pasado llegara hoy a nuestras ciudades civilizadas, uno de los aspectos que más podria sorprender a ese anciano Gulliver serían nuestros hábitos de lectura”. Aquí cita els grans centres comercials on es venen llibres, grans i bones biblioteques, llibres virtuals, grans lectors…, sense que tot açò doni com a resultat l’existència d’una societat lletrada.

Continua llegint «Alzheimer Social»

Impactes: 0

Republica i menorquinisme

En Joel Bagur, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Maó, ens ha fet cinc cèntims del que ha estat la seva tesina, basada en el debat que es va donar a Menorca sobre l’autonomia (diguem-li així) en l’època de la República (la segona a Espanya, la primera catalana). La sala estava plena i, fins i tot, hi havia públic que no era allà perquè l’acte l’organitzava el PSM i s’atraquen eleccions. Jo, per exemple.

L’interès del que va exposar en Joel va ser majúscul. Esper la sortida del volumet que editarà l’IME per acabar d’arrodonir un panorama que m’interessa especialment. Ja sabem que qui perd els orígens perd identitat. I, en aquesta societat postmoderna, la velocitat tendeix a impedir-no fer memòria. I la lliçó que va donar en Joel hauria de fer obrir els ulls a més d’un, perquè la seva interpretació de la història no és gratuïta. De les idees que va exposar, em qued amb el fet que de totes les opcions expressades en aquell debat de principis del XX, els menorquins mai no van voler Mallorca com a companya de viatge. Les alternatives (nacionalistes, provincialistes i provincianes), amb els noms que les defensaven, van ser breument exposades per en Joel. Després cal interpretar. És ver que en aquell moment la força de Lerroux a Menorca va ser gran, i que el republicanisme majoritari a l’illa va ser el radical, però és un gust veure com Joan Hernández Mora i Joan Timoner Petrus defensaven, ells dos, bàsicament, que Menorca tenia el seu lloc natural dins d’una Catalunya gran, avui en diem Països Catalans. Per fer-ho, van emprar el que millor sabíen fer, donar arguments de pes, de forta volada intel·lectual. I les idees, quan són bones, molesten a qui no té arguments. Ho demostra la manera com en Ruiz Manent va tallar la col·laboració periodística de Menorquit. És la famosa F.

Quantes semblances entre llavors i ara. Ja sabem que en la sequedat arrela el pi, però déu n’hi do com costa. La premsa illenca actual (permeteu-me l’oximoron) en sap molt d’açò de silenciar veus . És una manera clara de prendre partit. Ara, que les eleccions són a tocar, ja veurem quin cas fan de l’acte de Joel Bagur. De periodista (perdonau-me l’eufemisme) no en vam veure cap. Com que el dos diaris defensen la visió del món del colonitzat cofoi, una visió provinciana, en què la cultura pròpia és vista des del pitjor dels autoodis, no crec que s’apuntin al debat al qual ens convida -intel·ligentment- Joel Bagur. Però, i pitjor, m’agradaria saber quants dels assistents (el partit es jugava a casa) recolliran el guant llançat pel conferenciant, i reflexionaran sobre quin ha de ser l’encaix territorial de Menorca. Quina ha de ser la relació amb Mallorca, per exemple? Quines possibilitats ofereix Espanya? Ens interessen? I, pensem-hi, ja fa molts anys del Tejerazo i de la LOAPA. Por, idò, de què? D’altra banda, com diu en Pau, “no és possible un país de primera amb l’espoli fiscal que tenim”. O, de tant mirar-se el llombrígol, hom pot acabar agafant mal de coll.

Impactes: 0

Què passa a cas vesins?

Què està passant a l’altra riba de la nostra Mediterrània? Em sorprenen aquests fets que s’estan succeint ràpidament on cauen governs i institucions que fins ara semblaven tranquil·les i inamovibles als meus ulls.

Sabem molt poca cosa dels nostres vesins, tot i que alguns els tenim més a prop que d’altres més llunyans, com ara Madrid. La barrera econòmica i, en conseqüència, cultural, informativa i de relació, és molt alta.

Com sempre, desconfiï de les informacions que aquí ens arriben. No me’n refiï, dels mitjans de comunicació; amaguen fets que per a mi són importants i en difonen d’altres que no són més que tòpics per reforçar l’exclusivitat de la nostra cultura, el nostre establishment planetari, més ben dit.

Em preocupa el paper que juguen i jugaran els estats occidentals, amb les grans multinacionals guiant les seves passes, davant la situació. A Tunísia i Egipte m’imagin que a base d’acords econòmics i polítics aniran salvant els interessos -al manco si les coses segueixen així de pacífiques- Però ja corren veus dient que cal intervenir a Líbia, i això és més perillós; pot significar un desplaçament de l’aparell militar d’Occident cap a la Mediterrània, amb unes conseqüències imprevisibles per als qui en som part.

Amb l’estructura de poder actual, està clar que, per molt que parlin els polítics, la funció que han assignat al Magrib és subministrar gas i petroli, i frenar els fluxos migratoris cap als nostres països rics. Em pregunto si hi ha qualque manera, aprofitant la situació, de restablir un bon tracte entre vesins que fa tants anys manca a la Mediterrània.

Impactes: 0