[Pel seu evident interès, ens fem ressò d’aquest text de reflexió al voltant de la polèmica que s’ha generat arran del dragatge del port de Maó]
Per desgràcia, d’amenaces d’agressió al territori anem ben servits. L’aprovació per part d’Autoritat Portuària de Balears (APB) del dragatge del port de Maó, però, per com s’ha portat a terme i per les condicions en què s’ha plantejat, s’enduu no només el premi al mal gust –atès que està relacionada amb la salut pública i l’interès social i econòmic que té per l’illa la conservació del nostre patrimoni natural- sinó que també representa una anacronisme equiparable a les bestieses que, en matèria de gestió ambiental, van caracteritzar el segle passat. És de plànyer haver fet tants anys enrere en tan pocs mesos.
L’error és, efectivament, de dimensions històriques, sobretot pel fet que les conseqüències de l’abocament serien irreversibles; i el ridícul, com a Reserva de Biosfera, monumental, tant pel que fa a la presa de decisions i la gestió de les autoritats portuàries com per l’omissió de responsabilitats per part del Govern Balear, el Consell Insular i els ajuntaments de Sant Lluís, es Castell i Maó. Perquè una cosa és no tenir competències sobre un tema concret i una de molt diferent és declarar-se incompetent, ser-ho, quan, a més, el tema afecta transversalment, des del medi ambient, a la salut pública, el turisme i a d’altres sectors professionals i econòmics.
Acabi com acabi, el paperot, que ja ho és de facto, defineix bastant bé la manera de fer dels nostres governants. Alguna cosa ha d’explicar de la naturalesa dels nostres dirigents un procés que ha estat immers en l’opacitat, en les contradiccions, en la negativa a escoltar i a obrir el procés als agents socials no governamentals, en l’existència de dubtes fonamentats, molt raonables, i la sensació final que l’estudi realitzat per l’empresa CBBA pot ser un vestit a mida, amb conclusions induïdes, tal vegada amb calçador, i al servei de la voluntat inicial de fer-ho com s’havia previst: ràpid i barat. Els costs econòmics i els ecològics, emperò, no tenen res a veure i, massa vegades, són del tot oposats. En aquest punt, resulta obvi pensar que si els responsables que avalen l’estudi de referència estan segurs i tranquils dels resultats, i en responen, haurien de ser els primers interessats en realitzar-ne un altre, en incloure totes les consideracions. De què tenen por? N’han de tenir? N’hem de tenir? I fent una passa més en una altra direcció: com s’explica el canvi de parer de la confraria de pescadors de Maó? És possible que hi hagi hagut coaccions per canviar el sentit de la seva opinió?
Ningú s’oposa al dragatge. El que es reclama és la paralització immediata de l’obra tal i com està planificada; que el procés que s’obri posteriorment sigui transparent i participatiu, obert als grups ecologistes, els sectors afectats i la ciutadania; que es realitzi un altre estudi que permeti contrastar el de referència sobre la distribució i les concentracions exactes de materials pesants i el risc de contaminació, i que se’n facin de nous en relació a alguns aspectes oblidats (sobre la caracterització de la zona on s’ha de fer l’abocament, sobre els corrents marítims i la possible dispersió dels sediments, sobre l’impacte en el sector pesquer professional i recreatiu,…); que l’objectiu de les autoritats sigui oferir les màximes garanties científiques i tècniques; que es valorin les alternatives possibles per al tractament dels materials pesants i que s’estudiïn els antecedents existents d’actuacions similars, que n’hi ha i d’exemplars.
D’altra banda, resulta inadmissible que els responsables d’aquesta decisió hagin menyspreat el potencial intel·lectual i el coneixement de professionals qualificats i les entitats ecologistes, que no hagin volgut estirar el fil per clarificar les informacions contradictòries, que hagin obviat descaradament les prospeccions i les recomanacions del Instituto Español de Ocanografía, que, paradoxalment, pertany al Ministerio de Economía y Competitividad. Davant el risc d’un desastre ecològic, aquests són luxes que no ens podem permetre.
