Del vi

És força coneguda la locució llatina in vino veritas. En el vi hi ha la veritat. Si no vaig errat, aquests mots fan referència a la capacitat que l’alcohol té a l’hora de fer-nos més loquaços i, es suposa, més sincers. Jo ho diuen, dels fillets i dels borratxos: sempre diuen la veritat. Ho podríem discutir, tot i que val més deixar-ho per a un altre moment. Si de cas, m’agradaria de parlar d’altes aspectes amb què podem relacionar el vi, a part d’aquesta suposada sinceritat.

Per començar, convindrem que el vi i l’art sempre han fet una bona parella. Amb la poesia, per exemple, el cas és més que clar. En podríem parlar profusament, tot i que me limitaré a dir que, aquest estiu, una altra vegada, el binomi s’ha tornat a fer efectiu al recital Vers a la vinya. Des de fa quatre anys, un celler diferent de Menorca acull aquesta activitat literària, organitzada per l’AELC, en què els versos es combinen amb alguns dels vins que es fan a l’illa. Enguany ha tocat fer-ho a Torralbenc, a Alaior. Vaig tenir la sort que m’hi convidassin, al costat d’altres autors menorquins —Anaïs Faner, Gustau Juan — i mallorquins —Magdalena Gelabert, Miquel Bezares—, en un acte que vaig gaudir: per l’espai i per la companyia, sobretot. L’any passat es va fer a Son Cremat, a Maó. Hi vaig ser, entre el públic, igual que en la primera edició, as Mercadal, a les bodegues de Montpalau. Em vaig perdre, però, la visita a Binitord, a Ciutadella, el segon any en què es va fer Vers a la Vinya: no es pot tenir tot.

Juntament amb el Festival de poesia de Maó, amb Illanvers o amb el premi Gumersind Gomila per a joves poetes, entre d’altres —també hi ha presentacions, obres guardonades fora de l’illa, etc.—, la poesia illenca aprofita els mesos d’estiu per mostrar el seu bon estat de salut. Connecta, a més, amb la resta de l’ecosistema poètic català, amb la participació d’autors mallorquins, pitiüsos, valencians i principatins. Brindem perquè ho puguem gaudir durant molts d’anys!

El vi, d’altra banda, també pot anar de la mà de l’amistat. Margarita Ballester, tot parlant dels amics, ens diu que són la «forma arrodonida de les pedres» que conformen el camí de la nostra vida. La imatge és tan potent com bella. Ciceró, en el català de Menorca fet servir per Antoni Febrer i Cardona, ens recorda que la «vertadera i perfeta amistat […] augmenta el resplendor de la prosperitat i, en l’adversitat, prenint part dels mals, els fa més suportables». L’autor llatí, a més, ens diu que els amics autèntics sempre són pocs. Com mesurar-los? M’atreviria a dir que, per exemple, una bona manera de fer-ho és comptabilitzar els que caben al voltant d’una taula, en un dinarot d’estiu, amb bon menjar i bon beure. Amb un amfitrió que fa honor a aquest nom o amb un company disposat, generosament, a explicar els diferents beuratges amb què es van acompanyant els aliments —a base de conceptes com biodinamisme, coupage, garnatxes, corpinnats, vins de Xerès…— i, també, molt important, les converses.

El poder de sinceració que se li atribueix al vi esdevé una evidència quan, durant el dinar, els comensals es dediquen a aclarir el món. Com que la tasca és complexa i, sobretot, demana temps —la qual cosa explica que la sobretaula s’acabi allargant fins al fosquet—, el fruit de la vinya ajuda a vehicular les idees, a esmolar els arguments; a acabar xerrant boig, fins i tot, si la moderació no fa acte de presència. Aquest darrer escenari, per sort, sol ser excepcional. El fet d’haver-ho de deixar tot irresolt és, paradoxalment, una bona notícia. Obliga a proposar una nova trobada, per continuar el debat allà on s’havia deixat o, també, per a encetar-ne de nous. La realitat, esperpèntica, ajuda a trobar noves vetes amb facilitat.

Finalment, el vi no es pot entendre sense la terra. Diu la llegenda que Noè va plantar la primera vinya —i que va agafar la primera gran borratxera de la història, també: es suposa que el món, sempre en conflicte, encara paga les conseqüències d’aquell fill que va veure’l, despullat, mentre dormia la mona. Hi ha, per tant, abans del vi, el conreu, l’agricultura. Potser té raó Harari quan diu que els humans ens vam complicar l’existència en deixar de ser exclusivament caçadors i recol·lectors. Les coses, però, van anar així i, ara mateix, pensar a canviar-les és complicat. Bevem vi perquè, abans, hem sembrat la vinya. I, del raïm a la copa, hi ha un procés que aniria molt bé conèixer. De primera mà, si pot ser. Visitant un celler, per exemple. Fent un curs d’introducció a l’enologia, també. O veremant, sobretot.

Així, a Son Cremat, enguany, a primera hora del darrer dissabet del mes de juliol, participant de la verema de la varietat moscatell, alguns privilegiats hem pogut saber de l’esforç que hi ha darrere d’una cosa tan senzilla com pot ser brindar, copa en mà, amb un beuratge daurat, de color de la terra o rosat, segons l’ocasió, que hem abocat d’una botella que el contenia.

També, n’hem conegut detalls que, si hom no els experimenta, en primera persona, passen desapercebuts. Per exemple, que el canvi climàtic obliga a avançar la collita, cada any un poquet més, qüestionant aquella cançoneta de verema, que cantava Radio Futura en la veu de Santiago Auserón: «Luna de agosto, madre y señora del vino», que no em podia treure del cap mentre omplia el poal amb els brots de raïm. Que hi ha poques abelles —un element clau en el procés de pol·linització—, tot i la quantitat d’animalons amb els quals convivíem era enorme: vespes, aranyes, pregadeus, mosques, llagosts, alguna paparra… Que els vins ecològics estan més exposats a les plagues, però que tot i açò, amb una bona gestió, el procés avança amb èxit. Que la germanor, en una bodega petita, permet fruir d’una feina que és feixuga —el mal d’esquena i a les cames, en soldemà, no van perdonar— amb un somriure a la boca. Que, perquè tot açò sigui possible, el paper dels amfitrions hi és fonamental, com va ser el cas amb na Cristina i en Nito: no sé com agrair tanta generositat sense que sembli que estic exagerant. Que, del fruit que penja del sarment fins al most, s’hi arriba ràpidament: collir, desrapar i premsar; que, del most al vi embotellat, la paciència esdevé la millor aliada. Que la presència d’una enòloga és imprescindible si es volen fer les coses mínimament ben fetes: és tan evident com cert. Que, amb un poc de sort, per Pasqua de l’any següent, es podrà gaudir del fruit de tant d’esforç, sabent, a més, que hom hi ha contribuït, ni que sigui molt mínimament, cosa que donarà un plus al tast futur d’aquest vi. Que el procés també tindrà cura de la terra i de la vinya perquè, quan torni a començar el cicle, ho faci òptimament. Són moltes les lliçons apreses. Tantes, com les que han quedat sense saber.

Així, en el futur, si torn a participar en un recital poètic relacionat amb la vinya, amb el raïm o amb el vi, potser qualque cosa de les que acab de dir i o de viure acabarà esdevenint vers; o, amb els amics, en una propera trobada, quan reguem les converses amb què arranjam el món, potser hi incorporarem una copa a l’interior de la qual hi haurà una beguda a què em sentiré molt més unit que qualsevol altra. Tot és cosa que pot ser.

Visits: 120