Publicat al diari Menorca en la secció «La paraula que ens fa» el passat dia 26 de juliol.
Som conscient que aquesta vegada em mouré per temes delicats, però en tot cas crec que val la pena fer una reflexió general sobre el paper, per una banda, que ha jugat el catolicisme a la nostra història més recent i, per altra, una anàlisi avui dia de com de distants estan els valors del cristianisme dels que diuen més defensar-lo.
En els seus best-sellers sobre la història de la humanitat en clau antropològica, Yuval Harari fa una asseveració que, per lúcida, impacta: la religió, entesa com la manera en què els homes i les dones s’enfronten a l’espiritualitat i a la mort, s’ha manifestat al llarg de les civilitzacions com la institució que ha dictat com havien de viure. Així, el lligam entre religió i política ha estat evident al llarg de la història. El cristianisme neix essent perseguit per l’Imperi romà fins que s’arriba a convertir en la religió oficial del mateix imperi.
Les fluctuacions, idò, no són senzilles i obeeixen a un cúmul de circumstàncies històriques i socials que ultrapassen aquest article. Però m’agradaria assenyalar algunes qüestions interessants. A l’Estat espanyol, se succeeixen al llarg del segle XIX una sèrie de governs liberals (que no són majoritaris en el temps) que assenyalen l’Església Catòlica com una institució sobrerepresentada i amb un excés de poder sobre el govern civil. Les desamortitzacions aplicades en són un exemple. Apareix, així, un corrent anticlerical que veu en l’Església una institució caduca i contrària als valors liberals de l’època moderna. Com a defensa, l’Església institucional entén que les postures liberals són contràries als propis postulats i a la vida virtuosa, per tant assenyala quin és el bon govern: el dels conservadors. Aquest maniqueisme és el que possibilita com es llegeix la història del segle XX i, sobretot, la República i la Guerra Civil. L’Església no va amagar mai, ans al contrari, la preferència política durant els incipients períodes democràtics del primer terç del segle XX: feien campanya pels partits conservadors i assenyalaven el socialisme, el comunisme i, en general, el republicanisme com la visibilització del pecat. Així, una volta esclata la guerra en època republicana, les represàlies del bàndol republicà contra tot allò que fa olor a clerical (capellans, monjos, bisbes, esglésies, monestirs…) abunden pertot. D’altra banda, en zones en què l’alçament militar va triomfar, les persecucions i acarnissaments del bàndol nacional, amb la col·laboració de l’Església (amb una actitud ben poc «cristiana», diguem-ho clar), cap als republicans va ser sistemàtic. Ja sabem, quan va acabar la guerra, de banda de qui es va posar l’Església.
Era així de simple, la realitat? Clar que no. Existien nombrosos clergues que es van situar al costat de la República. I els poders republicans, en molts casos, van fer tots els possibles per salvar vides de clergues perseguits i represaliats. Però hi ha un punt en comú entre aquests dos col·lectius: quan va ser hora de la veritat, davant la represàlia franquista, ni els uns ni els altres van gaudir de la clemència dels vençuts. Els primers, tot i ser clergues, van ser condemnats i afusellats per ser republicans; els segons, tot i haver salvat vides de clergues, representaven el poder roig antireligiós, per tant també van ser represaliats i executats. Un cas molt clarificador és el de Carrasco i Formiguera. El fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, que havia lluitat tota la vida per establir ponts entre visions allunyades, fort defensor d’una cristiandat i que proposava un programa polític (la democràcia cristiana) en què la religió hi tenia un paper, va ser igualment executat pel franquisme: creava al règim una contradicció difícil d’explicar, a la qual era més fàcil resoldre amb una fusellada per catalanista.
Però és que aquesta realitat complexa era amagada per la part més integrista de l’Església, a la qual interessava el conflicte i la bipolarització en què es podia lligar el republicanisme amb Satanàs. Diguem que bevien del conflicte. Açò està documentat en cartes enviades des del poder eclesiàstic espanyol cap al Vaticà, quan aquest intentava fer de mediador d’alguna forma davant els poders republicans.
Ens podríem allargar molt més en aquesta relació entre l’Església i els feixismes en aquesta època a Europa, però no ho podem fer. En tot cas, és interessant destacar que si hi ha un element comú, aquest és el de la complexitat i la dificultat per fer-ne una anàlisi simplista. Algunes proclames inicials amb què se senten identificats els feixismes són profundament antireligioses i revolucionàries, i la religió de Hitler va entrar en contradicció tant amb el catolicisme com amb el protestantisme alemanys.
Després d’un desinflament del fervor cristià en la segona meitat del segle XX, les noves forces que ara prenen el relleu d’aquest ultraconservadorisme ho fan amb la bandera del catolicisme. I amb els mateixos tics. L’integrisme que es va fer amb la lectura del binomi religió-nacionalisme d’estat-conservadorisme-tradició us. ateisme-separatisme-socialisme-pecat torna amb força. I amb la mateixa absència de l’esperit cristià de l’amor, la comprensió amb els altres, la caritat, el perdó. El fet cristià implica la humanització, l’obertura de l’ànima, però tot açò és desconegut pels talibans de la ultradreta. De moment, hem vist més l’herència de la Santa Inquisició, que tant va triomfar a Espanya, quan un regidor de Vox de Borriana, un municipi del País Valencià, irrompia a la biblioteca per retirar exemplars de llibres que no eren del seu gust. El programa d’aquest partit polític està plagat més de tot allò que volen destruir que no de propostes positives.
Fa unes poques setmanes, fou notícia la incorporació de Maite Salord a l’IEC, cosa que honora la nostra terra. Lluny d’açò, militants de Vox, amb el cap de la formació a l’illa al capdavant (un antic capellà, per cert), van iniciar una campanya d’atacs, insults i altres abjeccions contra la figura de Salord. Basats, per cert, en mentides i calúmnies, però sense cap fonament. Si aquest és el cristianisme que es propugna, que Déu ens agafi confessats.
Visits: 29