Aquests darrers dies, però, hem de veure com els representats de les institucions menorquines fan “com si”, quan durant els darrers anys no han escoltat ni han donat resposta a res del que s’ha dit, i han deixat de fer-ho sense cap vergonya. No és que s’hagin de preocupar, que també, és que ja ho haurien d’haver fet, del tot i molt abans.
En aquest cas, com en el de molts altres àmbits, queda en evidència que l’estructura d’organització política i l’organigrama de funcionament actual, la monopolització de la presa de decisions, la negativa a implicar els agents sectorials i la ciutadania, està obsoleta i el poble ja no la tolera. S’ha acabat! S’ha acabat el por cojones i la impunitat hora de prendre algunes decisions. S’ha acabat una manera de fer en què ells tiren pel dret, a sou, sense atendre ni donar resposta a les inquietuds i els desitjos dels ciutadans que, a base de sacrificis personals i de treure hores de la seva quotidianitat, es responsabilitzen, malden per l’interès general, participen i s’impliquen per revertir situacions d’injustícia social o ambiental.
Sense cap tipus de dubte: si ells són el problema, la ciutadania és la solució. Si la classe dirigent no sap ni vol vetllar pel poble, el poble es posa davant. Quan la distància entre la legalitat i la justícia és insalvable, la feina de col·lectius de persones i la pressió popular tenen la paraula. A posta, davant l’amenaça d’un abocament com el que es planteja, ja no hi ha temps per als dubtes o les indecisions. La situació ens reclama a tots actius. L’execució d’aquesta obra, tal i com està planificada, no es pot produir. S’ha d’aturar amb l’augment de la pressió popular. S’ha d’aturar apel·lant a les certeses, que hi són, de contradiccions greus en l’elaboració, els resultats dels estudis i la planificació de la intervenció. S’ha d’aturar plantejant totes les accions que siguin necessàries. Si els menorquins no som capaços d’aturar aquest dragatge, ens ho haurem de fer mirar.
Tanmateix, la gestió del poder des del govern i els òrgans de decisió de les administracions públiques, massa sovint amagada darrere sigles abstractes, informes externalitzats, silencis calculats, derives administratives de difícil seguiment, i, en definitiva, de violència administrativa, la duen a terme persones amb noms i llinatges, i no organismes. En aquest sentit, diguem-ho clar: si els 200.000 m3 de fangs amb materials pesants s’aboquen i escampen a la mar de Menorca tal i com està previst a dia d’avui, alguns dels responsables, per acció o per omissió, per exercici o per connivència, seran: José María Urrutia (president d’APB), Jorge Nasarre (director de l’APB), Jorge Martín (cap de l’àrea d’Explotació, Serveis i Territori de l’APB), Antonio Ginard (responsable de Projectes i Obres de l’APB), Jesús Fernández (delegat d’APB a Menorca), Francisco Mir (director de l’empresa CBBA), Santiago Tadeo (president del Consell Insular), Fernando Villalonga (conseller d’Economia i Medi Ambient), Salomé Cabrera (consellera de Turisme), Águeda Reynés (batlessa de Maó), Mateo Ainsa (regidor de l’àrea de Serveis Tècnics), Elisa Mus (regidora de l’àrea de Turisme), José Luís Camps (batle des Castell), Dionisio Marí (regidor de Medi Ambient), Jaime Fedelich (regidor de Turisme), Matilde Mamajón (regidora de Sanitat), Cristóbal Coll (batle de Sant Lluís), Pedro Tudurí (regidor de l’àrea de Medi Ambient), Alfredo Benosa (regidor de l’àrea de Turisme), Candelaria Moreno (regidora de l’àrea de Sanitat), José Ramón Bauzá (president del Govern Balear), Gabriel Company (conseller de Medi Ambient), Margaret Mercadal (directora general de Medi Rural i Marí), Carlos Delgado (conseller de Turisme) i Martí Sansaloni (conseller de Sanitat).
A partir d’aquí, si l’abocament es produeix i el temps dóna la raó a totes les persones i entitats que ens mostrem convençuts del que estem defensant, preocupats pel desastre ecològic i el perjudici econòmic i social que es pot generar, només ens quedarà el molt mal consol, gens, de continuar per exigir responsabilitats polítiques i jurídiques als responsables.
Guillem Alfocea i Hernández
Maó
Impactes: 0
