Autor: Domènec

Què passa a cas vesins?

Què està passant a l’altra riba de la nostra Mediterrània? Em sorprenen aquests fets que s’estan succeint ràpidament on cauen governs i institucions que fins ara semblaven tranquil·les i inamovibles als meus ulls.

Sabem molt poca cosa dels nostres vesins, tot i que alguns els tenim més a prop que d’altres més llunyans, com ara Madrid. La barrera econòmica i, en conseqüència, cultural, informativa i de relació, és molt alta.

Com sempre, desconfiï de les informacions que aquí ens arriben. No me’n refiï, dels mitjans de comunicació; amaguen fets que per a mi són importants i en difonen d’altres que no són més que tòpics per reforçar l’exclusivitat de la nostra cultura, el nostre establishment planetari, més ben dit.

Em preocupa el paper que juguen i jugaran els estats occidentals, amb les grans multinacionals guiant les seves passes, davant la situació. A Tunísia i Egipte m’imagin que a base d’acords econòmics i polítics aniran salvant els interessos -al manco si les coses segueixen així de pacífiques- Però ja corren veus dient que cal intervenir a Líbia, i això és més perillós; pot significar un desplaçament de l’aparell militar d’Occident cap a la Mediterrània, amb unes conseqüències imprevisibles per als qui en som part.

Amb l’estructura de poder actual, està clar que, per molt que parlin els polítics, la funció que han assignat al Magrib és subministrar gas i petroli, i frenar els fluxos migratoris cap als nostres països rics. Em pregunto si hi ha qualque manera, aprofitant la situació, de restablir un bon tracte entre vesins que fa tants anys manca a la Mediterrània.

Impactes: 0

Alliberada la recepta de les coquetes de La Murada

Ahir, sopant amb en Nico i en Santi després d’un capvespre de feina informàtic, em vaig entémer que na Tonyi, seguint al peu de la lletra la filosofia del Linux i del software lliure, va fer públic el secret de les coquetes de La Murada: per fer la pasta, cal posar només el vermell de l’ou, no el blanc. La resta, trob que ja la sabeu.

Finalment s’ha imposat el seny i les bones tradicions seguirant passant de generació en generació, tal com toca.

No podem perdre mai!

Impactes: 0

Germanet

Avui neix un germanet de Xalandria: blog.gobmenorca.com

Té la vocació de ser punt de trobada de tothom qui s’estima Menorca i la naturalesa, i d’aportació d’idees, comentaris, propostes, imatges, enllaços o altres mitjans compartibles per Internet. A vam si aconseguim posar-nos en comunicació la gent amb aquestes idees, i escampar-ho. Com més serem més riurem 🙂

Gràcies als qui heu donat una mà d’ajuda, i una convidada a tothom a participar al nou blog (us hi podeu registrar directament).

blog.gobmenorca.com

Impactes: 0

“Propietat” intel·lectual

No he arribat mai a trobar justos els sistemes de patents, segons els quals una idea, imatge o obra artística reproduïble és “propietat” d’una persona o empresa. És clar que tothom té dret a cobrar per una feina que fa i és just que aquesta feina sigui remunerada. Però d’aquí a la propietat intel·lectual, un bé intangible sobre el que s’especula financerament, hi ha un abisme.

La qüestió que em planteig és: el “creador” d’aquesta idea o obra artística no ha partit de zero; ha emprat idees, coneixements, instruments, una cultura que ha heretat de totes les persones amb qui ha establert contacte des que va néixer, una cultura que ja era heretada de generacions i generacions anteriors, i que si hagués d’estar patentada no hi hauria prou doblers per poder-la pagar. Amb la creació d’una obra, la persona agafa una tona de cultura de la Humanitat, i n’aporta un gram. No és just que el consideri propietat seva.

Amb aquesta lògica, des del moment en què es permet ser propietari d’una part de la cultura, apareixen els lobbies empresarials que se n’aprofiten per treure’n tant benefici com puguin, al marge de qüestions ètiques.

Al diari del diumenge llegesc que els dels anomenats drets d’autor tornen a atacar: no en tenen prou amb el canon, la “mordida” que s’enduen per cada venda de CD, DVD o aparell que pugui gravar o copiar. Actualment el 60% del preu dels CDs verges se’n va a les seves butxaques, però en demanen més. Ni la indústria tecnològica, que s’hi deixa els beneficis, ni el milió de signatures recollides a Espanya en contra d’aquesta pràctica, aconsegueixen que l’Estat aturi aquest abús.

Però no n’estan satisfets: després d’anys d’anar fent doblers a cabassos estan més forts i decidits a “guanyar-ne” encara més: exigeixen cobrar cada vegada que una biblioteca deixi un llibre a qualcú (a part de la seva comissió dins el preu d’aquest llibre que la biblioteca ha comprat).

Per a una societat rica com la nostra no és un problema de doblers, sinó d’un abús que va enfortint uns poders fàctics, emparats per les lleis que els adjudiquen un patrimoni que no és seu, sinó de totes les persones de la terra, en tant que col·laboradores en la producció de la cultura.

Quines opcions d’actuació hi ha? Mentre esperam que als polítics els caigui la cara de vergonya de seguir donant suport a aquest status quo, penso en la Viquipèdia, l’enciclopèdia que hi ha a Internet que es va enriquint amb l’aportació desinteressada de milers de persones, i que supera en qualitat la majoria d’enciclopèdies “de propietat”. Penso en el programari informàtic lliure, a l’abast de qualsevol. En els artistes que venen ells mateixos les obres, sense passar per la SGAE, en els que venen la seva feina, no les seves idees.

Al cap i a la fi, encara tenim prou sort. No som un de tants zambians que moriran enguany de sida per no poder obtenir el medicament que necessita, ja que la fórmula per elaborar-lo està patentada per una multinacional, que especula amb el preu.

Impactes: 2

La España profunda

Per a les darreres vacances volia anar a algun lloc on encara no haguessin arribat els especuladors urbanístics, els encorbatats, les autopistes, les renous, les modernitats aquestes que cada vegada apareixen més pertot arreu. I vaig passejar per l’est de Castilla-León.

No vaig aconseguir arribar a l’edat de pedra, és clar, però no va estar malament del tot. Al manco vaig trobar una bona dosi de silenci, un munt de quilòmetres de naturalesa sense fer malbé i un cel ple de milans volant damunt la ciutat.

Sense cap relació amb això, el que em va deixar ben sorprès va ser veure, en plena Plaza Mayor de Soria, el menú d’un restaurant en català. Després em vaig anar fixant més i, tot i que els diaris dels bars eren El Mundo i trobaves qualque ferratina de la Falange i de puristes espanyols diversos, a les botigues d’esports tenen samarretes del Barça a l’aparador i a l’estació de Burgos podies trobar ferratines del burro català al costat de les del toro.

Tenc una tendència innata a treure conclusions sobre les coses que visc, i se’m va acudir que això demostrava que, tot i la renou dels mtjans de comunicació i el pes dels prejudicis, pertot arreu segueix havent gent raonable i oberta a altres cultures que no són la seva. Sempre n’hi ha que criden i volen imposar, però en general la gent s’acaba sentint millor amb la tolerància.
Ara falta que hagi encertat la conclusió… 🙂

Impactes: 0